divendres, 31 de desembre de 2010

Acabar l'any amb humor: La Competència

Si voleu acabar l'any amb humor, què millor que escoltar el programa de RAC1 'La Competència', de dilluns a divendres de 12 a 13. Humor intel·ligent amb l'Òscar Andreu i l'Òscar Dalmau, amb uns personatges que demostren tota la feina que hi ha al darrera. En la pàgina web de RAC1 podeu trobar els podcast.

dimecres, 29 de desembre de 2010

De marioneta a directora d'orquestra

Primer va ser una marioneta, a la qual tothom movia els fils. Ara ha de ser la directora d'orquestra... El que no saben és que sempre l'ha agradat la interpretació

dilluns, 20 de desembre de 2010

Un desig fet realitat

Un somriure, una mirada cap al futur, un comiat sorprès...
Un desig, un detall, unes paraules que volen dir més

Un desig fet realitat, els detalls, una conversa que vol dir molt més
El mateix somriure, una mirada en el present, un fins aviat....

diumenge, 19 de desembre de 2010

Una nit kafkiana

Uns convidats que no arriben, un mòbil oblidat a casa, uns cohets lluminosos en el cel intentant caure en els nostres caps, un bidó de gasolina, un restaurant de lo més surrealista,  una taula rodona plena de taques, fins a cinc canvis, un pastís congelat en tovallons... una capsa dels Playmobil, te només per a cinc (o eren sis?), unes semblances raonables, una vaca amb el morro de porc, un no cafè, uns gots de plàstic, una cola sense fi, unes escales impulsives, un intent darrera l'altra, uns dubtes existencials, un comiat.
Tancar els ulls i imaginar. Impossible i indesitjable

dimecres, 15 de desembre de 2010

The winner takes it all

Mentiria si digués que m'és igual. Que estic bé.Que res no m'importa. Que no sento. 
Que no ho demostri, només aparentment, doncs el meu llenguatge no verbal deu haver parlat per mi, no significa que no hi hagi quelcom per dintre.

dimarts, 14 de desembre de 2010

No és el mateix enlairar-se que aterrar

Hi ha una substancial diferència entre no haver enlairar-se encara i ser a punt d'aterrar. I no només això, sinó haver donat unes quantes voltes al món abans.

dissabte, 11 de desembre de 2010

Un mecanisme per extreure pensaments

Porto temps que em ronda pel cap aquesta idea. Bé, més aviat, que la idea es pugui materialitzar, encara que no crec que ni jo ni cap de la meva generació, ho puguem veure fet realitat.
Encara que pugui semblar que he tret la idea, que per altra part segur que no és res que algú no hagi pensat abans, arran de la pel·lícula 'Origen', la tenia desde feia temps.
La meva ment, constantment i en les situaciones més inverosímils, es posa a pensar, analitza, reflexiona...sobre el que visc, el que viuré i el que ja no viu viure (més), el que veu, el que imagina, recreant històries, des de qualsevol fútil detall fins a les més dramàtiques situacions (segurament com a part de fugida d'aquestes). Fa servir paraules, idees, emocions, sons, imatges...que voldria transmetre, que voldria treure de la meva mente, sense cap esforç i passar-ho directament al paper o a l'ordinador. Així, una mena de màquina que sigui capaç d'extreure els pensaments, les idees, i les pugui passar directament. Això, i heus aquí l'avantatge, permetria que els meus llampecs literaris es puguessin materialitzar de forma immediata.
No obstant, em pregunto, on quedarien les emocions, els sentiments, l'ànima en cada paraula? el que veritablemente sento? Podria una màquina ser capaç de transmetre,  també, això?




dijous, 9 de desembre de 2010

Déjà vu

Acabo de tenir un déjà vu…la mateixa finestra oberta… la repetició de La Competència….els mateixos pensaments…és així o és que estic atrapada en el temps? Perquè si va ser real, tenim un problema!

dimarts, 7 de desembre de 2010

dijous, 2 de desembre de 2010

The Shopping Night Barcelona

Així, per casualitat, navegant per Internet, mentre escoltava RAC1 (ja que no miro la TV, ambdós són les meves fonts d'informació) vaig llegir la noticía de que Barcelona, imitant d'altres ciutats super in, anava a celebrar, coincidint amb l'encesa oficial dels llums de Nadal, la seva particular 'nit de compres'. El programa, amb la participació estelar de la revista Harper's Bazaar, el podeu trobar en la web oficial.  Els eslògans, tots pensats per a que compris, compris i compris i que quant arribis a casa, et doni la sensació de que has assolit, ni que sigui per segons, la felicitat. Quan arribi l'extracte de la VISA, ja veurem si aquesta sensació canvia... Les fotos, milers d'elles, demà mateix en els mitjans de comunicació, Facebooks, Twitters, blogs i d'altres xarxes socials en les que poder dir "Sí, jo vaig ser allà!"
Doncs bé, desprès d'haver passat tota la tarda en una biblioteca del centre, he volgut pujar caminant fins a casa per veure ( ja vaig dir en un altre post que, en part, em nodreixo del que observo, estigui d'acord o no) l'ambientillo que hi havia. No vaig a explicar que mai havia vist una concentració tal de gent super cool (i totalment vestida de negre, of course) per metre quadrat i que l'expectació que hi havia davant d'algunes botigues i/o carpes, era increíble (malgrat que, afortunadament o no, encara estem lluny de grans capitals, com Nova York o Londres, en quant a aquesta mena de 'saraos'). Tampoc, que una coneguda firma de roba, ha vestit al David de Miquel Ángel, no essent conscient de que la bellesa del mateix, està en l'admiració del seu quasi perfecte (el cap està desproporcionat en relació al cos) cos nu. No obstant, unes somrients turistes  japoneses, no paraven de fer-li fotos. Segurament, no l'haurien vist en versió original...
El que vull intentar descriure, malgrat que és quelcom tan freqüent en les nostres ciutats que ja ningú se sorprèn, és als dos 'sense sostre' que, aliens al event d'aquesta ciutat tan cosmopolita, dormien plàcidament en un caixer, al qual segurament, molts dels potencials compradors d'aquesta nit, hauràn volgut accedir per treure diners.

dimecres, 1 de desembre de 2010

El gos iPad

Un absurdidad més de la nostra societat. Disfressar els gossos de les 'neures' dels seus amos. Aquest gos iPad és de la desfilada de Halloween celebrada en el Tompkins Square Park, New York. (Foto del NYDaily News)

dilluns, 29 de novembre de 2010

Sentir és humà. És sentir-se humà

Ser massa conscient, a vegades pot ser un problema. Et fa patir i tot. Quan ja no serveixen els “no ho pensis” perquè el pensament ha deixat pas a quelcom més profund. Quelcom l’accés al qual, no pot explicar-se amb paraules. S’ha de sentir. I és quan se sent i quan s’accedeix a la consciencia, que es pateix. El procés és aquest. No hi ha més. Moltes hores en silenci, això sí. Molta soledat, també. S’aprèn, encara que un cop apresa, s’integra tan fàcilment, tan subtilment, que no es distingeix el que ha estat imposat del voluntari. 
Quan se sent, no hi ha lloc, ni l’ha d’haver, per al raciocini, doncs en aquest, ja hi ha hagut sentiment, doncs no s’entén l’un sense l’altre. 
No és quelcom que ja no pugui deixar de pensar. Hom s’ha de plegar davant l’evidència, encara que aquesta sigui invisible davant els ulls de qui no es troba en la meva pell. “Et veig bé” reflexa la great actress que he après a ser. O una fortalesa que ni tan sols jo sóc capaç d’explicar d’on la trec. 
És quelcom que sento, que afecta tota la meva estructura. Que em recorda el que sóc i el que he estat, encara que hagi qui no acabi de comprendre-ho.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Qui hi ha en les llistes electorals?

