dilluns, 22 de desembre de 2008

La dona del dècim de la rentadora...

Si us ha conmogut la dona que ha sortir per la tele, ensenyant el dècim premiat esmicolat, perquè el tenia a la butxaca de la bata i l'havia rentat, que té el fill a l'atur i la seva dona està prenyada,... que sapigueu que és TOT una broma, del programa de Buenafuente.

diumenge, 21 de desembre de 2008

Imatges del Nadal a Barcelona

El Pessebre dels clicks, des quals són una autèntica fan, de Somoscliks, al centre Cívic Vil·la Florida.
El primer click caganer de la història!!. Quin realisme, aquestes barretines,...
El naixement de la plaça Sant Jaume, abans del robatori del Nen Jesús. Tot això, malgrat haver un vigilant i càmeres...

El Nen Jesús nou. A veure si trobeu les 8 diferències.

El cofoi pastor i el seu ramat de 7 ovelles.
El cofoi pastor i el seu ramat de 6 ovelles. També ell va patir el robatori i van endur-se una d'elles.

Tradició i modernitat a la plaça Sant Jaume. Noves icones per a nous temps.
Llums del Passeig de Gràcia, a falta de neu a Barcelona.
Arbres de Barcelona. El polèmic arbre de la Mayol, no entra en aquesta categoria.
Malbaratament lluminaire a l'interior d'una botiga.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Pont a Ribes de Fresser

Qualsevol camí és bó per gaudir de la tranquil·litat i dels paisatges de la muntanya.
Bonica foto de Núria el passat dissabte 6 de desembre.







Apunt per agafar el cremallera des de Ribes. Enguany es celebren els 100 anys d'esqui a Catalunya.




Moments de tranquil·litat i reflexió.
Pensava que podria ser un paisatge de Suïssa, tot i que, encara, no he estat mai.
Decoració nadalenca dels carrers de Ribes de Fresser.
L'esglèsia de Santa Maria, amb l'únic granòfir que hi ha a Catalunya, al fons.

divendres, 21 de novembre de 2008

Pobre Plaça Lesseps!

Des de fa gairebé dos anys, que no puc dormir. Tot i decidir-me a dormir amb taps, el soroll de les màquines i els crits dels operaris, em desvetllen a hores intempestives de la matinada, ja sigui laboral o festiu, amb el conseqüent cansament al dia següent. I tot...perquè?. Doncs per unes obres, el resultat (encara parcial) de les quals, s’allunyen molt de lo que els veïns de la Plaça Lesseps pensàvem. Dia a dia, hem anat veient com, el trànsit s’embolica cada dia més, han anant desapareixent les zones verds i ens han posat uns tímids arbres, que d’ombra, trigaran a donar. En comptes d’això, han “plantat” unes estructures de ferro, tremendes, horroroses, que distorsionen el paisatge i que ens han deixat estorats. Quin sentit tenen?. Si és estètic, no hauria de tenir, sent que és una obra pública, funcionalitat alhora?. He llegit que una de les estructures vol simbolitzar el Canal de Suez. Em sembla bé, tenint en compte que el seu arquitecte va ser Ferdinand de Lesseps. Però, no hi havia una altra manera de rendir un homenatge a l’arquitecte francès?. No, no es tractava d’això, sinó de que l’arquitecte artífex de la remodelació, deixés ben palesa la seva dèria per les “places dures” ( amb dir-vos que és el mateix que el de la Plaça dels Països Catalans, no cal dir res més). Us deixo les perles d’aquest bon home que, deixant-se portar per una racionalitat sense sentiment, justifica lo injustificable.
He anat fent fotos de l’evolució de les obres i m’entristeix que evolucionin així.

De veritat calen aquestes estructures que tallen la vista dels Josepets, la Biblioteca Jaume Fuster, els edificis, el cel...?. Creu que és el lloc adient per posar-les?. És que no ha tingut en compte la idiosincràsia d’un barri com Gràcia?.
Veient les presses amb les que estan treballant, no m’estranyaria que el ciment que fan servir, faci que d’aquí poc s’aixequin les rajoles (aquestes sense cap gràcia) o es parteixin amb el continu pas dels cotxes, com passa a molts carrers reformats de Barcelona. Fixeu-vos, a tall d’exemple, el que està passant a Portal de l’Àngel.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Teixint teranyines emocionals

