Voleu un bon consell?

Voleu un bon consell?. No em doneu cap si no us ho demanen. Si hi ha una cosa que sembla que tots podem repartir, són consells. I la immensa majoria de les vegades, sense que ens els hagin demanat.
Durant tota la meva vida, especialment quan era petita, molta gent no ha parat de donar-me consells. Molts consells. I molts d’ells amb l’única intenció inconscient (o no) de projectar les seves neures sobre mi i no veure, i per tant no poder ajudar, el que realment necessitava. I així, vaig créixer, pensant que jo també havia de donar consells i gairebé sempre, sense que me'ls demanessin. Fins que, amb el temps i a base d’ensopegar diverses vegades, vaig adonar-me de que no s’han de donar consells si no te’ls demanen expressament. Que el que t’explica algú, és sobre l'experiència d’aquella persona i que com a tal, forma part del seu món particular. Ara que ja sóc més conscient, ja sé el que no haig de fer. Encara em queda molt camí per recórrer. I és que no puc evitar, anar al costat del que està passant un moment difícil o del que veig que necessita ajuda i oferir-me.
Sembla que quan algú explica un problema o quan veiem una situació concreta, tenim com una desenfrenada inclinació a anar cap a la persona i donar-li el millor dels nostres consells. I tot això, sense parar-se a pensar en si l’altre vol sentir-ho o necessita altra cosa. I és que, el que realment necessita és que se l’escolti. Que no el jutgis. Que li mostris empatia. Que senti que comprens el que li passa. Que ho puguis arribar a viure com ho està vivint. Que hi hagi coneixença, comprensió, amor.
I desprès, si s’escau i te’l demana, dóna el teu millor consell .