Problemes del primer món

Que se'm poguin trencar les mitges amb la cadira mig estellada, mentre treballo amb el portàtil en el meu cafè favorit.

Bon Sant Jordi 2017!

Que en les roses que rebeu romandri per sempre la mirada i el somriure del qui la regal·la
Que entre les fulles del llibre trobeu la llum que obri les portes a un món tan apassionant com misteriós

10 anys de Blog!

Evolució

Un dia com avui se'm fan emocionalment rares certes coses... Des de fa mesos que no em passo per aquí... De tant en tant i per donar mostres que segueixo viva, interessada en l'escriptura i volent celebrar, en pocs dies, els meus 10 anys de bloc. 

Que no escrigui tant com abans no obeeix a falta d'interès. De fet, ara podria donar el millor de mi mateixa, literàriament parlant. No obstant això, no sempre m'acompanya l'ànim i en els últims mesos, el temps, ja que he estat treballant en un dels millors treballs que es pot tenir, en una escola com a auxiliar de conversa en anglès. Sobre això faré un breu resum de tan intensa experiència. De vegades, un petit moment d'inspiració pot fer evolucionar la nostra vida.

Passar el diumenge amb Händel

Des que he començat el treball nou, ja fa un mes, amb prou feines he tingut temps de parar-me a escriure amb calma, a estar tranquil·la amb mi mateixa i reflexionar sobre el que encara no funciona... Així que aprofitant que no em sento molt bé i em veig obligada a passar el diumenge al llit, vull posar-me al dia pel que a escriure es refereix. 

Amb Händel de fons, interpretat per Jordi Savall i Le Concert des Nations, m'obligo a escriure alguna cosa aquí i algun article per a la revista online. No obstant això, fa temps que no envio cap escrit i cada vegada que torno a escoltar sobre el tema em pregunto que per què seguir procrastinant. A vegades el dia a dia o un altre tipus de preocupacions, no ens deixen veure un horitzó que, per llunyà, no per això deixa de necessitar passos a curt termini.

On altres veuen, jo sento

On altres només veuen pluja,
jo veig uns brillants que emergeixen d'un exòtic estanc.

On altres només veuen fulles,
jo veig grans palmeres que donen ombra en el desert.

On altres només veuen arrels,
jo veig rutes cap a paratges desconeguts.

On altres només veuen columnes,
jo veig al guia que assenyala el paradís.

On altres només veuen, 
jo sento.

Aquest blog ja ha fet 9 anys!

No puc passar un altre dia sense deixar constància de que aquest blog ja ha fet 9 ANYS!!!! que es diu aviat...I fixant-me en la data d'avui, si al dia (20) + mes (5), li restem las darreres xifres de l'any (16) , ens dóna 9.

Rellegir el que s'ha escrit

Aquesta tarda he estat recopilant alguns post relacionats amb un fet bastant trist, del qual he après moltíssim i m'ha fet la persona que sóc ara, que em va passar fa anys*. M'ha anat bé per adonar-me del terapèutic que és escriure tot allò que ens passa, igual que altres pinten o creen d'una altra manera, per plasmar el dolor. I no només això, sinó que escriure té l'avantatge que rellegint amb perspectiva, pots adonar-te si has avançat, com ho has fet, si algú t'ha inspirat pel camí. És com una obra d'art que requereix temps, molta paciència i sobretot, saviesa. No és una cosa que una faci en una tarda, un any. Gairebé que es necessita una vida.

I com va dir Carl Gustav Jung 'Qui mira cap enfora, somia. Qui mira cap endins, desperta'
 * bastants

