La parella no és per fer-te feliç

La parella no és per fer-te feliç. Aquesta frase tan curta, tan breu, tan sencilla, comporta una gran veritat. Esperar que l’altre ens doni la felicitat, crec que és un error ja que aquesta ha de venir d’un treball propi i personal. I és més, posar en l’altre aquest ‘pes’ és massa responsabilitat. Això no treu aquest anhel de que busquem l’altre, el seu carinyo, el sentiment de pertinença, la intimitat, la construcción d’un projecte comú, el sexe amb amor. Inclús la confrontació, tan necessària per crèixer com a éssers i donar la nostra millor versió. I que un pugui sentir-se feliç (inclús molt feliç) compartint la vida en parella. Jo afegiria que si bé la parella no ens dóna la felicitat, no compartir la vida amb algú significatiu per nosaltres, pot donar certa  infelicitat. Al cap i a la fi, tots volem una vida més pena en trobar un company de camí. Us deixo l’enllaç del darrer programa de l’Ofici de Viure, on els psicòlegs Joan Garriga i Marta Centelles, parlen d’aquest tema d’una manera molt entendora. 

The way you make me feel

Si hi ha quelcom que trobo a faltar del fet de, encara no compartir la meva vida amb aquella persona especial (que mai no pot ser qualsevol, doncs qualsevol mai podrà ser el meu / un company de vida), és no sentir com ens fa sentir algú que sap com fer-nos sentir. I al seu torn, fer sentir.

Visca els nuvis!

Aquest video està dedicat a una parelleta que avui dia 27 de juny es donarà el "Sí, vull" o com diuen per allà, 'tie the knot' en la maravellosa illa de Bermuda. I si he escollit aquesta cancó- i especialment pel video- és perquè van superar la distància, durant un any, fins el dia d'avui, set anys després i una nena de lo més dolça, volent celebrar el que és una bonica història d'amor.

Escenes d'amor nadalenques

Asseguda en una d'aquestes taules de fusta massissa en la meva cafeteria favorita, contemplo escenes d'amor que jo mateixa voldria viure. De les que voldria ser la protagonista. 

 Una parella agafada de la mà, es miren als ulls, amb aquestes mirades d'amor que fan que el soroll del voltant soni a res, excepte pel que senten en mirar-se i sentir el mateix. Unes tasses de xocolata calenta, si bé no són necessàries per al foc de les seves mirades, fan rodona l'escena. No obstant això, estan asseguts en una de les poques taules rodones, per a dos, que hi ha en aquesta cafeteria, simbolitzant, potser, l'amor etern que es professen. 

A qui no li agradaria una prova d'afecte major que regalar a l'altre l'oïda? cantar les seves virtuts, sense vergonya, sense embuts, clarament. Doncs fer-ho mentre es passa suaument el braç per l'esquena, asseguts un al costat de l'altre. Ai! Aquesta parelleta em té el cor robat aquesta tarda de diumenge. Les dolces, i m'atreviria a dir que sinceres, paraules d'un d'ells i els tendres petons que es donen, endolceixen molt més que els apetitosos pastissos i dolços que serveixen aquí. 

Massa sucre? La necessària, en la seva justa dosi!

Seré al teu costat quan caiguis

Anava a titular aquest post 'Una imatge de tendresa', seguint la sèrie. No obstant això, pensant en el que anava a escriure, crec que el titular que millor pot descriure aquesta escena és el que he posat. L'escena és en una cafeteria del carrer Muntaner amb Passeig Bonanova, prenent un cafè abans d'anar a la biblioteca de Sant Gervasi. Hi ha un parella d'avis esmorzant i arriba una amiga de tots dos. Es posen a parlar dels seus malestars, d'una manera com ho faria qualsevol persona gran que assumeix la natural evolució del pas del temps. La dona li explica a la seva amiga, que quan el seu marit cau a terra, ella, sent tan gran com ell, no pot ajudar-lo a aixecar-se. Ell assenteix, es riu, s'ho prenen tots dos a broma i matisa, que l'únic que pot fer és seure al seu costat, fer-li companyia. La seva amiga, segueix el mateix to i els descriu la situació, com si la veiés, dient-los, 'Com si estiguéssiu de pícnic, no? Allà, ell estirat a terra i la teva dona asseguda al teu costat, contemplant el paisatge'.
Somric, imaginant l'escena, que si bé podria ser dramàtica (fins que vingui algú a ajudar-lo) ells ho viuen amb tendresa i sentit de l'humor.

Potser podrien simbolitzar aquests amors per a tota la vida, en el bó i en el dolent. El que és segur, és que volien estar l'un al costat de l'altre, quan un dels dos caigués.