Ara que tenim eleccions al Parlament de Catalunya, els soferts ciutadans d'aquesta part del món (passo ara de polèmiques nacionalistes) tenim la bústia de casa plena de propaganda electoral. Els principals partits amb representació parlamentària o que hi opten, ens envien la llista i un ultra resum del seu programa, al costat del sobre corresponent perquè el portem així, preparadet, el proper diumenge 28. Molta gent, no solament ni se'ls llegeixen, és que ja, ni els obren. De fet, dissabte vaig estar sopant a casa d'una amiga i vam parlar del tema i en baixar, efectivament, vaig veure que cap veí es molestava a recollir la propaganda electoral.
Doncs bé, jo sóc de les que sempre els ha obert, ha fet un cop d'ull en diagonal en el programa i, això sí, detingudament he llegit la llista dels candidats. I és que sempre em trobo algú conegut! Aquest any, a un antic company del col·legi del meu germà, al qual per casualitat em vaig trobar diumenge i en una altra, que la veritat, no esperava, encara que no m'ha sorprès, un amic, a qui ara avui mateix demanaré alguna explicació...

diumenge, 21 de novembre de 2010

Posta del sol de diumenge

Posta del sol a Barcelona
Posta del sol amb el mar de fons
Cada vegada que veig una posta del sol, tinc una necessitat, gairebé malaltisa, de sortir  al balcó per quedar-me contemplant-la fins que la barreja de colors, que tant em fascina, desaparegui. Sóc conscient de que no hi ha càmara que capti millor una bellesa  així de la Natura, que l'ull humà. Potser si tingués una càmara professional, aconseguiria fotos de millor qualitat. No obstant, es tracta de les emocions que em provoquen, no tant de la qualitat artística. No vaig a describir-ho, encara que en el fons podria, doncs seria molt subjectiva amb tocs de melangia i no estic segura de voler mostrar-me així.
Aquesta tarda, com molts diumenges per la tarda, estic agobiada. Quan he vist per la finestra que els colors del cel estaven canviant, m'he dit a mi mateixa que  jo també em sento així. He pujat corrents al terrat per fer aquestes fotos, a les 17:24. En la segona, es veu el mar de fons, l'edifici del Telefèric i l'hotel Vela.

dissabte, 20 de novembre de 2010

Confiança...


Confiança...
Es necessita molt de temps per construir-la i es pot desfer en qüestió de segons...
Menys del que has trigat en llegir això.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Y grega? Sí, gràcies!

Com ja sabeu, la RAE ha proposat algunes modificacions respecte l'ortografia de la Llengua Espanyola, que han de ser aprovades el pròxim dia 28 de novembre  a Guadalajara (Mèxic). D'entre aquestes, la de nomenar a la y grega, de tota la vida, “ye”. Tan bon punt ho vaig llegir, que em vaig dir “ye???, què vol dir ye?” Però si tota la vida, des de la més tendra infantesa que en l'escola quan apreníem l'alfabet, que l'hem dit y griega, per a diferenciar-la de la i latina. Que ara ens treguin allò de “griega” és com treure part de la nostra cultura greco-latina. És com voler ignorar les nostres arrels. Si en altres països de parla hispana volen continuar nomenant-la així, que ho facin. Però, si us plau, que no facin aquesta mena de 'retallades' en les nostres arrels, doncs es comença d'aquesta manera i acabarem que no coneixerem ni la nostra pròpia llengua. 
De les altres reformes, no vull parlar. Crec que s'estan  fent passos per a que, en comptes d'unificar criteris entre uns i d'altres parlants, es vagi cap a un empobriment de la llengua. Nomès s'ha de veure el nivell d'ortografia que ténen els alumnes, avui en dia. A la meva època escolar, era impensable fer faltes d'ortografia i l'estudi de la Llengua Catalana i  Castellana, era tan important com la resta d'assignatures.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Treure el fre

Quan em llenço a la piscina, tot i ser conscient que no sé nedar, no hi ha aigua.
Quan trec el fre de mà, tot i saber que no sé conduir, el carrer és costa amunt.
Quan he fet les maletes, tot i no tenir encara un destí, no tinc company de viatge.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Addictes a Internet

Fa uns dies llegia una notícia relacionada amb l'addicció a Internet, inclosa dins de les anomenades addiccions socials. Les especialistes del centre que tracta les socioadicciones, AIS a Barcelona, alertaven sobre els perills de passar moltes hores a Internet. En aquesta pàgina podeu fer un test per comprovar si ho sou.
Des que l'ús d'Internet s'ha fet, gairebé, imprescindible per a la vida de molts de nosaltres, que de tant en tant, se'ns va alertant dels possibles 'perills' que comporta passar-se hores i hores davant de la pantalla (en aquesta era de la pantallització).  
Crec que, com en tot, en la mesura està el verí. No pot negar-se que Internet ha transformat moltes de les maneres d'aprendre, comunicar-nos, informar, entretenir-nos, fer vida social, comprar,… amb els seus avantatges i els seus desavantatges.
Quan elegim fer una activitat, estem traient temps de fer-ne una altra. A no ser, que siguem capaços de fer diverses activitats alhora, cosa que implicaria que no puguem concentrar-nos al 100% més que en una. Així, les hores que passem navegant per Internet, les estem traient a altres activitats. I és alquí on s'ha de fer una reflexió personal.
Deixant de banda els greus problemes que pot supossar estar 'enganxat' a, per exemple, jocs online, em vull centrar en les relacions socials. Personalment, malgrat la gent que diu haver trobat l'amor per Internet i que veu més els seus amics online que en la vida real, encara crec en les relacions cara a cara. Som éssers socials que necessitem del contacte amb els altres per identificar-nos com a persones. Encara no hi ha res que pugui reemplaçar la màgia que es produeix quan coneixes algú i et dones comptes que connectes. Diferents processos físics, que molt difícilment no podran suplir les màquines (de moment), es posen en marxa quan interaccionem. Aquells primers segons que ens fan tenir una idea de com és l'altra, la química de l'amor, la importància de l'olfacte a l'hora d'elegir parella,el llenguatge no verbal,…

dimecres, 3 de novembre de 2010

Significar algo para alguien

Així és com descriu la filòsofa i psicòloga Maria Jesús Orbezolo, la necessitat d'estimar i de sentir-se estimat, l'amor. "Significar algo para alguien es una necesidad básica". No puc estar més d'acord...

divendres, 29 d’octubre de 2010

Live to tell....

