Matinar en cap de setmana

Voldria fer un petit suggeriment als directors de les cadenes de ràdio d'aquest país. Anem a veure. Normalment em desperto amb la ràdio. Tot i que m'agrada aprofitar el dia durant els caps de setmana, avui, m'he llevat a les 6:45 i no sabeu quin despertar... Sardanes!.Sí, sí, sardanes de bon matí!.No es que tingui res en contra, però ja posats, millor en directe i si és en un poble, millor.He fet zapping per altres cadenes, però les opcions no han estat gaire millors. En una "Salimos de caza y de pesca", en d'altres, ja començaven els programes de cuina de diumenge al matí. Seria possible tenir una programació més variada a aquestes hores?.En fi...

Què porteu a la motxilla?

Noteu un pes a la vostra esquena? Com és? És una càrrega feixuga, la porteu amb resignació o bé sou feliços amb ella? Amb aquestes preguntes no m’estic referint a la motxilla que porteu quan aneu d’excursió, d’acampada , per anar al gimnàs, a la feina, la facultat, etc. Més aviat, a aquest pes que portem tots a sobre i que molts cops no ens parem a pensar si realment hem de carregar amb ell o no. La feina, la família, els amics, les exigències de la vida diària,...Anem afegint i afegint; responsabilitats imposades per tercers, els hauria de, les pors, els compromisos, la pressió social, el consumisme, la manca de temps per a un mateix, les presses del dia a dia, la incomunicació,etc. Pensem que podem amb tot i que es pot anar omplint aquesta motxilla de la vida, que hem de portar en el nostre camí cap a la plena realització . Però, què hi ha de cert en tot el que hem anat col·locant? Quantes coses d’aquestes no són sinó imposades des de fora? Fruit de convencionalismes socials, del que s’ha de fer. Són totes realment necessàries? Quines hem pogut escollir? A quines estem disposats a renunciar?
I si ens plantegem tot el que hi ha dintre? I si provem de canviar la càrrega? De treure tot allò que no ens deixa caminar amb més lleugeresa? Que ens arrossega pel camí i ens impedeix assolir les fites que volem? I si aixequem el vol lleugers d'equiptage?

Música relaxant per la nit del diumenge 5

Bones vacances

Espero que tingueu unes bones i merescudes vacances!

I wish I knew you before

Voleu un bon consell?

Voleu un bon consell?. No em doneu cap si no us ho demanen. Si hi ha una cosa que sembla que tots podem repartir, són consells. I la immensa majoria de les vegades, sense que ens els hagin demanat.
Durant tota la meva vida, especialment quan era petita, molta gent no ha parat de donar-me consells. Molts consells. I molts d’ells amb l’única intenció inconscient (o no) de projectar les seves neures sobre mi i no veure, i per tant no poder ajudar, el que realment necessitava. I així, vaig créixer, pensant que jo també havia de donar consells i gairebé sempre, sense que me'ls demanessin. Fins que, amb el temps i a base d’ensopegar diverses vegades, vaig adonar-me de que no s’han de donar consells si no te’ls demanen expressament. Que el que t’explica algú, és sobre l'experiència d’aquella persona i que com a tal, forma part del seu món particular. Ara que ja sóc més conscient, ja sé el que no haig de fer. Encara em queda molt camí per recórrer. I és que no puc evitar, anar al costat del que està passant un moment difícil o del que veig que necessita ajuda i oferir-me.
Sembla que quan algú explica un problema o quan veiem una situació concreta, tenim com una desenfrenada inclinació a anar cap a la persona i donar-li el millor dels nostres consells. I tot això, sense parar-se a pensar en si l’altre vol sentir-ho o necessita altra cosa. I és que, el que realment necessita és que se l’escolti. Que no el jutgis. Que li mostris empatia. Que senti que comprens el que li passa. Que ho puguis arribar a viure com ho està vivint. Que hi hagi coneixença, comprensió, amor.
I desprès, si s’escau i te’l demana, dóna el teu millor consell .

Primavera, temps de floretes

Ja ha arribat la primavera...Doncs sí, malgrat el dia una mica ennuvolat que tenim avui a Barcelona, la primavera arriba, per aquestes latituds, exactament a les 18:32.
La primavera, temps de renéixer, de canvis, d'obertura. De dies llargs i lluminosos, de floretes i d'ocellets anunciant l'amor. De ganes de que el sol acariciï la pell, d'aire fresc i purificador. De passejades sense rumb fixe.

Us deixo, en el meu àlbum de Picasa, algunes fotos de flors que he fet en diverses paradetes i floristeries de Gràcia. Aniré penjant les que em vagin inspirant.

Neva a Barcelona!

