diumenge, 21 de maig de 2017

Moments de felicitat 4

Crec que en alguna ocasió ja he escrit que, si hi ha una cosa que em reporti felicitat, és veure persones sent felices i estant alegres, encara que sigui per moments. I d'entre aquestes, els que més, els nens. Si mai heu observat a nens jugant, sigui en l'espai que sigui o a lo que sigui, us adonareu de quant podem aprendre d'ells. Crec que la infància és, o un espera que així sigui, l'etapa més feliç de les nostres vides. I encara si aquesta no ho hagués estat, sempre hi haurà hagut moments de joc i diversió amb altres nens. D'aquests moments de descobrir el món, riure i compartir-lo. 

 A tot això, insistir que la 'felicitat' no pot ser un estat fix, immutable, sinó que són instants, moments, situacions o etapes, de vegades, tan necessàriament efímeres, com ho poden ser els moments de tristesa. I que si no experimentàrem d'unes, no podríem apreciar/aprendre de les altres. I és que la felicitat, al cap i a la fi, és un camí personal, en el qual no hi ha fórmules i no importa qui tinguis al teu costat, ningú té la responsabilitat de fer-te feliç. Si bé és cert que tenir-la perquè t'acompanyi en el procés, sempre ajuda (i molt).

 Doncs bé, ahir passejava per la Diagonal prop de Francesc Macià, quan vaig veure aparèixer, com si d'un esbart d'ocells es tractés, tot un grup de nens i nenes, d'entre 10 i 12 anys, llançant-se a explorar els límits del carril bici , amb els seus patinets i patins. Les seves cares de felicitat, els seus braços estesos en un graciós equilibri, enmig de la llibertat aconseguida i l'alegria que transmetien, junt amb la seva inconscient velocitat, mostraven totes aquestes coses que perdem quan ens fem adults i que tan bé ens anaven per pensar que tot era possible.

dijous, 18 de maig de 2017

Equilibri entre la necessitat i el desig

Ja fa uns anys, escrivia sobre l'equilibri que constantment he anat buscant, entre l'emoció i la raó. Sé que és un trajecte vital en el que hauré d'anar caminant constament, que és una necessitat, com respirar, menjar o dormir. Ja forma part de les (meves) necessitats bàsiques, d'allò imprescindible. Tot i que aquesta 'necessitat' en ocasions es pot veure imbrincada en altres qüestions, com el desig. I posar-ho en una balança intelectual, no sempre serveix... Només serveix, podria dir, momentàniament. És un esforç constant, i darrerament, dolorós inclús, per a que la balança no deixi de moure's.
Per sort, sempre puc apaivagar aquesta angoixa deleitant-me amb el nou disc de Blaumut...precisament es diu 'Equilibri'. Que oportú, per altra part,...

divendres, 5 de maig de 2017

Blaumut - Vint-i-un botons

Avis importat! Aquesta nova cançó de Blaumut s'ha d'escoltar mentre s'observa  detalladament, l'obra de Jack Vettriano 'The singing butler'.

I per cert, que feia temps que no m'emocionava tant escoltant una cançó. I quan m'emociono, ho faig profundament. La seva melodia, les paraules i el ritme suau del so del violí, fan d'aquesta cançó una invitació a creure en la bellesa de la vida.