Estimada plaça Lesseps,...

Avui t'han inaugurat, desprès de tans anys de fer i desfer. De polèmiques, que si zones verds, que si grises, que si ferros aqui, que si al·legoria d'un vaixell allà, que si desnivell,... I tan soroll, per a no res. Bé, dir no res potser no seria just. Deixo que les imatges facin cinc cèntims del que ha estat la gran festa de la plaça, d'avui.
Els publicistes, s'han lluït amb aquest cartell. D'aquesta xistera, podria sortir més seny i menys arquitectura sense cap ni peus?.

Ser agraït és de bona educació. El títol, però, porta a confusió: la teva festa?, fer meva la plaça?, alguna proposició indecent?.

Aquestes plantetes, que regalaven els de Parcs i Jardins ( i que són les mateixes any rere any), són tot el verd que mai tindrem en la plaça. Quan apreti la calor de veritat, comencarem a caure fregits, per la falta d'ombra i pel paviment.

La geganta de Sarrià-Sant Gervasi, Laieta, arribant a peu, a la gran trobada del dia.

Un moment d'intimidat, abans de ficar-se de ple en la disbauxa.

Animant als veïns (i veïnes) amb el Ball de Gegants i el grup de percussió. Bent mirat, deu ser una descàrrega d'adrenalina considerable..

La Laieta, buscant pis per la zona?. Millor tornar a la seva torre de tota la vida, de Sarrià. El nyap dels nous fanals, desentona amb els arbres i flors del darrera.

Els Gegants, contemplen la festa. Potser enyorant altres temps...

Trobada entre els Gegants de Sarrià-Sant Gervasi, el Gervasi i la Laieta, i els de Gràcia, en Pau i la Llibertat els més macos de tota les colles geganteres, que hagi vist fins ara (i n'he vist bastants).

Aquestes curioses fulles a l'arbre, són el resultat del "confeti" que han llençat. S'ha quedat tot enganxat en aquest arbre. Una mica més d'ombra si que donarà així, perquè el que és la (inexistent) resta...

Els de l'Esplai Josepets, han profitat per treure's uns calerons (pels campaments), venent rams de llorer a 1 €.

Feia temps que no veia tanta gent en l'esglèsia, i més en Diumenge de Rams. Alguns iaios comentàven que el capellà estaria content...

Panoràmica de la festa d'inauguració de la plaça. Xocolatada (els melindros eren pels matiners), gegants, trabucaires, tallers de pintura per nanos, espectacles infantils, fonts posades en marxa, contenidors que ja funcionen, ascensor en el metro després de mooooolts anys, etc.

L'arribada triomfal de l'alcalde Hereu, rebut de diferents maneres . Hi havia tres o quatre que portaven unes pancartes demanant més verd i menys plaça dura (una mica cutres i poc vistoses, tot s'ha de dir) i com que una té vena de periodista els he preguntat qui eren. Un d'ells m'ha dit que de les joventuts de Convergència i ha comencat a dir-me que no els agradava la plaça, tan grisa i sense verd...ells, que no eren ni del barri!!. En broma, l'he dit que tot era fer politica, oi?. En el discurs, també hi ha hagut xivarri, però no eren gaires.

Sempre torna

Sempre torna. En el moment menys inesperat. Sobtada i sigilosament, sense que m'adoni,...Recordant-me el mal que és capaç de fer. I el que va fer. Turmentant-me cada segon de la meva existència. Sabent on pot fer-me més mal. Perseguint-me al llarg del temps i de l'espai. Intentant posar-se davant meu. Fent-me creure el que no és.

Cada vegada té menys força com per derrotar-me. Cada vegada menys.

Edmund Blair Leighton

The Accolade, Edmund Blair Leighton, un dels pintors prerafaelites que més m'agraden. Primer em vaig comprar, i fer, el puzzle de 2000 peces i desprès vaig descobrir a l'artista. Aquesta fantàstica pintura, representa tot el que m'agrada...

It's Amazing...

D'on vénen aquestes pomes?