Doncs sí, finalment ha nevat a Catalunya, en ple mes de març, per sota de les cotes normals (els Pirineus). Diuen que aquí no nevava així desde gener de 1985. A Barcelona ha començat tímidament (no així a les poblacions properes com Les Planes, Sant Cugat, etc. on ja hi havia un bon gruix de neu) i on més ha quallat ha estat al Tibidabo. Però de mica en mica, ha anat agafant força i a hores d’ara, ja ha quedat tota la ciutat coberta de neu. He parlat amb la meva germana i m’ha dit que, des d’on ella viu, es veia tot Montserrat (amb un gruix de 30 cm. si no més) i pobles dels voltants, blancs, blancs. M’ha fet enveja sana de poder tenir aquests paisatges tan a prop.
I com m’agrada veure nevar!. Té quelcom de màgic sobretot pels que veiem nevar molt rarament. Diguem-ne que si no provoca danys personals i material, talls de carreteres i aïllaments de pobles, és molt bonic. De seguida he pensat en la meva neboda, de 5 anys, que per Nadal li va dir a la seva mare “Mama, jo vull que nevi, sinó no és Nadal. Vull sortir i tirar boles de neu, fer un ninot de neu i posar-li una pastanaga de nas,...”.I així, donat que va a una escola que està prop de Collserola, deu haver estat feliç de la vida de veure la seva anhelada nevada, des de la finestra de la seva classe i segur que s’ha posat a imaginar...I és que veient les imatges típiques de postal que ha deixat el dia, donen ganes de dir "Bon Nadal!". A la que no l’ha fet tanta gràcia la nevadeta, ha estat a la seva mare, que ha patit el desgavell circulatori de la part alta de la ciutat.
Doncs be, aquesta tarda, m’he equipat bé i he sortit per veure com nevava. He anat caminant, pujant pel carrer Balmes fins la Plaça Kennedy, on hi havia una boira que impedia veure més enllà des d’on surt el Tramvia Blau. Hi havia un munt d’estudiants, gent jove, nens amb els seus pares, jugant a tirar-se boles de neu i fent fotos. M’ha fet molta gràcia veure l’alegria que pot donar un fet tan extraordinari i tan poc usual (imagino que d’altre països més acostumats, deuen estar farts de tanta neu). També he vist molts cotxes que patinaven i els hi costava anar carrer amunt perquè no portaven cadenes. I he patir una mica amb ells...I també m’he trobat amb gent amb dificultats que no he dubtat en ajudar: una senyora que necessitava un paraigua per creuar el carrer; una noia que no sabia posar les cadenes i una altra noia i jo l’hem ajudat; una que ha caigut a la plaça Lesseps; acompanyant amb el paraigua un home que portava un avi en una cadira de rodes a un centre de dia. Ha estat un passeig no només per veure la neu en directe i fer un reportatge fotogràfic (que podeu veure en la columna de la dreta en el meu àlbum Picasa), sinó més per comprovar com ens comporten els humans en situacions imprevisibles i quan sortim de la rutina diària. I com la solidaritat és el motor que fa tirar endavant el món, en un fet tan normal con un canvi de meteorologia sobtat (tot i que anunciat).
Malauradament no tothom ha viscut aquest dia d’una manera tan idíl•lica. Es veu que encara no estem preparats per la neu i el tall de carreteres, els problemes en els ferrocarrils, les caigudes d’arbres, els autobusos que no circulen, els problemes amb la cobertura dels mòvils, el col•lapse als carrers, els semàfors que no funcionen, les catenàries que cauen, els cables d’alta tensió caiguts, els túnels de Vallvidrera, la Ronda de Dalt, l'AP-7... i la falta d’informació que ha arribat tard i ha fet emprenyat a molts. Espero que si heu estat d’aquests últims, no recordeu aquest dia com un malson.

Carrer Balmes amb Pàdua
Origen i final del Tramvia Blau a la Plaça Kennedy
Intentant posar unes cadenes en el carrer Balmes

Metro de Lesseps sobre les 16:00 de la tarda
Metro de Lesseps sobre les 18:00 de la tarda
Un carrer quan començava a nevar 14:00 El mateix carrer a les 18:30
Un pati a les 14:00
El mateix pati a les 18:30

Música relaxant per la nit del diumenge 4

Bloc bilingüe

Si és el primer cop que llegeixes el meu bloc, potser t’has adonat que hi ha una pestanya a la columna de la dreta on posa “En Castellano”. Si cliques, et remetrà al meu bloc en castellà, amb el mateix nom “Seny i Rauxa”. Sobre perquè no he traduït el nom és perquè l’origen d’aquest és en català i és molt nostrat (em sento totalment identificada). El disseny d’aquest no s’assembla en res al del català i en tots dos he fet diversos canvis des que els vaig "inaugurar" a l’abril de 2007. Tot i això, el contingut d’ambdós és el mateix, exceptuant algunes entrades que no he traduït al castellà. Així, l’original és el bloc en català.
Deixant de banda el tema del disseny, haig de dir que primer escric en català i després ho tradueixo. La traducció la faig a mà i sobre la marxa, és a dir, que no faig servir cap traductor automàtic. Primer perquè prefereixo fer un esforç per seguir mantenint el meu bilingüisme (el trilingüisme ja és una quimera) i segon perquè les planes on hi ha aquests serveis de traducció, et donen uns textos que semblen instruccions d’electrodomèstics fets a la Xina. Tot i això, ara he descobert que el traductor de la pàgina de la Generalitat està força bé i si no tinc gaire temps, el faig servir, tot i que també s'ha de revisar.
Així que, no us estranyi que de tant en tant, escrigui catalanades i castellanades, que fins posteriors revisions no me’n adono.
I ara ve la gran pregunta, i perquè tinc un bloc bilingüe?. Doncs principalment perquè jo mateixa sóc bilingüe i perquè també vull arribar als castellanoparlants. Perquè miro el mapa de visites i veig que tinc molts lectors de la resta de l’Estat Espanyol i de Sudamèrica.
I perquè si les visites tornen, és que s'hi troben a gust a casa, no?.