M'aixeco a quarts d'una, desprès d'una nit de cinema i converses que desitgen acabar igual que "el moment camarote" (alguns ja sabeu a què em refereixo, je, je, je). Decideixo anar a Collserola per aprofitar el bon dia que fa. Com cada cap de setmana, està ple de families, parelles, grups en mountainbike, gent sola i les restes que escampen els porcs senglars dels contenidors de brossa. Mentre camino, vaig planificant l'estratègia davant d'un hipotètic atac d'un d'aquests simpàtics animalons, i m'adono que només porto una poma, nous i aigua, en el cas de que tinguin gana. Vaig cap al camí del barri del Rectoret i mentre contemplo la boira llunyana, intento aclarir els meus pensaments. L'escalfor del sol i el paisatge que m'envolta, ajuden a que vagi hilvanant un pensament rera l'altra, fins fer una teranyina fràgil i vulnerable en apariència, però resistent i comfortable.
Quan torno cap a Barna, paro a Sarrià per comprovar els canvis que experimenten els meus nebots. Per milèsim cop, la meva neboda-fillola, m'ensenya els seus àlbums de fotos, que jo comento sorpresa, com si fos el primer cop. Em complau comprovar com la nina de drap que li vaig posar pels seus primers reis, l'acompanya en moltes d'elles i que encara l'aprecia. La seva germana gran, em demana que l'ajudi amb els deures de català, que consisteixen en desxifrar una paraula , escrita amb les lletres desordenades. Considera que és una pèrdua de temps i que no fa res per a ajudar-li a ampliar el seu coneixement del català. Mare meva! només aconsegueixo formar-ne tres.
La propera parada és per visitar a tres fades del bosc, que trobo envoltades de petits éssers amb vida pròpia, que els hi acompanyen nit i dia. Els hi explico el conte de les 7 cabretes i el llop. La fada gran em diu el nom dels contes que coneix en català i en castellà, deixant-me clar que el bilingüisme no és un problema als seus 4 anys. La fada petitona, d'un mes, te dos monitores de cap de setmana, que l'ensenyen els seus contes, joguines,... la vida tal i com elles la veuen.

Torno cap a casa. La boira ja no es veu, la teranyina d'emocions, sentiments, em protegeix.

dissabte, 15 de novembre de 2008

32è Aplec Excursionista a Montserrat


Us deixo el link amb tota la informació sobre el 32è aplec excursionista del Països Catalans, organitzat pel club Muntanyenc Mollet, que se celebrarà els dies 5 al 8 de desembre.

dimarts, 11 de novembre de 2008

Viure sense "tele"

Ahir vaig veure a TV3, un reportatge en el que diverses famílies, explicaven com vivien sense tele. Em va agradar molt, veure que en comptes d'estar enganxats a ella, rescatàvem els jocs de taula, lectures, etc. i el que considero més important: la comunicació entre els fills i amb la parella. Què n'és de fàcil encendre-la en comptes de parlar amb els que compartim la vida!. Per no parlar de la televisió en l'habitació, per a mi el final de les nits de passió. (Apart de que recomanen que prop del llit, hi hagi el mínim d'aparells endollats possibles).
Quan era petita, vaig estar molts anys sense tele. Un dia es va espatllar i com que la peça havia de venir d'Alemania, i no és broma, els meus pares van decidir que tampoc era tan important. Si bé ja no la veiem molt (tampoc hi havia la bogeria de canals que hi ha ara), no tenir-la no ens va supossar cap trauma. Recordo haver jugat molt amb els meus germans i sobretot, submergir-me en la lectura, un gran aliat. I quan les meves companyes, a l'hora del pati, comentavem tal o qual sèrie, o pel·licula, observava els arbres del pati de l'escola, i deixava volar la imaginació.
Sempre dic que el dia que visqui en parella i formen una familia (si és que és així), no tindrem tele. No crec que sigui necessària.
Si voleu estar al dia, podeu consultar les notícies en internet o en diaris en paper. Llogar pel·lícules, sèries, documentals, etc. Ara, que tampoc substituiu la tele per Internet...Feu la prova.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Ja estem a Nadal!


O almenys, això és el que ens volen fer creure, per tal de que gastem i gastem. Quan abans comencem a consumir productes "nadalencs", millor. I així, encara no haviem menjat castanyes, que ja ens hem trobat els torrons i demés, a les botigues. Per no parlar de les llums nadalenques, que si bé encara apagades, ja estan penjades en molts carrers de la ciutat ; els articles per decorar la casa, la roba "de festa per a Nadal", etc. que inunden les botigues. És clar, si ja t'ho trobes, és més fàcil que comencis a consumir. És que no hi ha altra manera de celebrar el Nadal que no sigui amb aquest malbaratament esbojarrat?. De veritat cal tanta abundància?. No s'aprofita el que vas fer servir per decorar altres anys?. No hi ha altres maneres de demostrar amor que no sigui material?. I la resta de l'any, es manté "l'esperit nadalenc" o és una frase feta per a vendre il·lusions?. Ens queda, més d'un mes i mig per veure si , de mica en mica i amb petits actes individuals, podem canviar això.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Ferida

Profunda, amagada,
no sagna.

