dimarts, 27 de desembre del 2011

Quelcom millor està per arribar

El primer dia laborable, sense haver d'anar a la feina, ja que el meu contracte va finalitzar uns dies, decideixo visitar una amiga. De camí cap a casa seva, a Gala Placídia em trobo a un vell amic, amb el que coincideixo de tant en tant, donat que treballa en aquella zona. Ens posem al dia i com en altre ocasió, el primer que em diu és que està bé, que segueix solter i que ja arribarà... i repasem als del grup amb els qui anava. Que si aquesta acaba de tenir el segon fill, que si l'altre té una nena (i me l'imagino, i segur que és super carinyòs amb la seva filla), que si tal, que si qual..."I tu, ja tens fills?...", encara no, els dos sense parella i sense fills. Amb un munt de nebots, això sí, que són la nostra alegria (m'ensenya orgullòs, unes fotos que té en el seu iPhone). Amb amics i coneguts als qui la crisi els hi està deixant sense una feina fixa. "Ja no hi ha res fixa per a tota la vida. Ens hi haurem d'acostumar..." li dic. I esperant començar l'any, esperançats de que les coses, tot i el panorama actual, poden ser positives.
Arribo a casa de la meva amiga i ens posem a conversar, després d'un temps sense veuren's. Noto que té ganes de que li escoltin i deixo que m'expliqui. Els seus somnis realitzats, els que estan per arribar, l'any que ha passat. I que vol canviar d'actitud, que la que té no li porta enlloc i que aquest any nou que ara comença, el vol fer amb un canvi en aquest sentit. Tot això endolcit amb l'encisador somriure del seu nadó, d'un any.
I me'n vaig pensant en lo diferents que poden ser les situacions de tots tres. Que si barregèssim les nostres respectives vides, potser cap de nosaltres se sentiria com se sent. I així, ens hauriem de conformar amb continuar trobant-nos, de manera casual o cercant-lo activament i continuar somiant, continuar lluitant,...seguir amb l'esperança de que quelcom millor, està per arribar.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Deixa'm creure - Mishima



Deixa'm creure  de Mishima. Com dir molt en molt poc. Toquen a la sala Heliogàbal, els dies 21, 22 i 23, tot i que no queden entrades i us hareu de contentar amb aquest video.

diumenge, 18 de desembre del 2011

El negre sempre és elegant

Miro a través del gran finestral. La mar de tardor es deixa banyar per la llum del migdia, càlida, amable. La brisa va movent suaument les onades en un paissatge que acompanya els meus pensaments, que estan més enllà d'on em trobo. Baixem a la platja i observo les figures i com si d'una película és tractès, els seus gestos, les seves rises, els seus comentaris, els seus pensaments més íntims guardats en les seves pupil·les, em són dolorosament llunyans, feliçment propers. Res ens uneix, excepte un destí que no va preguntar qui era qui. I ara, en aquest desert, com si aquest meravellós paisatge s'hagués disposat només per nosaltres, ens sentim part, una petita part d'algú que va voler que algún dia estiguéssim aquí. Elegantment vestits de negre, amb les mans a les butxaques, resguardant-nos del fred, deixant les nostres petjades en la sorra. Inmortalitzant els somriures, els comentaris, a vegades d'una sinceritat inmensa i d'altres destilant aquella hipocresia necessària per continuar en el mateix camí. Fins la propera. Potser no serà amb aquesta llum rosada del capvespre com a fons. Segurament, serà igual d'emocionant. I de negre. El negre sempre és elegant.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Mi vida sin mi


Aquest dies he vist 'Mi vida sin mi' d'Isabel Coixet. Una pel·licula que, sense sensiblerias barates, ensenya el que pot ser la vida abans de la mort i com es fa front a aquesta. I aquesta escena, ho arrodoneix...

dissabte, 10 de desembre del 2011

To forgive and to forget


Quan vaig començar a estudiar anglès, sempre confonia aquests dos verbs. Ara me'n adono que poden acabar barrejant-se.
O, almenys, és el que desitjo en aquests moments. I si bé un pot anar amb l'altre, sé que arribar al mateix nivell en ambdós, no és fàcil... ni impossible...

divendres, 9 de desembre del 2011

Una imatge de tendresa 3

Esta asseguda davant meu, llegint El Pais i amb uns llibres d'anglès i d'assaig sobre la taula. Arriba ell, li porta un termo i ella li agraeix el detall amb un tendre petó. Ell se'n va.
Li ha portat quelcom més que un té calent, perque passi millor el matí a la biblioteca. Li ha portat comprensió, paciència, tendresa. Un d'aquells detalls que li demostran que ella és significativa per a ell. Li ha portat amor.

dijous, 8 de desembre del 2011

Mesurar el foc

Ni massa a prop com perque em cremi ni massa lluny com per a que no senti la seva escalfor

dissabte, 3 de desembre del 2011

Problemes per deixar comentaris

Darrerament hi ha problemes per a que es quedin els comentaris en el meu blog. No sé ben bé per què passa, disculpeu si és així!

Estic d'aqüeducte

Ni que sigui per estar en braços de Morfeu una hora més, benvingut sigui aquest aqüeducte. I per compensar-ho, estic amb la grip. Una combinació perfecte per acabar el que estic llegint.

dijous, 1 de desembre del 2011

Desembre a la platja


I com succeeix en la vida mateixa, en un passeig, desprès de la feina, fins la Barceloneta i en un dia de sol, gairebé primaveral, aquestes tres imatges, m'han suggerit una historia. Molta imaginació i quelcom més indescriptible, han fet que sorgís una historia. una historia d'amor, per supossat. Us deixo que escribiu el vostre propi guió i inclús, que cambieu l'ordre de les 'seqüències' (encara que, en aquest cas, no alterarà el resultat final).

divendres, 25 de novembre del 2011

Massa i tot

El que no acaba de fer-te el pes  t'agrada de tot plegat, és que t'acaba agradant. Inclús, diria massa i tot.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Blackberry, Be Alone

Llegeixo aquest comentari en consumehastamorir.org, i em quedo amb la idea que es planteja en canviar l'eslogan de la marca de mòbil. Potser la necessitat d'estar constantment conectats, no és sinó un reflexe de la soledat, la epidemia del segle XXI? no hi ha una mancança de contacte cara a cara, intentant suplir-se amb la darrera tecnologia...? 

dimarts, 22 de novembre del 2011

Tornen els dies de sol!