Paraigües per Sant Medir

Acabo d'arribar de veure tot l'ambient que hi ha hagut per Sant Medir, al carrer Gran de Gràcia. Aquest vespre he anat al gimnàs (aquest cop la relaxació ha estat sense pal) i si ja des dels vestidors se sentia xivarri, quan he sortit al carrer ja ha estat l'apoteosi. Ja vaig comentar lo que m'ha agradat sempre aquesta festa. Aquest any, que ha plogut, no ha estat un impediment per a que, petits i grans hagin sortit al carrer amb la il·lusió de tornar a casa amb les butxaques, bosses i paraigües farcits de caramels. S'ha de valorar l'esforç que han hagut de fer totes les colles per a sortir amb la pluja empipadora que hem tingut avui. I precissament, els paraigües que molts anys han estat un equipament imprescindible pel dia de Sant Medir, aquest any ho han estat més que mai. I és que, en el cartell oficial sorten dibuixats els, ja clàssics, paraigües penjats del revès dels balcons de les cases.
Us deixo algunes fotos. Aviso que no són de molt bona qualitat, que fer fotos de nit, amb pluja, vigilant que no em trenquin el vidre de les ulleres i no em trepitjin els cavalls, és força complicat. I que quan em dediqui al fotoperiodisme, ja buscaré una càmera de les "professionals". Per cert, a veure si veieu a algú conegut en alguna d'aquestes fotos. No es veu gaire bé, però com a pista us diré que està aixoplugat sota un paraigua negre.

Com fer-se un massatge amb una escombra

Sí, sí, no m'he tornat boja. Ni sigueu malpensats. Tot té la seva explicació. Resulta que tinc un monitor de Pilates que també sap bastant de Shiatsu. Quan vaig a les classes que ell dóna, acabem la sessió de Pilates (que ja us vaig recomanar fins a la sacietat fa temps) amb una tècnica de relaxació bastant peculiar. En comptes de, com fan d'altres, fer 10 minuts amb la respiració conscient o simplement fent estiraments, ell ens proposa agafar-ne una pica (ja sabeu, els pals que hi ha als gimnasos) per a fer els 5-10 minuts de relaxació. I l'explicació que ell dóna és aquesta (amb la seva gràcia, que és per veure'l i escoltar-lo)."Us vaig a ensenyar com donar-vos un massatge segons el Shiatsu. Agafeu una pica, que són aquests pals que teniu al fons. Doncs bé, us estireu i col·loqueu la pica per sota del vostre costat esquerre que, segons el Shiatsu, és el costat vital perquè és el costat on és el cor. Us el col·loqueu desde les cervicals, mirant que passi per les parts toves del cos, entre els omòplats i baixant fins al cul. Al principi notareu una pressió, segons lo fotut (sic) que estigueu. És com si et fessin un massatge de Shiatsu, però t'ho fas tu mateix. El pal substitueix les mans del massatgista, mentre va pressionant els punts d'energia que s'han bloquejat. Anirem respirant, sent conscients de la nostra respiració per ajudar a relaxar-nos...Ara doblegueu la cama per la qual passa el pal per fer més pressió...Molt lentament, canvieu el pal de costat. Si noteu que l'omòplat del costat pel qual passava l'escombra està com més pla, és que el massatge us ha servit, sinó, és que encara esteu malament...Feu lo mateix en l'altre costat i si al final noteu els dos omòplats igual, és que heu aconseguit relaxar-vos. I si ho voleu fer a casa, podeu agafar el pal de l'escombra o del motxo[rialles], sí, sí, i quan entri algú i us pregunti estranyats que què feu li expliqueu que us esteu donant un massatge". Doncs ara ja sabeu la utilitat que se li pot donar a un simple pal d'escombra.

Així pensem, així ens sentim

Segur que en alguna ocasió us heu adonat de que quan teniu pensaments derrotistes, el vostre estat d’ànim també ha experimentat una davallada. I a l’inrevés, tenir un mal dia pot anar seguit de pensaments catastrofistes. I és que, tal com pensem ens sentim i tal com ens sentim, pensem. Per les situacions positives i per les que en són menys. Respecte a la importància del pensament i l’estat d’ànim, us recomano un llibre de Xavier Guix “Pensar no és de franc”, Ed. Granica, que us donarà les claus per entendre els mecanismes de la ment a l’hora d’elaborar els pensaments, com pensar bé i com acabem creant la realitat que ens envolta segons el que creiem d’una situació concreta. Igualment, com tot això afecta a la comunicació amb els altres. És un llibre molt amè i didàctic, que es llegeix d’una tirada i que us recomano molt (a alguns ja sé que us està anant molt bé). . Trobareu les claus per entendre per què a vegades costa desprendre’s de certes maneres de pensar i com aquestes poden acabar “creant” el que estem pensant, tot i que moltes vegades és el contrari del que volem aconseguir. I és que com diu Oriol Pujol, “El que es resisteix, persisteix”.
Bona lectura i millor pràctica!

