De la necessitat de...

Surto de la feina, els divendres surto una mica abans, i quedo amb un amic per prendre alguna cosa. Decidim dinar en un bar de tapes de Rambla Catalunya. L'ambient no està malament, el menjar no mata, encara que el que importa, és la companyia. La nostra conversa flueix, entre qüestions amb tints filosòfics, existencials, dolorosos fins i tot. De la necessitat d'afecte, un tema recurrent, i la importància d'aquest, en la vida de les persones. De lo difícil que sembla ser obtenir-ho -tot i que utilitzaria un altre verb-i dels beneficis d'aquest. Que no té res a veure amb el sexe, tot i que, moltes vegades, en realitat, el que es vol sentir és afecte ... (Afecte és una abraçada tendre, d'aquelles que arriben a l'ànima, un petó amb tendresa, dormir abraçats, agafar-te de la mà sentint l'ànima, que amb una mirada ja et comprenguis, sentir que comparteixes, sentir-se proper...). De la necessitat de poder comptar amb algú, i no amb qualsevol (i aquí el matís és força important) per confiar aquelles qüestions que no s'acaben de resoldre en les nostres vides i que comparteixes, si tens sort (i ell en té) amb una persona. No obstant això, la sensació que la comprensió no és total es reflecteix en la seva frase "No et comprenen del tot perquè no ho han viscut ...". De la necessitat de l'amistat. De com aquesta, amb el temps i a mesura que ens fem grans , es va transformant i que, com tot el que importa en la vida, preval la qualitat a la quantitat. Que si pots explicar als teus amics de veritat, amb els dits d'una mà, et pots sentir afortunat. De com l'amistat també es posa 'a prova' en els moments vitals menys bons. De la necessitat de trobar a qui conèixer més i millor i veure si es congenia. Si és la persona que volem com a parella ... De la necessitat de saber estar sol, amb un mateix, i que si un no sap estar sol, difícilment sabrà estar amb una parella. De-penso jo-conèixer-te bé, saber qui ets ... com dic jo, 'saber aguantar-te a tu mateix', les teves neures, els teus aclaparaments existencials, que tots tenim, i buscar suport, que no la solució a aquests, en l'altre.

Peder Severin Kroyer

   

Peder Severin Kroyer

Objecte de desig

Busco un bar per escriure. Però no qualsevol bar (com ja és habitual en mi, ens segons què, no qualsevol cosa em va bé). Ha de ser un que tingui terrassa o un que tingui alguna taula que doni al carrer, amb aquelles parets-finestres, per les quals veure la gente passar (i que a la vegada, et veuen). En aquest no m'agrada l'ambient, en aquest altre la terrassa està a petar, aquest potser?... malgrat que la terrassa m'agrada, la cambrera s'ha equivocat de professió i encara que només siguin uns segons d'interacció, no em ve de gust tornar (Via Augusta molt a prop de Plaça Molina, per a més dades). Així que em quedo en una a meitat de camí, amb just el lloc lliure que estic buscant i desde el que veig una botiga ‘Objeto de deseo’, que em fa pensar…Com si el desig es poguès cosificar, faig una analogia amb ‘El cuerpo del delito’ i em pregunto si, en ocasions, no és el mateix objete-cos, desig-delicte… La veritat és que tenia ganes de fer quelcom així. Tenir temps per allò que m'agrada, sense preses ni amb el temps apurat per acabar altres coses (el que podria dir-se el deure). Agafar una tarde, el netbook i un cafè o terrassa ‘ideal’ (i aqui entra la meva subjetivitat) i estar relaxadament, escrivint i captant el que em transmeten aquells als qui observo. I no s'ha d'oblidar que l'observador, és igualment observat.
No sé si aquest bar dispossa de Wifi. Malgrat que la meva intenció és només escriure, quan desplego les opcions de Xarxa em surten, els noms més curiosos. Encara que ja tingui connexió, en segons quins llocs, em dedico a mirar com la gent ‘bateja’ les seves connexions. Aquí trobo una, suposso que passant d'això que nomenem privacitat, que posa el seu nom i cognoms, tot i que la majoria, deixa el WLAN per defecte. És curiòs veure les que capto desde casa, en les que la meitat dels meus veïns en aquesta època en la que es pot personalitzar qualsevol cosa, fins amb això ho han fet (de tal manera que puc identificar-los molt fàcilment, tot sigui dit).
Em vaig fixant en els clients que entren. A aquestes hores, dos nordamericans en la barra que consumeixen ràpid, un parell d'homes sols, amb un tallat i alguna sortida a l'exterior per fumar. Una noia, a la barra, que sembla tenir certa amistat amb la cambrera i amb la qual parla de questions sentimentals. Dir problemes, crec que és massa agosarat, encara que ‘No puedo vivir sin ti, tampoco contigo’ és el resum de les seves conversacions…Que sigui un dels temes centrals, en totes les seves variants, de les preocupacions de la immensa majoría de la humanitat, no és casualitat. Així que m'abstraeixo i miro la gent que passa, els modelets que traiem els mortals a l'estiu (per qué serà que el fet d'anar més fresc fa que la gent es possi roba imposible?) i és quan m'adono de les moltes hores de llum que hi ha a l'estiu...

Tetraga Fea-Begging me

Us regalo aquest tema de Tetraga Fea, 'Begging me', música àrab que em va gravar fa molt de temps, una amiga siria, que em porta molts bons records i que us recomano escoltar tot sencer. I curiosament, l'único video que he trobat, es aquest!

Velers, iots,...

Iot Sunrays de George Town

Ja fa bastants anys, uns simpàtics mariners d'un vaixell italià, ens van convidar a una amiga, italiana, i a mi, a una festa al vaixell escola que tenien atracat al port de Barcelona. Ja que aquell any, havia de ser l'últim, volien acomiadar-se amb una gran festa, convidant a totes les dones que els caiguessin en gràcia i anaven repartint les invitacions, amb aquest simpatia i desimboltura que tenen els italians, per bars prop de les Rambles i pels voltants. L'assumpte no podia ser més pel·liculer ... Ens vam posar les nostres millors gales, cal dir que ells també, i la festa era digna de la millor pel·lícula de Hollywood sobre vaixells, mariners que atraquen en ports i tenen un amor en cadascun d'ells, l'estiu i la lluna sobre el mar ...Primer ens van ensenyar part del vaixell, donant-nos detalls, de vegades tècnics, de vegades més sentimentals, sobre el que havia suposat aquell vaixell escola d'Itàlia. Atès que la meva amiga entenia molt millor les explicacions que jo,  vam anar a la zona on hi havia els dos helicòpters i ens van explicar força anècdotes.

