divendres, 1 de juliol de 2011

De la necessitat de...

Surto de la feina, els divendres surto una mica abans, i quedo amb un amic per prendre alguna cosa. Decidim dinar en un bar de tapes de Rambla Catalunya. L'ambient no està malament, el menjar no mata, encara que el que importa, és la companyia. La nostra conversa flueix, entre qüestions amb tints filosòfics, existencials, dolorosos fins i tot. De la necessitat d'afecte, un tema recurrent, i la importància d'aquest, en la vida de les persones. De lo difícil que sembla ser obtenir-ho -tot i que utilitzaria un altre verb-i dels beneficis d'aquest. Que no té res a veure amb el sexe, tot i que, moltes vegades, en realitat, el que es vol sentir és afecte ... (Afecte és una abraçada tendre, d'aquelles que arriben a l'ànima, un petó amb tendresa, dormir abraçats, agafar-te de la mà sentint l'ànima, que amb una mirada ja et comprenguis, sentir que comparteixes, sentir-se proper...). De la necessitat de poder comptar amb algú, i no amb qualsevol (i aquí el matís és força important) per confiar aquelles qüestions que no s'acaben de resoldre en les nostres vides i que comparteixes, si tens sort (i ell en té) amb una persona. No obstant això, la sensació que la comprensió no és total es reflecteix en la seva frase "No et comprenen del tot perquè no ho han viscut ...". De la necessitat de l'amistat. De com aquesta, amb el temps i a mesura que ens fem grans , es va transformant i que, com tot el que importa en la vida, preval la qualitat a la quantitat. Que si pots explicar als teus amics de veritat, amb els dits d'una mà, et pots sentir afortunat. De com l'amistat també es posa 'a prova' en els moments vitals menys bons. De la necessitat de trobar a qui conèixer més i millor i veure si es congenia. Si és la persona que volem com a parella ... De la necessitat de saber estar sol, amb un mateix, i que si un no sap estar sol, difícilment sabrà estar amb una parella. De-penso jo-conèixer-te bé, saber qui ets ... com dic jo, 'saber aguantar-te a tu mateix', les teves neures, els teus aclaparaments existencials, que tots tenim, i buscar suport, que no la solució a aquests, en l'altre.

2 comentaris:

  1. 'saber aguantar-te a tu mateix', ja és ben difícil! Perdonar-te petits defectes ajuda a perdonar els altres, diuen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari Helena. Tens tota la raó, un ha de ser indulgent amb si mateix per ser-ho amb els altres.

      Elimina

Gràcies pel teu comentari!