Matinar val la pena

He tingut èpoques en què m'he hagut d'aixecar per anar a la feina molt, però que molt aviat, posem 5... Malgrat lo pesat que em supossava, no només haver de anar-me'n a dormir molt aviat, si no també sortir al balcó i veure que els carrers estaven 'per posar', la part positiva era apreciar el despertar del dia. Actualment ho faig a les 7, una hora més que raonable ja que moltes persones s'aixequen molt abans. Atès que el meu treball està en una molt bona zona des de la qual contemplar part de Barcelona, ​​he anat observant que cada dia que passa, des de l'octubre que és quan vaig començar, els matisos de la llum de la sortida del sol han anat canviant subtilment. Igualment, quan surto de la feina em dic 'Cada dia hi ha més llum al sortir!'

Abans d'entrar, m'aturo uns segons a contemplar com el sol ja fa una estona que ha sortit, creant un constrat de colors entre els edificis, llunyans, del mar, l'Hotel Vela, les Torres Mapfre, la Barceloneta. És un espectacle tan fascinant, que ja només per això val la pena sortir del llit calentona, faci un fred hivernal, plogui a bots i barrals o el vent amenaci amb tombar un arbre sobre mi.

Feina nova

Que t'escollin és sempre motiu d'alegria. Significa, o en part és així, que d'entre tots els candidats, reuneixes unes determinades característiques que encaixen amb el que estan buscant. No vol dir que les tinguis totes- això ja seria massa ideal- sinó que tens les essencials. Encara hi ha més, que el teu bagatge, tot i passar males temporades o tenir la sensació de no tenir sentit, al final adquireix un valor. De que res passa sense un sentit i de que fins i tot enmig de la situació menys edificant, en el fons, construeixes més del que exteriorment es podria veure, a priori.

Aquesta el·lecció, que es podria aplicar a diferents àrees de la vida, ha arribat recentment en l'àrea laboral, amb el que és un contracte temporal i que suposa un nou repte i, perquè no, una nova il·lusió. I per arrodonir-ho, és conseqüència de l'assoliment del que parlava en un post recentment.

El que no ensenya 'Españoles en el mundo'

És un fet que em vaig qüestionar des del primer moment que vaig veure aquest programa i ahir, ho comentaven amb uns companys en un taller sobre recerca de feina. 
No sé si mai heu vist el programa 'Españoles en el mundo '. Hi surten espanyols que estan treballant en diverses parts del món, explicant com ha estat i està sent l'experiència d'emigrar a un altre país, a la recerca de noves oportunitats. Mostren també, la majoria de les vegades, un estil de vida que no està a l'abast de molts. Deixant de banda l'atractiu de la posada en escena, hi ha alguna cosa que no mostren: aquells espanyols al món que han fracassat en el seu intent i als que es conformen amb treballs per viure sense grans luxes. I encara diria, a aquells que anant-los bé, no tot el procés ha estat un camí de roses i que l'adaptació a un nou país, idioma i cultura, requereix un temps d'adaptació i esforç. 
Així, aquest tipus de programa només mostren una part de la realitat, la més bonica, la més atractiva, la que fa que molta gent pensi que triomfar fora és així de fàcil i amb aquests resultats. De fet, estaria bé fer-ne un que ensenyi que les coses no han sortit com un esperava i quins recursos s'han posat en marxa per sortir-se'n d'aquesta situació .

Amor i feina al 2014

Aquest 2014, vull Amor (de parella) i vull feina.

Una decisió pel 2014

Aquests dies tinc el cap una mica espès. Les llargues jornades de treball (una botiga de joguines per Nadal, és una cosa gratificamente i esgotadora alhora) no em deixen gairebé temps de parar-me a pensar per prendre una decisió. Una decisió a nivell laboral, que si bé suposaria canviar totalment el meu entorn i una veritable experiència-no tant pel treball en si, sinó pel (llunyà) país- fa que m'estigui plantejant els pros i contres. Quan s'ha de decidir, sol ser entre A o B (de vegades hi ha C, que fins i tot ajuda a discriminar, encara que no és el cas) i com encara no tinc l'opció B ni gairebé temps per buscar-la, el meu cap va entre A o quedar-me aquí i esperar que surti B o agafar A i no pensar més. O cercar intensament B tenir sort i trobar ràpid...