Segons timeanddate, avui serà l'últim dia amb pluja i ens esperen dies de sol, això sí, amb algún núvol, i temperatures suaus. Així és la tardor a Barcelona!

dilluns, 21 de novembre del 2011

diumenge, 20 de novembre del 2011

divendres, 18 de novembre del 2011

Consistència afectiva

Porto setmanes- potser mesos, sinó anys i de manera inconscient- reflexionant sobre la solidesa de les relacions que anem construint al llarg de la nostra vida. Al contari del que el filòsof  Zygmunt Bauman tracta en la seva obra 'Amor líquid', abogo per relacions la base de les quals sigui el coneixement (i ja són tres posts en poc temps) de l'altre, per arribar a construir relacions sòlides, amb veritable afecte, càlides, amb compromís, substancials i que aporti quelcom més que 'companyia'. Que desprès es pugui posar en pràctica, segurament està condicionat per la interacció i lo complicat que pugui arribar a ser cadascú (i aqui, entono el mea culpa) i malgrat això, o millor dit, és gràcies a creure en això, que  s'aconsegueixen relacions de, com dic jo, consistència afectiva
(I perdoneu si aquesta explicació pot semblar una mica breu i/o embrollant, seguramente no estic en el meu millor moment creatiu)

dimecres, 16 de novembre del 2011

dilluns, 14 de novembre del 2011

La bombeta de més llarga durada del món!

En un dia com el d'avui, com diria el Molina, grisot i tristot, que millor que deixar-se enlluernar per la bombeta que més ha durat en tot el món. Es troba en el Parc de Bombers de la ciutat de Livermore, a California, i està ensesa sense que s'hagi hagut de canviar mai, des del 1901. En la seva web, trobareu més informació, amb curiositats vàries, com la festa d'aniversari que li van fer quan va 'complir' 110 anys! I tot això abans que comencès l'estratègia empresarial de l'obsolescència programada...

diumenge, 13 de novembre del 2011

L'amor neix del coneixement

La diferència entre l'enamorament i l'amor és que, aquest neix com a resultat del coneixement de l'altre. I per conèixer bé a l'altre, per traspassar la frontera entre el saber de l'altre i el coneixement profund, amb el que això significa, fa falta (ja ho vaig dir fa poc) temps, paciència i esforç. Només d'aquí surt el veritable amor, el d'aquell que no només vol ser estimat, sinó que, per sobre de tot, estima. No es pot estimar a qui no es coneix igual que per a que neixi l'amor hi ha d'haver, entre d'altres, coneixement.
Erich Fromm, en el seu "L'art d'estimar", considera que, per a que hi hagi veritable amor, sigui el que sigui, hi ha d'haver: tenir cura de l'altre,responsabilitat, respecte i coneixement.

divendres, 11 de novembre del 2011

11-11-11

No és que sigui supersticiosa, però ja que tinc una participació del número que han comprat els companys de feina per aquesta nit, doncs a veure què passa...

dimecres, 9 de novembre del 2011

Ha plogut molt darrerament

Ha plogut molt darrerament. En sentit literal...en sentit figurat...No m'ha deixat, sinó, en un estat, a vegades suau i d'altres en un mar sense fons, intentant apaivagar la força de la natura. Copsant les mil-i-unes tempestes que només s'entreveuen, les plujes fines que intentan sortir i no poden. No volen o no saben.
Liquid que s'esmicola dintre de la meva ànima, que no deixa ni un petit racó on no em recordi que, en qualsevol sentit, no deixo de sentir.

diumenge, 6 de novembre del 2011

Frases per reflexionar 15

"L'única cosa que perdura i que ens dóna una alegria d'haver-ho viscut, són les relacions humanes. Les relacions humanes que han estat correspostes. La gent que hem estimat i que ens ha estimat" 

dimarts, 1 de novembre del 2011

7 Bilions d'habitants! Quin número ocupes en el món?

Doncs si tens curiositat i donat que, segons la ONU, ja hem arribat a l'habitant número 7.000 millions, aquesta  web de la BBC, et diu quin número ocupaves en el món en nèixer i quin ocupes actualment. Però només et diu el número...que ja és bastant!!

dimarts, 25 d’octubre del 2011

L'amabilitat fa moure el món

Ser amable, no costa gens. Un somriure, un gest, una estona de conversa, una abraçada tendra, unes paraules recomfortants, un detall, una trucada,... La tendresa, la suavitat, l'amabilitat, l'amor, mouen el món. I així com les formes suaus són més agradables al tacte, la suavitat en el contacte fa veure la vida com més amable.

divendres, 21 d’octubre del 2011

"M'inspires tendresa..."

Així, de cop, un divendres al migdia, sento aquesta frase, com a resum del que moments abans es volia expressar. Desprès d'uns intents, infructuosos, de treure'm alguna cosa...
Excepte un somriure. Un somriure sincer, desprès de tot...

diumenge, 16 d’octubre del 2011

No hay pan para tanto chorizo

Sobret, perque de pa, molta gent no té ni per a menjar, la necessitat més bàsica de l'ésser humà. Segons la Fundació Banc dels Aliments, cada vegada més families no tenen què menjar. En un país del nomenat 'Primer Món'. I mentres? Els més rics, són cada vegada més rics, i els més pobres...Ja vaig dir, que jo també estic indignada amb les injusticies del sistema i que això no pot durar gaire més, sense que la gent es revolti, però de veritat. Vergonya em dóna pensar en les meves preocupacions, sobre el meu futur laboral, quan tinc un sostre on dormir, un lloc comfortable en el qual viure, feina, formació, una familia, amics que no canvio per res del món, una xarxa social que em pot donar un cop de ma si la necessito...I sí, ho reconec, em preocupa el futur i si aconseguiré assolir el somni que tots ens vam fer.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

200 € pels meus records?!

Cada dia que passava, el veia, allà, esperant-me...Esperant el dia que em decidís a entrar i retrobar-nos, per fí, desprès de tant de temps. Em deia "Algún dia haig d'entrar.Tornar-lo a contemplar, a acariciar, a estar un al costat de l'altre". Una estona, només una estona i ell tornaria a ser meu i jo, d'ell. I tindria un moment de felicitat.
I per fi arriba el dia. Em decideixo i entro. Me'l depositen a les mans i mentre acarono cada part seva, la meva ment viatja en el temps, en l'espai. En aquell espai on tinc tants records i on vaig tenir tants moments de felicitat. Uns records plens d'alegria, gaudint aquelles estones que passaven junts, dia rere dia, gràcies a la seva bellesa, les seves ocurrències, les històries que m'explicava. Són només uns instants...uns instants que no tornaran. I de sobte, em surt la pregunta. I la meva decepció és tan gran com era la meva alegria fa uns instants abans. Mai més tornaré a tenir-te, mai més seràs meu. Els records no es poden pagar. I menys, aquests.