Això és el que a vegades m'agradaria preguntar-li a les dependentes d'una cadena de supermercats, perquè la confusió a la que porten als consumidors, és de por. Per l'etiqueta que hi ha en les pomes, pots deduir que són de fora del país i per la que han de posar els establiments en les capses de fruita, en "origen" posa que són de, posem el cas, Lleida. En què quedem?.No es que acostumi a comprar la fruita en aquests establiments, però algún cop no m'ha quedat més remei. Personalment, m'empipa una mica no saber on han estat produides les fruites i verdures que compro i veig que la majoria de les fruiteries, no ho posen (excepte en els mercats).
Entre la "lluita" per que se sàpiga d'on provénen la fruita i verdures que compren i les reivindicacions dels pagesos per protegir la seva producció, els consumidors ens sentim cada vegada més confusos. Avui mateix, Unió de Pagesos, ha fet unes declaracions per reclamar, que s'aclareixi l'origen dels productes de les marques blanques. A mi és una cosa que sempre m'ha encuriosit, on es produeixen, els productes de les famoses "marques blanques"?. Segons Claudi Mans, en el seu llibre "El secret de les etiquetes" (ed. Mina), agafant com a exemple la llet de la marca blanca de les tres boletes (ara fusionada amb una altra), podem saber que la llet prove o s'envasa a Lleida per que posa "Envasat per RSI 15-93/L ", i tot i així no queda clar, apart que el llibre és del 2006 i pot haver canviat la cosa. Per no parlar de quan posen UE, ... Veig que aquesta nova marca que s'ha fusionat, a la que no farè publicitat, tots els seus fruits secs que ven són de fora de Catalunya; nous de Moldavia, etc. Per trobar fruits secs d'aquí, haig d'anar a una botiga especialitzada que hi per Gràcia. l'altra dia em fixava en la llet que compra ma germana, marca blanca, i ni rastre...com si la llet sortís de ves a saber on.

Els ecologistes, consideren que surt més a compte comprar els productes que es produeixen a prop, ja que no fan la despesa en combustible que es fa si s'importen de molt lluny. Els productors del país, volen que es consumeixen els seus productes, que hi hagi més ajudes. Es vol que s'apugin els arancels dels productes que s'importen, ja que aquests es venen amb un preu inferior ( i moltes també la qualitat és inferior).

La butxaca vol comprar a bon preu, productes de qualitat.
La conciència ecològica, vol que es redueixin les despeses de transport i per tant consumir del que s'ha produit de com més a prop, millor.
La conciència de ciutadà, vol comprar productes als productors del país, per fomentar els llocs de treball i perquè, en general, són més bons. I a la vegada, vol que els països que exporten els seus productes, també es puguin desenvolupar amb el comerc exterior.
Alguna cosa se m'escapa....hi deu haver quelcom més en tot aquest enrenou. I parlant de nous, compareu les de casa nostra amb les de USA, ni punt de comparació...

No tinc temps d'anar al gimnàs

Fa uns dies van sortir les conclusions sobre un estudi de la Fundació La Caixa, sobre Esport, salut i qualitat de vida . Segons aquest, a Espanya només fa esport regularment, un 36% de la població i el grup que més esport i/o exercici físic practica està entre els 16 a 34 anys. Com a excusa per a no fer-ho, la majoria de les raons són "la falta de temps", "la feina" i les "càrregues familiars". Considerant la pràctica d'esport o d'exercici físic, una de les tres potes per un benestar integral (junt amb una alimentació variada i saludable i una actitud vital positiva. No em canso de dir-ho), crec que hi ha moltes maneres de practicar-ho.

Als que em diuen que no ténen temps per anar al gimnàs, els hi dic que moltes vegades, es perd en altres activitats gens productives, com escarxofar-se al sofà veient la tele. La majoria dels gimnasos ténen obert des de bon matí, fins a la nit i els caps de setmana i les quotes són assequibles (excepte la d'un conegut gimnàs, que sembla que vagi una liposucció inclosa en el preu ). Si realment no hi ha temps d'anar al gimnàs o d'agafar la bici i fer un tomb per la muntanya, sempre hi ha petits gestos que ajudin a mantenir-se en forma: caminar una mica cada dia, pujar les escales en comptes d'agafar l'ascensor, baixar unes parades abans del bus o metro i caminar, etc. Respecte a còrrer per la ciutat, hi ha estudis que diuen que a la llarga, pot causar problemes respiratoris per la contaminació que hi ha a les ciutats. I bé, sempre queda l'exercici físic per excel·lència, aquell en que no cal haver-se d'equipar...

Però anem al tema. Ja vaig parlar de la importància de fer esport o exercici fisic regularment i parlo amb coneixement de causa, que es nota molt. Diguem-ne que enganxa, perquè desprès de fer exercici et trobes molt bé, tonificat. Tot això, sense arribar a la vigorexia. Hi ha molt tipus d'exercicis, en les classes dirigides (la sala de màquines no le trepitjada mai). Ioga, pilates, gac, aerodance, etc. El pilates mereix un capítol apart, doncs és una combinació de la lentitut dels moviments del ioga i la tonificació de gac. S'exerceix la flexibilitat, la força, l'equilibri, la respiració, la concentració,...sense deixar de tonificar el cos.

I ara, apageu l'ordinador i feu un pensament!.

Estar o sentir-se acompanyat?