Vaixell del CSIC

Sempre recordo aquella festa amb molta simpatia i com quelcom diferent i cada vegada que veig vaixells atracats, em donen ganes de pujar ni que sigui només perquè m'expliquin els detalls tècnics de com funciona per dins. No obstant això, conservo la curiositat per aprendre i em fascina que m'expliquin coses, sobre qualsevol tema, ja sigui filosofia o coses tècniques.

Avui, que he fet la primera capbussada de l'estiu, en tornar de la platja no he pogut evitar anar a veure de prop els vaixells que estan atracats i que evoquen evasió, llocs i viatges molt, molt llunyans i oblidar-se de tot. Us deixo dos d'ells, molt diferents tant per l'aspecte exterior com per la seva 'funció principal' (aquest és un altre pla per al diumenge a la tarda: anar a veure vaixells que difícilment, seran nostres)

Quan la solució és el problema

 Paul Watzlawick, un dels grans autors de la Comunicació humana i de la Terapia sistèmica, junt amb els seus col·laboradors, van proposar la idea de les 'solucions intentades'. Aquestes són les que mantenen el problema, donat que no dónen resultats, sinó que més aviat, fan que el problema es vagi incrementant cada vegada més. La solució a aquesta 'solució intentada', que no reiixida, és fer un tomb de 180º.

Fractals de Mandelbrot

Sobre Benoit Mandelbrot

L'estiu comença a les 19:16

Aquesta és, oficialment, l'hora en la que començarà l'estiu 2011, amb una durada de 93 dies. I si penseu que els dies s'allarguen, esteu equivocats... Si bé és cert que l'època estival, pels qui tinguin la sort de tenir vacances i disposar de tot el dia per fer el que els hi vingui de gust, dóna la sensació de que els dies són mooolt llargs, a partir de juliol, els dies es van escurçant i aquesta sensació de 'dies llargs i lluminosos' no és més que la percepció que tenim de que a l'estiu hi ha més temps lliure. Ara, continua venint de gust estar-hi fins tard en una terrasseta, a l'aire lliure o veient les postes de sol en la platja...

Bach a la platja

Ahir el meu primer dia de platja d'aquesta primavera, que finalitza demà dia 21. Unes hores de merescut descans i relaxació desprès d'uns mesos bastant intensos... La meva necessitat d'evasió va anar acompanyada de peces de música clàssica. Aquesta -crec que tots hauríem d'escoltar-la durant uns minuts al dia- és capaç de transportar, ni que sigui en els paisatges més insospitats, en el temps i en l'espai.

Eclipsi total de lluna

Aquesta nit, no només hi haurà una Lluna plena esplendorosa, també es podrà veure un eclipsi total de lluna espectacular. Segur que és molt bonic i si sou amants d'aquests fenòmens de la Natura, no us ho podeu perdre! Començarà a les 17:24 i acabarà a les 23:00. Jo tinc la sort de que cada nit, la lluna il·lumina el meu llit...

The Morning Benders

Aquesta versió de Excuses de The Morning Benders, em sembla molt simpàtica, gaudiu-la!

Titella sense fils

No vull dedicar-li ni un minut més de la meva vida. Em sembla, i em baso als fets, que els hi ha quedat clar, que m'he realized de tots els embolics que hi ha hagut al voltant. Que si bé en el seu moment vaig fer quelcom, amb tota la bona fe que era necessària en aquell moment i pel fet en sí, les conseqüències han estat desastrosses per a mi desde llavors. Que després dels anys s'intenti amb la mateixa tàctica, encara i sabent el que vaig passar, em fa pensar que no m'he explicat prou bé o que poden seguir fent teatre. El que no saben és que la titella fa temps que es va tallar els fils...

M'equivoco...

M'equivoco...M'equivoco molt, bastant, inclús diria massa i tot. Amb la persona menys adequada i en el moment més inoportú. La meva biografia es barreja en tot això i no em deixa fer-ho millor, malgrat la meva intenció sigui una altra.

Demano perdó si ha estat així.
El millor és que m'ensenya qui vol continuar en el meu camí, malgrat tot (o precissament per això) i què aprenc de mi mateixa i dels altres.

Jo també estic indignada!

Aquesta setmana s'ha resolt un assumpte que m'ha tingut indignada, aquesta paraula que tan de moda està, durant uns dies. Si l'altre dia parlava de fletxes, Robin Hood i altres, és perquè, d'alguna manera, en segons quines situacions, surt la meva vena robinhoodiana, defensora dels més febles i contra les causes injustes de la societat.

Alguns creuen que la gent és ximple i que amb la crisi, anem a passar per la pedra. La situació era la següent (sense dir noms, però que qui vulgui saber-ho, l'hi dic). Una botiga de luxe de P. de Gràcia busca dependenta per als mesos estivals. Penja l'oferta en la borsa de treball d'una universitat, en la secció de pràctiques. Per una jornada completa de Dll-Ds paga 400€. L'article més barat en aquesta botiga, ja costa això... El més indignant és que pretenia fer passar el treball de dependenta per unes pràctiques universitàries. I sí, us estareu dient, de quina carrera? De Dret per si cal fer alguna reclamació a Consum? de Psicologia per si cal intentar vendre l'article més car? de Filologia Anglesa per si els clients parlen com Shakespeare? Em vaig presentar en la botiga i vaig preguntar a l'encarregada de quina carrera necessitaven la dependenta. Quan em va dir que li era igual, en veure la meva cara de poker, no sé si va veure la meva disconformitat. No contenta, li vaig preguntar el preu d'un dels seus articles. El que va agafar a l'atzar ja costava més de 400€. Llavors, una mica irònica, li vaig dir, "Ah! un mes de 'pràctiques', un article, no? Se'm pot pagar així o què?" No dubteu de la cara de circumstàncies que va posar l'encarregada...que molt educadamente, això sí, em va dir que no podia ser. Que s'havia de fer un conveni amb la universitat i que era una ajuda per a "menjar, etc" (sic). Fent la reclamació oportuna a la universitat i adonant-se aquesta que, tal i com jo argumentava, allò en realitat era una dependenta molt, molt barata, encoberta en unes suposades pràctiques, s'han disculpat pels inconvenients que vaig haver de passar i han retirat aquesta oferta.

Una mostra empirica II

I la mostra empririca...em continua portant felicitat...

Una mostra empirica

Fa falta quelcom més que la bona intenció. Fa falta una mostra empirica de que és així. Quelcom constatable amb els sentits i no només amb l'accés, impossible per altra part, a la ment de l'altra, com si d'una teletransportació de pensaments es tractés i endevinar què hi ha. No costa res en la majoria dels casos, no treu més que uns minuts i comporta més felicitat que qualsevol altra gran cosa.