Sóc afortunada

No ha passat ni un mes des que vaig acabar la feina i ja m'han trucat per una altra, amb les mateixes condicions que l'anterior, això si. Ni que siguin tres mesos, benvinguts siguin!

Danys colaterals de treballar

Sé que el títol pot sonar una mica 'contundent' i ja aviso que això no serà un post sobre prevenció de riscos laborals, que podria, ni pretén remeiar res. Ni molt menys, menyspreuar el fet contrari, no trobar feina, que ja és prou dur.
La raó per la qual últimament he estat una mica missing per aquí, ha estat perquè he tornat a trobar feina. De fet, és l'oportunitat que vaig haver de rebutjar en el seu moment, per agafar una altra que va durar poquet. Si bé les condicions són per riure (que jo he acceptat, perquè no trobo res mes, és així de penós), l'ambient i el que puc aprendre, són més agraïts. Ara, el que m'està deixant sense forces per res més, un cop que arribo a BCN, que agafar el llit, és el fet d'estar a 1 hora d'aquí. Entre metro i bus, les meves 'excursions' cap al Prat, sumats al fet que mai aconsegueixo dormir les meves imprescindibles 8 hores, em deixen mig zombi. I així, quant trepitjo Plaça Espanya, alhora que em dic que encara em queda un viatge en metro, també que, atès que només treballaré a l'estiu i hi ha més hores de llum, es fa més agradable fer una mica de vida social a les 7 de la tarda (si em queden energies). De moment, el que sí segur he aconseguit és un fort refredat gràcies als aires condicionats tan forts de metro i bus.

4 mesos de 2013

La llum del sol de les 7.30 arriba fins al meu llit i em diu que avui torna a fer un d'aquells dies lluminosos i clars de maig. Busco a la pàgina timeanddate com s'allarguen els dies i en el d'avui, el sol ha sortit a les 6.49 i es posarà a les 20.49. Tot i que no hi ha res que m'ompli més d'energia com la llum i l'escalfor de l'astre rei (apart de la felicitat que hi ha d'estar enamorada i ser corresposta) em quedo al llit gairebé dues hores més . Una cosa inusual si no he sortit, ja que m'agrada aprofitar el dia, encara que no tingui l'obligació de llevar-me aviat per anar a treballar. I és que hi ha dies que em pot el desànim, ho haig d'admetre. No sóc una màquina (fins  aquestes es curtcircuiten, en ocasions) que pugui mantenir l'ànim sempre amunt. Ja han passat 4 mesos des que va començar l'any, que jo vaig desitjar ple d'esperança, de moments d'alegria i felicitat, que és veritat que hi ha hagut. Com també segueixo sentint que necessito alguna realització més tangible dels dos projectes vitals més importants en una persona: el treball i l'amor. I si bé és veritat que tinc els meus recursos pel dia a dia, també és veritat que una mica d'estabilitat d'una vegada per totes en aquests àmbits, M'aniria d'allò més bé.

Treball, treball, treball!!

Una mica d'humor per a tots els que esteu (m'incloc) buscant feina i a vegades sentiu desesperació al no trobar, els que voldríeu canviar i no en trobeu quelcom millor, els que heu hagut de marxar fora del país en busca de noves oportunitats, els que treballeu tant que la feina us absorbeix la vida, els que ja heu deixat de treballar i ara gaudiu la vida sense obligacions i els que...us permeteu el luxe de poder viure 'sense treballar'. 