Tornen els dies lluminosos

Els dies s'allargen. Tornen els dies lluminosos. Els dies que no acaben mai. Els dies llargs i enlluernadors. Que conviden a deixar entrar la llum del sol per les finestres. I a caminar. A gaudir de la invitació d'un passeig per la muntanya. A deixar-se abraçar pel sol i el suau vent. Dies que desperten les emocions. Intenses, reals.
Els dies s'allargen. I torno a tenir les mateixes emocions, el vent suau, la llum del sol entrant per les finestres, acaronant-me...com ho vas fer tu.

On sou?

On ets ara que ja no necessites unes espatlles on descarregar la teva tristesa, la teva desesperança?.
On ets ara que no omplo la teva buidor existencial, ara que ho fas amb insubstancials, fugaces i efímeres relacions?.
On ets ara que t’has adonat que per moltes indirectes, no signaré la llibertat que t’ha estat donada?.
On sou?

Intensa emocionalment

Ahir en vaig omplir la banyera perquè que ho necessitava. És quelcom que faig quatre o cinc cops l’any, com a molt. Sóc conscient que no és gaire moral tenint en compte que hi ha molta gent que no gaudeix de l’abundor d’aigua que tenim, ni per descomptat gaire ecològic. A les fosques, amb tres espelmes per tota llum i una barreta d’encens de lavanda. La suavitat de la olor d’un gel de bany d’ametlla, regal d’una botiga de productes naturals i biològics. La necessitat de que l’aigua calenta em relaxi i m’ajudi a deixar la ment en blanc. Silenci absolut.
Aquesta ha estat una setmana, tota sencera de dilluns a diumenge, de lo més...com la podria definir?...“intensa emocionalment”. Sí, és l’adjectiu que més li escau. Podria haver fet servir d’altres , però aquest és el que millor pot descriure com ha estat i com m’he sentit.
El passat, el present i el futur, s’han barrejat en pocs dies com feia temps no em passava. L’allau d’emocions i sentiments han bandejat d’un costat a l’altre del meu cap, com si jo mateixa no comptés per a res. Com si tot el que he aconseguit no estigués present. Encara que la realitat m’estigui demostrant cada dia que no és així, un dia rere l’altre, els esdeveniments ho han estat posant en dubte.

Decisions en qüestió de segons

A vegades la vida pot ser qüestions de segons. Prendre la decisió adequada, la que canviï el curs de la teva vida. Aquelles mil•lèsimes de segons que et fan anar cap a un camí o cap a un altre, sense retorn. Segur?. No sempre. A vegades es pot retornar al camí, per un altra camí que no havíem vist abans. Ja sigui per una ofuscació, ceguesa o inseguretat.

Mont Saint Michelle

Així és com em sento

Xerra, xerra i només xerra. I mentre ho fa, em sento allunyar, com en aquell efecte cinematogràfic, en el que un s'allunya de l'altre, creant-se un espai immens entre tots dos. I aquesta llunyania no fa sinó, aprofundir en com em sento.

Hivern a Viena

Ara que s’acosta Sant Valentí, la història del qual podeu trobar aquí, si sou d'aquests romàntics i voleu sorprendre a la vostra parella amb un viatge sorpresa, us recomano que la porteu a Viena. Vaig estar uns dies de vacances al desembre i vaig quedar encantada. Tot i que feia un fred considerable, -4°C i -6°C els dies de més fred, vaig gaudir d’una ciutat elegant i encisadora, que encara conserva l’encant d’èpoques passades. Una ciutat bonica on les hi hagi, amb un patrimoni cultural impressionant; la Música, els Museus, les Esglèssies, els Cafès, els Monuments,... La ciutat està molt ben comunicada, amb metro, bus, taxis i tramvies. La gent molt amable, t’ajudava inclús si no sabien anglès (només em vaig trobar una persona), tot i que vaig poder practicar l’alemany que vaig estudiar de petita. Con que vaig estar unes setmanes abans de Nadal, vaig poder viure l’ambient de Nadal que es respira en Àustria, com en d’altres països del nord i centre d'Europa. Es troben mercats de Nadal per tota la ciutat, molt ben muntats. Casetes de fusta decorades a l’estil austríac, amb unes garlandes de pi, pinyes, tot molt natural. Venien tot tipus de coses per decorar la casa, així com figuretes artesanals de fusta pel pessebre, molt ben fetes, figuretes de fusta per penjar a l’arbre, contes, roba (sobretot barrets i guants de llana). Aquí, sobretot a Barcelona, ens queixem del fred en quant tenim temperatures per sota dels 5°C i ens quedem tancats a casa (tot i que a mi m’agrada el fred). Per això, em va sorprendre gratament veure com la gent passejava per aquests mercats de Nadal, menjant i bevent Punsch, el vi calent, gaudint de la música en directe, dels animals de granja pels més petits, sense importar-los les baixes temperatures. És clar que estan acostumats a aquestes temperatures. Haig de confesar que sóc una enamorada de la cultura, els paisatges i la gent del països nòrdics i centreeuropeus, sobretot pel que fa a la riquesa natural amb les muntanyes, els llacs, els prats florits a la primavera, les cases de fusta... El diumenge al matí, que va nevar una mica, vaig anar a veure cantar als Nens Cantaires de Viena, Die Wiener Sängerknaben, tota una institució a Viena des del 1498, any en que Maximilian I va reorganitzar la música de la Hofburgkapelle, on canten actualment.
M'agradaria tornar a la primavera o l'estiu, doncs a les 4 ja era fosc i m'han quedat moltes coses per visitar.