Avui he passat la tarda, com he fet darrerament, en el meu bar preferit (sobre el qual ja vaig parlar en el post "El lloc ideal per esciure") repantingada en el sofà, escrivint i de tant en tant, donant un glop al cafè que tenia al davant. La música que hi posen, va des dels anys 60 fins als 90, sempre, això si, bona música (afortunadament, no posen res que pugueu sentir en les ràdio-fòrmules). Doncs aquesta tarda, intentava reflexionar sobre el terratremol emocional que m'ha sacsejat aquesta setmana. De sobte, la lletra de la cançó de Madonna, "Live to tell", semblava voler formar part de les paraules que necessitava per arribar a una conclusió. No podia ser més oportuna...

dimarts, 26 d’octubre de 2010

"Ningú no es farà càrrec mai"

Aquest vespre he tingut una petita discussió familiar. Dic petita, perquè no vull donar-li més importància. L'empremta que ha deixat en mi, no obstant això, és, ara mateix, bastant profunda. No només pel que ha suposat, sinó, perquè creia (si bé sempre he estat conscient de que no podia ser), que s'havia dut a terme un procés, durant tot aquest temps. És un procés bastant dolorós i que implica molta força d'espírit. Jo mateixa ho vaig fer fa temps i em va ajudar el fet de què "sempre ho vaig veure tot".
M'ha dolgut comprovar com poden tergiversar-se els fets, el mal que pot fer veure només una part de la realitat, no ser objectiu, no ser just,...l'egoïsme. Un egoïsme, potser inconscient, encara que al cap i a la fi, egoïsme. De fet, no m'ha sorprès tant ja que, mai no he sentit que prenguessin cartes en l'assumpte.
Crec que trigaré bastant a recuperar-me... en recuperar la confiança, que ja era poca.
Em quedo amb la part positiva, que malgrat tot hi és, el que he après. De mi mateixa i dels altres. La gent sempre em sorpren...(Malgrat que, amb gran dolor, no l'esperava d'aquesta).
I com sempre, el consol de la frase que em va dir molt sàviament en el seu dia el filòsof, "ningú no es farà càrrec mai".

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Pulgas Mix 2010

Una mostra, i perdoneu la qualitat de les fotos del meu mòbil, del que ha estat el Pulgas Mix, celebrat aquest cap de setmana en el Convent de Sant Agustí. Un altre aconteixement d'aquesta Barcelona super cool, de la que, per altra part, sóc tan crítica en ocasions i de la que també em nodreixo ( una també ha d'escriure del que viu).

 La roba i bosses d'aquesta paradeta, m'han agradat força. Malgrat que una no és consumista, ni és de compres impulsives, tenia coses realment maques i em venien ganes de renovar l'armari.
En general, artesania molt currada. Roba, complements amb molta imaginació i creativitat, i molt vintage, excepte alguna paradeta en la que hi havia articles que desentonaven pels seus materials i formes ( bijuteria com de metall? no, gràcies. Prefereixo la calidesa de les teles, la llana...).

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Abraçar és embolcar l'ànima

Abrazar…
Abrazar es envolver el alma
Con ternura, con calma

Sinceras... sentidas...
Sobran las miradas


Sentir las improntas
Que hay en el alma

Se cierran heridas
Nunca antes mostradas


divendres, 8 d’octubre de 2010

Una escletxa per on s'endinsa la por a patir


Quan no s'han curat bé les ferides, queda una escletxa per on s'endinsa la por a tornar a patir.
Nomès la coneixença, la confiança  i el temps poden fer que es tanqui del tot...

dimecres, 6 d’octubre de 2010

divendres, 1 d’octubre de 2010

Convertir l'aigua en un article de luxe

Des de fa uns anys que un bé tan necessari com és l’aigua, s’ha convertit en un article de luxe. Primer les van oferir els hotels i restaurants de més categoria i desprès, es van introduint en les anomenades botigues de productes gourmet. Es poden trobar aigües finíssimes, de tal deu, d’un indret de difícil accès o  d'indrets remots de l’altre part del món. Per suposat- i com tot en aquests temps en què vivim- el disseny de l’envàs és essencial. La forma, el tap, el color (tot i que majoritàriament blau o incolor) tenen igual o més importància que el contingut. Inclús una coneguda casa de joies, ha decorat una ampolla, com si d’una joia més es tractés. El consumidor ha de tenir la sensació d’exclusivitat i de que no està bevent una aigua qualsevol.
I enmig del fet d’haver convertit l’aigua en un bé de luxe, per a uns pocs, moltes parts del món pateixen les conseqüències de no disposar d’aigua corrent. En aquesta pàgina podeu trobar més informació sobre el problema del desigual repartiment de l’aigua en el món. Aquest fet, comporta, no cal dir-ho, un obstacle al desenvolupament de moltes zones del món.
No vull fer demagògia sinó que prenguem consciència sobre les futileses de les que ens envoltem en els països desenvolupats. Mentre alguns sopen amb una ampolla d’aigua de 30 €, altres han de recórrer kilòmetres per aconseguir omplir un bidó que li garanteixi la subsistència durant alguns dies.

dijous, 30 de setembre de 2010

Què és "montar un pollo"?

Aquesta expressió que molts fem servir i inclús hem estat actors directes d'ell mateix, sempre m'ha resultat simpàtica. Em preguntava quina culpa tenien els pobres pollastres i vet aquí que vaig buscar per Internet el seu significat. (Així que, com tot el que es troba per la xarxa, no feu massa cas si no és d'una font que doni credibilitat.) Doncs bé, segons el que vaig trobar, es diu "montar un pollo" (o un pollastre, tot i que trobo que té més gràcia en castellà) ja que els pobres pollastres tenen un comportament bastant caòtic i desorganitzat i per tant, també se li pot atribuir  a una persona quan fa quelcom que no és apropiat. Bé, més o menys és així. Lo curiós de la qüestió és el següent. Aquest matí estava en el meu bar favorit, escrivint, quan ha entrat una parella. S'ha assegut a la taula al costat de la meva i, donat que la música no la posen gaire forta, podia sentir el que es deien. Estaven discutint i ell semblava molt enfadat i no para de retreure-li a ella que, textual, "em montes un pollo cada dia". L'ha repetit unes quantes vegades i tot i que no és agradable veure com dos persones que s'estimen, o almenys ho han fet, discuteixen, m'ha fet pensar altra cop sobre aquesta expressió.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Plans de diumenge a la tarda

Fer els deures. Anar al cinema. Fent rentadores. Acabar l'informe. Llegir un llibre. Anar a un museu. Passejar amb la parella. Quedar-se atascat en un embós. Planxar. Anar a un concert. Preparar les carteres per anar al cole. Perdre el temps navegant per Internet. Fer bricolatge. Contestar emails. Cuidar les plantetes. Veure el partit de fútbol. Visitar als avis. Escriure.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Raons per escriure a mà