Busco "companyia" al DIEC i la 1a acepció diu Presència d’una persona vora una altra perquè no estigui sola . Això últim em dóna què pensar...Perquè no estigui sola. Sola físicament o sola emocionalment? Interpreto que és refereix a una presència física.
Què hi ha darrera de la paraula companyia? Què entenem per companyia? Fa temps que reflexiono sobre això. Diem; 'Estar en bona companyia'. 'Em fa companyia', 'Acompanya'm', ... Estar amb algú (físicament), vol dir estar acompanyat? I no seria millor dir, sentir-se acompanyat? Quants cops, hem estat acompanyats i no ens hi hem sentit. I al contrari, ens sentim acompanyats i aixoplugats per algú, malgrat no tenir-lo al costat..
A vegades penso en aquesta gent gran que diu que la ràdio o la televisió, li fan molta companyia...I potser, és que no tenen a ningú amb qui sentir-se acompanyats. M'imagino la falta d'escalfor humà que deuen patir. De com la, cada vegada més connectada societat, ens fa més individualistes, més reconcentrats en nosaltres mateixos, capbuçant-nos en un món sense emocions palpables, sense el caliu que tots necessitem. Sense sentir realment, la companyia. Estar i sentir-se acompanyats, això seria lo ideal.

Fa olor de primavera

Et miro.
I quan et copso, ja no hi ets.
Penso que t'evapores i has volat ben lluny.

Et trobo.
I les teves ales m'allunyen de tu.
No hi ha res que ens separi.

T'escolto.
I el silenci pot més que les nostres mirades.
Mai ens haviem dit tan,parlant tan poc.


Ens abraçem.
I la distància es fa dolorosa,
Capaç de treure el millor de cadascú.

No sento. Sentim i patim el mateix, alhora.
Fa olor de primavera
©

D'això en diuen Love

Segons el sexòleg A. Bolinches, els elements que fan que una parella funcioni són, l'acoblament sexual, la compatibilitat de caracteres, una escala de valors similars i un projecte de vida en comú.

Jo afegeria aquests.

Seguretat

Llar, estabilitat, arnès, caliu, cinturó, confiança, cadenat, empatia, llar de foc, amarrar, corda, tenacitat, escoltar, fil, abraçar, bressol, llibertat, sostre, extintor, ajudar, parets, proïsme, capsa, estimar, mosquetó, parlar, cultura, comprendre, coixins, comprovar, porta, dialogar, tap, sinceritat, cau, honestedat, brúixola, esperança, familia, cremallera, fidelitat, fre, salvavides, empatia, impermeable, autoestima, paraigua, flexibilitat, escut, autoconeixement, contrasenya, intuició, barret, convicció, fix, religió, relaxació, tapa, lleialtat, nord, moviment, educació, manta, calidesa, fonaments, tendresa, mapa, perdonar, guia, ruta, energia, llegir, Natura, far, paciència, mà, predicció, nansa, coneixement, mànec, mesura, ala, vigilar, sentits, imaginació, alarma, sortida, espai, comunitat, bambú, secret, fertilitat, potes, gaudir, vacuna, sentit de l'humor, escriure,... Seguretat. (Imatge,
National Geographic.)

Canvi de vida

Us deixo l'extracte de la xerrada de Ferrán Ramón-Cortés en la que va presentar el seu llibre "El premio". En ella, Ferrán parla des de la pròpia experiència i diu no tenir una vareta màgica, sinó que, el seu llibre només és fruit de lo que ha experimentat i de les seves reflexions.

Quan decidim que volem caviar de vida, es perquè ens adonem de que estem vivint un guió equivocat, que ens dóna infelicitat.

¿Com sabem que tenim que canviar de vida?. Ferrán ens dóna algunes pistes: per exemple, quan ens llevem al matí, preguntar-nos si estem fent el que ens agrada, el que sempre hem volgut fer. Una altra pista ens la pot donar els que tenim al nostra voltant, si ens diuen que estem de mal humor, si hi ha irritabilitat i conflictes molt sovint, etc.

Ferrán propossa 8 pautes.

1ª) Identificar quin és el nostre somni
Per a fer-ho, observem aquelles activitats que venim fent des de fa temps, no de manera professional, com escriure, cuinar, etc. Han de ser activitats que ens gratifiquen, que ens facin feliços.

Mirar si hi ha alguna persona que faci aquestes activitats professionalment i què podem aprendre d’aquesta.

S’ha de distingir entre somnis i fantasies. Per a això, hemos de buscar una activitat que sapiguem fer, per a la que tinguem aptituds, amb la que ens poguem guanyar la vida i que sigui quelcom que ens faci feliços realitzar.

2ª) Organitzar la nostra vida per a perseguir el nostre objectiu
Pot implicar que haguem de formar-nos i s’ha de donar cabuda a això en la nostra vida vida. Igualment, pensar en lo que és important, davant de lo prioritari.