Realize

Mai hagués pensat que un verb em faria tant de mal...

Dos fletxes i un arc

Sempre m'ha agradat la figura de Robin Hood. potser em vaig enamorar de Errol Flynn (i potser va ser decissiu, com li quedaven les malles verdes en la mítica pel·licula) en aquell paper. De totes maneres, m'agrada lo de l'arc, les fletxes, la precisió, la concentració, la tensió i la relaxació, la punteria...Hi ha una dita anglesa que diu, "No es poden llençar dos fletxes amb un mateix arc". Jo afegiria "I que les dues facin diana". Doncs això, té raó...

Res del que tinc m'aporta res

Res del que tinc m'aporta res, no em satisfà en cap sentit. Proposso un intercanvi...

Tots necessitem un mirall...

Tots necessitem un mirall...Em quedo amb aquesta frase,extreta d'una conversa,  i quanta raó té! després de parlar sobre la necessitat de certa soledat per trobar-nos amb nosaltres mateixos, el coneixer-se a un mateix. I després? Després hi ha una necessitat de veure's reflectit en un mirall. Tots la necessitem. Aquesta necessitat de compartir la vida...

Un altre dia de sol

Quantes hores de llum hi ha al maig?

Segons la pàgina timeandate.com, tindrem llum desde les 6:22 fins a les 21.17. Així que aprofiteu el temps, en companyia sempre és millor.

Un cafè al maig

Un dia…taronja? Verd? Potser negre…Negre com el cafè, com el cafè al maig

Un cafè de primavera...

Toast is burnt....

Música de bon rotllo per començar bé la setmana.

El Putxet vs. Lesseps

Mireu bé aquestes dues fotografies d'un parc infantil. A quin dels dos portarieu als vostres fills a jugar? Quin dels dos creieu que convida més a estar-s'hi hores i hores i passar-s'ho bé?

Parc Putxet

Parc Lesseps

Un, envoltat amb una tanca de fusta, amb uns jocs de vius colors, que conviden a pujar i passar-s'hi hores i hores i interaccionar amb altres nens . L'altre, amb una tanca de metall, amb colors grisos, tristos i, en el meu parer, gens adequat per l'ús infantil del recinte. Amb només un gronxador i un tobogan per a tots els nens de la zona.

El primer, situat a General Mitre amb el carrer Putxet. En un espai reduit, tenint en compte que agafa gran part de la vorera. El segon, situat a la Plaça Lesseps enfront de la biblioteca Jaume Fuster, desaprofitant els grans espais que han quedat a la plaça. La distància entre ells? de només 400 metres...En això malbarata l'Ajuntament els diners dels nostres impostos? Què costava fer un parc infantil en condicions, tenint en compte  lo gran que ha quedat la plaça i el número de families que viuen a la zona?

Frases per reflexionar 9

La realitat de la teva vida és el mirall que reflexa el teu interior

Yoshinori Noguchi

La vida és millor compartida

Jo encara diria més, és molt millor compartida. Tots tenim la necessitat i el desig de compartir les nostres vides. Les grans alegries i les frustracions. Els grans aconteixements i el que ens passa diariament.

Precissamente ahir, em van comunicar quelcom que pot ser prometedor per la meva vida professional (o al menos és quelcom que a nivell personal em satisfaria molt). De seguida vaig pensar en compartir-lo amb algu especial, amb el meu company de viatge, amb aquell algú que estigués amb mi en el camí de la meva vida i jo en el seu (especialment pel que representa per mi). I em vaig dir que, malgrat explicar-li a un amiga, la sensació no era ben bé la mateixa...

Per què veure futbol en companyia?

Veure el partit en un bar o en casa d'algú, ja sigui de la Lliga, la Champions, la Copa del Rey, del Mundial, que guanyi el Barça per 0-2 al Madrid, ja sigui amb 10 jugadors, l'expulsió de Mourinho o que es digui que hi ha favoritismes dels àrbitres, no té res a veure amb el futbol... Té a veure amb la necessitat de contacte, amb la necessitat de compartir les emocions, les decepcions, les alegries. Que es contagien, que es deixen anar més enllà d'un mateix i es transmeten d'un a l'altre (ja ho diuen els metges quan recomanen compartir les emocions fortes, com en un partit 'd'infart'). Veure als de sempre, descobrir cares noves. Sortir a fumar a la mitja part i aprofitar per a comentar la jugada, posar-se al dia o parlar de les coses més futils. Més contacte. El futbol és l' excusa.  I així, en la conversa, surten dues paraules que són evocadores, delicioses( inclús diria, em produeixen tendresa...). I al final, com els jugadors, haver fet coses diferents (i que no se m'enfadin els merengues) ha portat a resultats diferents.

Frases per reflexionar 8

"Si sempre fas les mateixes coses...obtindràs sempre els mateixos resultats" 

Albert Einstein

Sant Jordi 2011

Encara que estic segura que en un dia com avui, sobren les paraules, ja que és el dia del Llibre, regalo dedicatòries per a llibres, frases boniques per acompanyar una rosa... El que ja no puc donar, és el destinatari...i el que sento, m'ho guardo per a mi...

Sergio Ramos deixa caure la Copa

No volia, però és que em veig obligada a posar el video, que ja ha donat la volta al món, de com 'cau' (o més aviat es suicida) la Copa del Rei des de l'autobús del Real Madrid. Tot i que, Sergio Ramos encara té la barra de dir en un tweet  "Lo de la Copa fue un malentendido...no se cayó, saltó ella cuando llego a Cibeles y vió tantos madridistas..." (sic). Aquesta setmana als de Crackòvia, no els hi farà falta guió!

Enlluernes per tu mateixa...

Fa temps algú em va dir "Enlluernes per tu mateixa...no et fa falta ningú al teu costat per brillar!" El que no va tenir en compte era que fins el sol més radiant, necessita que li donin calor...

4 anys de bloc!

Un somriure il·lumina una estança

Pot un somriure il·luminar tota una estança? Si hi ha suficient llum del sol, segurament sí.

Afectivitat fragmentada

Tot està en calma

Nedo. Nedo fins el fons

Tot està en calma

Pujo. Pujo i agafo aire

Torno a baixar

Tot ha canviat

Intento cridar i no puc

Les paraules m'ofegen

Nedo. Nedo fins la vora del mar

Tot estarà en calma

Ho escric a la sorra

Les onades s'ho emporten...

Fins el fons. Tot està en calma

...i quines contradiccions!

..i mira que podem arribar a ser de diferents la gent...quines incongruències i quines contradiccions que tenim! És fantàstic!!

Què tenim?

Aquesta nit tenia dues opcions:
Prémer una tecla, anar, dir, què tenim? 
Posar-me les bambes, correr, arribar exhausta a casa, dir, què tinc?

