An apple a day, keeps the doctor away

Havíeu sentit aquesta dita?. Bé, doncs crec que en poques paraules resumeix els beneficis de menjar una poma diària. Si ja coneixeu allò de “Cinco al dia”, podeu menjar-la com una de les peces que recomanen. La poma és rica en fibra, en vitamina E d’acció antioxidant, conté pectina que ajuda a reduir el colesterol dolent, és anticancerígen, etc.
La podem trobar en el mercat en una gran varietat, tot i que no totes tenen el mateix gust, doncs moltes venen de molt lluny i perden les propietats (el que una de les meves germanes ha batejat, per fotre's de mi, com a vitamines quilomètriques). Així que és millor consumir-les, com la resta de fruites i verdures, de llocs propers i que no s’hagin passat mesos en càmeres.

Primavera a Collserola

L'amistat és com una flor. Es necessita temps i cura per a que neixi la confiança. Moltíssimes gràcies per la festa que m'heu organitzat!!.

Aquí hi cap un televisor?

Fixeu-vos en aquest contenidor de brossa, situat a Gran de Gràcia, creieu que hi cap un televisor?. Doncs això és el que diuen que ha estat obstruint el sistema de ventilació i que ha provocat aquesta pudor que hi ha per tot el carrer, desde fa setmanes. Realment, no sé si és cert o què, pero no em negareu que s'ha de ser una mica brètol per llençar un televisor, primer a les escombraries, havent la deixalleria a Plaça Gal·la Placídia mateix i segon, per llençar-ho per aquest "tub", si és que ho van fer en aquest.

Què us manté vius?

Què us manté vius?. Per a alguns és l'Amor, els fills, la parella, poder formar una familia. Les xerrades interminables amb els amics després d'un sopar. Els pares o germans. Poder tenir cura d'una persona. Veure feliços als que teniu al vostre voltant. Tenir la capacitat de donar-vos als demés, sense esperar res a canvi. Ajudar-los amb una mirada, un gest, unes paraules,...

L'abnegació absoluta cap a algun ésser estimat.

Per d'altres, és la il·lusió d'un projecte. Un nou treball. Allò que sempre heu desitjat fer i ara és el moment. La realització d'un somni. Deixar-ho tot i fer allò que us dicta el cor.

També pot ser que us aferreu a una forma de vida espiritual. Anheleu trobar la pau més enllà de frases, llocs i moments. Guarir les ferides. Voler que aquestes es converteixin en les roses del camí. Cercar una manera diferent de pensar, de viure, de ser. Ser vosaltres.

Potser, vosaltres mateixos.

El Montserrat que m'agrada

El divendres sant vaig ser a Montserrat, on m’agrada anar al menys un cop l’any. Té l’avantatge que no et cal el cotxe per arribar-hi fins a la muntanya. I l’inconvenient de que precisament per aquest motiu, segons com, es pot convertir en un “parc temàtic” (i perdoneu-me) sobretot els festius en que tothom ha tingut la mateixa idea que tu. D’entrada, en agafar els ferrocarrils a Plaça Espanya, hi van haver de posar un altre tren de reforç, perquè estava “a petar”. Com a anècdota divertida, dir-vos que, en el que jo hi anava, una dona catalana (el detall és important) intentava explicar a uns japonesos que aquell sí era el tren correcte per anar a Montserrat. La pobra dona els intentava ajudar i per esbrinar si baixaven a Monistrol o abans per agafar l’aeri, els hi va preguntar “Van a coger la cesta?”(sic)...No sé si a

la Moreneta s’arriba en “cesta” o no, però de ben segur que la imatge és divertida.
Per trobar una mica de tranquil·litat i, perquè no, d’espiritualitat, vaig haver d’endinsar-me per camins més aviat solitaris. Malgrat tot, crec que és impossible sentir-se sol enmig d’aquelles muntanyes ( i no ho dic perquè continuament et trobes a algú que busca lo mateix que tu). Suposo que l’home ha de tornar a la seva essència natural més pura i autèntica i ho aconsegueix en la Natura, on es troba amb sí mateix. Sense artificis ni màscares, ni distraccions, ni res més que li calgui per conèixer-se. (a alguns, potser us sonen aquestes reflexions d’una excursió que vam fer a Núria, amb la boira envoltant-nos).