I llum, molta llum

Asseguda davant d'un finestral immens, d'aquests que van del sostre a terra, aquest tipus de finestra que es pot trobar en moltes cases dels països nòrdics i centreeuropeus, on les hores de llum escassegen, em deixo banyar per la caloreta del sol. La tassa de cafè, que més aviat sembla un rentamans com hi havia abans a les taules, m'ha acompanyat durant les gairebé dues hores que he estat aquí asseguda. Tot i tenir la Diagonal com a paisatge, tot just m'he distret, buscant, com estava, un escrit d'aquest blog per enviar (per fi!) al professor del taller de novel·la que estic fent. És curiós, després d'haver mantingut el meu blog durant gairebé 9 anys, ara que tinc l'oportunitat que em corregeixin el que escric, m'ha agafat en el moment menys productiu. (Ara mateix acaba de passar un periodista de 8TV, el nom del qual no recordo, amb un llibre taronja, a la mà) És veritat que estic més ocupada que fa uns mesos, encara que això no m'ha deixat, en altres èpoques, escriure amb regularitat. Més aviat estic tornant a l'escriptura dels meus pensaments en el mateix instant en què em vénen, de forma breu, intimista, en una llibreteta que porto sempre amb mi (jo i la meva col·lecció de llibretetes) i a dibuixar, miniatures. Els espais grans, excepte si estan delimitats per una arquitectura o naturalesa que m'inspiri, i buits, fan que em perdi, no només en el físic, també en l'emocional. Necessito delimitacions, creades o buscades per mi. Així que, si em sento a la platja, dibuixo els pintorescs edificis de la Barceloneta o l'hotel Vela, al fons. Les escales del Palau Robert o la caseta en forma de bolet amb tanca, una mica atrotinada, que m'agradaria construir per als ninotets de les meves nebodes. Crear amb objectes que vaig guardant és altra de les meves aficions. L'última, una caseta-bolet, feta a partir d'una ampolla d'aigua, tallada per la meitat, folrada amb paper pinotxo en verd i vermell. Amb boletes de cotó com neu a la teulada vermella, una obertura en aquesta de la qual surt una branqueta amb la pela d'un gla com a xemeneia i un parell de finestres. A cada costat de la porta, dues branquetes enganxades a manera de penjador dels diminuts complements en llana que els hi vaig fer, un diminut barret i una bufanda, tan difícils de fer en ganxet que entenc el preu del  'fet a mà' de les miniatures. Estic pensant que potser vingui més a aquesta cafeteria, tot i que el cafè és millor en una altra cadena a uns metres d'aquí (no, no és aquesta americana que esteu pensant), ni que només sigui pel que m'ha inspirat. Ni que només sigui per la sensació que pots veure, sense ser massa vist. De la sensació d'estar protegida. Que el tràfec de la Diagonal ajuda a que les idees flueixin, sense haver de patir el soroll del trànsit. Simplement, un sofà de quatre places només per a mi. I llum, molta llum.

La importància justa

Ahir per la nit vaig estar escrivint amb la meva estilogràfica Montblanc, fins que, per una d'aquelles coses inexplicables, vaig posar el recanvi del revés, va quedar encallat i així es va quedar. Vaig intentar en va, treure-ho amb algun objecte fi, que no va fer més que ficar-lo encara més cap al fons. Per acabar-ho d'espatllar, vaig voler protegir el plomí, ficant-lo en el caputxó i també aquest va quedar encallat. Tard com era, vaig pensar que ja ho intentaria arreglar l'endemà. Aquest matí i després d'un cafè, amb una cosa tan senzilla -i que d'altra banda estic utilitzant molt ara mateix- com un ganxet, he aconseguit treure el cartutx. Així mateix, he aconseguit treure el plomí amb unes pinces. Tot això, amb la precisió d'un rellotger suís. He començat el dia contentíssima per haver salvat tan preuat objecte, doncs va ser un regal de reis de fa anys, que em va fer una enorme il·lusió. A tot això, mentre m'adormia, em vaig dir que la portaria a la casa Montblanc de Passeig de Gràcia, ja que segur que sabrien esmenar tal incident, sense danyar la ploma. D'altra banda, vaig pensar que si havia de perdre la meva preuada ploma, no muntaria un drama. Que em quedaria el record de l'emoció quan vaig obrir el regal i les hores d'escriptura amb ella (haig de dir que escriure amb aquesta estilogràfica és diferent i especial) Que és millor no aferrar-se a allò material. Aquesta idea és una cosa que he anat treballant durant aquest any que acabem de deixar i que resumeixo en la frase: No ens endurem res. I afegeixo: L'única cosa que ens endurem serà el que ens han fet sentir la gent que ens ha estimat i hem estimat. El que és material, tret que ens embalsamen com faraons amb les nostres possessions per si en el més enllà les necessitem, es quedarà aquí.