Arrossega el patiment,
no deixa veure les cares.

Doblega consciències,
mata les ganes.

Filla del demà,
del futur que no acaba.

Ressegueix les línies,
de les nits més llargues.

Plora totes les mancanses,
deixa les portes tancades.

No mira als ulls,
no té paraules.

Fragmenta la vida,
no deixa esperança.

No se sent la veu,
del que mai calla.

Ofega l'aire,
talla les ales.

S'emporta la vida,
la vida tan llarga.


diumenge, 19 d’octubre de 2008

Liant la troca

Aquest semestre em venia de gust fer alguna activitat que no fos tan intel•lectual, com les que he fet fins ara, i m’he apuntat a ganxet. Sí, sí, això que feien les nostres àvies i que amb tanta dedicació, tan aviat feien un jersei, com un tapet per la tauleta de nit. D’entrada us diré que a classe som tot dones i que tot i que conec homes capaços, tant d’arreglar un endoll com de fer un jersei per la seva dona, reconec que és una manualitat femenina. Entre d’aquestes, hi ha tres grups. Les més grans i que ja fa molt de temps que en fan i que van allà per perfeccionar o passar la tarda; el grup, entre les que m’incloc, que van fer de petites al cole i que només hem de refrescar i les que no han fet mai (les més joves) i que, volen fer-se algo original per posar-se.
La primera setmana, ja ens van ensenyar alguns fels punts bàsics, la cadeneta i el punt baix, i el cap de setmana, moltes ja hem practicat i fet coses. Jo ja he m’he fet una bufanda verda en degradée, un collaret fet amb anelles de cortina i estic fent un estoig per la meva fillola (sota petició). El collaret (el de la foto), se’m va ocórrer ahir, pensant quins materials dels que tenia per casa (tinc una capsa on vaig posant tota mena d’objectes, susceptibles de fer-los servir per fer manualitats, per quan vinguin els nebots o per quan m’agafa el rampell creatiu i necessito fer quelcom aprofitant el que ja tinc) podia aprofitar per fer quelcom original . I vaig folrar les anelles- tot i que encara no ens han ensenyat a fer-ho, tot és qüestió de fer i desfer moltes, moltes vegades- i la resta un punt de cadeneta. Tot i això, encara són proves i haig de perfeccionar la tècnica. Així que si un dia us trobeu a algú "lluint" algo fet de ganxet una mica estrafolari, no dubteu qui ha estat l'autora...

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Continuïtat dels somnis

I un altre cop, somnis premonitoris, o millor dit, somnis de fets que continuen o ténen relació amb el que després ha passat. I em vaig sorprende, gratament. I em vaig alegrar de que, alguns dels vostres somnis, desitjos, projectes, s'hagin fet realitat o estigueu en bon camí. I amb empenta!. Des d'aquí, guardaré els vostres secrets, les vostres il·lusions,...

diumenge, 28 de setembre de 2008

Plors desgarradors

Estaven dintre del meu somni o eren crits reals?. Aquesta nena que crida desesperadament, és la mateixa amb la que he somiat i a la qual havia de protegir o és més real?. Realitat i somni s'han confòs, fins que m'he adonat que no. Que la nena del meu somni existia i demanava ajuda. M'aixeco sobresaltada del llit i miro pel balcó, intentat esbrinar d'on venen aquests plors. En quant localitzo la terrassa, intento, encara mig adormida, veure la nena que crida i plora, però les plantes que hi ténen, no m'ho permeten. És quan sento "Papa, obre la porta si us plau", que em congel·la la sang i fa que, mig en pijama, surti de casa per anar a picar a l'interfon del pis de la casa del davant. Li dic "Crec que teniu la nena tancada a la terrassa". M'és impossible entendre el que diu l'home que em contesta. Li torno a dir que crec que hi ha algú amb problemes...Intento, sense èxit, entendre el que em diu. Em quedo una estona al carrer, esperant que la nena calli. Un descuit?, un càstig per alguna malifeta d'una nena de 6 anys? , una pèrdua de paciència un diumenge a les 11 del matí?. Sí, potser em fico on no em demanen, però, aquests plors desgarradors, em poden.