Vaig voler fer unes quantes fotos per fer un “Particular àlbum de la flora de Montserrat en primavera”, però em van tornar a deixar la càmera amb les piles mig gastades i em van fallar a la 2a foto, així que us deixo aquesta.

Despullar-se és fàcil

Despullar l'ànima, no tant.
Especialment, quan estem patint.

Pujar al tren

Quan vegis passar el tren i dubtis si puges o no...
perquè no coneixes la destinació

perquè no saps qui hi serà
perquè no coneixes a qui hi ha...
.... puja-hi!, sempre trobaràs una parada on poder baixar-te...
I potser, em trobes a mi i tot.

La fina línia del desig

Aquella fina línia entre el desig i quelcom més...Aquell espai del no res, on les emocions poden esdevenir sentiments més profunds...Aquella terra de ningú on has anat a parar no saps ben bé com... Aquella fina línia que vols creuar...malgrat no tinguis molt clar el que et trobaràs a l'altra costat...

(escultura, L'idol etern, Rodin)

Votar o dipositar el vot?

Deixant de banda que els resultats electorals siguin, o no, del meu grat, hi ha hagut una cosa que m'ha cridat l'atenció. Quan he anat a votar, en el moment de depositar els sobres en les urnes, la presidenta de la taula ha fet el gest d'agafar-los. Llavors l'he dit si no els podia introduir jo, doncs era jo la que votava. I m'ha dit que no, que l'havia de fer la presidenta de la taula. Bé, que el procediment electoral sigui aquest, ho respecto. El que no entenc és perquè quan ens ensenyen com han anat a votar els polítics, molts introdueixin ells mateixos el sobre i no el/la president/a. M'he estat fixant i han introduit els sobres: Carme Chacón, Dolors Nadal, Joan Herrera, José Montilla, Artur Mas i Daniel Cirera (si m'he equivocat amb algú, que em disculpi). A veure, no és "la festa de la democràcia"?. Doncs tinguem-la en pau i que siguin els primers que donin exemple. I sí, ho fan per la foto, però podrien fer el gest i que ho acabès el/la president/a. I ara el moment de rauxa: quina fulla la del Senat!. En arribar al col·legi , he vist un munt de gent intentant plegar aquesta macro-fulla de color sépia. Més que una elecció, semblava un taller de papiroflexia. I després, de lo malament que s'ha plegat, no cabia per la ranura de la urna.

I què és el que em fa estar així?

Doncs suposo que tot i res. Que lo de sempre i lo que (mai) passa. El destí de la meva vida i el de la meva mort. Les fatals casualitats i la intuició (mai) provada. La soledat tan (in)desitjada. L'afartament de tot. El no saber res i veure-ho tot. Les emocions que van per dintre i no s'endevinen per fora. La certesa que tot és continu i té un final. L'acabament de la tranquil·litat, robada (i jutjada), tan desitjada. En el fons, jo mateixa.

Sant Medir 2008

Avui és Sant Medir, una de les festes populars que més m'agrada. La llegenda diu que... "
Sant Medir era pagès. Visqué cap a l'any 303 a Sant Cugat del Vallès, durant el domini romà de Dioclecià, que mantingué una forta persecució vers els cristians. Un d'ells, el Bisbe Sever, sentint-se en perill decideix fugir de Barcelona; perseguit pels romans, emprengué el cami de Sant Cugat on trobà al nostre Sant plantant faves. Li explicà el motiu de la seva fugida i, decidit a morir per la fe de Jesucrist, li demana que si és preguntat per ell, els respongui amb la veritat. Que els digués que mentre ell sembrava les faves el bisbe havia passat per aquell lloc, i que de ben segur el trobarien pocs metres avall.Els perseguidors en trobar-se a Medir preguntaren pel Bisbe i ell respongué amb la veritat. Un cop dit això, les faves eren crescudes i florides, produïnt així el miracle.Sentint-se enganyats, els romans portaren pres a Medir i el van martiritzar juntament amb el Bisbe Sever, al que també havien capturat."

(extret de http://www.santmedir.org/llegenda.html).