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Mereixes Amor!

Hi ha una part, la clau de la qual, està per trobar o tan guardada que s'ha de ser molt hàbil per trobar-la (i aquí hàbil té aquest significat: no és que s'hagi de saber trobar, s'ha de saber extreure la informació i per això, hi ha una paraula clau- la deixo aquí per si hi ha algú interessat- coneixement. I el coneixement, ja se sap, requereix temps, paciència, esforç,…).
Altra part, és la que no va haver de sortir mai de les tenebres. Ni tan sols va haver de ser creada. I encara que d'aquestes es poden albirar dies amb molta llum i aire fresc i renovat, no hi ha dreçeres que portin fins allà, només un camí que haig de fer sola (¿?) o almenys, en part. Potser haig de rectificar i dir: que he fet sola i ara…una mica més acompanyada, que si bé la càrrega és la mateixa, alleugera el pas. I amb el pas lleuger, s'arriba abans (encara que el destí no importi tant, la veritat). Com amb una abraçada, que no fa més que dir-me: tens valor per la teva existència i mereixes viure! mereixes Amor!

dijous, 6 d’octubre del 2011

dijous, 29 de setembre del 2011

dilluns, 26 de setembre del 2011

diumenge, 25 de setembre del 2011

No queden dies d'estiu

No queden dies d'estiu, però més que res, perquè el passat divendres dia 23 a les 11.05, va començar oficialment la tardor i tindrà una durada de 89 dies i 20 minuts. I per la bona temperatura i les, encara, moltes hores de llum que podem gaudir, només podem dir que vivim en un lloc privilegiat.

dijous, 22 de setembre del 2011

Sentir-ho és com...

...nedar en alta mar i no sentir la immensitat, la profunditat... és impossible no deixar-se endur per ell.

divendres, 16 de setembre del 2011

Per què ho suposen?

Per què tothom ho dóna per suposat? Ho veu com quelcom 'normal en mi'? Com és possible donar aquesta imatge?

dilluns, 12 de setembre del 2011

Començar la setmana corrent

No, no em refereixo a que aquest matí m'he adormit i en comptes de llevar-me a les 7.4 ho he fet 30' més tard (tot i així, he arribat puntual a la feina). Em refereixo més aviat, a que aquesta nit he représ les meves sessions de footing, desprès de mesos sense fer-ho degut, en part, a la fisura del meu dit petit del peu (la típica lesió d'estiu, que m'ha deixat el ditet mig amorf). Res com 'donar una volta' desde General Mitre, Via Augusta fins a Passeig Bonanova, 45' sense descans i trobant-nos, la meva companya de running i jo, als que també aprofiten aquell temps abans del sopar, per a generar endorfines, 'l'hormona de la felicitat' apart de sentir tots els beneficis que porta. (I acabar planxada tooota la nit, doncs  d'aixòes tracta...)

diumenge, 11 de setembre del 2011

dijous, 8 de setembre del 2011

La meva mirada parla

Inclús quan inconscientment conscient, evito que es pugui llegir en la meva mirada, com em sento. En moltes ocasions. Com quan, cada matí em diuen 'Bon dia!' i em pregunten com estic. I així, vaig fent tot el matí, fins al dia següent o quan la meva mirada vol ( i en això pot ser capritxosa) trobar la mirada de l'altre i deixar que aquella parli.

dimarts, 6 de setembre del 2011

L'autocontrol o The Stanford Marshmallow Test


L'Stanford Marshmallow Test, dut a terme per psicòlegs de l'Universitat d'Stanford al 1972, volia mostrar com és d'important l'autocontrol a l'hora d'esperar una gratificació, la gratificació endarrerida, no només en l'educació dels nens, sinó també en el futur, quan siguèssin adults. Habilitats com l'autocontrol, el 'saber esperar' i la força de voluntat, són essencials per obtenir recompenses, que impliquin un esforç, a mig o llarg termini. En aquest article de Jonah Lehrer, trobareu més informació sobre els resultats del test. Poseu a prova als vostres fills!

divendres, 2 de setembre del 2011

Dir-ho amb una cançó (The closest thing to crazy)


Amb l'encisadora veu de Katie Melua, sobren les paraules. Tot i que la tendra lletra d'aquesta cançó, és ideal per expressar-se...

dijous, 1 de setembre del 2011

Frases per reflexionar 11


"El comunismo no funcionó porque no queremos compartir nada!"
(Obres de Gal·la Placídia)

dimarts, 30 d’agost del 2011

Com saber si la gent ha tornat de vacances

Avi del Barça
Joan Gamper

Molt fàcil. Aneu a qualsevol supermercat i veureu que, de sobte, està ple, ple a vessar de gent comprant productes per a omplir les nevere (mig) buides que van quedar en les seves cases (o almenys això és el que dedueixo de les llargues cues que hi havia aquesta tarda en el Mercadona del Drugstore de Tuset). I altre bon indicador. L'Illa altre cop plena de families amb nenes, senyores i senyors de mitjana edat, parelletes i adolescentes tots excitadíssims per continuar posant en marxa la maquinària consumista. Per cert que ara en L'Illa hi ha dos gegants molt bonics i entranyables, el de l'avi del Barça i el de Joan Gamper.

dissabte, 27 d’agost del 2011

Fer puzles per solucionar problemes

EL Petó, Gustav Klimt (detall)
Entre els molts temes que he deixat en el calaix aquest hivern, el tema de la vida com un puzle ha estat un d’ells. Ja vaig fer una metàfora entre trobar la persona que encaixi en les nostres vides, com encaixen les peces d’un puzle. Haig de dir que ja des de petita ha estat un dels meus jocs favorits i que encara ara, és un dels meus hobbies. El més gran que he fet ha estat un de 2000 peces (ja emmarcat i el preferit de tots el que poden contemplar aquesta imatge, en el capçal del meu llit). Ara mateix estic acabant El petó de Gustav Klimt, si bé El abrazo també m’inspira molta tendresa. Sempre compro puzzles d’obres d’art o paisatges que m’inspiren i que acostumen a ser bonics. I en aquest sentit, sóc tan exigent que no puc fer-ne cap si no m’agrada el que estic veient mentre va agafant forma.