En el meu àlbum de Picasa, que podeu trobar a la columna de la dreta, he penjat algunes fotos.
Curiositats:
-En un d’aquests mercats de Nadal, vaig veure un porc amb pel, com si fos una ovelleta. Potser és pel fred que fa, com a les vaques d’Escòcia que els hi creix per protegir-se del fred.

-Passejar pels carrers del centre, res a veure amb el nostre cutre-centre-turístic.
-Fixeu-vos que a l’entrada del metro no hi ha barreres per passar, sinó que confien en que tothom que passi portarà el bitllet.

-No us podeu perdre la casa on va viure Mozart entre els anys 1784 i 1787.
- L’Anke Ruhr, un rellotge on van apareixent figures de la història d’Àustria. Aneu-lo a veure a les dotze, que es quan passen totes.
-L’efecte fantasmagòric de la sala d’entrada al Belvedere, museu que us recomano i on estan les famoses pintures de Gustav Klimt (la seva obra “El petó” custodiada amb un vidre blindat de gairebé un pam).
-El Museu de cultura popular , Museum für Volkskunde, museu senzill i ple d’objectes de les cases, els costums, el món rural i la gent dels Alps austríacs.
-Un altre museu que no pot faltar en una visita a Viena és el KuntshistorischesMuseum, a prop del Hofburg.
-El Jugendstil, el Modernisme alemany, que es pot trobar per alguns indrets de la ciutat, com les obres d’Adolf Loos, Otto Wagner, etc.

Juguem al Scrabble?

Aquests passats Reis vaig haver de fer de Patge Reial de la meva família, com cada any des de fa molt, ja que els Reis estan moooolt atrafegats i sempre em demanen que els hi doni un cop de mà. Una de les botigues a les que sempre vaig és l’Abacus, ja que la seva filosofia i preus en convencen. Sempre que haig de fer regals als nebots, els hi compro llibres o jocs didàctics. Mai em veureu amb “xuminades” de tot a cent, doncs prefereixo gastar-me diners en un bon joc o llibre que en molts que acaben en un calaix abandonat. També miro molt què comprar segons, les edats, les habilitats que desenvolupa amb el joc, el tipus de llibres, etc. En broma els hi dic que sóc la “tieta avorrida” però els seus pares m’ho agraeixen.
Així que un matí de gener vaig anar a buscar les últimes joguines que em faltaven. Mentre estava fent cua, vaig veure una periodista d’una ràdio, que anava preguntant als pares i mares de la cua, si els podia entrevistar. Em vaig fixar que primer feia una selecció segons les joguines que portaven a la cistella. A una mare li va dir que ella l’anava molt bé, però aquesta es va negar a parlar. La periodista seguia buscant algú a qui entrevistar i de sobte, em vaig trobar el seu micròfon gairebé amorrat a mi i sense demanar-me permís, em va preguntar perquè havia comprat aquell joc. No vaig tenir temps de dir-li, “Sí, hola, bon dia...”. Ella directe. Considerant que per la ràdio no et veu ningú, ja que si fos la tele m’hagués negat, no em va importar massa. I què era el que buscava la periodista?. Algú que hagués comprat un joc didàctic. Responent a la seva pregunta vaig dir-li que la compra era una decisió personal, ja que la meva neboda estava treballant la lecto-escriptura a l’escola, i vaig considerar que aquest joc l’aniria bé. Que el dia de Nadal vam jugar amb la versió d’adults i com vaig veure que l’agradava, havia decidit regalar-li. Ella insistia en que l’expliqués alguna cosa més i vaig dir-li que de petita havia jugat molt i que trobava que era un bon joc per aprendre noves paraules i que era divertit. El tall no el vaig poder sentir, així que no sé ben bé si el van passar o no.
I mira per on, l’altre dia vaig trobar aquesta entrevista al Campió Mundial de Scrabble, que ves per on, és el joc que havia comprat per la meva neboda.