Estils d'afecció i l'amor

Crec recordar que alguna vegada ja he escrit sobre la Teoria de l'afecció de John Bowlby. Si no és així, us faig un petit resum, amb l'ajuda de la pàgina del grup d'investigacion de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, The Greater Good Science Center. Diu Bowlby que, segons com fos la relació d'intimitat i seguretat que mantinguessin els nostres pares o cuidadors quan érem petits, així ens sentirem segurs o insegurs i ho reproduirem en les nostres relacions de parella. D'aquesta manera es poden donar quatre diferents estils, sent el primer segur i els tres restants insegurs.

Segur: "Estar a prop és fàcil!"  

Ansiós-ambivalent: "Vull estar emocionalment a prop de la gent, però ells no volen estar amb mi"
Evitatiu-desdenyós: "Prefereixo no dependre dels altres o que altres depenguin de mi"  

Evitatiu-temerós: "Vull estar a prop però i si surto ferit?"

D'aquesta manera, segons la combinació d'un o altre en una relació de parella, les coses aniran bé, més o menys o sempre hi haurà problemes. No obstant això, si sou dels de 'estil d'afecció insegur' hi ha dues bones notícies: Això no té perquè ser sempre així, no determina per sempre la vida. I d'altra banda, és possible canviar-ho. Requereix, al meu entendre, un treball d'introspecció i anàlisi així com una transformació d'aquesta 'ferida' per la falta, l'excés o l'ambivalència d'atenció dels pares en la infància. A vegades caldrà recórrer a un psicoterapeuta perquè ens ajudi. Una altra manera de canviar és trobar una parella amb estil d'afecció segur, que aporti l'equilibri i l'estabilitat per sentir-se recolzat i segur dins de la relació.

Ets perfecte, ja et canviaré!

Avui és el dia del Teatre i els del Versió Rac1 han convidat a la directora i als dos actors principals de l'obra 'T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré', que es representa en el teatre Goya, de Barcelona. La conversa ha estat divertidissima i ha anat des de els nervis de les primeres cites, què dir-se, intentar complaura a l'altre, què possar-se (encara que no ho sembli, et pots canviar mil vegades fins a aconseguir el look adequat) fins quan la parella ja s'ha consolidat, els fills, la familia politica, etc. Situacions en les quals tots ens hem vist envoltats, explicades amb el to irònic habitual de Toni Clapés y el seu equip (com això de que els pares s'han 'd'empassar' el Disney Channel i tots els programes infantils,....paciència). Podeu recuperar aqui l'entrevista, segur que us sentireu representats en alguna situació. 

28 maneres de no complicar les teves relacions

Fa poc he descobert aquest blog Marc and Angel Hack Life dels mateixos autors, una parella que va escrivint molts articles sobre diversos temes: relacions, diners, productivitat, felicitat. Petites anotacions per tenir una vida més plena i satisfactoria, com diu el títol 'Practical Tips for Productive Living'.

En la secció 'Relationships' trobareu un munt de reflexions, de coses que segurament us haureu preguntat algun cop, heu experimentat o voleu viure d'acord amb allò. Aquest m'ha agradat especialment: 28 Ways to uncomplicated your relationships amb el primer paràgraf del qual no puc estar més d'acord: Almost two decades ago, when I asked my grandfather for some relationship advice, he said, “Honestly, the moment I stopped trying to find the right woman, and started trying to become the right man, your grandmother walked up to me and said, ‘Hello'.

Tot seguit us faig un resum:

1. Deixa de buscar en els altres l'amor i el respecte que només tu pots donar-te a tu mateix.

2. Comença a acceptar els teus defectes.

3. Deixa de comparar-te i competir cada dos per tres.

4. Comença a deixar que els altres siguin tal com són.

5. Deixa de ser insensible.

6. Comença a demostrar el teu amor.

7. Deixa de jutjar.

8. Comença a actuar com si el que fas faci la diferència. 

9. Deixa de fer que un núvol negre anul·li el cel sencer.

10. Comença a fer el que sigui correcte per a tu.

11. Deixa de necessitar tenir sempre raó.

12. Comença a preguntar-te "Això pot fer mal a algú d'alguna manera?".

13. Deixa de centrar-te en la bellesa exterior tota la estona.

14. Comença a adonar-te de les petites coses.

15. Deixa de pressionar als altres en coses o no esperar a algú que et pressioni.

16. Comença a fer servir la teva veu per aixecar els altres.

17. Deixa de prendre't les coses personalment.

18. Comença a deixar anar els petits errors.

19. Deixa de ser dramàtic.

20. Comença a perdonar-te pel dolor que vas provocar en el passat.

21. Deixa d'esperar complir les teves expectatives en l'amor.

22. Comença a ser honest amb el que sents.

23. Deixa de perdre temps amb aquells que et menosprecien.

24. Começa a donar-te tota l'aprovació que necessites.

25. Deixa de dir 'si' quan vols dir 'no'.

26. Comença a comunicar-te clarament.

27. Deixa de fer que tot giri al voltant teu.

28. Começa a viure de manera 100% integra.

Jo mai mai -Joan Dausà

Cançó de la pel·licula Barcelona nit d'estiu

Amor: Voluntat, esforç i sort

Com s'ho fa aquesta gent? per tenir ja una parella, una família...? Això em preguntava una amiga, quan sortejàvem parelles, i famílies, per les Rambles. Hores abans, hem estat prenent un cafè i posant-nos al dia després d'algun temps sense haver-nos vist. Ella, es mou entre donar-li una segona oportunitat al que fa poc era la seva parella, amb el qual es veu creant una família i d'altra banda, al que té per allà i que representa tot el contrari. El seny i la rauxa. Tenir mimitos (sic) i un futur o tenir només moments de passió salvatge (sic). Ara ha de triar. Jo, en temes sentimentals, he acabat tan ràpid com el pas d'una estrella fugaç, però sense la seva bellesa.

Jo no sé si hi ha alguna formula màgica per aconseguir construir una parella, una família. El que sí que crec és que és una barreja entre voluntat, esforç i sort. Voluntat, ja que sense ella, sense la intenció de realment voler tenir un projecte en comú amb una altra persona, és difícil. Esforç, per suportar els alts i baixos de la vida i els de la pròpia relació. I una bona dosi de sort. Sort de trobar la persona adequada en el moment adequat, sort de connectar i sort d'haver-se conegut.

L'amor no dóna la felicitat

Llegeixo l'article de Pilar Jericó de El País, La pareja no da la felicidad, i em dic que estic completament d'acord amb el que diu. Que és veritat que si un no sap estar amb si mateix, i això inclou saber estar sol i tot i així poder estar bé, difícilment ho estarà acompanyat. Per no parlar de que la felicitat, no pot basar-se en estar amb tu o sense tu. No obstant, siguem sincers, el desamor pot arribar a causar infelicitat. I per algun motiu serà que anhelem l'amor, que ens dóna aquella injecció d'energia extra en les nostres vides. 

Caminar en paral·lel

"Yo necesito a un hombre, pero a un hombre libre, que me escuche, me respete y se respete a sí mismo. Alguien inteligente, con sentido del humor, con el que exista un punto de admiración mutua, [...]Y con aficiones comunes [...] compartir amigos y mantener los propios. Que camine a mi lado, en paralelo, no enganchado a mí. Un compañero, en fin"
Ingrid Rubio, actriu, 37 anys, Magazine La Vanguardia, 16 de juny 2013.

No puc estar més d'acord amb el que l'actriu busca en un home. Sobretot aquest caminar en paral·lel, aquest company de vida, a la fi.

Què us va enamorar de la vostra parella?

Què és el que us va atraure de la vostra parella? Perquè la vau escollir? Quin paper juga l'olfacte? Quanta importància té realment l'aparença física? Doncs si voleu contestar a aquesta i a moltes més preguntes, us deixo aquest link del documental "La ciencia del sex appeal"  en el que trobareu interessants explicacions de l'apassionant i complexe món de l'atracció i l'elecció de parella.

El 'double check' de Whatsapp i els seus problemes

Ara que tenim el Mobile World Congress a Barcelona, que millor que aquest video, per veure fins a quin punt les noves tecnologies s'endinsen en les nostres relacions. Segur que molts de vosaltres us heu sentit identificats o quasi! Hi ha gent bastant adicta al whatsapp...

L'amor neix del coneixement

La diferència entre l'enamorament i l'amor és que, aquest neix com a resultat del coneixement de l'altre. I per conèixer bé a l'altre, per traspassar la frontera entre el saber de l'altre i el coneixement profund, amb el que això significa, fa falta (ja ho vaig dir fa poc) temps, paciència i esforç. Només d'aquí surt el veritable amor, el d'aquell que no només vol ser estimat, sinó que, per sobre de tot, estima. No es pot estimar a qui no es coneix igual que per a que neixi l'amor hi ha d'haver, entre d'altres, coneixement.
Erich Fromm, en el seu "L'art d'estimar", considera que, per a que hi hagi veritable amor, sigui el que sigui, hi ha d'haver: tenir cura de l'altre,responsabilitat, respecte i coneixement.

Una escletxa per on s'endinsa la por a patir

Quan no s'han curat bé les ferides, queda una escletxa per on s'endinsa la por a tornar a patir.

Nomès la coneixença, la confiança  i el temps poden fer que es tanqui del tot...