Fa poc escrivia sobre on escriure. Tampoc no és que importi molt mentre continuï escrivint, no?. Bé, doncs avui vull fer-ho sobre una altra qüestió relacionada amb la part material de l'escriptura, escriure a mà o amb l'ordinador (l'Underwood la tinc d'ornament, per al museu). Fins que no vaig tenir la meu primera i única màquina d'escriure, vaig estar escrivint sempre en una llibreta o en fulls que després grapava. Més tard, amb els ordinadors- encara que ni que fes tant que aquests han arribat a les nostres vides- vaig començar a escriure utilitzant el teclat amb el que ni Qwerty no va somiar que es podia rectificar sense necessitat de donar-li a la cinta correctora corresponent. Tot un luxe per als que, com jo, les paraules flueixen més ràpides que el que poden assolir les mans en teclejar. Ara que em veig en l'obligació d'escriure amb l'ordinador, em pregunto on queda la lletra manuscrita. Aquella cal·ligrafia que tots vam aprendre de nens, el contacte del llapis, el bolígraf després, una ploma ara.
Personalment, m'he adonat que comparat el fred contacte de les tecles de l'ordinador i tenint davant la pantalla, no escric igual si ho faig amb un paper i un bolígraf o la meva preuada Meisterstück. També aquí hi ha molta psicologia pel mig o la poso jo gratuïtament. Quan puc sentir el paper i el suau lliscar de la ploma sobre el paper, les idees són diferents. Les emocions, els records, les sensacions que em vénen no tenen res a veure amb el que escric teclejant. A més, no hi ha possibilitat d'esborrar el que he escrit, amb la qual cosa, l'escriptura, és molt més autèntica.
Una altra de les coses que més m'agrada d'escriure a mà, és que puc veure com canvia la lletra, segons si estic més cansada, si escric de pressa o si m'entretinc i faig la meva millor cal·ligrafia. La nostra lletra també ens delata i mostra com som i és alguna cosa difícilment, encara que no impossible, falsificable.També té, com no podia ser d'una alttra manera, un toc romàntic, imaginant-me en els temps en els que no hi havia més que la llum de les espelmes per tota il·luminació.
En cada lletra deixem una empremta inesborrable. És una mica més personal, per això agrada tant rebre cartes i postals, malgrat que ja no se n'envien tantes, ja que s'han substituïts pels e-mail, molt més ràpids i instantanis. És per això que així és com escric el meu diari personal, on queden els meus més íntims, les meves emocions més profundas i el que no vull compartir amb ningú.

dimecres, 15 de setembre de 2010

120 Aniversari del naixement d'Agatha Christie

Avui fa 120 anys va nèixer, Agatha Christie, una de les meves escriptores favorites quan era jove (bé, més jove que ara). Malgrat que pot semblar una literatura fàcil i amb arguments gens complicats, i que hagi rebut crítiques per això, no se li pot negar una genialitat. (El dibuix és el que ha posat Google en la seva pàgina d'avui)

dissabte, 11 de setembre de 2010

No m'estima com jo voldria

Si hi ha una queixa universal, i perdoneu si sóc massa agosarada, és que no ens estiman com nosaltres voldríem. Podria parlar d’amor en general, tot i que em centraré en l’amor de parella, un dels grans eixos sobre el que gira la vida de la immensa majoria dels mortals.

Quan algú m’explica les seves històries amoroses i hi ha quelcom que no acaba d’agradar, apareix sovint la frase de “Si m’estimés, hauria de fer.../de saber que.../de pensar que.../...” com si l’altre fos una mena d’endeví de lo que necessita. Així, podem caure en el parany de pensar que, donat que l’altre ens coneix, hauria de saber què ens agrada i què necessitem, en tot moment. Potser si no fem saber les nostres necessitats i desitjos, l’altre no ho podrà esbrinar, per molt que ens conegui, doncs les persones evolucionen i les relacions també.Es tracta més aviat, de no pensar tant des de el nostre punt de vista -un xic difícil ho sé- sinó des del punt de vista de l’altre. És a dir, que potser per l’altra no és tan important el que estem esperant que faci o digui. I potser nosaltres, tampoc estem fent el que l’altre espera. Cada persona té el seu món particular i quan dos persones decideixen emprendre el camí de la vida juntes, s’ajunten dos móns particulars, amb les seves corresponents històries vitals. Les necessitats intel•lectuals, emocionals i sexuals, són distintes per a cadascú i arribar a un enteniment mutu, és la base d’una relació satisfeta i feliç.
Amb això no estic dient que no haguem d’esperar detalls per part de l’altre, doncs en el meu parer, les relacions es nodreixen dels petits detalls.

divendres, 10 de setembre de 2010

Objectes perduts

A vegades penso en aquests objectes que es perden i que mai ningú no reclama. Molts van a parar a una Oficina de Troballes.A Barcelona n'hi ha una, on es guarden durant tres mesos i si és un ojecte de valor, durant dos anys. Es troben de tot i en qualsevol lloc de la ciutat, tot i que el que més troben són carteres i DNI's. N'hi ha oficines en molts llocs públics: en els transports públics, llocs oficials, els aeroports, etc. Altres ciutats d'arreu del món, també tenen la seva oficina de Troballes (Lost Properties) i, en el cas de la de Londres, té una pàgina on es fa una subasta per Internet, com si fos e-Bay, perquè la gent pugui comprar aquells objectes que són del seu interès.

Es veu que s'han trobat coses increibles, com cadires de rodes i fins una urna funerèria, que dius... Als Estats Units, hi ha una associació d'administradors de les oficines d'objectes perduts, la NAUPA, que sembla molt ben organitzada. I si no vaig errada, també allà, hi ha botigues on es poden trobar tota mena d'objectes, que algú es va deixar oblidats en els avions i que, passat el temps reglamentari, es posen a la venda.

dimarts, 7 de setembre de 2010

El frare Caputxí del temps

Fa dies que veig al frare Caputxi del temps, amb la caputxa completament abaixada i la vareta que assenyala pluja,molt, molt abaix. Aquesta tarda he entès perquè.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Per què Apple és una poma?

La resposta és evident, estareu pensant, perquè Apple en anglès, vol dir poma. Doncs aprofitant que Apple ha inaugurat la seva primera botiga a Barcelona pels amants de la marca, heus aquí que he buscat el perquè d'una poma. La història de la companyia Apple, cofundada per Steve Jobs, és de tots ben coneguda, i si no aquí teniu un resum. Doncs bé, el fet de la poma és, al meu parer, encara més curiosa. En aquesta pàgina, http://www.logoblog.org/, podeu trobar l'explicació del per què dels logos de les marques més conegudes. Segons sembla, Steve Jobs i Ronald Wayne, es van inspirar en la poma que va veure caure Isaac Newton, quan seia sota un arbre. De fet, el primer logo era un dibuix del mateix, amb una frase alusiva,fins que es va anant transformat fins a la coneixem avui en dia.

dissabte, 4 de setembre de 2010

Les novel·les de Tracy Chevalier

He acabat de llegir, el llibre, "Girl with a  pearl earring" (La joven de la perla) de Tracy Chevalier i que va inspirar la pel·lícula del mateix nom, protagonitzada per Colin Firth i Scarlett Johansson. Donat que havia vist la pel·lícula abans de llegir el llibre, ha estat inevitable que la meva imaginació sempre remetès a aquella. No obstant, us el recomano, així com una altra novel·la d'aquesta autora, "La dama del unicornio" (aquesta la vaig llegir en castellà). Em va "enganxar" tant, que me la vaig llegir en dies!

dimecres, 1 de setembre de 2010

Àlbum de fotografies de la NASA

La NASA acaba d'anunciar que vol compartir les seves millors fotografies de la conquesta de l'espai, penjant-les a Flickr i que puguin ser d'accès lliure. Aquesta és impresionant! Foto: Hubble finds a start eating a planet  Credit: NASA/ESA/G. Bacon. Que gaudiu d'elles.

dimarts, 31 d’agost de 2010

A quantes fotos heu sortit?