Anar a per llana i tornar trasquilat

Si hi ha un canvi que pot ser important en la imatge, és el del cabell, ja sigui amb un tall, un canvi de color o ambdós. Doncs bé, feia temps que volia posar una nota de color en el meu castany i ahir a mig matí vaig decidir-me. Com que des de gener he entrat a formar part d'aquest grup de la societat (confio que por poc temps) vaig anar a una acadèmia de perruqueria, ja que els preus són molt més econòmics. Està en un carrer al costat del metro de Fontana i com que no els hi vull fer publicitat, si la busqueu, com que només hi ha una, la trobareu fàcilment. Bé, doncs en principi volia una retallada de repàs i fer-me el color. Li pregunto a la que era la professora (desprès vaig adonar-me que si ella era professora, els alumnes malament anirien) què em recomana, doncs no volia fer-me res que es notés gaire. Em diu que unes blens ( o metxes, en catanyol) d’un to o dos més clar que el meu, em quedarien bé. Una altra noia m’ensenya els colors en un d’aquests catàlegs que tenen i escullo un. Desprès, em fan seure i al cap de poc ve la “profe” amb una mena de capa de plàstic i una gorra per als blens. Sense dir-me res, m’obre pel darrera la samarreta de coll cigne que porto, per ficar-me la capa de plàstic. Abans de que continuï, l’aparto les mans i li dic que me’l farà gran (ara ja m’ha quedat per un coll talla XXL) que ja ho feia jo. Lo de la gorra si que ja és de por. Me l’enganxa amb celo, amb unes punxes a banda i banda del cap, de manera que semblo un extra d’alguna peli de marcians de sèrie B i en la barbeta, un cotofluix perquè no em faci mal, ja que et tensen el barret com si t’estiguessin fent un lifting pel mateix preu.A tot això, ja havia captat l’ambient que es respirava, doncs només hi havia tres profes per un munt d’estudiants i no es podia estar per tot. Així que havia d’estar pendent.
Doncs bé amb aquesta pinta (en aquell moment, vaig donar les gràcies de que aquesta part de la perruqueria quedés en un pis inferior i no a peu de carrer) la “profe” em diu que em posarà el color que he decidit. Li demano que em deixi veure altra cop la carta de colors, doncs en aquell moment atenia tres o quatre persones més alhora. Un cop que ja m’he assegurat de que és el color que vull, el prepara i me’l comença a posar. El sistema del barret, consisteix en anar traient blens i depèn de si et treuen més o menys, es nota més o menys. Quan ja acaba, en preguntar-li quan de temps havia d’estar em diu que depèn del meu color inicial, del calor corporal, etc. Així que estic pendent, doncs repeteixo que hi havia molta feina, i al cap d’una estoneta.....Déu meu!. Les meves blens eren rosses!!. I jo no les volia rosses!!!!!!!. Li pregunto a la primera estudiant que passa, si em pot localitzar a la professora, doncs crec que el meu color ja està. Em diu que normalment han de passar 30 minuts i insisteixo en que la porti. Em treu la disfressa de marcià i passo a una altra noia, que em renta el cap, amb una força tal que sembla que m’arrencarà el cabell. Així que, entre aquesta exagerada fricció en el meu cuir cabellut i el color, ja visualitzo la perruca que venen per gairebé 400 € en el meu cap. Quan em passen a tallar, un altre estudiant, enllesteix la feina en tres minuts. Passa la “profe” per veure si ho ha fet bé i es limita a agafar les estisores i tallar un insignificant cabell. Li comento que em veig massa rossa, tot i estar mullat el cabell. Una altra noia me l’asseca i a mida que ho fa, l’expressió de la meva cara passa de l’expectació a la sorpresa per acabar amb un cabreig. Finalment marxo d’aquella mena de Camerino de los Hermanos Marx, i vaig a pagar on també està la “profe”. Li dic que no m’agrada gens, que m’ha deixat rossa i que jo només volia un to de llum i no això i que m’ha fet tantes que sembla que m’hagi tenyit. Em diu que me les pot matisar, sense pagar per supossat, i que així no em veuré tan rossa. La noia que m’ha assecat el cabell, que porta un ros-pollastre-total, insisteix, junt amb la profe, que em queda bé, que se’m veu maca. I jo, que no és tracta d’això, sinó que no és el que jo volia, que tenia la idea de quelcom més discret. Total, que haig de tornar per la tarda perquè m’ho matisin i tot i això, no m’agrada el to i m’hauré de tenyir completament, amb un to lo més semblant al meu per treure’m aquesta pífia. Ah! I quan torno per la tarda, una altra noia també s’estava queixant de lo rosses que l’havien quedat les blens. Sospitós, oi?.
Així que res, per una altra ocasió, si és que n'hi ha, aniré a una perruqueria amb cara i ulls!.

Frustrar la frustració

Tots hem sentit a dir que els nens d’ara tenen de tot i els hi falta disciplina. M’adono que molts pares confonen la disciplina amb l’estimació i així, pensen que si renyen als seus fills, es com si no els estimessin quan en realitat s’estan preocupant i per tant, fent un acte d’amor envers els seus fills.
La majoria dels nens, estan envoltats de moltes coses i els hi falta lo més essencial: l’amor dels pares, entenent aquest com, entre altres coses, educar per la frustració. Al meu parer, un nen que mai es frustra, s’acostuma a que pot obtenir tot en qualsevol moment i no aprèn a esperar per obtenir el que vol.
L’essència del nen és satisfer tots els seus desitjos i són els adults els que han d’anar “modulant” la seva conducta, pel seu bé psicològic i una saludable vida social. Quan un nen no obté el que desitja- i aquí s’ha de distingir entre els desitjos i les necessitats- ha de reconèixer primer i acceptar desprès, la seva ràbia i impotència, com emocions més del seu aprenentatge vital. Molts cops sento que els pares els hi diuen als seus fills que “la vida és així”, que“no es pot aconseguir tot” o que “ara no pot ser”. I també em trobo que, més que deixar que el nen es quedi frustrat i en conseqüència, amb l’aprenentatge, hi ha un recompensa per apaivagar el que ha creat la pròpia frustració.
D’adults, hi ha moltes accions encaminades a compensar les frustracions diàries.