dimecres, 24 de setembre de 2008

El misteri de les platges d'Escòcia

Fixeu-vos en aquest cor. Maco, oi? Està fet a la sorra, concretament a la sorra de la platja de North Werwick, un encantador poblet prop d'Edinburg. Doncs lo més curiós és que la vora del mar estava plena de formes d'aquests tipus; Nussos, cors a mig fer, etc. El primer cop que les vaig veure, va ser a St. Andrews i vaig pensar que potser hi havia algún tipus de cuc a sota i donava aquestes capritxoses formes. Quan em vaig apropar per veure-les millor, em vaig adonar de que si les esclafaves, es desfeien. És a dir, que no hi havia res sota que mantingués la forma. No vaig donar-li més importància. Però quan vaig estar a la platja de North Berwick, dies més tard, bastant allunyat de St. Andrews i vaig tornar a veure aquest fenomen, ja em vaig capficar. Anava per la vora del mar, resseguint les curioses formes quan vaig trobar aquest cor tan perfecte i una mica més enllà, un altre molt semblant, però no "tancat" del tot. Encara no trobo una explicació doncs, si ho estava fent algú amb algun motlle (que hauria de ser molt petit i fet amb molta precisió) com és que el vent i l'aigua del mar, no ho desfeia? I com és que es donava el mateix fenomen en llocs tant distants? Jo crec que és més una qüestió del tipus de sorra, en combinació amb el vent, les onades, i tot plegat fa que es formin aquestes curiositats. I pels que som més romàntics, l'explicació pot ser més mundana...

dilluns, 22 de setembre de 2008

Concert d'Antònia Font

El dissabte a la nit vaig anar al concert d'Antònia Font amb una amiga, dintre dels concerts del BAM, que tot i gratuït, com dic jo "Ja l'hem pagat entre tots". Tot i que no va arrivar a 1 hora i mitja, s'agrareix que els de ses Illes tornèssin a Barcelona, ja que em vaig perdre el concert que van fer al Liceu. Molt del seu repertori, em recordà la meva estada en terres escocessas, on les seves lletres, em transportàvem cap a altres mons imaginaris. Malgrat que aquesta no la van tocar, "Dins aquest iglú" és una de les meves favorites "Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud,tan ple de finals,tan privat de tu"

dijous, 18 de setembre de 2008

Lectures d'estiu

Ara que encara ens queden uns dies fins que s’acabi l’estiu, parlaré de llibres d’estiu. Ja sabeu, aquells llibres que, durant l’any, deixem apartats per a llegir quan tinguem més temps, generalment durant les vacances estivals.

Tot i que a principis de juliol vaig començar Un mundo sin fin, de Ken Follet, el vaig deixar "aparcat" pel meu viatge a Escòcia, doncs és d’una dimensions considerables com per posar-lo a la maleta. Així que vaig agafar un de mida més normal, Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat, d’Eduard Sallent. És la història real, de l’expedició d’un grup de catalans a uns dels 8.000, l’anomenada ‘muntanya assassina’, el Nanga Parbat. Està escrit d’una manera molt propera, explicant en primera persona i en forma de diari, no només les dificultats de l’ascens, també els moments de feblesa emocional que pot tenir qualsevol que hagi intentat assolir una muntanya d’aquestes dimensions. Però el que més em va frapar de la vivència, és el moment de la tragèdia que els envolta, quan un dels companys cau i desapareix per sempre.
Vaig tancar el llibre per un moment. M’imaginava el pobre noi, encara viu per moments, potser hores, sense que ningú el pogués rescatar, ni tan sols sabent que havia caigut (la resta es va assabentar més tard). Mai havia plorat llegint un llibre, però aquest, amb la manera d’explicar-ho i essent que era real, va fer que estigués malament durant dies.
A Edinburg em vaig comprar alguns llibres. Writers and their Tall Tales, sobre curiositats d’escriptors britànics, com Dickens, Jane Austen, James Joyce o George Orwell. Bloody Scotland, un recull de la història d’Escòcia a través de les seves batalles. Ambdós estan escrits amb el peculiar sentit de l'humor britànic i són de l’editorial Scholastic. Un altra més seriós, The Town below the City, de Jan Andrew Henderson, sobre la ciutat amagada sota el Old Town d’Edinburg i que es va descobrir fa pocs anys. El Mary King’ s Close, fa una visita a aquesta mena de catacumbes (tot i que jo no vaig baixar). I com a curiositat, perquè aquest si que no el podré entendre, un llibre en forma de còmic de Dr. Jekyll & Mr. Hyde, de Robert L. Stevenson, en gaèlic.