Quan en veuen molt concentrada amb una peça a la ma intentat esbrinar on va, em diuen que ells no sabrien ni per on començar i que com els puc fer tan ràpidament. Sense ser conscient, he estat elaborant una mena de paral•lelisme entre el fet de fer puzles i com afrontar els problemes de la vida. Dic problemes tot i que també podria dir, les crisis, les preocupacions, la complexitat de la vida, ja que en el fons, no és sinó la suma de diferents parts. Com ho és un puzle en el que cada peça compte per a que es vegi complert i la correcta disposició d’elles, es el més important.

Primer em faig una composició del que és el puzle i de les diferents parts que el composen, veient-lo separadament i alhora, el tot. Després, separo les peces per colors i les que conformen el marc del puzle. Segons els colors que hi hagi, torno a fer una separació a mida que vaig fent el puzle, per matisos d’un mateix color (una part bastant important en el meu parer). Un cop feta aquesta separació, començo per la part del dibuix que em sembla més definida, fins a les més complicades. Segons com sigui de gran o de complicada la imatge, vaig fent parts separadament, que després encaixo.
No acostumo a mirar el dibuix, si és que no dubto molt, així que em deixo guiar pels matissos de co
lor i per on intueixo que ha d’anar la peça. Quan ja el tinc avançat, em fixo en la forma de les que ja tinc posades i busco entre les que queden per col•locar, la que pot encaixar. Si en algun momentem quedo encallada en alguna peça, opto per girar el puzle i veure-ho d’es d’una altra perspectiva. És quelcom que he aprés a fer amb el temps i el resultat és que els acabo molt abans del que ho feia quan només m’entestava durant dies i dies a aquella part del puzle, sempre veient-lo des de una mateixa perspectiva.

Un fet curiós és quan una peça sembla que encaixa perfectament i no és fins que tinc el puzle molt avançat que m’adono que en realitat, va en altra part. La delimitació del marc no només no m’és necessària per tal de fer el contingut, sinó que sempre ha estat l’última part que he fet.

Afortunadament o no, els problemes de la vida són molt més rics i complexos que uns quants trossets de cartró disposats graciosament. Tot i que, en ambdós casos, és per a obtenir quelcom maco!

dilluns, 22 d’agost del 2011

Desarrelar

Per què les entranyes de la terra m'empenyen cap al mar provocant que les onades em facin desaparèixer? Per què em dessarrela?

diumenge, 21 d’agost del 2011

Refrescar-se en la onada de calor

Costa Brava
No sé allà on esteu, però a Barcelona, i a la resta d'Espanya, hi ha ara mateix una onada de calor, que ens està deixant a tots 'aplatanats'. La veritat és que no sé perquè li diuen 'onada de calor' quan el que menys fà és refrescar.
Com ja és habitual en mi, la calor em deixa ko, aquesta nit dormint molt malament i avui sense poder sortir de casa, amb els porticons tancats i tirada en el meu matalàs al terra, sense gairebé energía per a res. Tant de bó poguès tornar a ser a les cales de la Costa Brava, amb aquella aigua freda!

dissabte, 20 d’agost del 2011

La llum d'agost

Cala Aiguafreda, Begur
No sé qué té la llum d'estiu, la d'agost, amb els seus mil i un matisos. Durant l'estiu, encara que és quelcom que es pot observar tot l'any, es poden apreciar els canvis que hi ha durant tot un dia. Al matí entrant per la finestra i il·luminant l'habitació, quan és fort i brillant sobre el mar, quan enlluerna al migdia intentant contemplar el paisatge, amb la llum suau de la posta de sol... (La llum i els seus efectes, és un dels meus temes recurrents). Us convido a que observeu els canvis de llum que hi ha allà on us trobeu i que sentiu les sensacions que s'experimenten en veure les mateixes coses, amb els matisos de llum segons el moment del dia i d'estació. La contemplació dels mateixos pot fer variar l'estat d'ànim o és amb diferents estats d'ànim que es poden apreciar aquests canvis?

dimecres, 17 d’agost del 2011

From Amsterdam to La Costa Brava

 Amsterdam
Us deixo una petita mostra del que han estat les meves vacances. Un dies a Amsterdam i després a la nostra meravellosa Costa Brava, quins constrastos! Tot i que ben mirat, en tots dos llocs, hi ha molta aigua i la gent observa i es deixa observar...En breu podreu trobar més fotografies clicant en el menu de la dreta, a l'àlbum de Picasa.
Cadaqués

dimarts, 9 d’agost del 2011

To the Alps-Princeton


To the Alps, Princeton. No, no me'n vaig als Alps, encara que m'agradaria perdre'm en ells ( ni que fos per una estona).

dilluns, 8 d’agost del 2011

Les fotografies de Jamie Beck

Us deixo només una petita mostra de les boniques fotografies que incorporen moviment, del fotògraf de moda de Nova York, Jamie Beck. L'efecte d'alguna d'elles és realment espectacular!! (haureu de clicar per veure'l).  En el seu blog, From me to you, hi ha la resta de fotografies. Una mica de bellesa necessària!

diumenge, 7 d’agost del 2011

Allò que suma i allò que resta en la vida

En aquest matí de diumenge, en el que es respira una tranquil·litat necessària de tant en tant, us deixo altra de les frases que volia postejar feia temps. Me la va dir algú, que acostuma a encertar amb aquest tipus d'aforismes, en un moment bastant important de la meva vida. "Al final, el que s'ha de saber veure en la vida, és allò que et suma i allò que et resta".
Serà una qüestió merament matemàtica?

dissabte, 6 d’agost del 2011

8 somriures encisadors

El diumenge passat vaig rebre la visita de 8 somriures encisadors i 16 mirades atentes a tot el que el que hi ha en aquest món. Petons, abraçades que no s'acaben mai i mil i una anècdotes pròpies de personetes des de l'any i mig fins els setze. Com cada finals de juliol, ens reunim tots per acomiadar-los abans de que marxin de vacances, campaments, viatges,etc i de pas, celebrar l'aniversari d'una d'elles i del seu tiet. A mida que es van fent grans, més m'agrada veure com de diferents poden ser els germans entre si i les simpaties entre els cosins. Com juguen, es barallen, aprenen junts, tenen gelos, es diverteixen, es defensen i tenen cura els uns dels altres i acabo donant gràcies per estimar i tenir l'estimació d'ells. Malgrat que ja vaig dir en el seu moment que no m'agrada, ni crec que sigui bó, i menys en aquestes edats, etiquetar, vaig veient molt definides les seves inquietuds, especialment les dels més grans: la que ja des de petita ha tingut molta traça dibuixant i té una imaginació desbordant-i tot i que també l'agrada llegir i escriure i ara que ja llegeix molt, em sap descriure els diferents caràcters de cadascuna de les 'donetes' de Louise M. Alcott- té molt clar que ella serà pintora (i certament, la veig artista); el que, entre d'latres coses, sent predilecció pels escacs- mestre meu als 10 anys i que espera veure els resultats del meu autoaprenentatge desprès de l'estiu- tan despistat com capaç de fer-te el cub rubik en segons.
I una cosa que m'encanta fer, i que com ja coneixen a la seva tieta- rebatejada per cadascún d'ells d'una manera diferent- aguanten estoicament: la foto de grup. M'encanta fer fotos de grup!! sempre que tinc ocasió la faig. És la manera de que aparegui tothom i només d'aconseguir que tothom s'estigui més o menys quiet i somrigui, ja és divertit. En aquestes, sempre hi ha el més petit en braços d'un dels grans, mig escapolint-se fart de tant esperar, el que ha sortit amb els ulls tancats, l'altre s'ha mogut, tu no has mirat i vinga a fer proves! fins que tens un munt de versions. I al final, sempre queda el record d'aquell instant de les fotos de grup divertides. I el somriure que em regalen, és el millor record que puc tenir per sempre.