3ª) Què necessitem per a aquest canvi?
Aprendre a distingir entre necessitats i el que volem (els desitjos).
Per això, mirem quin ús li donarem als diners i si en realitat, volem guanyar més per comprar més. Preguntar-nos què compren sense sentit i reflexionar sobre les possessions i el consum.

4ª) Creure en un mateix
Deixar d’actuar/pensar com els demès volen que actuem/pensem, sinó com un realment vol. No estar pendent de lo que els demès esperen d’un mateix.

5ª) Escollir els companys de viatge
Escollir bé amb qui s'estigui bé i que et faci sentir bé. Que hi hagi un creixement mutu. Dedicar temps i energia a les persones amb qui s’estigui en sintonia. En aquest sentit, ser selectius.
Passar pàgina de ressentiments i conflictes. La rancúnia és energia malbaratada. Veure el costat positiu de la gent.

6ª) Canvi d’actitud
Actitud perceptiva molt oberta. Percebre les oportunitats i fugir de convencionalismes i rutines.

7ª) Vèncer la por
La por és un fre pel canvi. Pactar amb la por, que és necessari per evitar riscos. No obstant, no s’ha de deixar que ens prengui terreny. S’ha d’identificar quant aparegui i “dialogar” amb ella, per parar-li els peus.
“No és que les coses siguin difícils que nos ens atrevim, sinó que les fem difícils perquè no ens atrevim”. Sèneca.

8ª) Passar a l’acció
Després d’haver fet el full de ruta, s’ha de passar a l’acció.

El fracàs és quelcom que s’ha de jutjar per un mateix i el pitjor és la sensació de no haver-ho intentat mai.

“La porta de la felicitat s’obre cap a dintre”. SØren Kierkegaard.

Tres coses que no tornen mai enrere

L'altra dia en la xerrada d'un escriptor, del que parlaré més endavant, aquest va dir el següent proverbi xinès, "Hi ha tres coses que no tornen mai enrere: la fletxa llançada , la paraula pronunciada i l'oportunitat perduda". Dies abans, m'havien enviat un power point realment maco amb imatges del mar i frases semblants, inclosa aquesta. Penso que és un bona frase per encetar l'any (sí, ja sé que estem a 24 de gener!!)

One and one

Bon Cap D'Any!

La dona del dècim de la rentadora...

Si us ha conmogut la dona que ha sortir per la tele, ensenyant el dècim premiat esmicolat, perquè el tenia a la butxaca de la bata i l'havia rentat, que té el fill a l'atur i la seva dona està prenyada,... que sapigueu que és TOT una broma, del programa de Buenafuente.

Imatges del Nadal a Barcelona

El Pessebre dels clicks, des quals són una autèntica fan, de Somoscliks, al centre Cívic Vil·la Florida.

El primer click caganer de la història!!. Quin realisme, aquestes barretines,...

El naixement de la plaça Sant Jaume, abans del robatori del Nen Jesús. Tot això, malgrat haver un vigilant i càmeres...

El Nen Jesús nou. A veure si trobeu les 8 diferències.

El cofoi pastor i el seu ramat de 7 ovelles.

El cofoi pastor i el seu ramat de 6 ovelles. També ell va patir el robatori i van endur-se una d'elles.

Tradició i modernitat a la plaça Sant Jaume. Noves icones per a nous temps.

Llums del Passeig de Gràcia, a falta de neu a Barcelona.

Arbres de Barcelona. El polèmic arbre de la Mayol, no entra en aquesta categoria.

Malbaratament lluminaire a l'interior d'una botiga.

...unes espatlles fortes

"No demanis una càrrega lleugera, demana unes espatlles fortes"

Pont a Ribes de Fresser

Qualsevol camí és bó per gaudir de la tranquil·litat i dels paisatges de la muntanya.
Bonica foto de Núria el passat dissabte 6 de desembre.

Apunt per agafar el cremallera des de Ribes. Enguany es celebren els 100 anys d'esqui a Catalunya.

Moments de tranquil·litat i reflexió.

Pensava que podria ser un paisatge de Suïssa, tot i que, encara, no he estat mai.

Decoració nadalenca dels carrers de Ribes de Fresser.

L'esglèsia de Santa Maria, amb l'únic granòfir que hi ha a Catalunya, al fons.

Música del nou Golf

De la pel·lícula "Persépolis" .

Pobre Plaça Lesseps!