dimecres, 17 de setembre de 2008

Donar el que m'ha costat treure

I on ha quedat tot allò?. Per més que busco, no trobo el que mai han sentit. Els records s'esvaeixen enmig de somnis, que més que portar-me a un món desconegut i aliè, esdevenen el veritable sentit. Ni tan sols en aquests, m'alleugereixo de la càrrega del patiment pel que he perdut. Encara és pitjor.Treure'm el que mai gossaria donar. Donar el que m'ha costat treure. I ara, jeu en algún indret del no res, que no puc recuperar. Mai més el recuperaré.

dilluns, 8 de setembre de 2008

Curiositats d'Escòcia

Us deixo alguns cartells curiosos que vaig trobar per Escòcia

Aquest és de la part d'activitat per a nens del National Museum of Scotland i tira per terra tot allò que ens havien explicat dels vikings i les banyes,....

Aquest em va frapar una mica, o potser no tant tenint en compte el problema que tenen amb l'alcoholisme. El vaig trobar a la Royal Mile.

Acudit que vaig trobar al National Museum of Scotland, a la part dels escocessos immigrats, en concret a Estats Units.

En molts toilettes, es podia trobar un cartell que et convidava a rentar-te les mans desprès d'anar al w.c. Aquest és d'un pub de Grassmarket. Paga la pena ficar-se a la pàgina web.

Cartell en la National Library of Scotland, a Edimburg, on es poden llegir les demandes dels usuaris i el que la Biblioteca ha posat en marxa per tal de donar-les resposta.

En el pub Deacon Brodie, Edimburg. En el Writers' Museum, es troba una armari fet per aquest, que estava a l'habitació de Robert Louis Stevenson i que el va inspirar per escriure "Dr. Jekyll and Mr. Hyde".

Està en ple centre, prop de la Royal Mile, a Edimburg. És ben curiós, oi?.

En la frontera entre Escòcia i Anglaterra. Està en anglès i gaèlic. El guia va dir que tornàvem a "The promise Land"...

Aquest el vam trobar al Glencoe, a les Highlands. Amb el de ramat d'ovelles que es veuen, és normal que hi afegeixin aquesta prohibició...

dilluns, 1 de setembre de 2008

Lo que he deixat enrera

He tornat fa un parell de dies. Enrera queden moltes experiències, moltes rises, moltes hores de passeig, moltes reflexions, molts paisatges contemplats, moltes persones conegudes, moltes sensacions i emocions. I unes mirades, des del primer dia. Unes converses que s'escapaven, per les escales. Un apropament lent i progressiu. Un estar pendent l'un de l'altre, sense que ningú notés res, ni tan sols nosaltres,...
I així, ens tornem a trobar a l'aeroport i, coses del destí, ens adonem que tornem en el mateix vol. I continuem amb les converses de complicitat, el llenguatge verbal i el no verbal (no falla). Ens interromp un company de l'escola d'anglès, que passa per allà i que tambe espera el seu vol, cap a altra ciutat. Ens han donat seients molt a prop i somriem, sabent que quan aterrem només ens quedarà el record. Volem cap a Barcelona, i volen també els meus pensaments, i em pregunto perquè no seràs més gran o jo més jove,...

dijous, 28 d’agost de 2008

Com un bon dia pot acabar en tragedia ( o gairebe)

Be, em queden tres dies per aquestes terres i el balanc ha estat força positiu, excepte per la noia de la casa on he viscut que ha tirat per terra la meva idea dels escocessos. Cada vegada que volia encetar una conversa, la seva cara i les seves respostes, em deien que molt de suc no li treuria, i ja vaig veure que no connectavem, aixi que al final, ho he deixat estar.Pero bueno, excepcions hi ha a tot arreu. Apart, en la casa no he estat gaire comode, excepte per l'habitacio i el llit molt gran. Les finestres, una mica velles, no les podia obrir, si no era gairebe del tot. I la del bany, no funcionava i com ella la deixava una mica oberta, amb un pot fent de "tope", pels matins m'he congelat. Intentar baixar-la, gairebe em costa guillotinar-me la ma.El tema de la neteja, tampoc ha estat el seu fort. Encara tinc el mateix cadaver del bitxo que vaig matar el primer dia, a la moqueta de la meva habitacio. "No et queixis", em dic a mi mateixa. "Hi ha que esta pitjor que tu". Si, es clar, pero no en un pais civilitzat i havent pagat el que pago. En fi.