Ara que les vacances estan a punt d'acabar, segurament que haureu fet fotos d'allà on heu estat, ja sigui a casa nostra o a l'altra part del món. Unes quantes fotos, moltes o potser, encara que no ho volgueu reconèixer, moltísimes. Podrien dir... milers? Amb les noves càmeres digitals, per no parlar dels mòbils, el fer fotos a tot arreu i en qualsevol ocasió, s'ha convertit en un fet força corrent. Tothom fa fotos!! I el que és millor encara, no cal que tinguem cura de si "es gasta el rodet" perquè amb les càmeres d'ara, pots anar fent fotos i més fotos, que, mentre quedi memòria a la tarjeta, tant se val haver fet 20 fotos més o menys iguals de l'Estàtua de la Llibertat o d'un capvespre a unes illes paradisíaques. I això, sense haver de gastar-se ni un euro en revelar-les, doncs es quedaren en el disc dur de l'ordinador i com a molt fareu en paper, unes quantes.
Voler captar el moment, l'instant, és quelcom que des de sempre ha volgut l'ésser humà. Primer en forma de pintura i més tard, amb l'invent de la fotografia, fotografiant per deixar constància de tot allò que passa o dels moments importants per a que no s'esborrin de la memòria. Actualment, en l'era de la imatge, els medis i l'accés a ells per part de la població, per capturar imatges, s'han multiplicat. Per a tot arreu es poden veure càmeres, mòvils, càmeres de videovigilància, televisións, ordinadors, càmeres de cinema, que poden captar la nostra imatge en temps real. Aquí ja entraria la part de tafaneria i voyerisme que és  el fet de fotografiar sense que l'altre se'n adoni. A la Tate Gallery de Londres, hi ha una exposició al respecte, fins el 3 d'octubre d'enguany.
I jo em pregunto, en quantes fotos d'altres persones hem sortit cadascú de nosaltres, sense voler-ho? Ja sabeu, quan algú fa una foto i estem al costat, al darrera, al davant, d'allò que fotografia i ens emporta a casa seva, com si fòssin un record més de les seves vacances...

dissabte, 28 d’agost de 2010

Do you speak English?

Aquest migdia he anat a prendre una clara a la terrassa que hi ha a la plaça Lesseps. És una terrassa que sempre està oberta -no fan mai vacances- i per la seva ubicació, sempre està plena de turistes que fan una parada entre el Parc Güell i la propera destinació en les seves rutes per Barcelona.
Avui, estava envoltada d'uns alemanys que menjaven pizza i cervesa , uns italians amb plats combinats i d'altres guiris, la nacionalitat dels quals, no he sapigut esbrinar, doncs eren lluny. Uns minuts després d'asseure'm, ha vingut un grup de xinesos, tres noies, un noi i una altra noia occidental. He deduit, no em pregunteu com, que eren d'EEUU. Quan s'han assegut, l'han demanat la carta al cambrer, un simpàtic i eixerit pakistaní. Fa mesos que treballa en aquest bar i fa veritables esforços per entendre't. Avui, no obstant, l'he vist amb més seguretat. Els hi ha preguntat, "Para comer?"
I tots s'han quedat una mica parats, mirant-se, en no entendre la pregunta. El noi, que semblava el que més espanyol entenia, ha dit que si. Mentre el cambrer ha anat a buscar les cartes, ells han rigut mentre deien que hagués estat més fàcil preguntar-li si parlava anglès.
Un cop llegides les cartes i quan el cambrer prenia nota, jo estava pendent del que anaven a dinar. Un "pincho moruno" i "paela valenciana". En quant he sentit la paraula màgica, he pensat "Nooooo, paella nooo, que és del Paellador!!!" somrient de que vulguessin un àpat "typical spanish". Però res, ell no tenen perquè saber que la "paela" necessita molt de temps i que la que s'anaven a menjar, era precongelada.
Una altra qüestió és aquesta necessitat? exigència? no sé com dir-ho, de que aquí tothom sàpiga anglès. Sembla que els coneixements d'anglès junt amb més profesionalitat, són el que més troben a faltar, en el sector de la restauració, els turistes que ens visiten. La veritat és que, essent un dels destins turístics més importants del món, sí que s'hauria de fer un esforç, ni que sigui parlar-lo més o menys. I és que, ens agradi o no, amb l'anglès pots anar a qualsevol lloc!

dijous, 26 d’agost de 2010

dimarts, 24 d’agost de 2010

Amb la tensió pel terra

Desde fa uns dies que ha tornat la calor forta per aquestes latituds. Fa tanta calor, que el passat diumenge, després d'anar a la platja, m'hi vaig trobar malament, molt marejada. M'hi vaig estirar, en un banc, una estona, bebent aigua i menjant una pera i se'm va passar. Ahir, un altre cop. Tornant a casa amb una amiga per Passeig de Gràcia, se'm va començar a ennuvolar la vista i pensava que queia a terra. Ens vam haver d'asseure a prendre quelcom perquè no m'aguantava dempeus. Mentre em ventava amb el seu vano, comprat en un viatge que va fer a la Xina, reiem perquè semblava una iaieta d'aquestes tan entranyables, passant la calor a la plaça del poble.
I ara, doncs aquí estic, al llit, sense ganes de fer res i un altre cop, amb la pressió pel terra. Ja aquest matí no em trobava bé i he fet un esforç titànic per anar a la feina. Quan he sortit, creia que no podia més i he hagut d'anar a la farmàcia perquè ja no era normal i el resultat ha estat de 9-5. Ara toca continuar bebent molt aigua i aliments salats. Demà, segurament, estaré millor.

dilluns, 23 d’agost de 2010

Apagueu la música, si us plau!

Que no podriem viure sense música, jo crec que hi estem tots d'acord. Que, afortunadament, la música és present en les nostres vides de manera constant, també és un fet constatable. Ara, el que ja no puc soportar més, és que a tot arreu i a totes hores, hi hagi d'haver música. El tenir la música posada o la ràdio, s'ha convertit en lo normal en qualsevol establiment que hi vagis. Els especialistes en màrqueting saben molt bé que una musiqueta de fons, ajuda a que el client consumeixi més i més depressa. I sí, és veritat que, segons quina mena de feina es faci, la música "acompanya". El que ja no puc entendre, és aquesta deria de la música a tot volum, que sembla que entris en una discoteca de lo més "petarda". Això és molt freqüent, sobretot en botigues de roba. Hi ha una a Passeig de Gràcia, que deu tenir contents als veïns, ja que se sent gairebé desde l'altra banda del carrer. Perquè, això sí, em queixo de la música estrident, de la que no et deixa ni pensar - d'això es tracta- ni està a gust. Si és que fins i tot en una petit forn m'he trobat que tenen reaggeton a tot drap!. Això és insostenible. Crec que estressa, encara més, a l'urbanita mig. Aquest estiu m'he fixat en els llocs més turístics de la ciutat i en tots tenien música a un volum tal, que mantenir una conversa era gairebé impossible. Per exemple, les famoses Golondrinas del port, realment és necessari haver de fer una passeig pel mar -amb l'oportunitat de deixar la sorollosa ciutat per moments- amb una música que desentona totalment amb el paisatge?  Recordo estar sopant amb el meu ex xicot en un restaurant mexicà, amb la música a un volum tan alt que ni ens sentiem. Quan vaig demanar, molt educadament, si la podien baixar, em van dir que no, que estava "fet així". Així?, així per a qui? Per a mi no, per suposat, ja que no he tornat mai més.

dissabte, 21 d’agost de 2010

Què us sembla el meu bloc?