Sobren les paraules (i la feina)

Aquest cartell parla per si sol

Un lloc adient on parlar de feina

Aconseguir una feina

M'imagino que he de donar bots d'alegria. Una feina. Després de tanta recerca-activa-ja tinc feina! Vaig trobar l'oferta a través d'un contacte (que és el que més funciona) quan ja estava decidida a agafar les maletes i anar-me'n. Les felicitacions dels meus amics i família, han estat d'una magnitud tal, que m'han semblat com si d'un fet vital més important es tractés, fet que no deixa de ser curiós. I és que, "amb la que està passant 'em puc sentir afortunada, encara que només sigui durant uns mesos. Des d'aquí us vull tornar a agrair els missatges afectuosos que em van arribar minuts abans de començar el primer dia, i al llarg d'ell, i que em mostren que l'amistat és un dels més grans tresors. 

 I si no volia brou, dues tasses (que per aquest capritxós temps preprimaveral, no aniria gens malament). També m'han concedit una beca, la sol·licitud de la qual vaig fer l'última setmana de termini, i que era la segona vegada que demanava. I encara que tots coneixem les condicions d'aquestes, és com si tot tornés a posar-se al seu lloc.

 A tot això, se li suma el fet d'estar en un projecte treball intel· lectual que també esperava amb veritable il·lusió, al que hauré de dedicar el poc temps que em quedarà durant aquest temps,  i que si tot va com ha d'anar, suposarà un altre assoliment del que em sentiré més que orgullosa.

Espanyols 'especialitzats' en...atur?

Ahir vaig trobar aquesta noticia en el Huffington Post, en la que la xarxa de feina LinkedIn, va analitzar com els empleats descrivien les seves característiques laborals, en diferents països del món. La paraula més utilitzada va ser 'creatiu' i en el nostre país, 'especialitzats'. Una noticia si més no curiosa tenint en compte que, ara mateix, estem 'especialitzats' en arribar als gairebé 6M d'aturats...

No hay pan para tanto chorizo

Sobret, perque de pa, molta gent no té ni per a menjar, la necessitat més bàsica de l'ésser humà. Segons la Fundació Banc dels Aliments, cada vegada més families no tenen què menjar. En un país del nomenat 'Primer Món'. I mentres? Els més rics, són cada vegada més rics, i els més pobres...Ja vaig dir, que jo també estic indignada amb les injusticies del sistema i que això no pot durar gaire més, sense que la gent es revolti, però de veritat. Vergonya em dóna pensar en les meves preocupacions, sobre el meu futur laboral, quan tinc un sostre on dormir, un lloc comfortable en el qual viure, feina, formació, una familia, amics que no canvio per res del món, una xarxa social que em pot donar un cop de ma si la necessito...I sí, ho reconec, em preocupa el futur i si aconseguiré assolir el somni que tots ens vam fer.

El gallec del carrer del Call

Encara que la meva economia no m'ho permet fer-ho cada dia, de tan en tant, m'agrada seure'm i esmorzar com una reina. Els dies que no ho faig, passejo pel centre, ple de guiris que es deixen ensarronar per les botigues de souvenirs, el mal gust de les quals em fa preguntar què hem fet per merèixer això.

Avui m'he arribat fins a la meva ex feina, que tans bons records em porta-no obstant, gairebé tot més bonic que la meva actual- i m'he enrecordat del galleg. Un lloc autèntic, amb molt encant, en el qual algun cop haviem fet unes cerveces amb els de la feina. No és tan cool com el que tinc al costat de la meva oficina (treballo a escassos metres de la meva anterior feina. Tot sempre tan a prop i tan lluny alhora, ostres!) i pel mateix esmorzar, 0.75€ més. Ara, no té ni punt de comparació. Dues tauletes i quatre cadires, en l'estret carrer del Call, molt més acollidor que la placeta en la que podria estar. Hi ha dies que ve de gust el bullici de la gent i altres que necessites sentir-te més recollit, veient tú la gent passar i no tant que et vegin. Darrerament, em decanto més per aquesta segona opció. Permet reflexionar millor. I darrerament, necessito reflexionar molt...