Per a acabar-ho d'adobar mireu que em va passar ahir. Vaig tenir un dia fantastic. Pel mati classes, menjar la meva amanida asseguda als jardins de Princes Street i despres al National Museum of Scotland i cap a a les 6, vaig pujar a Arthur's Seat, a Holyrood Park, fins a les 8. El museu paga la pena i crec que tot escoces hauria de visitar-lo, almenys un cop a la vida. Les activitats pels nanos estan molt be i son molt didactiques. A la muntanya vaig estar contemplant els canvis que hi havia aquelles hores de llum, la boira que anava i desapareixia com per art de magia, els colors,.. Ara, fot un vent alla dalt, que gairebe se m'emporta!. Fa dies que el vent ja comenssa a ser gelid i es fa fosc cap a les 8. Doncs be, quan vaig baixar, em venia de gust sopar un caprici i com que ja estava tot tancat, vaig apropar-me a la primera botiga "de conveniencia" que vaig veure oberta, i que portaven uns paquistanis. No se perque, alguna cosa em deia que si anava alla, alguna cosa no aniria be. I be, el tracte que em van donar va ser forssa despectiu i inclus, quan em vaig quedar sola a la botiga, em van voler intimidar. En fi, una dona, sola, estangera,... Quan arribo a la casa, la noia no hi es i com que no em va explicar com coi funciona el forn, m'estic una estona intentant esbrinar-ho. Veig que funciona amb gas, pero no se perque, no se'm queda la flama i com que no vull que m'exploti la casa, ho deixo correr. Pero, que faig llavors?. Doncs com em va fer tanta rabia lo dels paquis, vaig dir-me que me la faria, peti qui peti i vaig agafar una paella. I com que aquesta mossa nomes en te una gran i es de les dolentes que se t'enganxa tot, es va comenssar a torrar la pizza i cremar-se. A tot aixo: la campana no li funciona i no te porta a la cuina. La finestra de la cuina tambe em pessa lo seu i hi ha un encimera per mig per arribar-hi. Total, totes les condicions possibles per a que de sobte, pel fum.....es dispares l'alarma anti incendis!. Senyor!, que no hi havia per tant!!!. Nomes era fum d'un projecte de pizza. Primer vaig pensar que s'apagaria de seguida. Pero en veure que no era aixi i que el so era prou escandalos, vaig pensar que tindria als bombers en pocs minuts. Pero ni una cosa, ni l'altra. La punyetera no callava i jo, que ja havia deixat estar la pizza i ja estava netejant la paella, vaig pensar en anar a buscar ajuda a algun vei. A tot aixo, amb la mala pata d'anar a trucar a la veina de sota, una pobre iaieta....sorda com una tapia!. "Es que aixo no pot anar pitjor", pensava jo divertida. Vaig preguntar-li si savia com s'apagava l'alarma, pero entre que era sorda i el soroll, no hi va manera d'entrendre'ns. Ella, em va dir que era completament sorda i que si tot anava be. Li vaig dir que no es preocupes, que era nomes un petit fum de la cuina, que moltes gracies, i que tornes cap a dintre. Aixi que, no em va quedar mes remei que esperar que s'apagues l'alarma, em vaig pendre un iogurth per sopar i em vaig anar a l'habitacio. Ella va arrivar mes tard i crec que encara feia olor de fum i de socarrimat, i tot i que aquest mati no m'ha dit res, potser algun vei li dira. En fi, almenys, sort que no tenia aquella mena d'aspersors al sostre que tiren aigua...

dilluns, 18 d’agost de 2008

Massa 'wander' i massa 'wonder'

Suposso que, malgrat haver canviat d'escenari, segeixo sent la mateixa de fa dues setmanes. Amb les mateixes cabories, pensaments,...Tot el dia pensant sobre aixo o allo altre. No obstant, aqui tinc molt de temps lliure. Si be les distraccions de la ciutat no et deixen temps per a res mes que no sigui, moltes vegades, perdre el temps, no puc evitar tenir la necessitat d'aillar-me una estona cada dia de tot. Pujo fins la muntanya de Holyrood Park i deixo anar els meus pensaments. Des de dalt, tinc una vista de la ciutat que m'ajuda a relativitzar to el que em passa i la propia ciutat en si. En el fons, es lo matexi, pero amb d'altres escenaris.

dimarts, 12 d’agost de 2008

Escocia es aixo....