Frases per reflexionar 7

Lo que no acabi amb tu, et farà més fort

Farta d'estar farta 2

...i llavors et dius, per què haig de donar explicaciona a gent que no tornaré a veure en la meva vida m'és igual? I que notes que només els interessa fer safareig de la teva vida, que TU, realment, els hi importes més aviat poc...

April Fool's Day

Cliqueu, vinga! no us costa res...

Els amics de les arts-4-3-3

...un shawarma amb tu és el millor que hi ha

http://www.myspace.com/elsamicsdelesarts

Antònia Font-Dins aquest iglú

                        Ses coses no són fàcils per ningú... 

Els Surfing Sirles-El trineu

http://www.myspace.com/surfingsirles

Mishima-La tarda esclata

                          No ens necessitem, però ens tenim
http://www.myspace.com/intomishima

De Manhattan a San Francisco en una nit

O almenys, això és el que semblava!

Canvi d'hora a l'horari d'estiu

Com ja sabeu, aquesta madrugada hem d'adelantar el rellotge una hora, segons l'horari d'estiu. Així quan siguin les 2 de la matinada el posarem a les 3. Pels qui això els suposa un embolic i que els dies posteriors estiguin com desorientats, us deixo el video de Chavez, intentant explicar el canvi horari, de nomès 1/2 hora (?) a Veneçuela.

Però quina manera de complicar-se la vida!!

Frases per reflexionar 6

Si prens el món tal com ve, ell et prendrà suament

The century of the self

Us deixo el documental de la BBC, "The Century of the self" en el que es describint com van influenciar les idees de Sigmund Freu i la seva filla Anna, en la societat dels Estats Units. Igualment, com la figura del seu nebot, Edward Barneys, va tenir una gran influència. No us ho podeu perdre!


Es divideix en 4 entreges que podeu trobar a Youtube.

Amor d'amic

Avui que ja ha arribat la primavera, malgrat el  dia fred que tenim (les temperatures han baixat 5 graus i ens esperen dies plujosos) em ve al cap, i pels aconteixements de les darreres 24 hores, aquesta frase: No deixis crèixer la mala herba en el cami de l'amistat. Sobre l'amistat i la necessitat de tenir cuidar, ja vaig escriure en el seu moment, fent una analogia amb un jardí (una mica cursi si voleu, d'acord).

Un parell de converses telefoniques han aconseguit resoldre algunes qüestions que portaven temps ahí, com un nuvolada en un dia d'estiu (sóc més aviat secundària). Abans de que descarreguès en forma de tempesta, amb llamps i trons inclosos, he decididt afrontar-les, expossar com em sento i deixar que siguin els altres els que decideixin com volen actuar a partir d'ara. Les reaccions m'han demostrat que s'obté molt més amb paraules suaus que traient la destrall de guerra. (I que és millor atacar el problema que no a la persona). Que parlant la gent s'entèn i que no podem deixar que els altres endevinin com ens sentim. Que com a éssers socials, les relacions són el motor de la nostra vida. Com he dit: "Si no m'importès la nostra amistat, no t'ho diria". I sabeu que és així! Aquest és el veritable amor d'amic...

Ja és primavera...

La primavera, Boticelli

Petits plaers matinals de cap de setmana

Fer-se el mandrós al llit mentre la llum del sol inunda l'habitació, ficar-se sota els llençols i no voler sortir... Si és en companyia, molt millor...

La lluna plena més gran en 20 anys

Aquesta nit tindrem l'honor de poder veure la Lluna Plena més 'plena' en 20 anys. Pels amants de l'Astronomia, us deixo el blog Astrofísica y Física.
(I ara em pregunto, on c-i està el telescopi!!!?)

28 caràcters i un davantal

Em desperten, a les 8.20, 28 caràcters, que em fan somriure, em recorden aquella frase...i la 'utilitat' dels colors, enmig del món gris (negre en aquell cas)
Torno de pilates i em faig el dinar. Em poso el davantal i de sobte, em ve aquella imatge, com un flash. Em desmonto en segons...Ni el sol, que me acaricia mentre dino en el balcó, aconsegeix que pugui veure amb claretat el telefèric.
La orientació al sol, pot servir, dóna igual el color...

7 andalusos solters busquen 7 solteres catalanes

O d'on siguin, per passar el cap de setmana. Més informació, terrasseta del Amèlie, plaça de la Vila, Gràcia. Els reconeixereu per la taula plena de canyes, les olives, patates braves...

Bodegó segle XXI

Els 'és que...' o com posar excuses

Tots algun cop ens hem excusat amb això de “És que.. no tinc temps, vaig de bòlid, se'm va fer tard, no m'atreveixo, estava molt ocupada…” etc. per evitar fer alguna cosa.

Si és quelcom que succeeix algun cop, no passa res. El problema és quan es converteix en quelcom habitual o d'alguna manera, interfereix en la nostra vida personal, en el treball, en les nostres relacions, etc.
Donar excuses per a no fer les coses, emparentat amb el fet de procrastinar, mostra que hi ha 'quelcom' cap el que s'està evitant, ja sigui  anar al gimnàs, fer aquella trucada, acabar un treball o enfrentar-se a una situació que sembla complicada. Les causes és el que s'hauria de revisar per a evitar dos mals majors: per un costat sentir-se malament amb un mateix (doncs no crec que algú que es passi el temps donant excuses, se senti còmode) i per altre, evitar les conseqüències que ténen, doncs moltes vegades és causa de discussions, malentesos o de pèrdua d'oportunitats.
En l'entrevista de la Contra de LV del pasat dijous, la psicòloga Paz Torrabadella, en dir “Coleccionamos excusas para sentirnos infelices”, fa referència a les excuses que ens posem per a no canviar, doncs el que ‘amaga’, per quelcom que s'ens escapa, permet obtenir un profit, malgrat que, alhora, ens perjudica.

Què diu el llenguatge no verbal?

Els mateixos idiomes, la mateixa comunicació. El llenguatge no verbal expressa més que les paraules...

Frases per reflexionar 5

No és perquè les coses són difícils que no ens atrevim, 

es perquè no ens atrevim que són difícils

Sèneca

Groc...taronja...

Posar-li color ara mateix? groc...taronja...Aquesta ha estat la meva resposta.

Aquest matí, la meva germana ha batejat aquesta 'setmana blanca' (per anar a esquiar a Colorado o a Gstaad, els que puguin) com a 'setmana rosa' pel castell, del mateix color, del que no surten les seves filles. 

