Bon Sant Jordi 2017!

Que en les roses que rebeu romandri per sempre la mirada i el somriure del qui la regal·la
Que entre les fulles del llibre trobeu la llum que obri les portes a un món tan apassionant com misteriós

Què no fariem per a ells!

Aquesta setmana he estat fent de 'patge reial' i com tinc tants nebots, germans i per a cada un, em penso molt bé el que vull regalar, he estat molt ocupada. També és veritat que per la meva feina, enguany tinc més vacances, així que tot ha ajudat. He de dir que en la meva família continuem la tradició dels Reis Mags i que per Nadal només ens fem un petit detall. 

 Botigues de joguines, de vegades anant d'una a una altra cosa gimcana, llibreries, botigues d'objectes per a la llar,... No només regalar és un plaer, també pensar en el que li va a fer més il·lusió a cada un. Heus aquí, sent que encara no he tingut fills, ho he viscut com a tieta, un fet que es repeteix cada any, com es desviuen els pares / avis / oncles / germans per trobar 'aquell' joguina o un altre regal que han demanat els nens. Com a observadora que sóc, he prestat atenció a alguns diàlegs que he sentit, alguns m'han arrencat un somriure, altres m'han entendrit, divertit. I és que, què no faríem per acontentar-los? Per donar-los allò que tant desitjan? Allò que fins i tot han esperat tot un any? I és que no hi ha res més bonic i que ompli més a veure les seve

s cares d'emoció en obrir els regals el matí de Reis.

Bon Nadal!

L'amor en l'art

Pigmalion y Galatea, Jean-Léon Gérome

Fa uns anys vaig fer una breu visita a uns amics que vivien a Madrid. Entre un dels muses que vaig visitar, el Musseu Thyssen en el qual habia una exposició temporal de Jean-Léon Gérome. Em vaig enamorar, i ara els meus motius es confirman, de la seva obra Pigmalion y Galatea. Més tard, i seguint amb la meva afició pels puzzles, vaig fer El beso de Gustav Klimt l'obra original del qual vaig poder apreciar a Viena, un fred hivern abans de Nadal. No és d' extranyar doncs, que siguin les obres més votades per a representar l'amor en l'art.

La parella no és per fer-te feliç

La parella no és per fer-te feliç. Aquesta frase tan curta, tan breu, tan sencilla, comporta una gran veritat. Esperar que l’altre ens doni la felicitat, crec que és un error ja que aquesta ha de venir d’un treball propi i personal. I és més, posar en l’altre aquest ‘pes’ és massa responsabilitat. Això no treu aquest anhel de que busquem l’altre, el seu carinyo, el sentiment de pertinença, la intimitat, la construcción d’un projecte comú, el sexe amb amor. Inclús la confrontació, tan necessària per crèixer com a éssers i donar la nostra millor versió. I que un pugui sentir-se feliç (inclús molt feliç) compartint la vida en parella. Jo afegiria que si bé la parella no ens dóna la felicitat, no compartir la vida amb algú significatiu per nosaltres, pot donar certa  infelicitat. Al cap i a la fi, tots volem una vida més pena en trobar un company de camí. Us deixo l’enllaç del darrer programa de l’Ofici de Viure, on els psicòlegs Joan Garriga i Marta Centelles, parlen d’aquest tema d’una manera molt entendora. 

Homenatge a Yvette

Fa temps que volia deixar per a la posteritat (no sé molt bé on quedarà aquest blog, ni jo mateixa) el meu homenatge a una persona que amb el temps, m'he adonat l'important que va ser per a mi. Com un dia d'aquests hauria fet anys, que millor ocasió, ja que ja no està físicament amb mi, fer-ho avui. Era com la meva àvia, una amiga, la que em va ensenyar tantes i tantes coses, algunes paraules en francès, les llargues converses amb les seves històries sobre la guerra, sobre altres temps, l'afecte cap a un ocellet que li alegrava les tardes, la diversió dels jocs de taula, el plaer del silenci i la lectura, les tardes de veure dibuixets, el pa amb xocolata i tot això que no es pot descriure i que només es resumeix en el fet que si tingués una filleta, portaria el seu nom. El meu refugi, el lloc físic i emocional en què em sentia acceptada, estimada i segura. Gràcies allà on siguis, per tant, per tot.