Bon Any Nou 2010

"No desesperes enmedio de las más sombrías aflicciones, pues de las nubes más negras cae un agua limpia y fecundante".

(Foto: Tornant de les Highlands, va sortir l'arc de Sant Martí).

Bon Nadal

No sóc més que un miratge

No em miris. No m’escoltis. No em desitgis. No sóc més que un miratge. Un miratge que un dia es va crear per fer-te feliç.
Un petit retall de cel i d’estrelles penjades. De llum i de somriures. De somnis eteris. De colors i d'esperances. D’abraçades, carícies i de tendres paraules. De llars de foc enceses i pedres escalfades. De sostres i finestres, amb fusta cisellada.
Corones i princeses. I fades encantades. Castells meravellosos amb mil-i-una façanes. I boscos, rius, muntanyes, infància retrobada.

No preguntis. No toquis. No vulguis saber què hi ha darrera la màgia.
De cors en les finestres i nous en les Nadales. Els viatges misteriosos, fascinen la canalla. De contes, herois, romàntics, que mai baixen la guàrdia. I acompanyen els dies, les nits i les fogates. Posant amor i ordre, omplint tota mancança.
Ametlles, flors i pinyes, la casa engalanada. Petits bocins de vida, que tendrament guardava.

No em tastis. No m’oloris. No em trenquis el cor d’alba.
Mandarines, farigola, gespa verda i mullada. Les nits amb lluna plena, amb el cor vistes i somiades. I carretons de fusta i pots de melmelada. Casetes i cuinetes. Bressols. Fulles daurades.
I somnis i secrets, romanen a la meva ànima.

No m’estimis. No sóc més que un miratge.

Fins i tot la botiga es ven!

No sé si a hores d'ara estareu bojos d'alegria perquè us ha tocat la loteria. Si és així, me'n alegro molt per vosaltres. I si no, doncs acontenteu-vos amb el fet que molts altres sí, gràcies, en part, a la compra dels vostres dècims.
La setmana passada vaig estar a Viena, ciutat meravellosa que us recomano. Aviat penjaré les fotos que vaig fer i us comentaré algunes curiositats. De moment, us deixo amb aquesta foto.És d'una botiga de roba de dona i es troba prop de la Òpera. Em va fer molta gràcia aquest llaç enorme que agafa part de l'edifici com si tot ell, es poguès comprar. En aquests dies on sembla que estiguem obligats a comprar i regalar i a consumir per sentir el Nadal, és quan més m'adono que no hi ha res material que pugui suplir el que realment importa.

La crisi segons A. Einstein

En una botiga d'accessoris del carrer Muntaner, vaig trobar aquest cartell del que pensava Albert Einstein sobre la crisi. Qualsevol crisi, crec jo. Perquè hi ha molts tipus de crisi i moltes vegades, la solució està dintre d'un mateix.

Me pareció ver un lindo gatito!

Inspiració al tren

Avui he anat en tren fins a la Catalunya central, com faig de tant en tant. El llarg viatge i el paisatge m'han inspirat. Per sort, portava la meva llibreteta, en la que acostumo a escriure tot allò que em ve al cap, així com qualsevol cosa susceptible de ser escrita, un telèfon, una adreça, un encàrrec, etc.
Quan he arribat a casa, he decidit que no pagava la pena transmetre el que se m'ha ocorregut.

I·luminant els dies foscos

Em desperto amb una sensació nova, una sensació especialment agradable a l'hivern. L'escalfor que entra per la finestra, em fa pessigolles. Encara no em vull llevar. M'agrada fer-me la remolona els caps de setmana, abans de començar a gaudir d'un llarg dia. Em giro cap a la paret i tanco els ulls. Però és insistent. Es vol fer notar.Vol que m'adoni de la sort que tinc de que ell sigui allà. Donant-me escalfor, enlluernant-me. Il·luminant els dies foscos, els somnis més tèrbols. Prenent-me entre els seus braços per a que recobri l'esperança. Transportant-me fins al fràgil i imaginatiu món infantil, fent servir la seva pròpia inocència, puresa, fragilitat i transparència.Envoltant-me d'un món que havia donat per perdut. Un món ple de colors.

Música relaxant per la nit de diumenge 3

El joc de Fèlix Bitllet

L'Àlex Solà ha fet un videojoc del Fèlix Bitllet, que com diu ell "qualsevol semblança amb la realitat és una coincidència!!!. Una mica d'humor en aquests temps en que dia si, dia també, hi ha un cas de corrupció

La ràdio

Algun cop he dit que podria passar sense internet, sense tele, sense moltes coses, però sense ràdio...sense ràdio no!. Des que era petita, em vaig aficionar a escoltar la ràdio, ja que els meus pares, també els hi agradava molt escoltar-la. Tinc una petita, d'aquestes de iaio, que em porto de la dutxa a la cuina i vicerversa, especialment pels matins, per escoltar les darreres notícies.

Teresa Forcades i la veritat sobre la grip A

Us deixo el video que molts ja deveu conèixer, de la benedictina Teresa Forcades. Magnífica exposició, capacitat de síntesi, claredat en els conceptes i una manera planera d'explicar això que en diuen grip A o grip nova.
A la pàgina http://www.vimeo.com/alish trobareu el video sencer, de vista obligatòria fins al final. Passeu-lo!!. Ja ho deia jo, que l'aire de Montserrat era molt sa...