Aquest matí, abans de les 8, ja m'han despertat els petards de la colla del meu barri i ara, en tornar per dinar, he vist que s'estaven preparant, per la desfilada de la tarda (ruc ínclòs). Recordo com, quan passaven sota del col·legi, ens deixaven sortir i quedar-nos en la vorera per recollir caramels.

Us deixo les impressions desprès d'haver assistit aquesta nit, a la cavalgada del carrer Gran de Gràcia. Des del balcó d'uns amics, he pogut veure la festa amb una altra perspectiva. Carros, calesses, camions, cavalls, bandes de percussió, bandes tradicionals,...El molt Honorable senyor alcalde, Jordi Hereu, encapçalant la desfilada, en un carro. Més tard, el senyor Trias, en una calessa. I com a música de fons els crits de "Ei, aquí!!!" de nens i pares desesperats per agafar, quants més caramels millor. Unes llaminadures que de ben segur, faran las delícies dels dentistes o acabaran oblidats en un pot de la cuina. I això sí, un olor a camp que s'agraeix en aquesta gran ciutat. Ara, en quant ha acabat tot, l'esbandada general ha estat notable i ja s'han posat a netejar 5 camions de BNeta!. Dolça Festa!.

Manolo, hazte la cena tú sólo!

Aquesta frase, que segur aixeca més d’un somriure i d’una riallada, la vaig veure en una paret d’un carrer de Gràcia, fa uns anys. La veritat, a mi em va fer molta gràcia. M’imaginava la dona dient-li al tal Manolo, de les exigències del qual estava farta, que ja no li faria més el sopar. Ni res més, si calia. Llavors, encara no hi havia tanta conscienciació sobre la necessitat que l’home també fes les tasques de la llar. Ni tants estudis amb tants per cent del temps que dediquen ells i elles a planxar, treure la pols o a fer la compra. Cada vegada que llegeixo un, penso si realment serveixen d’alguna cosa.

Hi ha una paraula que mai m’agrada’t i és la d’ajudar...com si fos una tasca aliena. Com quan ofereixes la teva ajuda a un company de feina. “T’ajudo?”. Si és clar!, però també és el pis en el que tu vius, les camises que et poses, el llit en el que dorms,...
El que de veritat serviria, és que es posessin en la pell de la dona que desprès d’un dia de feina, encara ha de posar rentadores, fer el sopar, encarregar-se de que els nens facin tots els deures i comprovar que la nena té l’equip de natació en la motxilla per demà. I no em val l’excusa de “És que no serveixo per a això”. Molt bé, ho has intentat?. Si creus que no serveixes per algunes coses, almenys intenta d’altres. Creus que les dones portem un gen-de-la-neteja incorporat?. Que naixem ensenyades?.

Si no es canvia des de l’educació dels nens, d’ells i d’elles, que la responsabilitat ha de ser compartida i que no hi ha cap motiu pel qual la dona hagi de carregar majoritàriament, amb les tasques de la llar, no hi haurà estudi que conscienciï de res. I altra cosa important: que els nens vegin com els seus pares també planxen, estenen roba, escombren, etc. Que aprenguin amb l’exemple, amb el que veuen.

Ara, també haig de dir que conec pares que fan molt i amb molt de gust i gràcies a ells, tinc l’esperança que les generacions futures canviaran la mentalitat.

Diner massa car

Quan van començar a sortir les “empresses” (per no dir xiringuito) de reagrupament de crèdits, ràpids i fàcils “da igual si tienes Rai o Asnef”, em va donar la sensació de que això no s’aguantaria per enlloc i que més aviat que tard, acabaria fent fallida. Fent càlculs, els clients no s’adonaven que acabarien pagant més?. Molt més, vull dir, encara que en un termini més dilatat en el temps?. Per no parlar de les clàusules abusives, que per fi (encara que amb molt de retard) , va denunciar l’Agència Catalana de Consum el mes passat.

Puc entendre que algú vagi amb l’aigua al coll i que no arribi. Que tingui un imprevist i s’agafi a un clau ardent, encara que li surti molt car. No puc entendre que algunes empreses s’aprofitin d’això, de la desconeixença d’alguns dels seus clients del que realment estan firmant i que no informin adequadament sobre les conseqüències a llarg termini.

