Frustrar la frustració

Tots hem sentit a dir que els nens d’ara tenen de tot i els hi falta disciplina. M’adono que molts pares confonen la disciplina amb l’estimació i així, pensen que si renyen als seus fills, es com si no els estimessin quan en realitat s’estan preocupant i per tant, fent un acte d’amor envers els seus fills.
La majoria dels nens, estan envoltats de moltes coses i els hi falta lo més essencial: l’amor dels pares, entenent aquest com, entre altres coses, educar per la frustració. Al meu parer, un nen que mai es frustra, s’acostuma a que pot obtenir tot en qualsevol moment i no aprèn a esperar per obtenir el que vol.
L’essència del nen és satisfer tots els seus desitjos i són els adults els que han d’anar “modulant” la seva conducta, pel seu bé psicològic i una saludable vida social. Quan un nen no obté el que desitja- i aquí s’ha de distingir entre els desitjos i les necessitats- ha de reconèixer primer i acceptar desprès, la seva ràbia i impotència, com emocions més del seu aprenentatge vital. Molts cops sento que els pares els hi diuen als seus fills que “la vida és així”, que“no es pot aconseguir tot” o que “ara no pot ser”. I també em trobo que, més que deixar que el nen es quedi frustrat i en conseqüència, amb l’aprenentatge, hi ha un recompensa per apaivagar el que ha creat la pròpia frustració.
D’adults, hi ha moltes accions encaminades a compensar les frustracions diàries.