Festa del Comerç just i la Banca ètica

Aquest matí he anat a la Festa del Comerç Just i la Banca ètica que es fa cada any. Malgrat que se celebra a molts barris de Barcelona, he anat a la de Sarrià. Curiosament, coincideix amb la d'El comerç al carrer que també aprofita els primers caps de setmana de maig ja que, encara no fa gaire calor i la gent encara no ha començat l'èxode propi dels caps de setmana de juny i juliol. En ambdues es posen parades de productes diversos i d'associacions del barri, partits polítics, etc. Tot s'hi val. Si bé en la de Comerç Just, les parades eren menys de 10, encara que això sí, tenia paellada popular i un concert, els del comerç tradicional (no sé si dir capitalista, com si l'altre no ho fos...) tenien centenars de parades i el perfil del visitant, era clarament molt diferent. No obstant, això no té res a veure i es poden dur a terme accions de comerç just i solidari amb qualsevol perfil.
I què és el que es vol aconseguir amb les festa de Comerç Just?. Doncs conscienciar la gent que, almenys s'informi de què i qui hi ha darrere dels productes que comprem (el que mengem i el que vestim). De les condicions de treball dels que han produït aquests articles i quins beneficis socials hi ha a cada producció. De com repercuteix al medi ambient i a la nostra butxaca.
Perquè, a fí de comptes, tots volem viure bé, malgrat que n'hi ha molts que no arriben ni a viure dignament. Que hi ha entitats financeres que es dediquen a invertir els seus beneficis a favor de projectes socials, tenint la solidaritat com a raó de ser, com FETS que es dedica a promoure les finances ètiques i solidàries (Aquests donen una sèrie de xerrades a la Casa Orlandai, els Cafès Econòmics).
I ja que parlem de consumir, consumim amb sentit i sensibilitat. Mireu l'etiqueta de la roba que porteu?. Està feta, majoritàriament, a Xina, Marroc, Mèxic o Bangladesh?.Os heu parat a pensar en les condicions dels treballadors de la indústria téxtil en aquests països?. Segurament, us sonaran les maquilas d'Amèrica Central i Àsia. La ferotge indústria téxtil, de la qual tots som partícips en major o menor mesura, beneficia a uns quants i empobreix, encara més, a molts milers, que no tenen cap altra opció, expulsats de l'agricultura, que acollir-se a aquest mode de subsistència.
No sé si heu sentit a parlar de la campanya duta a terme per Setem, Ropa limpia, per la qual volen conscienciar al consumidor sobre les condicions de treball que hi ha al sector téxtil, consumit majoritàriament pels països desenvolupats. Us recomano que us llegiu algunes de les publicacions sobre els acords amb marques molt conegudes. El reportatge, China Blue, rodat en una fàbrica téxtil de la Xina, tracta de tot això.
Informació, conscienciació i...ACTUACIÓN!. I ara ve la pregunta del milió, què podem fer nosaltres?. No crec que tinguem la clau de la solució, si bé, si tots posem el nostre granet de sorra, podem aconseguir grans canvis. Aconseguir que canviem la nostra manera de consumir, porta temps i educació, sobretot això últim. Però hi ha alguna cosa més que, sobretot en temps de vaques flaques, es fa més patent, la qüestió econòmica. Compareu el preu, posem per cas, d'una samarreta normal i corrent d'una gran cadena i d'una botiga de comerç just. Evidentment, la segona és més cara. I és així perquè se li paga un preu just al treballador. Però, com no resistir-se a anar a la moda i a tan baix preu en aquesta societat consumista en la qual cada setmana s'hi poden trobar novetats a les botigues?. Ahir ho comentava amb una amiga i, malgrat que ella treballa al sector de ls ONG's ( i a la qual des d'aquí li desitjo un feliç viatge de feina a Namíbia) em deia que, ara mateix, la seva economia no li permet consumir productes de comerç just. Que tant de bo pogués ajudar més, malgrat que ja ajuda d'una altra manera.
Jo crec que s'ha de realitzar un canvi de paradigma en el qual hi hagi una altra sèrie de valors darrere i, en conseqüència un canvi en els hàbits de consum. Espero i confio, que no sigui només una quimera, una festa anual per rentar les nostres consciències.
Perquè, ja que consumim, fem-ho bé.