Igualment, els crèdits “en 24 hores i sense haver de donar explicacions”, "pel que vulguis”, “per un viatge o anar de compres, un tv de plasma,...”, fent servir unes campanyes publicitàries molt agressives i que inciten a comprar per comprar. . És clar que la decisió última és del consumidor, però se les saben totes per fer l’oferta atractiva i el que és pitjor, fer-nos creure que realment necessitem una tv de plasma o sortir amb 30 bosses d’una tarda de compres.
Des d’aquesta pàgina, l’Agència Catalana de Consum dóna alguns consells per planificar l’economia familiar i posa sobre avís respecte els crèdits ràpids.

No ens deixem enganyar per aquesta societat de consum, que cada vegada va a més i que organitza tota la nostra existència entorn el consumisme. Estaria bé fer un esforç i aprendre a viure amb el mínim, gaudir més del que ja es posseeix, valorar si fa falta adquirir un nou producte. I el més important, saber gaudir del que ens envolta i que, de moment, no s’ha de comprar: la Natura, els moments en bona companyia, el silenci,.....

Informe PISA: L'educació es desploma

Abans de que acabés l’any 2007, vaig voler escriure sobre temes que eren actualitat. Entre una cosa i una altra, molts els vaig deixar “en el tintero” (altra frase que demostra com ha canviat el món en poc temps) i poc a poc, faré alguna referència. Un d’aquests és el del informe PISA, del que ja s’ha dit tot i més. Espero fer algun comentari d'aquí poc. Mentre, com diuen que una imatge val més que mil paraules, us deixo amb aquesta.

The promise you made

The promise you made

If I laid down my love
To come to your defense
Would you worry for me
With a pain in your chest?

Could I rely on your faith to be strong
To picked me back up and to push me along?
Tell me

You'll be there in my hour of need
You won't turn me away
Help me out of the life I lead
Remember the promise you made
Remember the promise you made

If I gave you my soul
For a piece of your mind
Would you carry me with you
To the far edge of time?

Could you understand if you found me untrue
Would we become one, or divided in two
Please tell me


You'll be there in my hour of need
You won't turn me away
Help me out of the life I lead
Remember the promise you made
Remember the promise you made

Could I rely on your faith to be strong
To pick me back up and to push me along
Please tell me

You'll be there in my hour of need
You won't turn me away
Help me out of the life I lead
Remember the promise you made
Remember the promise you made

The promise you made
by Cock Robin

Shackleton i l'Endurance

El Museu Marítim junt amb la Fundació Obra Social de Caixa Catalunya, te (fins el proper diumenge 24 de febrer) una exposició sobre l’expedició que va a dur a terme Sir Ernest Shackleton i la tripulació del vaixell Endurance l’agost de 1914, a l’Antartida. Apart de l'espectacularitat de les fotos que va fer el membre de la tripulació, Frank Hurley, la importància d’aquesta expedició rau en el fet que malgrat les dificultats que van patir (que l’Endurance es quedés atrapat en el gel, el campament de la Paciència durant mesos, etc) se’ls va poder rescatar amb vida a tots els tripulants. Us deixo algunes pàgines per si voleu donar una ullada. http://www.south-pole.com/p0000097.htm, http://www.shackletoncentenary.org/index.php

Malgrat no van poder aconseguir el seu objectiu, travessar l’Antartida des del Mar de Weddell fins el Mar de Ross, aquest grup d’homes, capitanejat per Shackleton (“The Boss”, com li deien en el vaixell), mostra un exemple de supervivència, tenacitat, companyerisme i una vocació autèntica pel que feien. I el que és més important, una resistència, a prova en les situacions més extremes que pot trobar-se l’esser humà. De fet, el mateix Shackleton va rebatejar el vaixell amb el nom Endurance, agafant la paraula d’un lema familiar “La resistència ens farà vèncer” Potser ja va predir que en aquest expedició, faria falta molta resistència física i moral (alguns membres de l’expedició van començar a mostrar trastorns mentals durant els mesos abans del rescat). Durant tota l’expedició, es va preocupar de que tots els expedicionaris, estiguéssin bé i no va parar fins aconseguir que un vaixell xilè, el Yelcho, els rescatés a tots amb vida.
Crec que és un bon exemple de com, en la vida, amb tenacitat i capacitat per resistir fins els embats més terribles, el que de veritat importa és continuar en el camí.