Be, Escocia no es com me la imaginava...es molt millor!!!. Estic encantada amb l'ambient que hi ha per aqui, a Edinburgh i, per supossat, els landscapes de les Highlands. De moment, com que no puc passar les meves fotos i en aquest ordinador no puc fer un copy-paste, no puc posar cap foto. Quan torni a Barna, ja posare fotos meves (i per supossant accents!!).
La primera impressio es que aqui, a l'agost i amb els diversos festivals que hi ha, es per a ells, el mes de l'any on mes gaudeixen de l'aire lliure, de relacionar-se outdoor i de desmadrar-se. Vas prop de la Royale Mile, i nomes de veure les performances que fan per promocionar l'espectacle, ja es un espectacle en si mateix. Es disfressen, canten, actuen, etc. La gent es molt amable i quan veuen que ets un turista, et donen la benvinguda. Aqui tothom es molt educat, cap cotxe pita, etc. Ara, quan veuen, la cosa canvia. Aqui l'alcoholisme es un problema de salut molt greu. I amb lo que mengen, l'obessitat tambe. Tot es molt greixos i especiat. Als supers hi ha un apartat especial on diu "Healthy food", com si fos res anormal.
Aqui hi ha de tot, per a tots els gustos. Tinc la sort de viure prop de Holyrood Park, i tinc la montanya, que en realitat es un volca, a 5 minuts caminant des de casa. Un dia que no estigui enboirinat, pujare. Hi ha unes vistes increibles des d'alla dalt i sembla un lloc molt maco per passejar. La casa on visc, em queda a 25 minuts caminant des del centre.
El temps es variable, aixi que has d'anar tot el dia carregat amb el paraigues, una jaqueta. De moment, hem tingut pocs dies de pluja, tot i que, encara que plogui, sortim a voltar.
El cap de setmana passat vaig anar a les Highlands, el Loch Ness, Glencoe i d'altres indrets i es realment espectacular!!!. En l'autocar nomes erem 15 persones i de seguida ens vam coneixer tots. El guia, que anava amb la kilt, estava sonat, no se si de tant whisky o que, i no va parar de posar-nos scottish music. Ja us detallare mes coses, mes endavant.

diumenge, 3 d’agost de 2008

Me'n vaig de viatge

Avui marxo de viatge i tot i que m'hagués agradat tenir un "company de viatge" el faig sola. Bé, sola, sola, no sé, perquè em penso que a Edinburg em trobaré a la meitat dels europeus i molts catalans (Escòcia, Itàlia i Suïssa, són les principals destinacions dels catalans d'aquest estiu).Feia molts anys que hi volia anar i després d'algun intent sense èxit, per fi me'n vaig a comprovar si és veritat que els escocesos no porten 'underwear' sota la 'kilt'...ai!, vull dir, que és veritat la fama d'hospitalaris que tenen i que els paisatges són amazings (el nostre, 'que macuuuu!'). No sé si podré escriure des d'allà molt sovint. Sinó, ja ho farè a la tornada. Que passeu unes bones vacances i si viatgeu, espero que desconnecteu molt.

dilluns, 28 de juliol de 2008

Casament d'uns gegants

No em pregunteu com ens ho vam fer, però el pasat dilluns dia 21, una amiga i jo, vam assistir a un casament reial a Santa Maria del Mar. I us direu (o no!), un casament reial? De qui?. No hem sentit a parlar de cap...Si ja és sorprenent, si us dic que era el casament d’uns gegants, la meva fama de que m’agradin les coses atípiques, serà més que merescuda...I és que, commemorant els 300 anys del casament de Carles III (arxiduc d’Austria) i d’Elisabeth-Cistine, de Wolfenbüttel , hi va haver una cerimònia en Santa Maria del Mar, amb autoritats (Jordi Pujol i Marta Ferrusola, el cònsol d’Austria, ...) en lo que es va convertir en un casament multitudinari. Els convidats, eren part dels gegants de Barcelona i també hi va haver castellers, en honor dels contraients. La núvia, va venir acompanyada del seu seguici (els podeu veure en la foto de grup), vestits de l'època. Desprès, va haver un tros de pastís sacher pels tots els assistents i moscatell (anaven a mitges amb les despeses del casament, ja se sap que la crisi afecta a tothom...) i un ambient molt divertit. I per si encara us ho esteu preguntat, sóc una autèntica fanàtica dels gegants, ja des de petita, i si a més era sobre un tema històric i en un entorn com Santa Maria del Mar, no m'ho podia perdre. Aquí teniu la noticia.

Els nuvis i el seu seguici dintre de Santa Maria del Mar. Més aviat, semblaven sortits d'un capítol dels viatges de Gulliver...

La núvia, no va ser la única en patir la calor que hi feia dintre de l'esglèsia. És l'única geganta que hi ha a Alemanya i el seu padrí és el gegant del Pi.

