Blaumut - Vint-i-un botons

Avis importat! Aquesta nova cançó de Blaumut s'ha d'escoltar mentre s'observa  detalladament, l'obra de Jack Vettriano 'The singing butler'.

I per cert, que feia temps que no m'emocionava tant escoltant una cançó. I quan m'emociono, ho faig profundament. La seva melodia, les paraules i el ritme suau del so del violí, fan d'aquesta cançó una invitació a creure en la bellesa de la vida.

Una imatge de tendresa 9

Un matí, cap a les 8'15 camí cap a la feina, en un semàfor de Lesseps, un pare jove portava dues nenes a l'escola, que vaig deduir, eren les seves filles. Una, d'uns cinc anys, de la mà, mentre l'altra, d'uns dos anys, la portava a collibè. Mentre esperàvem que el semàfor es posés verd, els vaig mirar, de reull. I després de dubtar uns segons, no vaig poder evitar treure un mocador de paper i donar-li, mentre li deia amb el meu millor somriure, 'Es que li està caient un moquet i no m'agradaria que et caiguès al cap...', detall que va agrair infinitament.

Problemes del primer món

Que se'm poguin trencar les mitges amb la cadira mig estellada, mentre treballo amb el portàtil en el meu cafè favorit.

Matinar val la pena

He tingut èpoques en què m'he hagut d'aixecar per anar a la feina molt, però que molt aviat, posem 5... Malgrat lo pesat que em supossava, no només haver de anar-me'n a dormir molt aviat, si no també sortir al balcó i veure que els carrers estaven 'per posar', la part positiva era apreciar el despertar del dia. Actualment ho faig a les 7, una hora més que raonable ja que moltes persones s'aixequen molt abans. Atès que el meu treball està en una molt bona zona des de la qual contemplar part de Barcelona, ​​he anat observant que cada dia que passa, des de l'octubre que és quan vaig començar, els matisos de la llum de la sortida del sol han anat canviant subtilment. Igualment, quan surto de la feina em dic 'Cada dia hi ha més llum al sortir!'

Abans d'entrar, m'aturo uns segons a contemplar com el sol ja fa una estona que ha sortit, creant un constrat de colors entre els edificis, llunyans, del mar, l'Hotel Vela, les Torres Mapfre, la Barceloneta. És un espectacle tan fascinant, que ja només per això val la pena sortir del llit calentona, faci un fred hivernal, plogui a bots i barrals o el vent amenaci amb tombar un arbre sobre mi.

El nou totalitarisme

Normalment els temes que tracto al meu blog són de tipus intimista o de temes, culturals, diguem, neutres, sense expressar molt sobre certs temes (això ho deixo pel meu àmbit més íntim). No obstant això, aquest tema porta temps donant voltes pel meu cap i avui em ve de gust compartir-lo, deixant una pinzellada del mateix. 

 Des de fa un temps que sembla que només s'admet el pensament únic. I no només això, sinó que si no penses / opines com la majoria, com el que 'està de moda', pots ser titllada de no ser 'moderna' (realment, en els seus termes, no ho necessito), de no estar pel progrés. Pot passar que volent defensar, o simplement exposar, les teves postures i els teus arguments, et trobis que tallin la teva llibertat, per expressar-te, per viure segons els teus valors, per ser una persona autèntica. Precisament aquesta llibertat que tant pregonen. Però compte, només per la seva, per al que creuen és l'única manera de viure. Heus ací el gran mal que pot provocar el pensament únic. Em recorda a altres èpoques, amb vents vinguts d'altres parts, això, sí. És el nou totalitarisme.

Una imatge de tendresa 8

Asseguts tots dos en una cadira de rodes, protegits del primaveral temps, sota l'ombra dels arbres. La lentitud dels seus moviments em sembla tan tendra com les mirades, no sense certa dificultat, que es fan l'un a l'altre. Les seves mans, que han acariciat la vida fins als seus gairebé 90, aguanten les cartes amb les que passen la tarda. És meravellós veure com el pas del temps no els ha tret la il·lusió de gaudir de les petites coses, així com albirar en ells que la vida, realment, va d'això.