No m'estima com jo voldria

Si hi ha una queixa universal, i perdoneu si sóc massa agosarada, és que no ens estiman com nosaltres voldríem. Podria parlar d’amor en general, tot i que em centraré en l’amor de parella, un dels grans eixos sobre el que gira la vida de la immensa majoria dels mortals.

Quan algú m’explica les seves històries amoroses i hi ha quelcom que no acaba d’agradar, apareix sovint la frase de “Si m’estimés, hauria de fer.../de saber que.../de pensar que.../...” com si l’altre fos una mena d’endeví de lo que necessita. Així, podem caure en el parany de pensar que, donat que l’altre ens coneix, hauria de saber què ens agrada i què necessitem, en tot moment. Potser si no fem saber les nostres necessitats i desitjos, l’altre no ho podrà esbrinar, per molt que ens conegui, doncs les persones evolucionen i les relacions també.Es tracta més aviat, de no pensar tant des de el nostre punt de vista -un xic difícil ho sé- sinó des del punt de vista de l’altre. És a dir, que potser per l’altra no és tan important el que estem esperant que faci o digui. I potser nosaltres, tampoc estem fent el que l’altre espera. Cada persona té el seu món particular i quan dos persones decideixen emprendre el camí de la vida juntes, s’ajunten dos móns particulars, amb les seves corresponents històries vitals. Les necessitats intel•lectuals, emocionals i sexuals, són distintes per a cadascú i arribar a un enteniment mutu, és la base d’una relació satisfeta i feliç.
Amb això no estic dient que no haguem d’esperar detalls per part de l’altre, doncs en el meu parer, les relacions es nodreixen dels petits detalls.

D'això en diuen Love

Segons el sexòleg A. Bolinches, els elements que fan que una parella funcioni són, l'acoblament sexual, la compatibilitat de caracteres, una escala de valors similars i un projecte de vida en comú.

Jo afegeria aquests.

La Montse i l'Edu....es casen!

M’hagués agradat escriure això amb temps i haver-vos-ho donat en ma, però ja se sabeu que la inspiració t’ha d’agafar treballant...
A hores d’ara, estareu a punt de prometeu-vos amor etern, tot i que l’eternitat no la podem abastar mai, i és aquí on radica l’amor. Aquest camí junts el vau començar fa 5 anys i sí, no cal testificar l’amor que sentiu l’un per l’altre, de sobres sabeu , ens adonem, que el que heu anat construint, no fa falta que ho certifiqui cap paper. La vostra història, és la d’un trobament mutu, d’una confiança anhelada, d’una construcció feta a base d’estimació, paciència, tenacitat, hores d’escoltar-se i deixar-se estimar amb tendresa, de les quals van néixer dos preciosos nens, l'Uc i la Lola, de totes les batalles que us queden, de les quals sortireu victoriosos, com heu fet els dos, fins arribar on esteu ara.
Diuen que les paraules construeixen el nostre món particular. Vosaltres que sabeu bastant de paraules, heu trobat la vostra.

Efecte de l'afecte

Aquesta setmana, un company de feina i jo parlàvem sobre la necessitat d'afecte que tots tenim. No crec que ningú pugui explicar ben bé perquè tenim aquesta necessitat primària. El que està clar, és que tots anem a la recerca d'aquest, d'una manera o d'una altra. Malgrat això, jo intentava donar alguna mena d'explicació. Segons el meu parer, necessitem tornar a sentir aquell caliu i protecció que sentíem quan estàvem en l'úter matern. Quan són al bressol, els nadons tendeixen a arraconar-se cap a les parets del mateix, buscant el límits que li donen seguretat i que són els mateixos que tenia dintre de la seva mare. A mida que es fem grans, aquests límits no són tan físics, sinó psicològics. Així, anirem cercant les persones amb les quals ens sentim a gust, creant-se un espai psicològic de protecció i físic, en alguns casos. D'aquesta manera, es van creant espais d'estimació i afecte psicològics, que van configurant el nostre grup de pertinència. Fora d'aquest estan les persones que ens són desconegudes, però amb les quals hem de compartir un espai comú, com en els mitjans de transport. L'ús de l'espai entre persones que no es coneixen i d'altres que pertanyen a un mateix grup, és un bon indicatiu de fins a quin punt, el que compartim a nivell mental, es tradueix a nivell físic. La proximitat d'una abraçada no significa lo mateix que una salutació donant la mà.

Ell considera que aquest no ha de provenir només de la parella, sinó també dels amics, els companys de feina, etc. Cadascú aporta un tipus diferent d'afecte i entre tots, es crea un sentiment de pertinença. Respecte a la principal, o primera, font d'afecte, la familia, parlàvem de que la manca o deficiència d'aquest es pot "recuperar" amb d'altres persones, o creant una familia pròpia.