Per la tarde, cafè en el Putxet, en una terrassa -per cert en obres i molt sorollosa-1,65€ el cafè amb llet. Segueixo buscant 'la clavada' més clavada en quant a cafès en terrasses es refereix. De moment, aquesta és la número 2 desprès de la Barceloneta  i de Gala Placídia (empatades a 1,80€, sol inclòs). Tornant al tema que ens ocupa, preocupacions, interesès, el dia a dia  i el que és extraordinario. Adonar-se que, encara que sigui en forma de missatge oportú, un breu email, agafar temps d'on sigui, es diu molt...No hi ha pressa, doncs ja havia planejat  invertir una tarda en trobar-nos. A vegades, la felicitat, aquells moments efímers, intensos, poden estar en un diminut castell de conte, unes confidèncias amb unes obres al costat, un posar-li el pijama a una nina. Que m'ensenyi a jugar al Lince una nena de 6 anys. Fer-se la sorpressa quan et repeteixen  10 vegades en 2 minuts que la fanta 'no pica'. El 74, jugar a 'cuinetes' una estona, acomiadar-se d'uns ulls curiosos davant la vida i una abraçada sincera. 
Tornar pel carrer Terol, tallat per quelcom relacionat amb el  'poder' (?). Verdi, les seves botiguetes i vida que no para. Un dia que, potser, no ha acabat.
Fontana, mentre vaig pensant si tornaré sortir...O espero una mica més?
És groc...taronja... té llum...

Una imatge de tendresa 2

Les veig, assegudes en un banc de Diagonal amb Rambla Catalunya. El dia és una mica fred, desprès d'una setmana que l'home del temps  ha anomenat com de “bonansa” i que sempre em fa pensar en la mitica serie. La seva actitud cap a ella és la d'algú que es preocupa no només pel seu benestar físic, també per la seva educació com a persona, que tingui principis, que sàpiga distingir entre el bé i el mal, que sigui consequent dels seus actes....O al menys és el que esperaria de la relació que, intueixo, mantenen. La distància que ens separa, doncs passo al costat d'elles sense parar-me, no em permet sentir el que se s'estan dient. Ho dedueixo més aviat, pel llenguatje no verbal d'una d'elles. Però especialment per l'altra. Aquells gestos característics de que, el que ens estan dient, ens fan pensar i adonar-nos de que hem dit o fet quelcom que sabem, som conscients, que no està bé. Però el que més em crida l'atenció és un altre personatge, encantador, observador mut de la situació entre la seva propietària i l'altra persona que intenta aportar quelcom del seu propi aprenentatge vital. Porta un diminut abric blanc, igual que el d'ella, per a protegir-se del fred i un barret  negre, com d'altra època, que protegeix les seves petites orelles d'un matí invernal de febrer. L'abraça molt fort, buscant aquella seguretat que necessita i que ell li dóna  i que algún dia, transmetrà a algú.

Com començar la 'setmana blanca'

Em llevo a les 9. Escric una estona mentre esmorzo. Truco al gimnàs per saber si avui hi ha classes dirigides. La meva voluntat haurà d'esperar fins demà. Netejo la casa. Surto, guiada pel sol, fins el parc on m'agrada seure. Escolto la Competència, mentre unes iaietes li diuen a una nena que no es mengi la sorra. Alguns pares juguen amb els seus fills. D'altres seuen i llegeixen el diari. Em pregunto si mai viurè un festiu d'aquesta manera. Torno a casa i xerro una estona amb el meu germà i la seva xicota, que han tornat d'Amsterdam. Em recomanen un hotel amb molt d'encant, amb vistes al canal. S'han enrecordat de l'objecte que col·lecciono. Tohom ho fa. Abans de dinar, acarono al gat asseguda al balcó. Penso en tornar a viatjar, quan i amb qui. Dino. Cap a les 4, em poso a fer feina. Em costa una mica. Unes trucades. Una d'una amiga que m'explica que ha aparcat (sic) als nens a casa la seva mare. Que tenim tota la setmana per fer plans! Cinema, teatre...el que sigui! Que encara no s'enten amb el Mac i que practica força amb la màquina de cossir. Riem amb les 'curves' que tant costen. Fer-ho recte sempre ha estat més fàcil. Abans d'anar a dormir, check el correu. Un mail que em fa molta il·lusió. Espero la part extensa. Un altre em fa somriure. M'agrada anar coneixent a la gent. Amb aquests petits detalls que els fan únics. 
Sembla que la setmana serà blanca. Blanca perquè demà farà un any de la famosa nevada. Blanca perquè està per escriure. Blanca perquè el Barça pot esborrar el resultat 'negre' de fa unes setmanes.

Frases per reflexionar 4

Caure està permès. Aixecar-se és obligatori!

Actuar 'com si...'

Aquesta tarda, així sense voler-ho, m'he posat a rellegir els mails que m'ha estat enviant, desde fa anys. És curiòs lo que poden arribar a provocar certs 'estats'. Més la pròpia Naturalesa humana, que tantes cares mostra....

Sabia que per la nit hauria de simular, ser la gran actriu que he estat sempre. No obstant, tenia el guió perfecte (?), com escrit expressament per mi i la necessitat d'actuar 'com si...' fins que tinguès l'oportunitat d'escriure el de la meva pròpia vida.
Ni tan sols ho imaginen...

Dropbox, Facebook,...

...invitacions a compartir estat (?), fotos, etc. De Facebook, ja sabeu el que penso i com estic per allà. En quant la capsa...fa temps que la conec i en la qual hagués ficat tot el que em sobra i tot lo que no m'aporta res. No sé quant podria pesar, si és que 'pesen' les coses insubstancials...

Quin és el meu preu?

Doncs segons aquesta botiga, que personalitza 'Lupitas', 18€.