Tot, per a què?

En el meu últim post parlava d'un fet força dolorós de la meva vida. De fet, si vaig obrir aquest blog va ser per, entre d'altres, poder treure'l per mitjà de l'escriptura. Ja al 2007 vaig escriure un post amb el títol de 'Per què?', sense saber que 9 anys després, començaria a agafar sentit tot allò i canviaria la pregunta per 'Per a què?'. Així, he anat trobant, inconscientment, el sentit últim del patiment que va ser i que en aquests anys d'aprofundiment intern i desperta externa, ha esdevenit quelcom. 

I si parlem de donar sentit al patiment, una obra imprescindible de la que he parlat en diverses ocasions, és la del psiquiatra Viktor E. Frankl, 'L'home en la recerca de sentit'.

Frases per reflexionar 40

La importància justa

Ahir per la nit vaig estar escrivint amb la meva estilogràfica Montblanc, fins que, per una d'aquelles coses inexplicables, vaig posar el recanvi del revés, va quedar encallat i així es va quedar. Vaig intentar en va, treure-ho amb algun objecte fi, que no va fer més que ficar-lo encara més cap al fons. Per acabar-ho d'espatllar, vaig voler protegir el plomí, ficant-lo en el caputxó i també aquest va quedar encallat. Tard com era, vaig pensar que ja ho intentaria arreglar l'endemà. Aquest matí i després d'un cafè, amb una cosa tan senzilla -i que d'altra banda estic utilitzant molt ara mateix- com un ganxet, he aconseguit treure el cartutx. Així mateix, he aconseguit treure el plomí amb unes pinces. Tot això, amb la precisió d'un rellotger suís. He començat el dia contentíssima per haver salvat tan preuat objecte, doncs va ser un regal de reis de fa anys, que em va fer una enorme il·lusió. A tot això, mentre m'adormia, em vaig dir que la portaria a la casa Montblanc de Passeig de Gràcia, ja que segur que sabrien esmenar tal incident, sense danyar la ploma. D'altra banda, vaig pensar que si havia de perdre la meva preuada ploma, no muntaria un drama. Que em quedaria el record de l'emoció quan vaig obrir el regal i les hores d'escriptura amb ella (haig de dir que escriure amb aquesta estilogràfica és diferent i especial) Que és millor no aferrar-se a allò material. Aquesta idea és una cosa que he anat treballant durant aquest any que acabem de deixar i que resumeixo en la frase: No ens endurem res. I afegeixo: L'única cosa que ens endurem serà el que ens han fet sentir la gent que ens ha estimat i hem estimat. El que és material, tret que ens embalsamen com faraons amb les nostres possessions per si en el més enllà les necessitem, es quedarà aquí.

Bon any nou 2016!

Que aquest any 2016 estigui ple de moments bonics, projectes que us omplin i alegria de viure!!

Balanç de l'any

Demà s'acaba l'any i des de fa unes setmanes, estic fent balanç del que ha deixat bo i no tant bo. És un exercici que faig  ja fa molts anys i que m'ajuda a que començi l'any amb esperança, energia per canviar el que es pugui i acceptar allò que no estigui en les meves mans. Us convido a que feu el mateix, ni que sigui una estoneta.

Bon Nadal!