dimecres, 3 d’agost del 2011

Voldria matisar...

Fa ja alguns anys, algú em va dir, "No accepto mitges tintes, per a mi o és blanc o és negre". I em vaig quedar pensant. En què hi havia de debó, per aquesta persona, en aquesta frase. Amb els anys m'he adonat que res de res. Que tot al contrari del que em va dir, la vida accepta tots els matisos possibles. Que del negre al blanc, hi ha una extensa gama de blancs menys blancs, grisos, negres fins fer-se molt foscos,...Que la vida és més bonica en colors i és en aquests colors, on trobem la veritable bellesa de la vida. Malgrat aquesta, a vegades, ens monstri la seva pitjor cara.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Boomerang-Manel


Boomerang de Manel. No sé a vosaltres, però a mi aquesta cançó m'evoca els estius de la infantesa i l'adolescència, amb els germans, els cosins, els amics, amb mil plans cada día, mil aventures durant dies inacabables... I com diu la cançó, "que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d’acord, acceptat"

dissabte, 30 de juliol del 2011

Estem a l'estiu?

Doncs es podria dir que metereologicament parlant, res de res. Ara mateix està caient a Barcelona el diluvi universal, amb un caos considerable segons m'explica la meva germana desde Sarrià, i puc veure desde casa, o millor dit no el veig, el mar negre, negre. Malgrat haver anat bastant a la platja, no es pot dir que aquest mes de juliol hagi estat esplendorós en quant sol i dies de calor. Aquestes darreres setmanes, ha fet un temps gens porpi dels calurossos i xafogossos juliols als que estem acostumats (i molts patim). I sembla que no només per aquí hemo estat amb un temps de mil dimonis, en la resta d'Espanya, segons m'han explicat uns amics desde Santander i Menorca, aquest ha espifat les vacances a molts!

dimecres, 27 de juliol del 2011

dilluns, 25 de juliol del 2011

Per a tu


Dedicat al meu estimat germà. Malgrat que fa molt de temps que el no el tinc a prop, encara em recordo molt d'ell i en un dia com avui, li voldria fer una abraçada.

divendres, 22 de juliol del 2011

El gallec del carrer del Call

Encara que la meva economia no m'ho permet fer-ho cada dia, de tan en tant, m'agrada seure'm i esmorzar com una reina. Els dies que no ho faig, passejo pel centre, ple de guiris que es deixen ensarronar per les botigues de souvenirs, el mal gust de les quals em fa preguntar què hem fet per merèixer això.
Avui m'he arribat fins a la meva ex feina, que tans bons records em porta-no obstant, gairebé tot més bonic que la meva actual- i m'he enrecordat del galleg. Un lloc autèntic, amb molt encant, en el qual algun cop haviem fet unes cerveces amb els de la feina. No és tan cool com el que tinc al costat de la meva oficina (treballo a escassos metres de la meva anterior feina. Tot sempre tan a prop i tan lluny alhora, ostres!) i pel mateix esmorzar, 0.75€ més. Ara, no té ni punt de comparació. Dues tauletes i quatre cadires, en l'estret carrer del Call, molt més acollidor que la placeta en la que podria estar. Hi ha dies que ve de gust el bullici de la gent i altres que necessites sentir-te més recollit, veient tú la gent passar i no tant que et vegin. Darrerament, em decanto més per aquesta segona opció. Permet reflexionar millor. I darrerament, necessito reflexionar molt...

dijous, 21 de juliol del 2011

I don't know where's my passport


Ara que molts esteu de vacances o a punt d'agafar-les, us deixo aquesta divertida cançó de La Troba Kung Fu 'Subway walk'

diumenge, 17 de juliol del 2011

Una qüestio de percepció

Avui he estat tota la tarda amb una bona amiga per acomiadar-la, ja que aquesta nit se'n va de vacances. Hem estat xerrant de moltes coses. De com poden veure's les mateixes situacions, de manera completament diferent, segons, en aquest cas, de la situació sentimental. Que la percepció del que es viu es veu afectada per l'estat d'ànim. I que encara que hagi quedat la ciutat buida i segueixis anant a veure les postes de sol sola, com feies, ja no sents la presència en la llunyanía...

dissabte, 16 de juliol del 2011

Els vaivens de la vida

Es passen millor quan tens algú a prop que et doni suport, afecte, comprensió. A vegades, amb només una abraçada mentre t'escolten, és suficient.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Passa el tren

Vas a l'estació. Passa el tren i no puges. No portes bitllet. Vas a l'estacióPassa el tren i quan vas a pujar, no para a recollir-te. No sap que portes el bitllet a la butxaca.

dimecres, 6 de juliol del 2011

How to be happy

Cliqueu aquí per comprovar-ho. No, no hi ha més a llegir. El que s'ha de fer és posar-ho en marxa!

dilluns, 4 de juliol del 2011

Que et mimin

Son aquells detallets, que dius "M'encanta que em mimin!!" I que tant trobes a faltar... Com les pastetes àrabs de té que m'han regalat aquesta tarda. Que dius "Aig! trobo a faltar mimar a algú!"