Frases per reflexionar 3

 Friendship is a two ways street

Música relaxant per la nit de diumenge 12

Pintar amb la ment

Agafo el metro i quan surto em fixo, així de passada, en les parets i penso que què brutes estan. Hores més tards, el torno a agafar i com m'haig d'esperar uns minuts fins que vingui el metro, em fixo en la paret que tinc al darrera. Malgrat ser blanca, es nota aquella franja negra, just aquella marca que queda on la gent s'ha recolzat, que tan lletja queda i que en molts llocs públics, eviten col·locant una fusta, un plàstic o similar. Doncs bé, em dic que ja que és, potser, una de les estacions més transitades de la ciutat, en especial a l'estiu, ja podrien donar-li una capa de pintura. Fer-la més agradable, com han fet amb la de Liceu en la que, ja que et robaran la cartera i que potser no podràs ni tornar a casa en metro, almenys, que se't faci agradable la visió de Barcelona (ni que sigui en el subsòl). Haurien de pintar-la d'un blau infinit, com el mar cap el que porta aquesta estació. Com el cel que es veu en els dies clars i lluminosos de primavera i d'estiu.
Torno al dia següent i quan, en sortir, vaig pel llarg passadís, segeuixo amb la meva redecoració d'aquesta estació. El passadís, que també va ser blanc en el seu moment, es veu igualment, molt deixat. Em dic a mi mateixa que l'haurien de pintar del mateix blau que l'andana, com una continuació, de l'anar i tornar, del mar cap el que es va i des del que es torna.
Quan m'assec en els freds bancs de pedra a esperar a que vingui el metro, em fixo en que...oh! estan pintant la paret de blanc! No és que siguin unes franges molt netes, però almenys, es veu més pulid (paraula que es feia servir molt en la generació de la meva iaia).
El meu tercer dia en aquesta estació (algunes obligacions, que han donat els seus fruits, m'empenyen a fer-ho). Surto del vagó i la paret no només ja no és blanca, sinó que... és del mateix blau que estava en la meva ment durant aquests dies!! I no només l'andana ha estat tenyida amb aquest blau del mar que tant relaxa i convida a passejar per la platja, sinó que, igualment el passadís, que te cada dia quantitats ingents de turistes, en busca de sol i platja, és igualment un reflexe del que s'espera trobar fora.

Això si és pa!

La cesta de pan, Salvador Dalí 1945

Des de fa temps que no ens venen pa. Així de clar. Costa trobar pa que sigui realment pa!! Perquè un aliment (?) que quan surt de l’establiment (el tema de les gasolineres ja ni el comento perquè em sembla demencial) és com un xiclet i que quan arribes a casa, li pots donar un cop a algú al cap que el lesiones segur, no és pa. És una massa congelada, que ja ni se’n amaguen que t’ho fiquen en aquells forns al moment. Els ingredients, m’imagino que sí que seran farina, aigua i sal, però el sabor no és el mateix.Entenc que el ritme de vida que portem ens faci caure en aquest tipus de consum i també estic segura que si ens importen els calerons que gastem i la qualitat dels aliments que mengem, farem l’esforç de buscar pa de qualitat.

Cada vegada que veig que obren una d’aquests forns, que no fleques, em desespero de veure que tendim, cada vegada més, a alimentar-nos pitjor. Però no tot està perdut... Personalment no compro aquest pa si no és una 'urgència'. Malgrat estar envoltada d’aquests forns- de pa congelat matiso- em prenc la molèstia de caminar uns 15’ per tal d’arribar-me fins a fleques en les que pots veure com surt, com dic jo, el flequer enfarinat i que em garanteix el sabor del pa com el de sempre i que ja poden passar els dies, que  no perd la seva substància. I malgrat que no acostumo a fer publicitat , avui faré una excepció i us recomano el Forn Joan Montserrat de Rambla del Prat, que no només té un premi per conservar el savoir faire del que mengem, sinó que sempre està plena de gent a la que, encara li agrada sentir el sabor del que menja. 

Queden poques fleques de veritat i fa uns anys, el Gremi de Flequers de Barcelona, va publicar un llistat de les que si que garanteixen que el pa es fa allí mateix, es cou en forns i no és una massa congelada. I ja posats, pa de pagès e integral!!

Himne de la Champions League

Ja que no ha pogut ser la victoria, de moment, almenys contentar-nos amb la meravellosa música de Handel, Zadok the priest, l'himne oficial de la Champions. I bé, ara 'toca remuntada...'

Albert Balasch & Hans Laguna Fan dissabte

Heus aquí una visita obligada a la poesia d'Albert Balasch, guanyador del VIII premio de poesia Gabriel Ferrater, Sant Cugat amb la seva obra La caça de l'home i la música de Hans Laguna. Han sabut fusionar magistralment ambdues passions i el resultat es va poder gaudir el passat desembre dintre del festival ReVox organitzat pel Centre d'Art Santa Mònica, Barcelona. Paga la pena parar atenció a les lletres...

Nicholas Carr i com Internet canvia el nostre cervell

Autor: Mauro Entrialgo, El Pais

Fa uns dies vaig trobar  l'entrevista que El Pais, l'havia fet a Nicholas Carr, arran de la publicació del seu llibre, Superficiales. ¿Qué está haciendo Internet con nuestras mentes? 

L'autor parla de com la manera de llegir a Internet, caracteritzada per l'hiperlink, així como les múltiples distraccions que poden haver tenint obertes infinites 'finestres', està canviant la nostra estructura cerebral. El  fet d'estar pendent d'aquest mail, aquell tweet o l'últim RSS, provoca que se'n vagi d'una tasca a una altra i moltes vegades, una pèrdua de temps considerable. Tanmateix, com afecta a la nostra memòria de treball, així com a la nostra capacitat d'atenció. Aquest és un fragment adaptat de l'obra de Carr.  Paga la pena llegir-ho tot sencer i com no es pot dir que l'ús d''Internet sigui negatiu, sinó que ha de ser en la seva justa mesura ,en quedo amb aquesta frase The ability to scan and browse is as important as the ability to read deeply and think attentively.

El Pais, igualment, té un parell d'articles en el seu apartat de Trending Topics, el primer parla del llibre de Carr, centrant-se en com la multitasca, multitasking, va en detriment de la concentració i la reflexió, així com d'una lectura en profunditat. El segon, se centra en diverses estrategies, per evitar l'hiperlink i no procastinar. (Noteu la ironía del primer paragraf d'aquesta segona entrega...)

He fet una recopilació dels enllaços més interesants sobre l'assumpte:

Sobre la procastinación: Aquest article de The New Yorker i aquest altre en el que diversos experts, donen la seva opinió. 

Com no fer res durant 2 minuts, una bonica foto del mar amb música relaxant.

Un test per a comprovar si tenim tendència a la dispersió, de The New York Times.

Per a control·lar el temps que passem en qualsevol pàgina, minutesplease.com

Aquesta altra, per guardar pàgines que volem llegir en un altre moment, molt útil,  instapaper.com

Qui diu que l'amor no es compra?

Creació pròpia amb fotos fetes per Barcelona

Un cafè sorprenent

El que és sorprenent és que tot em sorprèn. Que tingui aquesta capacitat per a que cada dia sigui diferent. 
Cada instant, cada hora, cada sortida i posta de sol...

 

 Asseguda en el balcó, amb la calidesa de la tauleta de fusta, notant la brisa del mar que veig llunyà, assaborint els records que em porta el sabor del cafè que em desperta dels somnis de la realitat...

Frases per reflexionar 2

Creació pròpia a la sorra de la Barceloneta

Grava els favors dels teus amics en una pedra, escriu les seves faltes a la sorra

Proverbi àrab

Farta

Farta d'estar farta. (no hi ha més)

Pintura verda

115kg de pintura verda vessada en un radi de 1000 metres.  Qui podria treure-la?