The way you make me feel

Si hi ha quelcom que trobo a faltar del fet de, encara no compartir la meva vida amb aquella persona especial (que mai no pot ser qualsevol, doncs qualsevol mai podrà ser el meu / un company de vida), és no sentir com ens fa sentir algú que sap com fer-nos sentir. I al seu torn, fer sentir.

Visca els nuvis!

Aquest video està dedicat a una parelleta que avui dia 27 de juny es donarà el "Sí, vull" o com diuen per allà, 'tie the knot' en la maravellosa illa de Bermuda. I si he escollit aquesta cancó- i especialment pel video- és perquè van superar la distància, durant un any, fins el dia d'avui, set anys després i una nena de lo més dolça, volent celebrar el que és una bonica història d'amor.

Cinc coses que he après en cinc anys

Que l'aroma de les flors que hi ha en l'ambient quan s'està enamorada, perdura per sempre en la nostra memòria olfactiva.
Que quan trobes a una persona amb la que sents que comparteixes el mateix univers, vols que sigui el teu company de viatge.
Que tots ho fem el millor que sabem, d'acord amb la nostra vida.
Que perdonar i passar pàgina és l'únic camí per avançar.
Que en qüestions d'amor, no hi ha un full de ruta que ens digui com ens anirà, només la vida mateixa ens ho pot mostrar.

Imatges Sant Jordi 2015

Collage Barcelona i Sant Jordi

Com us vau conèixer?

Qui no ha preguntat això alguna vegada a una parella? O potser us ho han preguntat a vosaltres. Sigui com sigui, està demostrat que la majoria de les parelles, es coneixen a través d'amics en comú. És així. O en entorns coneguts: feina, classes, activitats, amics de la família, grups de pares. 
Precissament aquesta setmana m'arribava la invitació al casament d'uns amics, que conec des de fa 6 anys i que em van presentar, entre d'altres, a una persona que va ser segueix sent (almenys per a mi) molt especial. Doncs bé, a la web de les seves noces, en l'apartat sobre la seva història, expliquen que es van conèixer a través d'un amic en comú. I fins avui! Així, el dia que menys t'ho esperes, coneixes qui serà el teu company de vida.

La fragilitat de la vida

Hi ha esdeveniments que ens fan reflexionar, encara més, sobre la fragilitat de la vida, de la pròpia existència, del nostre pas per aquest món. Ens fan veure la nostra realitat des d'una nova perspectiva, ens replantegem la nostra missió en la vida i si l'estem portant a terme o si és la que desitgem. I el més important, i el que ens dóna l'essència mateixa com a éssers humans, ens fa replantejar la nostra relació amb les persones que ens envolten, la qualitat dels contactes que tenim amb ells. Si cuidem el vincle que tenim amb cadascun dels nostres éssers estimats, els nostres coneguts, els nostres saludats, si els dediquem un temps de qualitat, una salutació afectuosa, una atenta escolta, un interès sincer, un perdó i passar pàgina ... Perquè això, és l'únic que pot perdurar en els nostres cors.

 

Estimar és compartir

Creació pròpia feta amb el doodle de Google
 per Sant Valentí

 Estimar és compartir, el que és bo, el que no ho és tant. Les alegries i les penes.
Compartir la vida, en essència. 

Inclús el que escric i publico en aquest blog, per compartir-ho, també és un acte d'amor.

Escenes d'amor nadalenques

Asseguda en una d'aquestes taules de fusta massissa en la meva cafeteria favorita, contemplo escenes d'amor que jo mateixa voldria viure. De les que voldria ser la protagonista. 

 Una parella agafada de la mà, es miren als ulls, amb aquestes mirades d'amor que fan que el soroll del voltant soni a res, excepte pel que senten en mirar-se i sentir el mateix. Unes tasses de xocolata calenta, si bé no són necessàries per al foc de les seves mirades, fan rodona l'escena. No obstant això, estan asseguts en una de les poques taules rodones, per a dos, que hi ha en aquesta cafeteria, simbolitzant, potser, l'amor etern que es professen. 

A qui no li agradaria una prova d'afecte major que regalar a l'altre l'oïda? cantar les seves virtuts, sense vergonya, sense embuts, clarament. Doncs fer-ho mentre es passa suaument el braç per l'esquena, asseguts un al costat de l'altre. Ai! Aquesta parelleta em té el cor robat aquesta tarda de diumenge. Les dolces, i m'atreviria a dir que sinceres, paraules d'un d'ells i els tendres petons que es donen, endolceixen molt més que els apetitosos pastissos i dolços que serveixen aquí. 

Massa sucre? La necessària, en la seva justa dosi!