No, no cal que em contesteu. De fet, sigui favorable o no la resposta, continuaré escrivint. Accepto, això sí, suggeriments. Podría haver fet la pregunta d'una altra manera, amb un "Us agrada?" I això, ja ho canvia tot. Amb aquest tipus de pregunta, implícitament, estic buscant l'aprovació. En canvi si dic quelcom com "Què us sembla?" deixo oberta la possibilitat de que sigui que si o que no.
Buscar l'aprovació és quelcom que tots fem. Continuament, fem el possible per ser acceptats. Això és molt freqüent, sobretot en la infantesa. A mida que ens fem grans aprenem que, no sempre el que fem o diem serà ben vist pels altres. I no per això, se'ns deixa d'estimar o de valorar com a persona.
A tots ens agrada agradar i ho fem de manera natural. Ara, buscar l'aprovació continuament i de tothom, no només és una pèrdua de temps, sinó que a més, és impossible.
Una altra explicació és, en el meu parer, que sempre busquem la part positiva de les coses. Per això, tendim a preguntar -i a fer afirmacions- en positiu, que no pas en negatiu o de manera neutra. Qui no ha preguntat, en ensenyar una cosa nova, "T'agrada?" No se'ns acudeix dir "A que no t'agrada?" Així que, ja sabeu, us agradi o no, podeu dir la vostra!

divendres, 20 d’agost de 2010

Capvespre a Barcelona

El blau del cel, els suaus tons de l'horitzó, la remor de les onades,...conviden a deixar-se anar, a que els pensaments volin més enllà dels somnis.

dijous, 19 d’agost de 2010

Nen, no ploris!

El passat mes de juny vaig escoltar la entrevista que li feien a Jordi Pujol en ocasió del seu 80è aniversari. Explicava, entre d’altres tantes coses de la seva infantesa, que li van educar en la “contenció emocional” i que una de les frases que més va escoltar va ser “Nen, no ploris!” Això em va fer reflexionar sobre el fet d’haver d’amagar les emocions. Qui més, qui menys, també ha sentit en la seva infantesa -i potser també d’adults- aquesta frase. I jo em pregunto, i per què no plorar?
Quin mal hi ha en el fet de mostrar que estem tristos o feliços, que tenim quelcom dintre que ens fa sentir així i que aquesta manera d’expressar-ho ens alleugera (tot i que recents estudis de la Universitat de Florida i d’Holanda han descobert que no ajuda tant).
Des de petit, ens han ensenyat que plorar, sobretot si estem tristos, és un signe de debilitat (això, sobretot pels homes). I així, creixem pensant que hem d’amagar les nostres emocions i que mostrar-les no és adequat. Molts cops, ens incomoda que algú plori davant nostre. No ens han educat per això.
Malgrat que l’educació en el control de les emocions és necessària per viure en societat, l’educació emocional ho és igualment i inclús, és desitjable. Poder identificar les nostres pròpies emocions i saber per què ens sentim així, ens ajuda a saber viure amb aquestes i solucionar els conflictes que puguem tenir. Tanmateix, ens facilita poder connectar amb els altres i mostrar-hi empatia. El que ja no és tan saludable, és el fet de no poder mostrar-les. D’alguna manera s’han de poder expressar, ja que si es queden a dintre, poden ser font d’ansietat o malalties. Una de les maneres de canalitzar les emocions, és a través de l’art. Quants artistes no han fet, sinó, de la seva obra la plasmació de quelcom més profund que la obra en sí. D’una intensitat emocional que no van poder o no van voler, mostrat d’una altra manera.(Salvant les distàncies amb els grans artistes- tot i que potser algun d’ells ho serà- quan els meus nebots em regalen un dibuix, sempre penso que em volen “dir” alguna cosa).
Jo sóc partidària- i sempre que tinc ocasió ho practico- de deixar que la gent plori, que es desfogui, doncs un es queda més relaxat, es treu un pes de sobre. I desprès, deixo que m’expliquin per què se senten així.

dijous, 12 d’agost de 2010

El lloc ideal per escriure

Ahir per la tarda, en sortir de la feina, exactament a les 18.50, vaig buscar un lloc on escriure. Volia anar a un bar que feia temps havia vist, per fora, prop de Jaume I. En veure que era un bar de mojitos i caipirinhas, no em vaig quedar, doncs no trobava que fos l'ambient adient per concentrar-me. Una altra ocpió era anar a la biblioteca i com que està tancada per vacances, vaig agafar els ferrocates per tornar cap a casa. Vaig parar a Gràcia i m'hi vaig apropar al meu bar preferit. El vaig descobrir fa temps i sempre que busco un lloc tranquil i acollidor, m'hi arribo. L'ambient és tranquil, hi ha sofàs, connexió wi-fi i t'hi pots estar hores, escrivint o llegint, que ningú vindrà a dir-te res (és a dir, a fer-te fora). A tothom que he portat, l'ha encantat i ha tornat. Per no ser menys, també ells han tancat per vacances així que no em va quedar més remei que anar a la Jaume Fuster una estoneta.

Ara mateix (s'enten, quan he escrit això aquest matí) estic escrivint a la plaça Molina, en una de les terrasses que té orientada al sud, amb tot el sol del migdia donant de ple.Està buida, sobretot la part que toca el sol (la de la foto) que és on m'he assegut. A la part d'ombra hi ha quatre taules ocupades. Hi ha un ambient d'agost total. Poc trànsit i molt poca gent passant. Gairebé totes les botigues tancades. Aquesta terrassa m'agrada ja que, malgrat estar en una plaça normalment molt transitada, queda envoltada per una tanca que el protegeix del anar i venir de la gent que surt dels ferrocarrils.
 