950400? Ho hauria d'haver imaginat...

Ho hauria d'haver imaginat... Tot m'ho indicava. És més, hi havia un cartell lluminós, ben alt, que qualsevol hagués interpretat. 950400 no poden estar equivocats...

Parodia anunci Estrella Damm (Estrella Merengue)

Aquesta és la versió "Estrella Merengue" ,que ha fet un català, per si algú ho dubtava, de l'anunci de cervesa.
Aquí teniu la versió original protagonitzada per Els amics de les arts.

Compartir pis amb un filòsof

Ahir el meu germà, buscant un llibre de Kant , donat que tots dos estem sempre amb "Lo bello y lo sublime" entre les mans, em va dir que, de tots els filòsofs, amb qui compartiria pis, seria Kant. Encara que quan arribés a casa li digués que ha ajustat el rellotge perquè s'endarreria uns segons!

El mar a l'hivern

Gairebé 17 km vaig fer ahir, entre les 10 del matí i les 5 de la tarda. Amb el bon dia que feia, amb els 13ºC d’un dia d’hivern, d’aquells que ja van deixant enrere els dies grisos, desprès de fer un encàrrec pel centre, enfilo pel Born i xino-xano, arribo fins la Barceloneta. M’assec a la vora del mar, contemplant la força de les onades, que molts surfistes aprofiten. Somric en veure’ls, com si això fos l’Oceà Pacífic...Em meravella la Natura en els estats més extrems, el mar a l'hivern. Em pregunto quan trigaran en arribar a on estic asseguda i endur-se’m... Donat que disposo de molt de temps lliure (matiso, massa temps lliure, amb tot el que això suposa) em deixo ensarronar pagant 1,80€ per un cafè amb llet (2,50€ la Bock Damm)...una canya? Potser un altra dia, millor en companyia. (Amb aquesta cullereta- si és que se li pot dir així- m’haig de prendre el cafè? Portem una com Déu mana, si us plau? La foto que adjunto parla per si sola). No obstant, la terrassa té vistes directes al mar i la seva orientació, m’assegura gairebé dues horetes bones de sol.

S’asseuen en una taula next to mine. Per com es comporten al principi, res em fa pensar que la conversa serà com el dia, ‘acalorada’. Hi ha quelcom que a un d’ells l’està decebent del seu amic “Desde que tienes el negocio propio, te has convertido en un rata...” i així, gairebé una hora discutint ara un ara l’altre, sobre els problemes que aquesta descripció del seu amic, està provocant en l’amistat que tenen (des de fa dos anys), que es veu reflectida en com porten les despeses del pis que comparteixen, entre d’altres àmbits. La conversa comença amb un “...porque sé que eres un tío que reflexiona...”. L’un és més tranquil a l’hora de discutir  ”Yo si quieres, te lo explico...”, mentre l’altre, s’exalta de tant en tant i en un acte reflex, agafa i deixa anar a terra la seva motxilla, en el que, interpreto, és un cop de ràbia. Quina capacitat per expressar-se! Els admiro!! “Me vas a dejar hablar a mi, no? O qué va a ser esto? un speech...?”

La conversa va acabant amb algunes conclusions “Sí, soy un gorrón...y qué?” “Supongo que ahora vas a reflexionar sobre esto...cualquier persona normal reflexiona luego...” i un, i aquí no he pogut evitar riure per dintre una mica, “Yo estaba muy tranquilo...” “Yo también estaba muy tranquilo!”

Doncs jo, també estava tranquil-la, almenys en aparença, fent veure que prenia el sol, amb les meves pròpies reflexions sobre l’assumpte.

Una imatge de tendresa

Els veig. Amb aquell amor que ha perdurat al llarga dels anys. Aquell amor per a tota la vida. Com l’amor d’abans, en el qual no es rendien davant les primeres dificultats. I en el que moltes parelles creuen. En el que volien compartir les seves vides, estar junts, un al costat de l’altre. Envellir junts, compartir la vida...S’han donat suport moltes vegades l’un en l’altre i ara, és ell el que necessita el seu. Ella li fa de guia en el camí de la vida. El seu encorbat cos no li deixa aixecar la vista cap endavant, com va fer d’antuvi. Necessita d’ella per tirar endavant. I així, amb afecte, amb un acte d’amor que m’entendreix, i em mostra els fruits de lo que han anat construint al llarg dels anys, ella es posa al davant i li pren les mans amb suavitat i fermesa, per a que pugui caminar. Per a que li segueixi en el camí que junts van començar i junts volen continuar fent.

Twitter, Quim Monzó i tweets surrealistes

El dia va de Twitter...si aquest matí m'he despertat amb l'article, que després ha comentat amb Jordi Basté a RAC1, de Quim Monzó sobre la seva experiència a Twitter que ell ha batejat amb molta gràcia, "Come on let's tweet again", desprès m'he assebentat que David Bisbal ha desfermat la mofa en el mateix, per un tweet sobre la situació actual a Egipte.Sobre l'artícle de Quim Monzó, en la seva línia, descriu què l'ha semblat això de ser un tweetero (ell diu tuitero). Si ha estat realment ell l'autor, queda per esbrinar , doncs qualsevol pot obrir-se un amb el nom d'altra persona (de pas,comprovo com qualsevol varietat del meu nom ja està agafat..). Lo del cantant David Bisbal, ha estat de lo més hilarant..tins al punt que LV l'ha dedicat una notícia. El detonant ha estat el seu ja mític tweet (que ja s'ha encarregat d'esborrar) "Nunca se han visto las pirámides de Egipto tan poco transitadas, ojalá que pronto se acabe la revuelta", que no ha trigat en tenir centenars de desternillants retwitters, com podeu comprovar aqui! El pobre nano té raó quan diu que hi ha molt de temps lliure... N'hi ha alguns realment bons.

2419200

Només un nombre? Encara no tinc totes des dades...

Just around the corner

El sofà Chester

Aquelles hores de lectura passades al sofà. Com aquest,...amb unes pretatgeries semblants, envoltada de quadres, d'art,...

Encara convalescent...

No, encara no estic bé. Ni tres hores ha durat el meu temps fora. Necessito descansar, estar estirada. Ho sento pel pobre Bach i la seva meravellosa musica. Perdoneu pel format Twitter dels posts d'aquest mes. Malgrat que el cap bull d'idees, no tinc temps d'escriure més extensament

Bach o com curar-se amb música

Avui m'he despertat trobant-me malament i m'he quedat a casa. He estat tot el dia al sofà. Dormir i descansar em revifa. O almenys, és el que necessito, doncs no m'agrada gens estar malalta. La ràdio, llegir blogs, notícies, alguna trucada, uns emails, el primer capítol de Sherlock (gràcies filòsof! has fet que el meu  aclaparament existencial fos menys) fer i desfer el Rubik,...tot amb molta menys energia de la que estic acostumada. 