diumenge, 3 de juliol del 2011

Gespa mullada

Mentre passo el dia a la platja, les meves nebodes- nebots: aquelles personetes que arriben a la teva vida així, per casualitat, i que poden arribar a omplir més del que un creu- m'envien missatges per convidar-me a berenar. Les seves escollides paraules, aquesta barreja de petició i xantatge emocional, que tan bé els hi surt i que tan bé sé caure en ell quan es fa adequadament, fan que desisteixi de quedar-me fins al capvespre. Després d'una gimcana entre el 17 i els ferrocates de Gràcia, arribo a Sarrià, on viuen. És un barri que ja desde sant Joan es queda buit fins al setembre, així que no es veu una ànima. Després d'estar posant-nos al dia sobre notes, anècdotes de l'escola, plans d'estiu i vacances a la Cerdanya (afortunats!!), les meves nebodes m'acompanyen una estona. Primer m'ensenyen un 'jardí secret' que han trobat, que no és més que un tros de jardí de la finca del costat. Com acaben d'activar el reg, diminutes gotes s'han quedat en les fulles de la gespa. L'ambient em recorda la torre dels meus oncles, on vaig passar els meus estius, que tan bons records em porta. Aquella gespa mullada, de forma natural o activant el reg, que sempre sortia disparat cap als racons més insospitats. Per moments, puc tornar a sentir-ho. Els records d'infantesa no s'obliden mai...
De camí cap als ferrocates, sentim el xipolleig d'una de les piscines comunitàries, que tant ve de gust anar-hi, quan ja ha caigut el sol. La meva neboda gran, m'explica que una vegada, en aquestes entremaliadures d'adolescents, es va voler colar amb una amiga i que, tot i les advertències del porter, el van aconseguir despistar i es van ficar. Aquest any ho tindran més fàcil, serà per piscines!!

divendres, 1 de juliol del 2011

De la necessitat de...

Surto de la feina, els divendres surto una mica abans, i quedo amb un amic per prendre alguna cosa. Decidim dinar en un bar de tapes de Rambla Catalunya. L'ambient no està malament, el menjar no mata, encara que el que importa, és la companyia. La nostra conversa flueix, entre qüestions amb tints filosòfics, existencials, dolorosos fins i tot. De la necessitat d'afecte, un tema recurrent, i la importància d'aquest, en la vida de les persones. De lo difícil que sembla ser obtenir-ho -tot i que utilitzaria un altre verb-i dels beneficis d'aquest. Que no té res a veure amb el sexe, tot i que, moltes vegades, en realitat, el que es vol sentir és afecte ... (Afecte és una abraçada tendre, d'aquelles que arriben a l'ànima, un petó amb tendresa, dormir abraçats, agafar-te de la mà sentint l'ànima, que amb una mirada ja et comprenguis, sentir que comparteixes, sentir-se proper...). De la necessitat de poder comptar amb algú, i no amb qualsevol (i aquí el matís és força important) per confiar aquelles qüestions que no s'acaben de resoldre en les nostres vides i que comparteixes, si tens sort (i ell en té) amb una persona. No obstant això, la sensació que la comprensió no és total es reflecteix en la seva frase "No et comprenen del tot perquè no ho han viscut ...". De la necessitat de l'amistat. De com aquesta, amb el temps i a mesura que ens fem grans , es va transformant i que, com tot el que importa en la vida, preval la qualitat a la quantitat. Que si pots explicar als teus amics de veritat, amb els dits d'una mà, et pots sentir afortunat. De com l'amistat també es posa 'a prova' en els moments vitals menys bons. De la necessitat de trobar a qui conèixer més i millor i veure si es congenia. Si és la persona que volem com a parella ... De la necessitat de saber estar sol, amb un mateix, i que si un no sap estar sol, difícilment sabrà estar amb una parella. De-penso jo-conèixer-te bé, saber qui ets ... com dic jo, 'saber aguantar-te a tu mateix', les teves neures, els teus aclaparaments existencials, que tots tenim, i buscar suport, que no la solució a aquests, en l'altre.

dimarts, 28 de juny del 2011

Objecte de desig

Busco un bar per escriure. Però no qualsevol bar (com ja és habitual en mi, ens segons què, no qualsevol cosa em va bé). Ha de ser un que tingui terrassa o un que tingui alguna taula que doni al carrer, amb aquelles parets-finestres, per les quals veure la gente passar (i que a la vegada, et veuen). En aquest no m'agrada l'ambient, en aquest altre la terrassa està a petar, aquest potser?... malgrat que la terrassa m'agrada, la cambrera s'ha equivocat de professió i encara que només siguin uns segons d'interacció, no em ve de gust tornar (Via Augusta molt a prop de Plaça Molina, per a més dades). Així que em quedo en una a meitat de camí, amb just el lloc lliure que estic buscant i desde el que veig una botiga ‘Objeto de deseo’, que em fa pensar…Com si el desig es poguès cosificar, faig una analogia amb ‘El cuerpo del delito’ i em pregunto si, en ocasions, no és el mateix objete-cos, desig-delicte… La veritat és que tenia ganes de fer quelcom així. Tenir temps per allò que m'agrada, sense preses ni amb el temps apurat per acabar altres coses (el que podria dir-se el deure). Agafar una tarde, el netbook i un cafè o terrassa ‘ideal’ (i aqui entra la meva subjetivitat) i estar relaxadament, escrivint i captant el que em transmeten aquells als qui observo. I no s'ha d'oblidar que l'observador, és igualment observat.
No sé si aquest bar dispossa de Wifi. Malgrat que la meva intenció és només escriure, quan desplego les opcions de Xarxa em surten, els noms més curiosos. Encara que ja tingui connexió, en segons quins llocs, em dedico a mirar com la gent ‘bateja’ les seves connexions. Aquí trobo una, suposso que passant d'això que nomenem privacitat, que posa el seu nom i cognoms, tot i que la majoria, deixa el WLAN per defecte. És curiòs veure les que capto desde casa, en les que la meitat dels meus veïns en aquesta època en la que es pot personalitzar qualsevol cosa, fins amb això ho han fet (de tal manera que puc identificar-los molt fàcilment, tot sigui dit).
Em vaig fixant en els clients que entren. A aquestes hores, dos nordamericans en la barra que consumeixen ràpid, un parell d'homes sols, amb un tallat i alguna sortida a l'exterior per fumar. Una noia, a la barra, que sembla tenir certa amistat amb la cambrera i amb la qual parla de questions sentimentals. Dir problemes, crec que és massa agosarat, encara que ‘No puedo vivir sin ti, tampoco contigo’ és el resum de les seves conversacions…Que sigui un dels temes centrals, en totes les seves variants, de les preocupacions de la immensa majoría de la humanitat, no és casualitat. Així que m'abstraeixo i miro la gent que passa, els modelets que traiem els mortals a l'estiu (per qué serà que el fet d'anar més fresc fa que la gent es possi roba imposible?) i és quan m'adono de les moltes hores de llum que hi ha a l'estiu...

dilluns, 27 de juny del 2011

Tetraga Fea-Begging me


Us regalo aquest tema de Tetraga Fea, 'Begging me', música àrab que em va gravar fa molt de temps, una amiga siria, que em porta molts bons records i que us recomano escoltar tot sencer. I curiosament, l'único video que he trobat, es aquest!

diumenge, 26 de juny del 2011

Velers, iots,...