Es podria pensar que un pot escriure en qualsevol lloc. Jo no sóc així. Per una part, m'agraden els llocs acollidors, els que conviden a que les idees flueixin soles. Per l'altra, el lloc m'influeix i molt, perquè fa que escrigui en un estat emocional o un altre. No em surten les mateixes paraules en una biblioteca que m'agrada, al llit per la nit, prenent un café al matí, al migdia bebent una clara, o en el balcó de casa quan hi ha lluna plena. Suposso que en això, també sóc selectiva.

dilluns, 9 d’agost de 2010

Començar bé la setmana

Avui, tot i haver començat el dia, per haver dormit poc i malament, com el temps -rarot i grisot- ha acabat bé, igual que el sol ha lluit radiant tot el dia. M'adono que a vegades, no cal amagar si tens un dia així. Simplement, has de mostrar que el fet de no estar tan xerraire i divertida com sempre, no fa que no segueixis sent tu mateixa. I que, inclús en les converses més banals, pots dir les frases més profundes, deixant a tots estorats. Encara que ja s'hi estan acostumant.
Un parell d'horetes parlant mig en anglès, mig en castellà, sempre fan que la meva ment 'pensi' d'una altra manera. I això és bó. És molt bó. Les converses estimulants, són un balsam per la meva imaginativa ment, que no para mai. Res m'agrada més que conèixer als altres a través de les converses, de les seves paraules, dels seus gestos, de les seves mirades.
(A la foto: cartell d'una terrassa del carrer del Carme amb Dr. Dou, a Barcelona)

diumenge, 8 d’agost de 2010

Barceloneta: platja urbana

Els avantatges de viure en una ciutat en la qual, en 20' des de casa t'arribes a la platja, és que, t'aixeques un diumenge, no localitzes l'amiga amb la qual havies mig quedat i decideixes anar-te'n tu sola. Amb l'imprescindible en la bossa-això és: la T-10, claus, crema solar, 4 €, kleenex, un llibre, aigua amb llimona i una peça de fruita- baixo fins a Drassanes i d'allà, caminant fins a la Barceloneta. Amb tot l'encant del barri de la Barceloneta, la Barcelona turística ha convertit la platja en un espai del més particular. Per als que no la conegueu, dir-vos que és la platja urbana, supercool, que tenim en aquesta mediterrània ciutat.
Plena de guinguetes, que pel que sé, és tipycal spanish, amb música i un ambient que pretén emular aquests chill out rotlle Eivissa, i que tant molesten quan un vol relaxar-se a la platja. Una altra característica d'aquesta platja, és el mercat en el qual, amb el pas dels anys, s'ha convertit. Recordo quan anava, fa molts anys i hi havia qui t'oferia aigua, coca-cola i patates, a tot estirar. Ara, no falta de gairebé res. Els famosos lateros amb el seu tonillo "Coca-cola, cervesa, aigua, Fanta, beer," els que t'ofereixen ataviaments (he de reconèixer que fa anys en li vaig comprar un molt mono a una gitana), els que et volen fer un tatuatge (d'hena, això sí. No vagi a ser que la canícula et faci perdre el cap i després et penedeixis), les que et volen fer unes trenetes, les massatgistes xineses que per, crec 5-10 €, li donen un viatge a la teva esquena i cames. Dubto que cap no tingui el títol homologat i si teniu una cosa seriosa, us recomano buscar un fisioterapeuta titulat. Així que, si aneu a aquesta platja a la recerca de pau i relaxació, haureu de fer un esforç i abstreure-us amb el so de les ones del mar. Ah! i per si de cas, no deixeu les vostres pertinences sense vigilància. Per desgràcia, una ciutat tan turística com aquesta també fa que molts tornin a casa, amb un mal record.
Però be, no tot serà negatiu. El contacte amb el mar, la brisa marina, la sorra, els vaixells en l'horitzó, el blau del cel, tot convida al relax...i a tan sols unes parades del metro!

dissabte, 7 d’agost de 2010

Principi i final del laberint

El passat diumenge vaig anar a l'exposició que hi ha en el CCCB, sobre els laberints. La expo no defrauda, com moltes de les que fa aquest centre (això sí, molt de la Barcelona cool que exportem) i fa un recorregut dels laberints al llarg de la història, desde el mite del Minotauro, fins a les creacions laberíntiques actuals, passant per les que es poden trobar en la Catedral d'Amiens, de Chartres i de Reims, totes elles a França. S'expossa la fascinació que desde sempre ha exercit el laberint en l'ésser humà i com l'aparent caos remet, en realitat, a un ordre. L'origen i final, és el mateix i un només s'ha de deixar guiar per la intuició, encara que supossi haver de retrocedir més d'un cop, per tal de poder arribar al final.

diumenge, 25 de juliol de 2010

Camí de Santiago: missió impossible?

Aprofitant que és Santiago Apòstol- i des d'aquí felicito a tots els Santiagos, Jaimes, Jaumes i Yagos- comptar-vos que des de fa més d'un lustre que vull fer el Camí. Es diu aviat. Per una cosa o per una altra, al final aquí estic. Escrivint això en comptes d'estar allà o ja haver arribat, exhausta i feliç d'haver aconseguit una (de tantes) metes en la meva vida. Per allò de voler fer-ho amb els meus amics, sempre hi ha hagut una cosa per la qual s'ha anat postposant. I una, que per a segons quines coses té una gran capacitat d'espera, doncs he estat esperant. Aquest any, en ser Año Xacobeo, havia decidit fer-ho sí o sí. Amb amics o sense ells. Encara que considero que sempre és millor fer les coses en bona companyia, un tipus de camí així, en tots els sentits, també és recomanable fer-ho sol. Així que, donades les circumstàncies, estava decidida a fer-ho by myself, sabent que aquest any, no estaria precisament sola al camí. Almenys, no d'una manera física. Doncs bé, estant ja mentalitzada, havent escollit ja la ruta, havent-me obsequiat una bona amiga amb una guia molt completa (mil gràcies Mercè!), estant tot gairebé a punt...trobo feina. I no només això, sinó que per tot l'estiu, que era quan volia dur a terme el meu camí. Així que, benvinguda sigui la feina i fins una altra ocasió Camino...Em consola que al desembre de l'any passat vaig fer una escapada amb el meu germà i la seva xicota, d'un dia, per saber què se sent en arribar i besar el Santo (malgrat que el nostre viatge va ser més cómode).Com va ser el dia 30, vam poder veure com preparaven tot a la Catedral, per a l'entrada de l'any Xacobeo. Ens vam deleitar amb la seva gastronomia, els passeigs pels carrerons del barri vell i aquesta manera particular de ser dels gallecs. Així doncs, hauré de conformar-me amb fer el Camí en una altra ocasió o seguir les "estrelles" que guien els pelegrins i que poden trobar-se per la plaça Lesseps. Ah, i si voleu riure una mica, aquesta pel•lícula "Al final del Camino", que tracta de com, moltes vegades, les relacions també són un camí més en les nostres vides.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Please let me get what I want (The Smiths)

Fa uns dies vaig escoltar per la ràdio aquesta cançó de The Smiths, banda britànica ja mítica, i em ve de gust penjarla.