Des de fa gairebé dos anys, que no puc dormir. Tot i decidir-me a dormir amb taps, el soroll de les màquines i els crits dels operaris, em desvetllen a hores intempestives de la matinada, ja sigui laboral o festiu, amb el conseqüent cansament al dia següent. I tot...perquè?. Doncs per unes obres, el resultat (encara parcial) de les quals, s’allunyen molt de lo que els veïns de la Plaça Lesseps pensàvem. Dia a dia, hem anat veient com, el trànsit s’embolica cada dia més, han anant desapareixent les zones verds i ens han posat uns tímids arbres, que d’ombra, trigaran a donar. En comptes d’això, han “plantat” unes estructures de ferro, tremendes, horroroses, que distorsionen el paisatge i que ens han deixat estorats. Quin sentit tenen?. Si és estètic, no hauria de tenir, sent que és una obra pública, funcionalitat alhora?. He llegit que una de les estructures vol simbolitzar el Canal de Suez. Em sembla bé, tenint en compte que el seu arquitecte va ser Ferdinand de Lesseps. Però, no hi havia una altra manera de rendir un homenatge a l’arquitecte francès?. No, no es tractava d’això, sinó de que l’arquitecte artífex de la remodelació, deixés ben palesa la seva dèria per les “places dures” ( amb dir-vos que és el mateix que el de la Plaça dels Països Catalans, no cal dir res més). Us deixo les perles d’aquest bon home que, deixant-se portar per una racionalitat sense sentiment, justifica lo injustificable.
He anat fent fotos de l’evolució de les obres i m’entristeix que evolucionin així.

De veritat calen aquestes estructures que tallen la vista dels Josepets, la Biblioteca Jaume Fuster, els edificis, el cel...?. Creu que és el lloc adient per posar-les?. És que no ha tingut en compte la idiosincràsia d’un barri com Gràcia?.
Veient les presses amb les que estan treballant, no m’estranyaria que el ciment que fan servir, faci que d’aquí poc s’aixequin les rajoles (aquestes sense cap gràcia) o es parteixin amb el continu pas dels cotxes, com passa a molts carrers reformats de Barcelona. Fixeu-vos, a tall d’exemple, el que està passant a Portal de l’Àngel.

Teixint teranyines emocionals

M'aixeco a quarts d'una, desprès d'una nit de cinema i converses que desitgen acabar igual que "el moment camarote" (alguns ja sabeu a què em refereixo, je, je, je). Decideixo anar a Collserola per aprofitar el bon dia que fa. Com cada cap de setmana, està ple de families, parelles, grups en mountainbike, gent sola i les restes que escampen els porcs senglars dels contenidors de brossa. Mentre camino, vaig planificant l'estratègia davant d'un hipotètic atac d'un d'aquests simpàtics animalons, i m'adono que només porto una poma, nous i aigua, en el cas de que tinguin gana. Vaig cap al camí del barri del Rectoret i mentre contemplo la boira llunyana, intento aclarir els meus pensaments. L'escalfor del sol i el paisatge que m'envolta, ajuden a que vagi hilvanant un pensament rera l'altra, fins fer una teranyina fràgil i vulnerable en apariència, però resistent i comfortable.

Quan torno cap a Barna, paro a Sarrià per comprovar els canvis que experimenten els meus nebots. Per milèsim cop, la meva neboda-fillola, m'ensenya els seus àlbums de fotos, que jo comento sorpresa, com si fos el primer cop. Em complau comprovar com la nina de drap que li vaig posar pels seus primers reis, l'acompanya en moltes d'elles i que encara l'aprecia. La seva germana gran, em demana que l'ajudi amb els deures de català, que consisteixen en desxifrar una paraula , escrita amb les lletres desordenades. Considera que és una pèrdua de temps i que no fa res per a ajudar-li a ampliar el seu coneixement del català. Mare meva! només aconsegueixo formar-ne tres.

La propera parada és per visitar a tres fades del bosc, que trobo envoltades de petits éssers amb vida pròpia, que els hi acompanyen nit i dia. Els hi explico el conte de les 7 cabretes i el llop. La fada gran em diu el nom dels contes que coneix en català i en castellà, deixant-me clar que el bilingüisme no és un problema als seus 4 anys. La fada petitona, d'un mes, te dos monitores de cap de setmana, que l'ensenyen els seus contes, joguines,... la vida tal i com elles la veuen.

Torno cap a casa. La boira ja no es veu, la teranyina d'emocions, sentiments, em protegeix.

32è Aplec Excursionista a Montserrat

Us deixo el link amb tota la informació sobre el 32è aplec excursionista del Països Catalans, organitzat pel club Muntanyenc Mollet, que se celebrarà els dies 5 al 8 de desembre.