Fins sempre!

Se m'ha fet estrany. Però no per què fos en un dimarts. Ni tampoc per què hagi marxat una hora abans. Ni molt menys per què ja no aniré per la pujada fins a la masia.Per no parlar dels calerons que m'estalviarè, dels ferrocates. No és res de tot això...Com us he deixat dit, el que m'emporto són emocions. Les que he experimentat amb cada mirada, gest, paraula, les converses banals i les converses en profunditat, "els divendres per la tarda del catxondeo i la baixa productivitat", les bogeries de les que parlàvem a l'hora d'esmorzar, les sortides , els e-mails bojos, els somnis, les il·lusions, els reportatges gràfics, els comiats i benvingudes, els croissanets i xocolata amb cava, els canvis que s'han d'acceptar, la incertesa del que passarà amb cadascú de nosaltres,... Vaig pensar fer-vos un punt de llibre amb una frase adient per a cadascú. Per alguns no m'ha estat fàcil. Per d'altres, de seguida la vaig tenir. Això és com els llibres. D'alguns només veus la tapa. D'altres, els llegeixes entre línies. I amb altres, em sento afortunada, pots endinsar-te en una lectura que requereix temps i esdevé profunda. He intentat, però, agafar l'essència de cadascú, de les vostres aficcions o de lo que treballeu. Em queda dir que ha estat un gran plaer afrontar el meu repte envoltada de gent com vosaltres. Fins sempre!!

O.N.Q.?

Fa unes setmanes, al vespre, esperava a unes amigues en un encreuament molt cèntric a Passeig de Gràcia. Mentre estava asseguda veient passar la gent, se’m va apropar un noi que portava una carpeta a la ma i un "pitet", amb el distintiu de la ONG per a la qual treballava... O més aviat, intentava recaptar quants més possibles adhesions a la seva causa, millor. En quant el noi se’m va asseure al costat, de seguida li vaig dir (quan em dóna per donar aquestes contestacions...) que no li donaria ni dades meves, ni diners. Haig de dir, que dec tenir cara de “No vull ser d’una ONG, pregunti’m per què”, perque em paren totes. Em va contestar que no li feia res, que només l’escoltés. I així, va estar-s’hi com 10 minuts de corredissa (com quan et truquen fent telemarketing, que es nota mogollón que ho estan llegint) explicant-me-llegint, què feia la ONG de la qual era voluntari?. La veritat, és que el seu fulletó, era pastat als de la resta. Ja sabeu: fotos de nens sudamericans amb una gran somriure, en fons clars i grans lletres. I això sí, el noi m’ho venia com la única (eeh??) que no li feia res, donar comptes de la seva gestió. Amb això es pensava que “picaria”. Bé, desprès d’haver escoltar-lo, vaig repetir-li que no li donaria les meves dades.
Llavors, és quan em va demanar per què no volia fer-me sòcia (si és que es diu així). I vaig donar-li tres raons: una, que no hi acabava de creure en tanta ONG, que surten com bolets i que, tot i que millor era això que res, no sempre són transparents; dos, que això de fer-se d’una, era més per netejar consciències dels occidentals, mentre continuem malbaratant i vivint en la abundància i tres, que hi ha moltes i més properes persones que necessiten la nostra ajuda. Que mentre donem 20 € al mes, ens apartem del pidolaire de Plaça Catalunya, perquè fa pudor i ens fa nosa. I que hi ha molts centres on anar a ajudar, a pocs metres de on érem. I desprès d’aquest discurs, va el noi i em diu “M’has convençut tu a mi!!”, i acte seguit em va demanar que li donés, ni que fos el meu nom i que ell faria “la fitxa” . Que la única cosa que l’interessava era un nom i una firma i que tota la resta s’ho inventaria....per poder cobrar, dic jo, de la ON...Què??.