Mantenir l'alegria

Avui m'he adonat que l'artrosi del dit del peu ha evolucionat més ràpid del que jo esperava des que me la van detectar, a l'abril. M'he quedat la resta de la tarda capficada i fins i tot de mal humor. Només de pensar que pugui perdre la movilitat, se'm cau el món a sobre...No obstant, quan he anat a fer classe d'espanyol, ho he fet, com sempre, amb el meu somriure i aportant el millor de mi mateixa. Quan el meu alumne, de set anys, m'ha donat la felicitació de Nadal feta per ell i un regalet, que era un mini bagul de joguina amb petits tresors seus, m'he dit que són aquestes petites coses les que de debó ens dónen vida. En sortir, he anat a comprar-li un regalet, ja que aquesta setman anirem a sopar, amb els seus pares, per celebrar el Nadal abans de que marxin a Estats Units. Després de sopar, m'ha trucat una amiga de Xerès i hem estat gairebé una horeta xerrant. Avui de coses molt banals, al contrari del que acostumen a fer, sempre de temes més transcendentals. Aquesta amiga, mestra i amb la gràcia que ténen els andalusos a l'hora de parlar, m'ha dit que avui em notava molt alegre. 'Si sabéssis!' he pensat, perquè no vull tornar a parlar del tema amb els meus fins que no torni al metge. I axí, no sé com m'ho faig per mantenir aquest esperit alegre. L'inconvenient és que pensin que sempre estic bé. 

Ser amable no costa res i aporta molts beneficis

Font: Moonarea.net

L'amabilitat fa moure el món, ja us ho deia fa un temps...I segueixo pensant, que són els petits gestos, els que fan que la nostra existència, sigui una mica més plàcida, més amable. És quelcom que intento mostrar sempre que puc i que aprecio en els altres. 

Ahir dissabte, sense anar més lluny, em vaig arribar fins el Museu d'Història de Catalunya per veure la exposició 'Fugint de l'Holocaust' donat que s'acabava avui diumenge. En arribar, li vaig comentar al venedor d'entrades, que havia vist a la web que pels aturats, l'entrada era gratuita. (Si bé és cert que ara dono classes particulars d'espanyol a nens, la meva economia és com el temps d'entretemps, molt variable). En demanar-me algún paper que ho acredités, regirant el bolso, em vaig adonar que, en canviar-me aquest i agafar un petit moneder en comptes de la cartera, no el portava. Ell de seguida i amb un gran somriure, em va dir que no em preocupés, que ja s'ho creia i que em feia el ticket gratuït.  Malgrat la cruesa de la exposició, vaig marxar contenta per la compassió d'aquell home.

A l'estiu, m'havia de fer una radiografia als peus per esbrinar què em passava. El metge es va equivocar i només va demanar de fer-la completa en un peu (precissament el que tenia menys dolor). Quan vaig arribar a la sala de raigs X , l'auxiliar de radiologia em va preguntar què em passava. Li vaig explicar i deixar caure que si me la feia dels dos peus, ja estaria i no hauria de passar per tot el procés altre cop. Va dir-me que els protocols eren molt estrictes i que no es podien saltar per res del món. Després de fer-me-la en un peu, va venir molt amable i em digué 'Vinga! et faré també l'altre perquè no hagis de tornar i ja diré que vaig ser jo que em vaig equivocar en el paper'. Podria assegurar que la resta d'aquell dia no vaig sentir dolor...

Una altra anècdota d'aquest estiu passat. Vaig haver de fer una gincana molt divertida, en un dels dies més calurosos que vam tenir. Estava disposada a passar la tarda escrivint en el Buenas Migas de Jardinets, quan em truca una amiga per si podia fer-li un favor. M'explica que anava de viatge amb el marit i dos fills, a Cerdenya, que s'han deixat en carnet de conduir a casa i que són camí cap a Girona per agafar l'avió. Havia d'anar a casa de la seva germana, a 30 minuts d'on era, agafar el carnet i fer-lis arribar, encara no sabien com. Ficada ja al metro en direcció cap a l'Estació de Sants i després de moltes trucades, em diu que vagi a l'estació del Nord i que li doni a un conductor d'autobús. A tot això, jo corrent amunt i avall al metro per si no arrivava a temps. Arribo a l'estació del Nord, compro un sobre, fico a dintre el carnet i a esperar l'autobús que va cap a l'aeroport de Girona. Després d'un ensurt en veure marxar un i pensar que havia perdut l'últim dintre d'aquell horari, veig arribar un altre, EL bus! Veient que el conductor era un mica reticent a portar res i que anava per feina, molt decidida, li dic que si us plau, ell només ha de donar aquest sobre a unes persones que l'esperaran en arribar. Que estava salvant les vacances a una familia! El meu somiure de satisfacció quan vaig rebre un audio de whatsapp amb uns crits d'alegria de tots quatre, junt amb una foto, no té preu. (També em el seu detall en forma de pulsereta i un llapis per la meva col·lecció).

