Et miro.
I quan et copso, ja no hi ets.
Penso que t'evapores i has volat ben lluny.
Et trobo.
I les teves ales m'allunyen de tu.
No hi ha res que ens separi.
T'escolto.
I el silenci pot més que les nostres mirades.
Mai ens haviem dit tan,parlant tan poc.
Ens abraçem.
I la distància es fa dolorosa,
Capaç de treure el millor de cadascú.
No sento. Sentim i patim el mateix, alhora.
Fa olor de primavera
©
Pressents ja la primavera, la vida que coratjosa torna a obrir-se pas, després d'aquest cru hivern.
ResponEliminaEl cap de setmana vaig anar a mirar els ametllers ja florits, i vaig haver de tallar alguns arbres que havia esforndrat el vendaval de fa unes setmanes.
Així és la vida... Encara sento el dolor de la recentíssima pèrdua de ma mare. Però les flors rebroten, i en la dansa inquieta que reflecteix el teu delicadíssim poema tenim la imatge de la perseverància d'aquesta vida que retorna.
T'envio una abraçada!
Veient els amatllers en flor, em fa pensar que la nova vida ve desprès d'un periode adormit, silenciós, a vegades dolorós...però no per això menys fèrtil.
ResponEliminaUna abraçada ben forta.