Viure sense "tele"

Ahir vaig veure a TV3, un reportatge en el que diverses famílies, explicaven com vivien sense tele. Em va agradar molt, veure que en comptes d'estar enganxats a ella, rescatàvem els jocs de taula, lectures, etc. i el que considero més important: la comunicació entre els fills i amb la parella. Què n'és de fàcil encendre-la en comptes de parlar amb els que compartim la vida!. Per no parlar de la televisió en l'habitació, per a mi el final de les nits de passió. (Apart de que recomanen que prop del llit, hi hagi el mínim d'aparells endollats possibles).
Quan era petita, vaig estar molts anys sense tele. Un dia es va espatllar i com que la peça havia de venir d'Alemania, i no és broma, els meus pares van decidir que tampoc era tan important. Si bé ja no la veiem molt (tampoc hi havia la bogeria de canals que hi ha ara), no tenir-la no ens va supossar cap trauma. Recordo haver jugat molt amb els meus germans i sobretot, submergir-me en la lectura, un gran aliat. I quan les meves companyes, a l'hora del pati, comentavem tal o qual sèrie, o pel·licula, observava els arbres del pati de l'escola, i deixava volar la imaginació.

Sempre dic que el dia que visqui en parella i formen una familia (si és que és així), no tindrem tele. No crec que sigui necessària.

Si voleu estar al dia, podeu consultar les notícies en internet o en diaris en paper. Llogar pel·lícules, sèries, documentals, etc. Ara, que tampoc substituiu la tele per Internet...Feu la prova.

Ja estem a Nadal!

O almenys, això és el que ens volen fer creure, per tal de que gastem i gastem. Quan abans comencem a consumir productes "nadalencs", millor. I així, encara no haviem menjat castanyes, que ja ens hem trobat els torrons i demés, a les botigues. Per no parlar de les llums nadalenques, que si bé encara apagades, ja estan penjades en molts carrers de la ciutat ; els articles per decorar la casa, la roba "de festa per a Nadal", etc. que inunden les botigues. És clar, si ja t'ho trobes, és més fàcil que comencis a consumir. És que no hi ha altra manera de celebrar el Nadal que no sigui amb aquest malbaratament esbojarrat?. De veritat cal tanta abundància?. No s'aprofita el que vas fer servir per decorar altres anys?. No hi ha altres maneres de demostrar amor que no sigui material?. I la resta de l'any, es manté "l'esperit nadalenc" o és una frase feta per a vendre il·lusions?. Ens queda, més d'un mes i mig per veure si , de mica en mica i amb petits actes individuals, podem canviar això.

Ferida

Profunda, amagada,
no sagna.

Arrossega el patiment,
no deixa veure les cares.

Doblega consciències,
mata les ganes.

Filla del demà,
del futur que no acaba.

Ressegueix les línies,
de les nits més llargues.

Plora totes les mancanses,
deixa les portes tancades.

No mira als ulls,
no té paraules.

Fragmenta la vida,
no deixa esperança.

No se sent la veu,
del que mai calla.

Ofega l'aire,
talla les ales.

S'emporta la vida,
la vida tan llarga.

Liant la troca

Aquest semestre em venia de gust fer alguna activitat que no fos tan intel•lectual, com les que he fet fins ara, i m’he apuntat a ganxet. Sí, sí, això que feien les nostres àvies i que amb tanta dedicació, tan aviat feien un jersei, com un tapet per la tauleta de nit. D’entrada us diré que a classe som tot dones i que tot i que conec homes capaços, tant d’arreglar un endoll com de fer un jersei per la seva dona, reconec que és una manualitat femenina. Entre d’aquestes, hi ha tres grups. Les més grans i que ja fa molt de temps que en fan i que van allà per perfeccionar o passar la tarda; el grup, entre les que m’incloc, que van fer de petites al cole i que només hem de refrescar i les que no han fet mai (les més joves) i que, volen fer-se algo original per posar-se.
La primera setmana, ja ens van ensenyar alguns fels punts bàsics, la cadeneta i el punt baix, i el cap de setmana, moltes ja hem practicat i fet coses. Jo ja he m’he fet una bufanda verda en degradée, un collaret fet amb anelles de cortina i estic fent un estoig per la meva fillola (sota petició). El collaret (el de la foto), se’m va ocórrer ahir, pensant quins materials dels que tenia per casa (tinc una capsa on vaig posant tota mena d’objectes, susceptibles de fer-los servir per fer manualitats, per quan vinguin els nebots o per quan m’agafa el rampell creatiu i necessito fer quelcom aprofitant el que ja tinc) podia aprofitar per fer quelcom original . I vaig folrar les anelles- tot i que encara no ens han ensenyat a fer-ho, tot és qüestió de fer i desfer moltes, moltes vegades- i la resta un punt de cadeneta. Tot i això, encara són proves i haig de perfeccionar la tècnica. Així que si un dia us trobeu a algú "lluint" algo fet de ganxet una mica estrafolari, no dubteu qui ha estat l'autora...