Vulnerabilitat del Far

Sóc el primer que veu sortir el sol i l’últim que contempla com es fon en el mar, en un acte d’amor que es repeteix dia rere dia. L’emoció que em provoca l’espectacle de colors que es succeeix en aquesta unió, m’obliga a compartir-ho amb els altres per la nit. La intensitat, però, no és la mateixa. No hi ha emoció que es pugui transmetre de la mateixa manera. I no haig d’enlluernar tant com per provocar que algú perdi el referent.
Des de la meva aparent calma i serenor, ajudo a que els altres sàpiguen arribar a bon port. Ni la boira ni les turmentes em fan defallir. La meva posició privilegiada, em permet albirar els obstacles i avisar amb temps.

La solitud es recompensada amb el suau onatge del mar i la seva variabilitat, que contraposa la meva estructura feta per resistir els embats d’un element conegut i desconegut alhora.
Els dos ens necessitem i retroalimenten. No existeixo si no és a prop d’ell i ell necessita de la meva resistència per tornar a la calma.

Diàbolo, campana, cilíndric, tu què ets?

A veure noies, no em negareu que durant el dia d’avui no heu comentat això de la nova classificació que li han donat al nostre cos? (això també va per vosaltres que segur que us heu fet un tip de riure amb aquesta nova tipologia de la dona). Que si diàbolo (ja te tela el nom), campana (sense comentaris) o cilíndric (?). Ja els noms, parlen per ells mateixos i l’hem d’agrair al Ministerio de Sanidad y Consumo que hagi estat prenent mides de 10.415 dones d’entre 12 i 70 anys i desprès d’haver-les escanejats (tots vam poder veure a la tele com ho farien), per a treure algunes conclusions. Ara treballo, apart d’un altre lloc, en la biblioteca d’una escola i aquesta matí, fent un cafè a la sala de professors, on el 95 % són dones, ens ha fet molta gràcia llegir la noticia, en portada en molts diaris, i unes i altres es preguntaven què eren: que si jo diàbolo, que si jo crec que tu cilíndirc,... I jo em pregunto, on queda allò de la dona “botijo”, la dona guitarra, l’ampolla de Coca-cola,...

Manca de temps innecessari

"No es el tiempo o la oportunidad lo que engendra amistad y confianza: sino la inclinación de un ser hacia otro".

Marianne en Sentido y Sensibilidad, Jane Austen.

(Imatge: Noia llegint, Jean Honoré Fragonard)

Carnaval Literari

Cada any em dic que em disfrassaré d’una temàtica molt concreta i cada any deixo de fer-ho. Com que avui és Dimarts de Carnaval i no he tingut l’oportunitat de portar aquesta idea a la pràctica, us la explico. De disfresses amb parella, se’n veuen moltes i molt diverses. Però, heu vist mai alguna parella de personatges literaris?. Algú que vagi disfressat de Sherlock Holmes i altra de Dr. Watson o de Tintin i el capità Hadock?. Potser aquests són més comuns, però, i altres parelles literàries ?. Per exemple: Elizabeth Bennet i Mr. Darcy? (Orgull i Prejudici, Jean Austen); Emma Bovary i Léon Dupuis (Madame Bovary, Gustave Flaubert); Maxim de Winter i la seva esposa (Rebecca, Daphne Du Maurier) ; Ebenezer Scrooge i els fantasmes (Conte de Nadal, Charles Dickens) ; Catherine i Heathcliff ( Cumbres borrascosas, Emily Brönte) ; Dorian Gray i Lord Henry Wotton ( El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde),....tot i que voleu dir que algú ens podria reconèixer ( a mi i a la meva parella) ?.
Per si un cas, em quedo amb els “tradicionals” i d’entre d’aquests, el Carnaval de Venècia, amb les seves màscares i vestits, molt més misteriosos i elegants que els que es veuen normalment.