He tornat!

Desprès de gairebé tres mesos de moltes reflexions, meditacions trascendentals i d'altres (de)ballades de neurones, he tornat a activar l'opció de blog obert per a tothom. Espero que continueu gaudint llegint-lo, com jo escrivint-lo.

Us deixo una posta de sol a Alp (la Cerdanya), d'aquest estiu.

Temps de viatjar

Temps de viatge...

Somnis premonitoris

Un altre somni premonitori que s'ha complert. Somnis que no acaben mai...

Podria i vaig ser jo

No hi ha res més a llegir. Darrerament no hi molt i hi ha tant...
Les mirades són suficients. Però fa temps que m'amago darrera les ulleres de sol.

Hillary i Tenzing, van ser els primers en conquerir l'Everest?

Avui fa 56 anys des que Sir Edmund Hillary i Tenzig Norvay, van arribar al sostre del món, el mont Everest (nomenat així en record del geògraf galès George Everest, que va fer una gran tasca com a topogràfic de la India fins l'any 1843 ). Molt s'ha dit i s'ha escrit sobre aquest mític vuitmil i de tant en tant, torna a les portades d'alguna revista especialitzada de muntanya o no, per alguna fita assolida per algú amb característiques especials, per algun malograt accident o per parlar de la massificació que pateix (sobre això últim, us recomano el llibre de Miquel Molina "Everest a l'hora punta").
Però el que avui m'interessa és (seguir)plantejant el dubte sobre si molt abans de 1953, una expedició britànica encapçalada per George Mallory i Andrew Irvine, va ser la primera de la historia en arrivar per la cara nord. En el llibre "La llegenda de l'Everest. Crònica de com van trobar el cos d'en G. Mallory desaparegut el 1924" de Conrad Anker i David Roberts, es detalla com, desprès d'alguns intents sense èxit, l'any 1924, van poder atacar la muntanya, així com la posterior troballa del cos de Mallory l'any 1999. Malgrat que ja havien pujat més enllà que les anteriors i que estaven molt a prop d'aconseguir-ho, els companys que els esperaven en el campament base, van perdre el contacte ocular amb ells, desprès que una espera boira els envoltès. A partir d'aquell moment, les hores d'espera, van confirmar el que tant temien: Mallory i Irvine no tornarien per explicar si havien fet el cim o si, un cop més, el cap del cel, no s'havia deixat conquerir. El cos de G. Mallory no es va trobar fins l'any 1999, quan Conrad Anker i David Roberts, van engegar una expedició per trobar-los i que es detalla en el llibre abans mencionat. En aquest a més a més, es detallenles possibles hipòtesis que poden debancar al neozenlandès i al sherpa com els primers en coronar l'Everest.Malgrat que per la pròpies condicions de la muntanya, el cos de Mallory es conserva bastant bé, no es va poder trobar la càmara amb la que, en el supossit de que haguèssin aconseguit pujar a la cima, tenir un document gràfic que donès fe. Tampoc s'ha trobat, fins la data, el cos del seu company Irvine, que potser haguès donat pistes sobre què va passar realment.La descripció de la trobada del cos de Mallory és realment emotiva i t'hi fa sentir com si estiguessis allà, compartint la troballa. En aquest mateix llibre, hi ha una petita foto del cos, bastant impressionant si es pensa en els anys que fa que hi és allà. Donat que el reportatge es va vendre a una revista, per internet es poden trobar les fotos i el video. Em sembla que per respecte a la seva familia, haurien d'haver evitat aquesta mena d'espectacle gratuit i deixar descansar en pau on ell més gaudia: a la muntanya.
Sigui com sigui, si van aconseguir pujar fins als 8.848 d'altitut, és un misteri que romandra fins que algú tingui la sort de trobar el cos d'Irvine, la càmara o tot plegat.

Música relaxant per la nit de diumenge 2

"No hace falta decir nada más!"

Cartells del Parc Güell. Com va dir Schuster, "No hace falta decir nada más!...."

Equinocci de primavera a CosmoCaixa

Primer de maig a CosmoCaixa amb les meves germanes i els seus corresponents vàstags, una amigueta del cole i dos veïns. En total, un divertit grup format per quatre adults i 9 nens entre els 6 mesos i els 13 anys. Mentre dinem asseguts a la terrassa, amb un dia radiant, repassem els nostres coneixements de Ciència. Malgrat haver vingut en diverses ocasions, sempre ens agrada tornar. La meva neboda gran (molt bones notes, milor cor) ens va instruint sobre l'equinocci de primavera i d'altres qüestions.

Desprès d'haver fet les trescentes mil fotos de rigor, per part de la seva tieta, els senyalo el Parc de Collserola, dient-los que la propera excursió serà allà. Diferents veus en van dient el seu parer: que si la meva germana no pot venir perquè caurà (eing? em dic a mi mateixa), mentre aquesta va dient "Noooo, nooo,.."; que si perquè no vens de monitora als nostres campaments ;que si hi ha llops (el menut de 4 anys, obsessionat amb el llop que "veig per les nits"),...

I a tot això, la meva fillola, encara es pregunta si l'Einstein de l'entrada és de veritat...