Seré al teu costat quan caiguis

Anava a titular aquest post 'Una imatge de tendresa', seguint la sèrie. No obstant això, pensant en el que anava a escriure, crec que el titular que millor pot descriure aquesta escena és el que he posat. L'escena és en una cafeteria del carrer Muntaner amb Passeig Bonanova, prenent un cafè abans d'anar a la biblioteca de Sant Gervasi. Hi ha un parella d'avis esmorzant i arriba una amiga de tots dos. Es posen a parlar dels seus malestars, d'una manera com ho faria qualsevol persona gran que assumeix la natural evolució del pas del temps. La dona li explica a la seva amiga, que quan el seu marit cau a terra, ella, sent tan gran com ell, no pot ajudar-lo a aixecar-se. Ell assenteix, es riu, s'ho prenen tots dos a broma i matisa, que l'únic que pot fer és seure al seu costat, fer-li companyia. La seva amiga, segueix el mateix to i els descriu la situació, com si la veiés, dient-los, 'Com si estiguéssiu de pícnic, no? Allà, ell estirat a terra i la teva dona asseguda al teu costat, contemplant el paisatge'.
Somric, imaginant l'escena, que si bé podria ser dramàtica (fins que vingui algú a ajudar-lo) ells ho viuen amb tendresa i sentit de l'humor.

Potser podrien simbolitzar aquests amors per a tota la vida, en el bó i en el dolent. El que és segur, és que volien estar l'un al costat de l'altre, quan un dels dos caigués.

Estils d'afecció i l'amor

Crec recordar que alguna vegada ja he escrit sobre la Teoria de l'afecció de John Bowlby. Si no és així, us faig un petit resum, amb l'ajuda de la pàgina del grup d'investigacion de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, The Greater Good Science Center. Diu Bowlby que, segons com fos la relació d'intimitat i seguretat que mantinguessin els nostres pares o cuidadors quan érem petits, així ens sentirem segurs o insegurs i ho reproduirem en les nostres relacions de parella. D'aquesta manera es poden donar quatre diferents estils, sent el primer segur i els tres restants insegurs.

Segur: "Estar a prop és fàcil!"  

Ansiós-ambivalent: "Vull estar emocionalment a prop de la gent, però ells no volen estar amb mi"
Evitatiu-desdenyós: "Prefereixo no dependre dels altres o que altres depenguin de mi"  

Evitatiu-temerós: "Vull estar a prop però i si surto ferit?"

D'aquesta manera, segons la combinació d'un o altre en una relació de parella, les coses aniran bé, més o menys o sempre hi haurà problemes. No obstant això, si sou dels de 'estil d'afecció insegur' hi ha dues bones notícies: Això no té perquè ser sempre així, no determina per sempre la vida. I d'altra banda, és possible canviar-ho. Requereix, al meu entendre, un treball d'introspecció i anàlisi així com una transformació d'aquesta 'ferida' per la falta, l'excés o l'ambivalència d'atenció dels pares en la infància. A vegades caldrà recórrer a un psicoterapeuta perquè ens ajudi. Una altra manera de canviar és trobar una parella amb estil d'afecció segur, que aporti l'equilibri i l'estabilitat per sentir-se recolzat i segur dins de la relació.

Anhelo l'assossec, la tranquil·litat...

'Anhelo l'assossec, la tranquil·litat...' aquestes paraules podrien ser meves. Les diu, no obstant, l'escriptor Sergi Pàmies, a la contra de La Vanguardia, fent al·lusió a la necessitat que té de tenir una vida afectiva estable, com a compensació d'una infància inestable.

Del llibre 'Grandes contras sobre el amor' de Victor Amela, Ima Sanchís i Lluís Amiguet.

De què us penediu?

De què us penediu no haver fet, no haver dit, no haver demostrat en alguna ocasió? Alguns direu d'haver deixat escapar una oportunitat laboral, de no haver estat més atrevit, de no haver dit a temps t'estimo a una persona que us importava ...? Doncs segons el nou Infographic de Happify  'How to live a life without regrets', del que més ens penedim és de no haver viscut amb suficient valentia, no haver posat més cor i haver estimat més. I és que al cap i a la fi, què ens emportarem d'aquest món? Res material, això està clar. Vivències, emocions, records, les rialles i l'haver compartit la vida.

Animal love

Parelleta de mussols fent-se moixaines

Un amor com el sol

L'amor és en la vida, el que el sol és en el cel