Continuar amb un Blog nou

És quelcom que em rondava pel cap feia temps, que ho havia parlat amb alguns amics, que veuen la meva necessitat d'anar més enllà. Que sempre què deia que tenia un blog i em preguntàven que què escrivia, afegia "És molt personal, molt íntim,..." amb una barreja entre timidesa i no tenir clar si volia que llegeissin alguns escrits, com dient 'I fins aquí puc llegir (dir). Així que, avui que començen un nou mes, m'he decidit. Amb la recent arribada de la tardor, estació ideal pel recolliment junt amb la contemplació dels canvis, on la Natura es mostra més bonica. Moment on les fulles no cauen sense sentit, ans al contrari, ens recorden que, essent igualment nosaltres part de la Natura, també existeix aquesta necessitat de canvi, de lluir esplenderoses com igualment belles són les fulles que es deixen trepitjar per ensenyar-nos la seva humilitat, el seu procès vital de regeneració constant. Com si fos el primer dia, com si no hi hagués cap altre moment, que de fet és així, ben aviat obriré un nou blog, una 'etapa de continuïtat'. No puc dir 'nova etapa' ja que que respon a les reflexions sobre el que he après, he canviat (durant els darrers 8 anys) i al fet de voler contribuir a procurar benestar propi i als altres, per tenir una vida més plena i conscient. I creure'm allò de 'Mereixo viure! Mereixo Amor!'

No serà un tancament definitiu d'aquest blog, tot i que segurament escriurè menys sovint, serà un fins aviat!

Un mal dia el té qualsevol

Imatge: Pinterest

Avui he tingut un dia dolent, però dolent, dolent, dels que no volgués recordar tot lo autodestructiu que ha passat pel meu cap des que m'he aixecat fins a més o menys les 19:00 en què el meu 'Pepito Grillo' m'ha dit que em deixés de tonteries i me n'anés a la biblioteca a retocar el post de demà. He de puntualitzar que ja he passat molt mala nit i que a les 3 encara estava amb els ulls com a plats. I això que havia de matinar bastant. Res de matinar. A mig matí he agafat el portàtil i m'he arribat al Bopan de Rambla Catalunya. Tot i que el meu humor no estava encara per alegries, m'he quedat amb el que parlaven els dos nois de la taula del costat. Converses de dos intel·lectuals trentanyers, traductor i periodista, amb els quals no m'hagués importat xerrar. Les seves converses, no he pogut evitar parar l'orella, m'han servit per relativitzar una mica el meu malestar. He acabat algunes lectures pendents i revisat el post. Al migdia, l'autodestrucció cognitiva ha arribat als seus nivells màxims. Conversa amb un amic per whatsapp, que una mica m'ha ajudat, amb la promesa de prendre un cafè demà. No oblideu que el fet que ens escoltin és mitja cura (o sencera). A tot això, cancel·lo la classe d'avui, tot i haver tret material de la biblioteca i pensat ja les activitats. L'espanyol per a estrangers també requereix preparació. Quan ja estava a punt de caure en l'abisme de tristesa pre-vacances-a-barcelona-i-sola, em truca una amiga per propossar-me que li doni classes d'anglès, a nivell conversa. I així, entre una cosa i una altra, aquesta cosa que mai em deixa caure fins al fons- ni mai m'ha deixat- m'ha fet agafar les coses i passar la resta de la tarda acabant de llegir i revisar el que he escrit aquests dies.

En sortir plovia i no portava paraigües. M'he dit, mentre gaudia de la pluja, i ara que entra frequet i la olor de la terra mujada per la finestra, mentre escolto 'No hi som per festes' que un mal dia el pot tenir qualsevol.