He hagut de provar el so del meu netbook i he escollit, així a l'atzar, aquesta peça de Bach. Sublim...  

Demà haig d'estar millor..Estaré millor.

Frases per reflexionar 1

Começo una nova secció, com la de 'Música relaxant per la nit de diumenge', amb frases que fan reflexionar o si més no, són reflexions fetes per altres. Aquesta és d'una porta del bar de la facultad de Filosofia, Geografia i Història, UB, Barcelona.Tenint en compte el que 's'estudia' (o almenys, el que 'ensenyen') dóna què pensar...

It's complicated

Si estic en aquesta situació és perquè abans estava en una altra. Que precedia a la que estic ara, encara que amb matissos. It's complicated....

Un altre dia bonic...

Un altre dia bonic, lluminós, fred, dels que ve de gust passejar prop del mar... Aquesta nit serà molt freda. Freda després d'un dia bonic i lluminós.

Sempre he volgut volar...

L'alegria i l'amor són dos ales per a les grans accions 

W.J. von Goethe

En un dia així

És fa difícil concentrar-se.

Música relaxant per la nit de diumenge 11

Què són les il·lusions?

Les il·lusions ens mantenen surant en el mar de la vida

I la llum...la llum ho és tot!

Amb aquesta frase, Tom the Builder, vol convèncer al prior de Kingsbridge, per a que es reconstrueixi l'església i sigui una catedral, amb grans finestralls (per suposat, parlo de The Pillars of the Earth o els Pilars de la Terra). No obstant, apart de les innovacions arquitectòniques que hi va haver en el gòtic i que van permetre la construcció de finestres amb vitralls, la llum era de gran importància en les esglésies en l'Edat Mitjana, doncs representava el símbol de la llum divina de Déu. En aquella època, la llum era considerada el més noble dels fenòmens naturals. Deixant de banda tota la simbologia i la seva importància, plasmada en les diferentes manifestacions artístiques, no podríem viure sense ella. Prova d'això, és comprovar com afecten les estacions amb menys hores de llum, en l'estat d'ànim de la gent, el que nomenen Seasonal Affective Disorder, així com els elevats índex de depresió i suïcidi ( si bé, hi ha altres causes) en els països nòrdics en els que hi ha mesos amb poques hores de llum al dia. Inclús, venen unes llums que imiten la llum solar, com a 'lighttherapy'. De fet, és curiòs veure que si s'escriu a Google 'light lamp' les terminacions són 'for depression' 'for sad'. El que a mi em sembla trist, és que es tinguin que inventar aquests aparells...que l'estat d'ànim es vegi tant condicionat.

Tampoc s'han d'oblidar els cicles circadians, regulats per la llum i els problemes que pateixen les persones que han de treballar en torns de nit. I la fotosíntesi! què farien les plantes sense la llum?

Doncs bé, una alegria per als que vivim en aquestes latituds és que els dies s'allarguen!! I no només això, sinó que hi ha dies molt bonics, amb molta llum. Ho heu notat? En aquesta pàgina, timeanddate.com, que ja vaig deixar en el seu moment, ho podeu comprovar. Personalment, la llum del sol m'influeix i molt. Potser perquè he tingut la sort de viure en cases orinetades al sud, amb molta llum, grans espais, el solet entrant pel balcó i despertant-me directament en el llit (tot un luxe!), m'he acostumat i aprecio, encara més, la llum del sol. (Deu ser per això, que els dies grisos em vesteixo de vermell...) No podria, o em costaria molt, viure en una casa en la qual no hi arribès la llum natural, que fos tot interior. No fa falta que tingui unes vistes fantàstiques. Que tingui uns grans finestralls que il•luminin l'estança, em conformo.

Ara que ja acabat la 'temporada nadalenca' (per posar-li un nom) una de les explicacions que es donen per a aquest malbaratament de llums per tot arreu, és que, no només serveix per a atreure l'atenció i vendre més, sinó també per a aixecar l'ànim de la gent en els dies curts i foscos de l'hivern. Evidentment, hi ha altres explicacions més divines, en quant a la decoració amb espelmes durant el Nadal.

El 'seny' és verd i la 'rauxa' vermella?

Potser...sigui com sigui, després d'haver estat experimentant amb plantilles i colors, de moment (i dic de moment perquè sóc conscient que canvïo molt sovint la plantilla dels meus blogs) deixaré el meu blog en castellà, verd i el blog en català, vermell. S'admeten suggeriments!

Nit de Reis (o un cavall d'escacs en el tortell )

Aquest any, hi ha hagut tres fets diferents en relació al dia de Reis. El dimarts vaig anar al cinema amb la meva neboda i quan vaig preguntar-li si s'havia portat bé aquest any, em vaig adonar...és clar! si no li ha donat temps de fer malifetes, si només han passat 4 dies... Per altra part, aquest any, hem trencat la tradició i hem celebrat la nit de Reis i així, a les 12 i 1 minut de la nit, i per tant ja del dia 6, vam obrir els regals. Avui, com mana la tradició, hem menjat el  tortell de Reis. I quina ha estat la meva sorpresa quan, havent sortit ja la faba i la figureta del rei, he trobat ...un cavall d'escacs! Mai ens havia sortit i ens pensavem que, trobariem la resta de peces...haguès estat divertit!

18-2120 Honeysuckle, el color de l'any 2011

I continuo parlant de colors... És curiós que cada any, tingui un color, segons el senyor Pantone...Podría dir-se de cada estació, de cada moment, de cada persona, de cada ambient..La influència , però, dels colors en els estats d'ànim, hi són per algun motiu. Aquest any 2011 que acabem d'estrenar, és, segons la casa Pantone,  l'any del Honeysuckle o lligabosc. Els motius? Doncs per ser un color vibrant, amb coratge, vital, estimulant...ideal per elevar el nostre espirit en aquests temps de crisi i allunyar la tristesa. Jo, el posaria com a color obligatori a l'hivern. Encara que per raons òbvies vestim famb colors foscos, estic farta del gris, el negre, el marró, el beige (que no m'afavoreix gens, doncs  m'escauen els colors brillants). Potser és per això que sempre hi ha tocs de vermell en el vestuari de l'hivern, enmig dels tons foscos, per a donar-nos un toc d'energia i alegría en els dies grisos i curts. Curiosament, unes setmanes abans de llegir la noticia, em vaig comprar, en un outlet, una jaqueta del mateix color! Així, jo que pensava que se'm veuria massa i resulta que per molt poc, aniré a la moda!