Bé, molt de video no n'hi ha, encara que la cançó és igualment molt bona!

dissabte, 17 de juliol de 2010

Els vasos comunicants: raó i emoció

El resultat de tot això- tot i que pot semblar que m’ha vingut de sobte, fruit de la inspiració divina o d’un moment de paranoia- s’ha estat gestant durant un llarg període de temps. De manera inconscient, això sí. Deixant que les paraules, les sensacions, les emocions, hagin anant entreteixint un món accessible i comprensible pel que representa.
Un dia de fa unes quantes setmanes em desperto i em ve aquesta imatge al cap. La emoció i la raó es troben en estat d’equilibri. Un equilibri perfecte, fràgil, voluble, desitjable. Cap dels dos es troba més amunt o més avall que l’altre. Cap dels dos? No, no és ben bé així. Al llarg del dia,dels mesos, de l’any....durant tota la meva vida, les emocions m’embarguen, m’omplen, m’ofeguen inclús. Em porten a les més profundes tristeses. A les més exaltades alegries. Als racons inimaginables de la meva imaginació. I passa el temps, no sé quant. Abans podien ser dies sencers, deixant que alguna fissura deixés entreveure que el líquid s’escapava. I després, torna la calma. La part de raó, necessària i complementària. La part de raó que m’assossega els sentits, es fusiona amb la part emocional. I em torna al punt d’equilibri inicial. Fins la propera. Fins que necessiti la part de raó que alimenta l’emoció i la part d’emoció que alimenta la raó. I així, en un perfecte equilibri, vaig entreteixint un món emocionalment comprensible per a mi.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Holanda 0-Espanya 1 i la passió espanyola...

Per si algun de vosaltres no va veure l'entrevista de Sara Carbonero al porter Iker Casillas, després de la histórica victoria d'Espanya en el Mundial de Sudáfrica 2010,... us deixo el rampell de passió espanyola que aquest va tenir, fent-li un inesperat petó a la seva parella. I és que com va dir Camacho, "Pase lo que pase, esto es histórico".

dissabte, 3 de juliol de 2010

Educar en la frustració

En una altra ocasió, ja vaig donar unes pinzellades sobre el tema de la frustració en els nens. És un tema al qual li dono voltes de tant en tant, sobretot quan llegeixo o escolto alguna notícia relacionada amb l'educació d'avui en dia. Psicòlegs i educadors no deixen de repetir la importància que els nens, sentin la frustració. Que s'adonin que no sempre poden aconseguir tot el que vulguin, ni en el moment que vulguin. Estic totalment d'acord en que experimentar la frustració és, no solament educatiu, sinó també necessari. Sobretot en aquesta època de la superabundància i la immediatesa, en la qual sembla que podem tenir tot al nostre abast i en qualsevol moment. Doncs bé, he observat - parlo dels nens que tinc més a prop- que en algunes ocasions, més que educar en la frustració, el que es fa és compensar-la. És a dir, que malgrat que al nen se li nega l'objecte de desig, se li cedeix un altre -material o no- de forma immediata o en el futur, perquè la frustració que senti sigui menor. Em pregunto llavors, si no hi ha aquest marge entre la frustració, amb tot el que comporta i l'aprenentatge, de què serveix dir que no?. És evident que parlo per experiència, recordant com en la meva infantesa, deixaven que em frustrés i no hi havia más.

dimarts, 8 de juny de 2010

Reseteant

Per més que faig un reset, no hi manera. Sembla que la màquina no accepta el sistema operatiu instal·lat. Hauré de provar amb un programari lliure...

diumenge, 30 de maig de 2010

La llista de la compra


Caminant prop de casa meva, m'he trobat aquesta llista de la compra. Nomès d'ajupir-me, recollir-la i llegir-la, he pensat que era "deliciosa". Per la seva concreció, la seva capacitat de sintesi, el seu ordre de lo més important a lo menys (?)...La plasmació de les necessitats bàsiques d'una persona, en un minúscul tros de paper. Només espero que la propietària (alguna cosa em diu que és d'una dona) no l'hagi perdut abans d'anar a la compra. Si, com passa a l'hora de memoritzar un llistat de paraules, s'acostumen a quedar la primera i la darrera, estic segura que el vi i les birres, no faltaran en la seva nevera.

dimecres, 19 de maig de 2010

Si mai em vols fer un regal...

Si mai em vols fer un regal…
Que sigui una abraçada ben forta. Així em sentiré més arrelada a la vida.
Que sigui una posta del sol. Així m’adonaré de que la felicitat té molts matisos.
Que sigui un cap de setmana en una cabana de fusta. Així podré gaudir més del silenci de la Natura.
Que sigui una ploma. Així podré signar el nostre compromís.
Que sigui una passejada tota sola. Així em trobaré amb mi mateixa i tornaré nova.
Que siguin unes confidències. Així sabré com et sents i et comprendré millor.
Que sigui un bon programa, un bon llibre. Així la meva curiositat es veurà saciada
Que sigui una mirada de complicitat. Així no hauré de preguntar el que és obvi.
Que siguin unes espelmes. Així la tènue llum em farà veure-ho tot més clar.
Que sigui una explicació oportuna. Així no em capficaré innecessariament.
Que sigui un coixí (o dos). Així em reafirmaré en lo tendre que pot ser la vida.
Que sigui una trucada. Així sabré que sempre estàs quan més ho necessito.
Que sigui una imatge feta per tu només per a mi. Així sabré que has observat el món com ho faria jo.
Que sigui escoltar-me sense haver de dir res. Així sentiré que t’importa el que et dic i et poses en el meu lloc.
Que sigui un viatge sorpresa. Així comprovaré que no sempre s’ha de planificar tot.
Que sigui una manteta de sofà. Així sentiré el caliu de tornar a la meva acollidora llar.
Que sigui sortir al camp desprès d’un xàfec. Així els meus pulmons s’ompliran de vida.
Que sigui un raconet en el qual poder escriure tranquil•lament. Així sortirà lo millor de mi mateixa.
Que sigui un oli d’ametlles. Així no m’oblidaré del que és tenir la pell fina.
Que sigui una nit freda observant les estrelles. Així sabré quina és la que guia la meva vida.
Que sigui conèixer altres realitats. Així em farà ser més conscient del que puc fer pels demès.
Que sigui un despertar molt dolç. Així assaboriré la vida tal com ve.
Que sigui un joc nou que em faci pensar. Així comprovaré que hi ha moltes maneres d’aprendre.
Que sigui observar la Lluna. Així aprendré que l’amor també passa per fases.
Que sigui un bloc en blanc. Així podré començar, a escriure, la vida de nou.
Que sigui una discussió a temps. Així no me’n aniré a dormir derrotada.
Que sigui una planteta, una flor. Així tindré cura d’un trosset de Terra.
Que sigui mirar com passen els núvols. Així esbrinaré quan s’apropa la tempesta.
Que sigui ser tu mateix. Així sabré que vols compartir la vida amb mi.

diumenge, 16 de maig de 2010

C de Cordura

C de Cabdal, C de Cabòria, C de Cabreig, C de Cadira, C de Caigut, C de Càlcul, C de Calés, C de Calma, C de Cap, C de Cara, C de Carpetada, C de Carril, C de Cement, C de Cens, C de Cert, C de Cinglar, C de Ciutadania, C de Clar, C de Clau, C de Coaccionar, C de Cobrament, C de Colom, C de Comerç, C de Comptes, C de Complicat, C de Comptabilitat C de Concòrdia, C de Conduir, C de Confirmar, C de Confús, C de Congruent, C de Conservar, C de Consens, C de Consol, C de Consulta, C de Conte, C de Contestar, C de Contraordre, C de Contraproduent, C de Contrariar, C de Contuberni, C de Corroborar,C de Cost, C de Cotxes, C de Criticable, C de Cullerada, C de sentit Comú.