Obligació de decidir

Perquè us feu una idea de la importància que des de la infantesa hi ha de saber decidir, us posaré un exemple. Una de les meves nebodes, és incapaç de decidir per ella mateixa què vol, en les coses més banals. Desprès de preguntar-li que vol per berenar i de dir-me “el que tu vulguis”, ja cansada d’aquesta resposta vaig dir-li “Si?. Doncs un tros de pa dur” i ella, rient, em torna a dir que li és igual. Veient que es comporta d’aquesta manera en altres àrees, vaig explicar-li que si no aprenia a prendre decisions i deixava que fossin els altres els que ho fessin, potser hi hauria alguna cosa que no l’agradés, apart d’altres conseqüències. Potser la seva falta de decisió es deu al fet de voler agradar ( "i si el que decideixo no l’agrada...?"), a que l’han deixat poc marge per a fer-ho i s’ha acostumat o a que realment, l’és igual si la seva tieta li dóna un tros de pa de fa dos dies per berenar.
Aquesta manera d’actuar, es pot arrossegar fins l’edat adulta quan la persona ha de prendre decisions importants, que estructuraren la seva vida. Una de les possibles causes que trobo en voler que els altres decideixin per a un, és que d’aquesta manera la responsabilitat, si no va bé, sigui de l’altre. "Si m’equivoco, no he estat jo, doncs jo no vaig decidir". Però, la decisió de fer cas a aquella decisió, en realitat, és d’un mateix. Malgrat un no es doni compte, malgrat tenir la consciència tranquil·la perquè no va rumiar cap a on tirar, sinó que va ser altre.
Altre qüestió, és la falta d’autonomia que hi pot haver, doncs si és depèn d’un altre, no s’és capaç de tirar endavant amb la pròpia vida, amb els èxits i els fracassos. .
No només hi ha el dret de poder decidir, sinó la obligació de fer-ho, doncs sinó hi ha autonomia, la vivència de la pròpia existència ens és aliena. I això, no deixa poder eixamplar els horitzons.

Un altre cop Lluna Plena

Així estic...

Tancat (temporalment) per grip

Estic amb la Grip des de fa dues setmanes i recuperant-me. Espero tornar d'aquí ben poc.

Un clàssic

Propòsits pel 2008

Per quan se us hagi passat la ressaca de la nit passada, us proposo fer un llistat amb els propòsits d’aquest any. Malgrat que tots tenim desitjos, no són ben bé el mateix que els propòsits. En els desitjos, hi ha un anhel de posseir o de l’esdeveniment d’alguna cosa, mentre que els propòsits, impliquen la intenció de fer quelcom i la voluntat hi és present. La llista pot ser llarga o curta, i hi pot haver que es repeteixin rere any (“Perdre pes” “Millorar l’anglès” “No putejar més a aquell company de feina”, ...) o que són nous. Tant se val. El que és important és el següent : que siguin concrets, que es faci per escrit i que s’expliquin a algú per a que s’assabenti de la nostra intenció de fer modificacions en la nostra vida i ens pugui recolzar. Afegiria que en el fet d’escriure’ls, concreteu el propòsit i desgraneu els passos de la següent manera: posant les estratègies que fareu servir per a aconseguir-los, els beneficis que us reportarà fer-ho, les possibles recompenses que tindreu (materials o no) i si els efectes seran a curt, mig o llarg termini ( acabar una carrera pot comportar cursar una assignatura o uns semestres més). També seria bo, afegir les possibles dificultats que un es pot trobar en el camí i com ho resoldrà.
Anar més enllà, seria veure quins d’aquests propòsits impliquen, per exemple, aconseguir, benestar emocional, material, salut, donar-se als demés etc., i quina proporció de la nostra vida dediquem a aconseguir-ho, si això respon veritablement als nostres valors i creences, i si seria un bon moment per a replantejar-se’ls.
Bon Any 2008 i bons propòsits!!.

Què fas per Cap d'Any?