Iot Sunrays de George Town
Ja fa bastants anys, uns simpàtics mariners d'un vaixell italià, ens van convidar a una amiga, italiana, i a mi, a una festa al vaixell escola que tenien atracat al port de Barcelona. Ja que aquell any, havia de ser l'últim, volien acomiadar-se amb una gran festa, convidant a totes les dones que els caiguessin en gràcia i anaven repartint les invitacions, amb aquest simpatia i desimboltura que tenen els italians, per bars prop de les Rambles i pels voltants. L'assumpte no podia ser més pel·liculer ... Ens vam posar les nostres millors gales, cal dir que ells també, i la festa era digna de la millor pel·lícula de Hollywood sobre vaixells, mariners que atraquen en ports i tenen un amor en cadascun d'ells, l'estiu i la lluna sobre el mar ...Primer ens van ensenyar part del vaixell, donant-nos detalls, de vegades tècnics, de vegades més sentimentals, sobre el que havia suposat aquell vaixell escola d'Itàlia. Atès que la meva amiga entenia molt millor les explicacions que jo,  vam anar a la zona on hi havia els dos helicòpters i ens van explicar força anècdotes.
Vaixell del CSIC


Sempre recordo aquella festa amb molta simpatia i com quelcom diferent i cada vegada que veig vaixells atracats, em donen ganes de pujar ni que sigui només perquè m'expliquin els detalls tècnics de com funciona per dins. No obstant això, conservo la curiositat per aprendre i em fascina que m'expliquin coses, sobre qualsevol tema, ja sigui filosofia o coses tècniques.
Avui, que he fet la primera capbussada de l'estiu, en tornar de la platja no he pogut evitar anar a veure de prop els vaixells que estan atracats i que evoquen evasió, llocs i viatges molt, molt llunyans i oblidar-se de tot. Us deixo dos d'ells, molt diferents tant per l'aspecte exterior com per la seva 'funció principal' (aquest és un altre pla per al diumenge a la tarda: anar a veure vaixells que difícilment, seran nostres)

dissabte, 25 de juny del 2011

Quan la solució és el problema


 Paul Watzlawick, un dels grans autors de la Comunicació humana i de la Terapia sistèmica, junt amb els seus col·laboradors, van proposar la idea de les 'solucions intentades'. Aquestes són les que mantenen el problema, donat que no dónen resultats, sinó que més aviat, fan que el problema es vagi incrementant cada vegada més. La solució a aquesta 'solució intentada', que no reiixida, és fer un tomb de 180º.

dimarts, 21 de juny del 2011

L'estiu comença a les 19:16

Aquesta és, oficialment, l'hora en la que començarà l'estiu 2011, amb una durada de 93 dies. I si penseu que els dies s'allarguen, esteu equivocats... Si bé és cert que l'època estival, pels qui tinguin la sort de tenir vacances i disposar de tot el dia per fer el que els hi vingui de gust, dóna la sensació de que els dies són mooolt llargs, a partir de juliol, els dies es van escurçant i aquesta sensació de 'dies llargs i lluminosos' no és més que la percepció que tenim de que a l'estiu hi ha més temps lliure. Ara, continua venint de gust estar-hi fins tard en una terrasseta, a l'aire lliure o veient les postes de sol en la platja...

dilluns, 20 de juny del 2011

Bach a la platja


Ahir el meu primer dia de platja d'aquesta primavera, que finalitza demà dia 21. Unes hores de merescut descans i relaxació desprès d'uns mesos bastant intensos... La meva necessitat d'evasió va anar acompanyada de peces de música clàssica. Aquesta -crec que tots hauríem d'escoltar-la durant uns minuts al dia- és capaç de transportar, ni que sigui en els paisatges més insospitats, en el temps i en l'espai.

dimecres, 15 de juny del 2011

Eclipsi total de lluna

Aquesta nit, no només hi haurà una Lluna plena esplendorosa, també es podrà veure un eclipsi total de lluna espectacular. Segur que és molt bonic i si sou amants d'aquests fenòmens de la Natura, no us ho podeu perdre! Començarà a les 17:24 i acabarà a les 23:00. Jo tinc la sort de que cada nit, la lluna il·lumina el meu llit...

dijous, 9 de juny del 2011

The Morning Benders

Aquesta versió de Excuses de The Morning Benders, em sembla molt simpàtica, gaudiu-la!

dimecres, 8 de juny del 2011

Titella sense fils

No vull dedicar-li ni un minut més de la meva vida. Em sembla, i em baso als fets, que els hi ha quedat clar, que m'he realized de tots els embolics que hi ha hagut al voltant. Que si bé en el seu moment vaig fer quelcom, amb tota la bona fe que era necessària en aquell moment i pel fet en sí, les conseqüències han estat desastrosses per a mi desde llavors. Que després dels anys s'intenti amb la mateixa tàctica, encara i sabent el que vaig passar, em fa pensar que no m'he explicat prou bé o que poden seguir fent teatre. El que no saben és que la titella fa temps que es va tallar els fils...

diumenge, 5 de juny del 2011

M'equivoco...

M'equivoco...M'equivoco molt, bastant, inclús diria massa i tot. Amb la persona menys adequada i en el moment més inoportú. La meva biografia es barreja en tot això i no em deixa fer-ho millor, malgrat la meva intenció sigui una altra.
Demano perdó si ha estat així.
El millor és que m'ensenya qui vol continuar en el meu camí, malgrat tot (o precissament per això) i què aprenc de mi mateixa i dels altres.

dijous, 2 de juny del 2011

Jo també estic indignada!

