I on ha quedat tot allò?. Per més que busco, no trobo el que mai han sentit. Els records s'esvaeixen enmig de somnis, que més que portar-me a un món desconegut i aliè, esdevenen el veritable sentit. Ni tan sols en aquests, m'alleugereixo de la càrrega del patiment pel que he perdut. Encara és pitjor.Treure'm el que mai gossaria donar. Donar el que m'ha costat treure. I ara, jeu en algún indret del no res, que no puc recuperar. Mai més el recuperaré.
La fletxa del temps avança inexorable. Quan comença la nostàlgia? Quan anem deixant enrera l'edat juvenil. De vegades, però -jo me'n recordo- en plena edat juvenil ens assalta la premonició de la pèrdua futura: una mena d'anticipació de la nostàlgia pel que veiem que ja se'ns va querdant endarrera. La nostàlgia, així, ens redimeix de la frustració del present, perquè ens remet a un passat idealitzat (o a un recent passat que, pel seu context, resulta irrepetible).
ResponEliminaSobre Allen... suposo que el que va dir a l'entrevista és que és millor no conèixer gaire cosa del que els altres opinen de nosaltres, que som nosaltres els que hem d'avaluar-nos i explorar-nos i evitar falsejar-nos amb les visions aduladores o negatives dels altres.
Petons,
Eduard
Pensaré en el teu comentari.I gràcies per l'aclariment de W.Allen.
ResponElimina