Confiar en algú

Confiar en alguien, Amaral

Continuïtat dels somnis

I un altre cop, somnis premonitoris, o millor dit, somnis de fets que continuen o ténen relació amb el que després ha passat. I em vaig sorprende, gratament. I em vaig alegrar de que, alguns dels vostres somnis, desitjos, projectes, s'hagin fet realitat o estigueu en bon camí. I amb empenta!. Des d'aquí, guardaré els vostres secrets, les vostres il·lusions,...

Ingredients de l'Amor

PAssió
Sentit del HuMor
COneixença
Respecte

Barrejar bé amb tendresa i servir en la mesura adeqüada.

Plors desgarradors

Estaven dintre del meu somni o eren crits reals?. Aquesta nena que crida desesperadament, és la mateixa amb la que he somiat i a la qual havia de protegir o és més real?. Realitat i somni s'han confòs, fins que m'he adonat que no. Que la nena del meu somni existia i demanava ajuda. M'aixeco sobresaltada del llit i miro pel balcó, intentat esbrinar d'on venen aquests plors. En quant localitzo la terrassa, intento, encara mig adormida, veure la nena que crida i plora, però les plantes que hi ténen, no m'ho permeten. És quan sento "Papa, obre la porta si us plau", que em congel·la la sang i fa que, mig en pijama, surti de casa per anar a picar a l'interfon del pis de la casa del davant. Li dic "Crec que teniu la nena tancada a la terrassa". M'és impossible entendre el que diu l'home que em contesta. Li torno a dir que crec que hi ha algú amb problemes...Intento, sense èxit, entendre el que em diu. Em quedo una estona al carrer, esperant que la nena calli. Un descuit?, un càstig per alguna malifeta d'una nena de 6 anys? , una pèrdua de paciència un diumenge a les 11 del matí?. Sí, potser em fico on no em demanen, però, aquests plors desgarradors, em poden.

Blair Castle

http://www.blair-castle.co.uk/

El misteri de les platges d'Escòcia

Fixeu-vos en aquest cor. Maco, oi? Està fet a la sorra, concretament a la sorra de la platja de North Werwick, un encantador poblet prop d'Edinburg. Doncs lo més curiós és que la vora del mar estava plena de formes d'aquests tipus; Nussos, cors a mig fer, etc. El primer cop que les vaig veure, va ser a St. Andrews i vaig pensar que potser hi havia algún tipus de cuc a sota i donava aquestes capritxoses formes. Quan em vaig apropar per veure-les millor, em vaig adonar de que si les esclafaves, es desfeien. És a dir, que no hi havia res sota que mantingués la forma. No vaig donar-li més importància. Però quan vaig estar a la platja de North Berwick, dies més tard, bastant allunyat de St. Andrews i vaig tornar a veure aquest fenomen, ja em vaig capficar. Anava per la vora del mar, resseguint les curioses formes quan vaig trobar aquest cor tan perfecte i una mica més enllà, un altre molt semblant, però no "tancat" del tot. Encara no trobo una explicació doncs, si ho estava fent algú amb algun motlle (que hauria de ser molt petit i fet amb molta precisió) com és que el vent i l'aigua del mar, no ho desfeia? I com és que es donava el mateix fenomen en llocs tant distants? Jo crec que és més una qüestió del tipus de sorra, en combinació amb el vent, les onades, i tot plegat fa que es formin aquestes curiositats. I pels que som més romàntics, l'explicació pot ser més mundana...

Concert d'Antònia Font

El dissabte a la nit vaig anar al concert d'Antònia Font amb una amiga, dintre dels concerts del BAM, que tot i gratuït, com dic jo "Ja l'hem pagat entre tots". Tot i que no va arrivar a 1 hora i mitja, s'agrareix que els de ses Illes tornèssin a Barcelona, ja que em vaig perdre el concert que van fer al Liceu. Molt del seu repertori, em recordà la meva estada en terres escocessas, on les seves lletres, em transportàvem cap a altres mons imaginaris. Malgrat que aquesta no la van tocar, "Dins aquest iglú" és una de les meves favorites "Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descongelat, tanta longitud,tan ple de finals,tan privat de tu"

Lectures d'estiu

Ara que encara ens queden uns dies fins que s’acabi l’estiu, parlaré de llibres d’estiu. Ja sabeu, aquells llibres que, durant l’any, deixem apartats per a llegir quan tinguem més temps, generalment durant les vacances estivals.