Manolo, hazte la cena tú sólo!

Aquesta frase, que segur aixeca més d’un somriure i d’una riallada, la vaig veure en una paret d’un carrer de Gràcia, fa uns anys. La veritat, a mi em va fer molta gràcia. M’imaginava la dona dient-li al tal Manolo, de les exigències del qual estava farta, que ja no li faria més el sopar. Ni res més, si calia. Llavors, encara no hi havia tanta conscienciació sobre la necessitat que l’home també fes les tasques de la llar. Ni tants estudis amb tants per cent del temps que dediquen ells i elles a planxar, treure la pols o a fer la compra. Cada vegada que llegeixo un, penso si realment serveixen d’alguna cosa.

Hi ha una paraula que mai m’agrada’t i és la d’ajudar...com si fos una tasca aliena. Com quan ofereixes la teva ajuda a un company de feina. “T’ajudo?”. Si és clar!, però també és el pis en el que tu vius, les camises que et poses, el llit en el que dorms,...
El que de veritat serviria, és que es posessin en la pell de la dona que desprès d’un dia de feina, encara ha de posar rentadores, fer el sopar, encarregar-se de que els nens facin tots els deures i comprovar que la nena té l’equip de natació en la motxilla per demà. I no em val l’excusa de “És que no serveixo per a això”. Molt bé, ho has intentat?. Si creus que no serveixes per algunes coses, almenys intenta d’altres. Creus que les dones portem un gen-de-la-neteja incorporat?. Que naixem ensenyades?.

Si no es canvia des de l’educació dels nens, d’ells i d’elles, que la responsabilitat ha de ser compartida i que no hi ha cap motiu pel qual la dona hagi de carregar majoritàriament, amb les tasques de la llar, no hi haurà estudi que conscienciï de res. I altra cosa important: que els nens vegin com els seus pares també planxen, estenen roba, escombren, etc. Que aprenguin amb l’exemple, amb el que veuen.

Ara, també haig de dir que conec pares que fan molt i amb molt de gust i gràcies a ells, tinc l’esperança que les generacions futures canviaran la mentalitat.

De casa a la feina i de la feina a casa?

Ara que ja ha passat un mes des de la “rentreé” de setembre, potser teniu ganes de sortir de la rutina i no tenir la sensació de que només aneu de casa a la feina ( la uni) i de la feina ( la uni) a casa, sense fer res per a desconnectar. Hi ha diversos motius pels quals us recomano fer alguna activitat. El primer, per sortir de la rutina i no tenir la sensació de que cada dia es fa lo mateix i que això us acabi esgotant psicològicament. El segon, és per aprendre alguna cosa nova, adquirint noves habilitats o perfeccionant les que ja teniu, apart de que fa treballar el cervell. I el darrer, per socialitzar-se, ja que som éssers socials i necessitem dels altres i ens anem transformant amb els altres.Apart de les típiques de principis de setembre, com apuntar-se al gimnàs (no és lo mateix que anar, eh!), fer anglès (l’assignatura pendent d’aquest país) i treure’s el carnet de conduir (tard o d’hora s’ha de fer, encara que cada dia hi ha més consciència d’agafar el transport públic), hi ha moltes activitats per fer. Pels que sou de Barcelona (ho sento, però és que fer una recerca de tot el que es fa per tot el territori em portaria molta feina. Pels qui viviu a l’estranger, ja ni em parlem...Ara, segur que també n’hi ha.) hi ha un munt d’activitats, tant de matí, vespre o caps de setmana. Aquí us deixo algunes webs, dels centres més coneguts. Ateneu Barcelonès ,British Council, Caixa Forum, Casa Elizalde , Casa Golferichs , Cosmo Caixa , Goethe Institut , Òmnium Cultural , altres per barris de BCN , Festes Majors d’arreu de Catalunya,etc. Si sou solidaris i altruistes, també trobareu institucions a casa nostra , sense que hagueu de fer un llarg viatge: ACNUR, Agrupacio d’Escoltes Catalans, Arquitectes sense fronteres, Caritas, ONGs, Suport social a Barcelona,... Encara que, si per falta de temps o altres motius, no podeu fer alguna activitat fora, sempre podeu tenir un “hobby” a casa. Ehem, però veure la tele, no és cap activitat, eh?. Si més no, és passiva i estem parlant d’activar-se!.