Aquesta setmana s'ha resolt un assumpte que m'ha tingut indignada, aquesta paraula que tan de moda està, durant uns dies. Si l'altre dia parlava de fletxes, Robin Hood i altres, és perquè, d'alguna manera, en segons quines situacions, surt la meva vena robinhoodiana, defensora dels més febles i contra les causes injustes de la societat.
Alguns creuen que la gent és ximple i que amb la crisi, anem a passar per la pedra. La situació era la següent (sense dir noms, però que qui vulgui saber-ho, l'hi dic). Una botiga de luxe de P. de Gràcia busca dependenta per als mesos estivals. Penja l'oferta en la borsa de treball d'una universitat, en la secció de pràctiques. Per una jornada completa de Dll-Ds paga 400€. L'article més barat en aquesta botiga, ja costa això... El més indignant és que pretenia fer passar el treball de dependenta per unes pràctiques universitàries. I sí, us estareu dient, de quina carrera? De Dret per si cal fer alguna reclamació a Consum? de Psicologia per si cal intentar vendre l'article més car? de Filologia Anglesa per si els clients parlen com Shakespeare? Em vaig presentar en la botiga i vaig preguntar a l'encarregada de quina carrera necessitaven la dependenta. Quan em va dir que li era igual, en veure la meva cara de poker, no sé si va veure la meva disconformitat. No contenta, li vaig preguntar el preu d'un dels seus articles. El que va agafar a l'atzar ja costava més de 400€. Llavors, una mica irònica, li vaig dir, "Ah! un mes de 'pràctiques', un article, no? Se'm pot pagar així o què?" No dubteu de la cara de circumstàncies que va posar l'encarregada...que molt educadamente, això sí, em va dir que no podia ser. Que s'havia de fer un conveni amb la universitat i que era una ajuda per a "menjar, etc" (sic). Fent la reclamació oportuna a la universitat i adonant-se aquesta que, tal i com jo argumentava, allò en realitat era una dependenta molt, molt barata, encoberta en unes suposades pràctiques, s'han disculpat pels inconvenients que vaig haver de passar i han retirat aquesta oferta.

dissabte, 28 de maig del 2011

Una mostra empirica

Fa falta quelcom més que la bona intenció. Fa falta una mostra empirica de que és així. Quelcom constatable amb els sentits i no només amb l'accés, impossible per altra part, a la ment de l'altra, com si d'una teletransportació de pensaments es tractés i endevinar què hi ha. No costa res en la majoria dels casos, no treu més que uns minuts i comporta més felicitat que qualsevol altra gran cosa.

divendres, 27 de maig del 2011

dilluns, 23 de maig del 2011

Dos fletxes i un arc

Sempre m'ha agradat la figura de Robin Hood. potser em vaig enamorar de Errol Flynn (i potser va ser decissiu, com li quedaven les malles verdes en la mítica pel·licula) en aquell paper. De totes maneres, m'agrada lo de l'arc, les fletxes, la precisió, la concentració, la tensió i la relaxació, la punteria...Hi ha una dita anglesa que diu, "No es poden llençar dos fletxes amb un mateix arc". Jo afegiria "I que les dues facin diana". Doncs això, té raó...

diumenge, 22 de maig del 2011

dilluns, 16 de maig del 2011

Tots necessitem un mirall...

Tots necessitem un mirall...Em quedo amb aquesta frase,extreta d'una conversa,  i quanta raó té! després de parlar sobre la necessitat de certa soledat per trobar-nos amb nosaltres mateixos, el coneixer-se a un mateix. I després? Després hi ha una necessitat de veure's reflectit en un mirall. Tots la necessitem. Aquesta necessitat de compartir la vida...

dissabte, 14 de maig del 2011

Quantes hores de llum hi ha al maig?

Segons la pàgina timeandate.com, tindrem llum desde les 6:22 fins a les 21.17. Així que aprofiteu el temps, en companyia sempre és millor.

divendres, 13 de maig del 2011

Un cafè al maig


Un dia…taronja? Verd? Potser negre…Negre com el cafè, com el cafè al maig
Un cafè de primavera...

diumenge, 8 de maig del 2011

El Putxet vs. Lesseps

Mireu bé aquestes dues fotografies d'un parc infantil. A quin dels dos portarieu als vostres fills a jugar? Quin dels dos creieu que convida més a estar-s'hi hores i hores i passar-s'ho bé?
Parc Putxet












Parc Lesseps
Un, envoltat amb una tanca de fusta, amb uns jocs de vius colors, que conviden a pujar i passar-s'hi hores i hores i interaccionar amb altres nens . L'altre, amb una tanca de metall, amb colors grisos, tristos i, en el meu parer, gens adequat per l'ús infantil del recinte. Amb només un gronxador i un tobogan per a tots els nens de la zona.
El primer, situat a General Mitre amb el carrer Putxet. En un espai reduit, tenint en compte que agafa gran part de la vorera. El segon, situat a la Plaça Lesseps enfront de la biblioteca Jaume Fuster, desaprofitant els grans espais que han quedat a la plaça. La distància entre ells? de només 400 metres...En això malbarata l'Ajuntament els diners dels nostres impostos? Què costava fer un parc infantil en condicions, tenint en compte  lo gran que ha quedat la plaça i el número de families que viuen a la zona?

diumenge, 1 de maig del 2011

dissabte, 30 d’abril del 2011

La vida és millor compartida

Jo encara diria més, és molt millor compartida. Tots tenim la necessitat i el desig de compartir les nostres vides. Les grans alegries i les frustracions. Els grans aconteixements i el que ens passa diariament.
Precissamente ahir, em van comunicar quelcom que pot ser prometedor per la meva vida professional (o al menos és quelcom que a nivell personal em satisfaria molt). De seguida vaig pensar en compartir-lo amb algu especial, amb el meu company de viatge, amb aquell algú que estigués amb mi en el camí de la meva vida i jo en el seu (especialment pel que representa per mi). I em vaig dir que, malgrat explicar-li a un amiga, la sensació no era ben bé la mateixa...

dijous, 28 d’abril del 2011

Per què veure futbol en companyia?

Veure el partit en un bar o en casa d'algú, ja sigui de la Lliga, la Champions, la Copa del Rey, del Mundial, que guanyi el Barça per 0-2 al Madrid, ja sigui amb 10 jugadors, l'expulsió de Mourinho o que es digui que hi ha favoritismes dels àrbitres, no té res a veure amb el futbol... Té a veure amb la necessitat de contacte, amb la necessitat de compartir les emocions, les decepcions, les alegries. Que es contagien, que es deixen anar més enllà d'un mateix i es transmeten d'un a l'altre (ja ho diuen els metges quan recomanen compartir les emocions fortes, com en un partit 'd'infart'). Veure als de sempre, descobrir cares noves. Sortir a fumar a la mitja part i aprofitar per a comentar la jugada, posar-se al dia o parlar de les coses més futils. Més contacte. El futbol és l' excusa.  I així, en la conversa, surten dues paraules que són evocadores, delicioses( inclús diria, em produeixen tendresa...). I al final, com els jugadors, haver fet coses diferents (i que no se m'enfadin els merengues) ha portat a resultats diferents.