Tot i que a principis de juliol vaig començar Un mundo sin fin, de Ken Follet, el vaig deixar "aparcat" pel meu viatge a Escòcia, doncs és d’una dimensions considerables com per posar-lo a la maleta. Així que vaig agafar un de mida més normal, Mentre hi hagi llum. Tragèdia al Nanga Parbat, d’Eduard Sallent. És la història real, de l’expedició d’un grup de catalans a uns dels 8.000, l’anomenada ‘muntanya assassina’, el Nanga Parbat. Està escrit d’una manera molt propera, explicant en primera persona i en forma de diari, no només les dificultats de l’ascens, també els moments de feblesa emocional que pot tenir qualsevol que hagi intentat assolir una muntanya d’aquestes dimensions. Però el que més em va frapar de la vivència, és el moment de la tragèdia que els envolta, quan un dels companys cau i desapareix per sempre.
Vaig tancar el llibre per un moment. M’imaginava el pobre noi, encara viu per moments, potser hores, sense que ningú el pogués rescatar, ni tan sols sabent que havia caigut (la resta es va assabentar més tard). Mai havia plorat llegint un llibre, però aquest, amb la manera d’explicar-ho i essent que era real, va fer que estigués malament durant dies.
A Edinburg em vaig comprar alguns llibres. Writers and their Tall Tales, sobre curiositats d’escriptors britànics, com Dickens, Jane Austen, James Joyce o George Orwell. Bloody Scotland, un recull de la història d’Escòcia a través de les seves batalles. Ambdós estan escrits amb el peculiar sentit de l'humor britànic i són de l’editorial Scholastic. Un altra més seriós, The Town below the City, de Jan Andrew Henderson, sobre la ciutat amagada sota el Old Town d’Edinburg i que es va descobrir fa pocs anys. El Mary King’ s Close, fa una visita a aquesta mena de catacumbes (tot i que jo no vaig baixar). I com a curiositat, perquè aquest si que no el podré entendre, un llibre en forma de còmic de Dr. Jekyll & Mr. Hyde, de Robert L. Stevenson, en gaèlic.

Donar el que m'ha costat treure

I on ha quedat tot allò?. Per més que busco, no trobo el que mai han sentit. Els records s'esvaeixen enmig de somnis, que més que portar-me a un món desconegut i aliè, esdevenen el veritable sentit. Ni tan sols en aquests, m'alleugereixo de la càrrega del patiment pel que he perdut. Encara és pitjor.Treure'm el que mai gossaria donar. Donar el que m'ha costat treure. I ara, jeu en algún indret del no res, que no puc recuperar. Mai més el recuperaré.

Curiositats d'Escòcia

Us deixo alguns cartells curiosos que vaig trobar per Escòcia

Aquest és de la part d'activitat per a nens del National Museum of Scotland i tira per terra tot allò que ens havien explicat dels vikings i les banyes,....

Aquest em va frapar una mica, o potser no tant tenint en compte el problema que tenen amb l'alcoholisme. El vaig trobar a la Royal Mile.

Acudit que vaig trobar al National Museum of Scotland, a la part dels escocessos immigrats, en concret a Estats Units.

En molts toilettes, es podia trobar un cartell que et convidava a rentar-te les mans desprès d'anar al w.c. Aquest és d'un pub de Grassmarket. Paga la pena ficar-se a la pàgina web.

Cartell en la National Library of Scotland, a Edimburg, on es poden llegir les demandes dels usuaris i el que la Biblioteca ha posat en marxa per tal de donar-les resposta.

En el pub Deacon Brodie, Edimburg. En el Writers' Museum, es troba una armari fet per aquest, que estava a l'habitació de Robert Louis Stevenson i que el va inspirar per escriure "Dr. Jekyll and Mr. Hyde".

Està en ple centre, prop de la Royal Mile, a Edimburg. És ben curiós, oi?.

En la frontera entre Escòcia i Anglaterra. Està en anglès i gaèlic. El guia va dir que tornàvem a "The promise Land"...

Aquest el vam trobar al Glencoe, a les Highlands. Amb el de ramat d'ovelles que es veuen, és normal que hi afegeixin aquesta prohibició...

Lo que he deixat enrera

He tornat fa un parell de dies. Enrera queden moltes experiències, moltes rises, moltes hores de passeig, moltes reflexions, molts paisatges contemplats, moltes persones conegudes, moltes sensacions i emocions. I unes mirades, des del primer dia. Unes converses que s'escapaven, per les escales. Un apropament lent i progressiu. Un estar pendent l'un de l'altre, sense que ningú notés res, ni tan sols nosaltres,...

I així, ens tornem a trobar a l'aeroport i, coses del destí, ens adonem que tornem en el mateix vol. I continuem amb les converses de complicitat, el llenguatge verbal i el no verbal (no falla). Ens interromp un company de l'escola d'anglès, que passa per allà i que tambe espera el seu vol, cap a altra ciutat. Ens han donat seients molt a prop i somriem, sabent que quan aterrem només ens quedarà el record. Volem cap a Barcelona, i volen també els meus pensaments, i em pregunto perquè no seràs més gran o jo més jove,...