"Ets el perfil que busquem!"

Avui, primer dia laborable de setembre, moltes empreses han tornat a obrir desprès de les vacances. Igualment, també es “reactiva” la recerca (activa) de feina de moltes persones, ja que durant el mes d’agost la majoria de la gent està de vacances i, per altra part, no hi ha gaires ofertes. Amb tot això, de ben segur que molta gent es dedicarà a enviar C.V., fer entrevistes i passar pels diferents processos de selecció, fins a arribar a sentir allò de “Ets el perfil que busquem” o en el pitjor dels casos, “No ets el perfil que busquem”. I continuar buscant. Sí, feina n’hi ha, i tant!. Però també hi ha unes condicions lamentables, una disparitat de sous segons els convenis als quals s’agafin, uns horaris impossibles...Tot això, però, no ha de portar a caure en una situació sociolaboral “desanimada”, segons la qual la persona està en condicions de treballar, però es resigna a la inactivitat, desesperançada de trobar una feina.

http://www.ub.es/prometheus21/articulos/archivos/Beck02.PDF

http://www.lacaixa.comunicacions.com/se/ieimon.php?idioma=esp&cap=Uni%F3n+Europea&sbc=Exclusi%F3n+social+y+pobreza

Jornada extensiva

Ara que ja ha arribat el bon temps i amb ell, la caloreta de l’estiu, moltes empreses fan jornada intensiva, normalment de 8 a 3. Les raons són la forta calor que fa durant els mesos d’estiu, que deixa mig estabornit i tenir més temps per a la conciliació de la vida laboral i familiar. Pel tema de la calor, em sembla perfecte, tot i que no tots tenen la sort de poder acollir-se a aquest horari. D’altra banda, el poder disposar de més temps per a dedicar-ho a un mateix o als altres, en especial a la família, també és un encert. No obstant, aquesta pretesa jornada intensiva, es converteix moltes vegades en una “jornada extensiva”. Escombrant una mica cap a casa, posaré l’exemple d’una dona: treballa de 8 a 3; dina a casa i pot ser que tingui temps per a anar al gimnàs abans de recollir als nens del col·legi; els porta al parc, van a casa i deures, dutxes, sopar i un conte abans d’anar a dormir; si te sort, i espero que així sigui, l’home a arribat a temps per a fer conjuntament tot això (què somio molt? Ja ho sé.). Si no és així, la seva pretesa jornada intensiva s’ha convertit en un aliat més de la esclavitut de la dona-treballadora-mare. Sense gaire temps per a ella mateixa i tenint cura de la família perquè encara estem en una cultura en la que el pes majoritari recau en la dona. Tot i això, els de la meva generació, ja estant canviant, gràcies a Déu, aquest model familiar amb tot el que això comporta i les tasques, tant en la cura dels nens, com el de la casa, és comparteix més. Com ha de ser, vaja.
Jo mateixa, fa uns anys, tenia jornada intensiva durant tot l’any, que aviat es va convertir en extensiva. Treballava, anava a la facultat fins a les 10 i encara hi havia dies que tenia classes d’anglès pel mig. En arribar a casa, encara havia de connectar-me a internet per a cursar una assignatura que feia per a treure’m crèdits de Lliure Elecció. I classes de pintura, perquè volia fer un hobby “fora de casa”. I això sí, mantenir una adequada vida social i temps per a estudiar i per a una mateixa. Bé, no em podia queixar. Feia el que volia i disposava de tot el temps per a fer-ho.