Un cop finalitzada la cerimònia, els nuvis i 'els convidats' vam sortir fora per celebrar-ho.

La comitiva dirigint-se fins a la plaça, on ens esperava l'aperitiu en forma de pastisset sacher i moscatell. El que ja vam veure més complicat, era el tema de la nit de noces...



diumenge, 20 de juliol de 2008

Dualitat

Entre anar o quedar-me.
Entre explicar-ho o seguir en silenci.
Entre dir que m'ha dolgut o callar-m'ho.
Entre dir prou a temps o aguantar.
Entre parlar o només escoltar.
Entre sortir o entrar.
Entre el seny o la rauxa.
Entre deixar-ho córrer o seguir intentant-lo.
Entre participar o aïllar-me.
Entre el mar o la muntanya.
Entre somiar o somiar dormint.
Entre el meu món o l'altre món.
Entre el dubte o la certesa.
Entre la raó o l'emoció.
Entre l'aigua o el foc.
Entre jo i jo.

dimecres, 16 de juliol de 2008

Luna, lunae

El proper divendres és lluna plena i tot i que l'he hagut de buscar per confirmar-ho, alguna cosa em deia que havia de ser un dia d'aquests, pel meu estat d'ànim. Malgrat que aquest es pugui veure "alterat" per diversos motius, com m'afecta la lluna plena ja ho vaig comentar en un post de gener. I no és que jo sigui la dona-llop, encara que el meu nom pugui portar a confusió. No. Simplement, és així. Recordo que de petits, els meus germans i jo, pujàvem al terrat, per veure els estels i la lluna. Era tota una aventura, ens sentiem petits exploradors!. Els meus pares van voler que apreciéssim aquests petits detalls de la Natura, també a la ciutat. Ara, encara m'agrada contemplar la lluna i els estels, des del balcó o des del llit (aprofitant que ara dormo al terra, m'agrada més, i hi ha millor perspectiva) i he traslladat la meva passió als nebots.Fins a tal punt que l'altra dia, li vaig preguntar a la meva neboda de gairebé 4 anys, on era la lluna, perque no es veia, i em va respondra molt seriosa "Se li han acabat les piles". Hauré d'insistir una mica en les meves classes de Natura ...

dimarts, 15 de juliol de 2008

Quan la tranquil·litat no és tal

Despertar-me amb el cant dels ocells, passejar pel poble, excursions al bosc, les visites a la granja, contemplar el pagès com treballa, arreglar el jardí, llegir fins tard al porxo, no fer res més que mirar els núvols,...ha deixat de compensar-me.

dijous, 10 de juliol de 2008

On és Escòcia?


Que la noia de la botiga de Vodafone es faci un embolic a l'hora d'explicar-me com funciona el Roaming, ho entenc. Que no sàpiga que dintre del Regne Unit estigui inclosa Escòcia, pot passar. Que no sàpiga ubicar-la en el mapa, no te excusa.

dimarts, 8 de juliol de 2008

Els "quemacus"

Estic passant uns dies en un petit poble del Montseny i com que he hagut de baixar a Barna per fer uns encàrrecs, aprofito per actualitzar el blog. Pels que vivim a ciutat, això dels pobles, per a qui ens agrada, ens sembla un paradís on trobar la tranquilitat i la calma, que no trobem en ella. El cant dels ocells, la frissor de les branques dels arbres, cap soroll de la "civilització".Igualment, els paisatges, l'aire fresc i sa,...i les granjes de pobles!. Els de ciutat, tenim la fama merescuda de "quemacus" o "pixapins", ja que només que sortim, ni que sigui a una hora de la ciutat, ja ens sorprenem de tot el que trobem en el camí i anem diem allò de "Que maaacuuu"?. O anem "regant" els pins que trobem pel camí... Doncs be, aquest cap de setmana, hem tingut una festa familiar, amb tots els nebots, i vam fer una petitat excursió a una granja, on abans hi havia conills, galls i gallines, vaques i porquets. Quan vam arribar, semblaven autèntics "quemacus" ,quedant-nos embadalits amb els animalons que vam trobar, sobretot els nens. Va ser molt divertit,veure les reaccions dels més menuts, volent tocar ( aquesta deria per tocar-ho tot...) els animals i dient allò de "què maaaacuu ".

dijous, 3 de juliol de 2008

Diners = felicitat?




Aquest sorprenent?,o potser no tant, cartell l'he trobat en la porta dels lavabos d'un conegut centre comercial (l'he tret el nom, com podeu veure), en la campanya de rebaixes d'estiu. Crec que parla per si mateix de la societat consumista en la que esten inmersos, oi?.