Des de fa anys, potser des del Cap d’Any de 1999 o inclús abans, que sembla que en comptes d’acabar-se l’any, arribi la fi del món. Celebrar que comença un any nou, és important i vull pensar que en l’imaginari col·lectiu, hi ha un sentiment d’alegria pel fet que això comporta una renovació, una nova vida. O almenys, intentar-ho.
Aquesta alegria desfermada que es pot veure per la televisió i pels carrers, amb tota la parafernalia que hi ha al darrera, dóna la sensació de que si no es celebra amb aquesta disbauxa, ja no és el mateix. Anem a veure: crec que molts hem anat a festes de Cap d’Any de barra lliure, que de lliure no tenen res, sinó que més aviat trobes la barra atapeïda de gent, intentant demanar una copa. I desprès d’haver-te deixat la veu i la paciència, quan vols tornar amb el teu ramat de col·legues, els cops de la gent que balla fan que se’t vessi el got i acabis bevent la meitat de la meitat i a sobre no justifica el que has pagat.
En fi. Darrera de la frase, tan escoltada aquests dies, “Què faràs per Cap d’Any?”, hi ha un munt de possibilitats i tant divertit pot ser sortir i ballar fins la matinada, una nit especial en un hotel de luxe, fer un sopar i prendre el raïm amb els amics, muntar un karaoke o llevar-se aviat per rebre l’any nou contemplant algun paratge lluny de la ciutat. El que importa és l'esperit.
De totes formes, que passeu un bon Cap d’Any, sigui com sigui, amb ganes de començar l’Any Nou 2008 amb alegria i especialment per a tots els que heu de treballar aquesta nit. I això si, modereu la ingesta d’alcohol. El vostre fetge i el vostre cap, us ho agrairà.

To be or not to be

Algun cop m’has dit que sóc una intel·lectual, a vegades amb aquell to de conyeta. No és que em senti ofesa, però em pregunto perquè haig de justificar res i menys a què dedico el meu temps lliure i no tan lliure.
Que escrigui no vol dir res. Que tingui un bloc, encara menys. No cal que ho llegeixis, però. Podria dir-te que no ets el perfil pel meu bloc, però seria massa agosarat. Segurament, ja t’hauràs adonat. No pretenc que agradi a tothom. Cada dia s’obren milers de blocs. Tens on escollir. Ara, això si: respecta com a tu t’agrada que et respectin.

Bon Nadal

Us desitjo un Bon Nadal ple d'Amor i Felicitat. Diorama de Manel Vintró i els germans Castells

L’Estel de Natzaret i el Barça

Creieu que és incompatible passar una tarda de diumenge de futbol, d’un partit mític com el Barça – R. Madrid, i assistir a una funció de pastorets?. Doncs no ho creieu pas. Aquesta tarda he anat amb part dels nebots a la representació de “L’Estel de Natzaret” a la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià . És una versió dels Pastorets de Ramon Pàmies i enguany han fet 100 anys. Les representacions es faran els dies 29 i 30 de desembre i el 12 i 13 de gener de 2008, a les 17.30 i els preus són de 10 € adults i nens majors de 13 anys, 8 € nens i els menors de 3 no paguen.
Les 3 hores i mitja que dura (entreactes inclosos) paguen la pena per l’esforç que es pot veure darrera dels actors i actrius, de totes les edats, la música en directe amb una orquestra de cambra i unes corals encisadores, el vestuari molt encertat i els decorats d’un realisme increïble. De petita, cada Nadal anava a veure els Pastorets ( de Folch i Torres), però no és fins que una es fa gran que aprecia tots els matisos d’una obra de teatre, encara que aquesta es dirigeixi, especialment, al públic infantil.
Doncs bé, l’obra anava desenvolupant-se amb normalitat, quan en tornar de la pausa del primer entreacte, he notat que alguns pares i mares, desapareixien. No m’ha estranyat gaire, ja que molta canalla s’espanta en veure la posada en escena del diable (molt ben fet, tot sigui dit). Però ja, en la tercera part, l’escaqueo ha estat descarat i vet aquí, que un dels pastors, m’ha donat la clau. En una de les escenes en les que acaba de cantar amb dos pastorets, els hi ha dit quelcom més o menys així “Aneu!, que el Barça està perdent i a veure si es pot remuntar!” i l’esclat de riure ha estat considerable. Més tard, amb un diàleg amb dos dimonis els hi diu (senyalant-los cap a dalt, el galliner) “Veieu aquell marcador d’allà que posa 0-1, doncs el Barça està perdent!”. Així, que no calia anar al bar de la parròquia a veure el partit i patir i dir aquells “Aiiiiiii!!!!”. He trobat que ha estat una manera divertida d’informar als de la sala i que ha sabut incloure-ho en el diàleg molt hàbilment.

