Objecte de desig

Busco un bar per escriure. Però no qualsevol bar (com ja és habitual en mi, ens segons què, no qualsevol cosa em va bé). Ha de ser un que tingui terrassa o un que tingui alguna taula que doni al carrer, amb aquelles parets-finestres, per les quals veure la gente passar (i que a la vegada, et veuen). En aquest no m'agrada l'ambient, en aquest altre la terrassa està a petar, aquest potser?... malgrat que la terrassa m'agrada, la cambrera s'ha equivocat de professió i encara que només siguin uns segons d'interacció, no em ve de gust tornar (Via Augusta molt a prop de Plaça Molina, per a més dades). Així que em quedo en una a meitat de camí, amb just el lloc lliure que estic buscant i desde el que veig una botiga ‘Objeto de deseo’, que em fa pensar…Com si el desig es poguès cosificar, faig una analogia amb ‘El cuerpo del delito’ i em pregunto si, en ocasions, no és el mateix objete-cos, desig-delicte… La veritat és que tenia ganes de fer quelcom així. Tenir temps per allò que m'agrada, sense preses ni amb el temps apurat per acabar altres coses (el que podria dir-se el deure). Agafar una tarde, el netbook i un cafè o terrassa ‘ideal’ (i aqui entra la meva subjetivitat) i estar relaxadament, escrivint i captant el que em transmeten aquells als qui observo. I no s'ha d'oblidar que l'observador, és igualment observat.
No sé si aquest bar dispossa de Wifi. Malgrat que la meva intenció és només escriure, quan desplego les opcions de Xarxa em surten, els noms més curiosos. Encara que ja tingui connexió, en segons quins llocs, em dedico a mirar com la gent ‘bateja’ les seves connexions. Aquí trobo una, suposso que passant d'això que nomenem privacitat, que posa el seu nom i cognoms, tot i que la majoria, deixa el WLAN per defecte. És curiòs veure les que capto desde casa, en les que la meitat dels meus veïns en aquesta època en la que es pot personalitzar qualsevol cosa, fins amb això ho han fet (de tal manera que puc identificar-los molt fàcilment, tot sigui dit).
Em vaig fixant en els clients que entren. A aquestes hores, dos nordamericans en la barra que consumeixen ràpid, un parell d'homes sols, amb un tallat i alguna sortida a l'exterior per fumar. Una noia, a la barra, que sembla tenir certa amistat amb la cambrera i amb la qual parla de questions sentimentals. Dir problemes, crec que és massa agosarat, encara que ‘No puedo vivir sin ti, tampoco contigo’ és el resum de les seves conversacions…Que sigui un dels temes centrals, en totes les seves variants, de les preocupacions de la immensa majoría de la humanitat, no és casualitat. Així que m'abstraeixo i miro la gent que passa, els modelets que traiem els mortals a l'estiu (per qué serà que el fet d'anar més fresc fa que la gent es possi roba imposible?) i és quan m'adono de les moltes hores de llum que hi ha a l'estiu...