Les meves (imprescindibles) llibretetes

Un complement, encara diria més, accesori imprescindible per anotar pensaments, neures, idees, possibles posts, anotacions vàries, articles, algun que altre dibuixet en miniatura i /o esquema. O simplificant, plasmar el que em passa pel cap en qualsevol lloc i a qualsevol hora.

Collage de les meves libretetes. (Imatge:Fet by myself)

 

 

Imatges Sant Jordi 2015

Collage Barcelona i Sant Jordi

8 Anys de bloc

8 Anys, 8 anys de Bloc. Qui m'havia de dir quan el vaig obrir, que 8 anys després encara el tindria en actiu? ( tan actiu con jo mateixa)

Pay with a Poem!

Sou poetes? Creieu que podriau compondre uns quants versos després d'haver pres un cafè? (un dels grans petits plaers que si es pren mentre s'escriu, fa més gran l'un i l'altre) Doncs esteu d'enhorabona. No només perquè avui és el dia de la Poesia, també, perquè la companyia de cafè Julius Meinl, afincada a Viena, avui permet pagar el cafè amb un poema. Dos plaers en un!

Viure a la Biblioteca

Edifici històric, UB. Creació pròpia

Durant les darreres setmanes es pot dir que he estat, i segueixo, vivint a la Biblioteca. Així, amb majúscules. Perquè quan es troba una biblioteca en la qual es pot llegir, escriure, treballar, estudiar, amb un silenci sepulcral, hom hi va, encara que quedi a mitja hora llarga, caminant, de casa. És axí. Estic envoltada de biblioteques de la Diputació i on trobo més silenci i on m'hi trobo més a gust, és a les biblioteques universitàries. I si hagués d'afinar encara més, diria que de les millors, les de Filologia i Matemàtiques, al edifici Històric de la UB (de una fotogenia sense fi). De l'edifici de les Aigües de la Pompeu, crec que ja vaig parlar un dia. No només s'ha d'arribar una hora abans en època d'examens per tenir lloc, és que el seu silenci i la seva inquietant quietut, fa que sigui una de les que més recomano quan em preguntan, on anar, ja siguin investigadors, universitaris, opositors...

Com escriure sense distraccions

Escriviu habitualment? Ja sigui per feina, per hobby, pel simple plaer de deixar en aquest món els vostres pensaments i /o erudits escrits? Doncs bé, fa poc vaig trobar aquest artícle a El Pais 'Cómo ser escritor en un mundo que no te deja' en el que recomanen diferents aplicacions per la síndrome de la pàgina en blanc, els diferents ritmes d'escriptura o el mal d'aquest segle: la distracció que supossa estar escrivint des d'un ordinador conectat a Internet. Sobre aquest darrer cas, no hi ha molt més a dir. Proveu alguna-  algunes són de pagament- i em dieu com us ha anat.

7 anys de Blog

Com si fos casualitat o no, les dues xifres per sumar 7, ben bé podrien simbolitzar el punt d'inflexió d'aquests 7 anys de blog.

Escriure és avançar

He tornat a escriure.
Dubai em semblava lluny, lluny de tot, a part de la qüestió del visat. M'hagués agradat conèixer una altra cultura, un altre poble, altres arrels, sent el primer punt a la llista, conviure amb uns amics a qui estimo enormement. Això del malbaratament d'or i el luxe hortera no era el que més m'atreia, precissament.

He tornat a escriure articles, articles que em publiquen, sobre el que més reflexiono, sobre el que gaudeixo parlant, llegint o sent actriu de les meves pròpies paraules.
Barcelona és de moment el meu campament base. De moment.

He tornat a escriure cada dia una estona al meu diari. Li vaig sentir dir a un psicòleg fa poc, en concret el mateix que dóna un curs de mindfulness, al què assisteixo, que les persones que escriuen un diari, ténen millor salut mental i física.
Em pregunto on acabaré vivint, si d'aquí a 6 mesos estaré en la mateixa situació o m'hauré mudat.

He tornat a escriure. Segueixo escrivint, doncs mai he deixat de fer-ho. Segueixo buscant el meu lloc al món.