Passejar per la Natura

En diferents posts, he parlat de la Natura com a una de les fonts de benestar més essencials de l'ésser humà, ja que nosaltres mateixos formen part d'ella. No ens ha d'estranyar, doncs, que els parcs s'omplin de gent de totes les edats, especialment el caps de setmana per tal de tenir una estona estirats en la gespa, relaxats sota un arbre o jugant fent servir la imaginació, amb un arbre com a vaixell pirata. 

Asseguda en una Poang, cadira d'una coneguda casa de mobles sueca, amb el sol tocant-me de ple (la meva habitació està orientada al sud), amb uns dies de repòs obligada per un refredat, aprofito per penjar aquest post sobre la Natura a la tardor. La part positiva del meu obligat tancament, és que puc aprofitar per reflexionar (encara més) -ara que m'ha passat el mal de cap de 24hores- i agrair que tingui salut.

Parc de Collserola. Foto: Creació pròpia

Com a bona PAS, necessito la meva dosi, gairebé diària, de Natura i quan no puc pujar a Collserola, m'arribo fins a la Tamarita o al Palau Robert,  a 20 minutets de casa, un dels jardins que més m'agraden. Per cert, un amic meu em va dir, amb certa sornegueria, "Oh! ¡el super plan!" sense saber que un dia el vaig citar allí, doncs quedaba prop de casa seva, per si la cosa, entre el fullatge, la proximitat de seure junts en un banc i demés, la nostra història es materialitzava. No va ser i mai va ser i així (no) va anar. 
El dilluns al matí, a les portes de caure rodona al llit, vaig fer una caminada per Collserola, entretenint-me per la part del bosc, no tant el transitat camí que porta a la Carretera de les Aigües. Abraçar arbres, buscar pinyes per decorar i fer una mena d'escultura amb branques en el tronc d'un pi (veure foto inferior esquerra), em va recarregar les piles fins la propera. La imatge d'un arbre a punt de caure a terra, recolzant-se sobre un altre em va recordar aquella frase "Ningú no s'aguanta dret sol".

Palau Robert. Foto: Creació pròpia

Al Palau Robert, a les Cotxeres, ara hi ha una breu exposició sobre Camins de Natura, pels qui som amants de passejar tranquil·lament pels camins que porten a boscos insondables, plens de secrets i fantasia, de colors que canvien cada dia. I el que és més important, cap camí és igual i cap camí, cap indret, roman igual que el del dia anterior.
De igual manera, cap onada és igual que l'anterior, ni arriba vora el mar de la mateixa manera, ni cap petjada del passejant queda impressa en la sorra com l'anterior.  

Importància del seny

Tan important com la rauxa!

El seny, Francesc Torralba. Foto: Creació pròpia

Vida en la meva vida

Falta vida en la meva vida

C'est la rentrée!

Properes vacances?

A un dia d'acabar el mes d'agost, començo ja a planificar les properes vacances. Ni un any més quedar-me a la ciutat i molt menys sense sortir ni un sol dia d'ella (excepte a una platja a prop de BCN). Que tingui paciència per estona i per molt, no treu les meves necessitats i l'afartament.

The King & the Queen

Imatge: Pinterest