L'Amor és a tot arreu

Love is all around me, And so the feeling grows, Its written on the wind, Its everywhere I go, oh yes it is,...Ja ho diu la cançó que l’amor és a tot arreu. I si dic a tot arreu, és perquè fins els semàfors de Barcelona, s’han posat romàntics. I sinó, fixeu-vos en aquest, que en la llum intermitent, té dibuixat un cor. Anava a creuar, quan em vaig fixar que hi havia alguna cosa diferent en el semàfor. Llavors vaig veure que algú havia dibuixat un cor, i li vaig demanar a una amiga amb la que anava ( gràcies Montse!) que li fes una foto just en el moment en que s’encenia. (Per si teniu curiositat , es troba a Passeig St. Joan amb Travessera de Gràcia).

Escatologia catalana i el Nadal

De les tradicions catalanes de Nadal, potser la més coneguda és la de posar el caganer al pessebre. Per a molts és una cosa de mal gust i per d’altres, una tradició divertida i molt nostra (això, no ho posem en dubte). Això, junt amb la tradició del Tió, dóna una imatge dels catalans com a molt marranos. Només ens faltava que grups de música es diguin “Els Pets” o “Lax’n’Busto” (marca d’un laxant dels anys 20). Doncs bé, tot aquest món escatològic, o almenys part d’ell, té una raó de ser. Segons explicava un professor de Filosofia al meu germà, respon a una idea de la fertilització de la terra i de que els fruits que aquesta ha donat, han de tornar per a adobar-la per l’any vinent i continuar tenint prosperitat. És com un acte d’agraïment. És clar que es referia a èpoques passades, quan el pagès (la figura original del caganer) no tenia més remei que sortir al camp. Segons el costumari de Joan Amades, no posar el caganer al pessebre és auguri de mala sort i la tradició es remunta entre els segles XVII i XVIII. Potser haurien de prendre bona nota els de l’Ajuntament de Barcelona, que aquest any no l’han posat, pot ser que responent a l’ordenança de civisme que prohibeix fer les necessitats al carrer (però mira cap a altre costat quan seguidors de futbol campen pel centre de Barcelona, desprès d’haver exhaurit les existències de cerveses). Ara, a uns quants metres de la plaça Sant Jaume, podeu continuar veient caganers en les paradetes i Tiós de la Fira de Santa Llúcia. I si voleu més reivindicació sobre les nostres tradicions, aquí teniu un link que parla d'això.

No he marxat de pont, i què?

Uns dies abans del pont de la Puríssima (o de la Constitució, segons qui ho digui), molta gent em preguntava què faria. I jo, que sempre tinc coses per fer, tot i sabent que el que em preguntaven era si marxaria, ni fos per Catalunya, de viatge, vaig dir Prou! : que no s’aguantin cues interminables a les principals carreteres de camí cap als Pirineus, que no s’agafi un avió cap els Estats Units per tal d’aprofitar la debilitat del dòlar i tornar amb les compres de Nadal fetes, que no et llencis al carrer seguint la bogeria consumista, NO vol dir que no es faci res, oi?. Perquè, a veure, hi ha com una estranya relació entre “fer” i “sortir de la ciutat / poble” i així, setmanes abans del pont, en diferents mitjans de comunicació (i per e-mail!) ens bombardejaven amb anuncis de viatges, a prop o més lluny, per Europa o pel Carib, per anar a esquiar o per relaxar-se en un balneari. I sí, tot això està molt bé. Però, perquè aquesta mena de “psicosi col·lectiva”, per la qual si no se surt fora, vol dir que no es fa res?. I qui diu que quedant-se una a casa, a la ciutat, sigui equivalent a no fer res?. Ens han volgut vendre que només agafant el cotxe i fer quilòmetres, o agafar l’avió i creuar mitja Europa, serà sinònim de que hem fet veritablement, alguna cosa de profit, hem invertit en el nostre temps d’oci, estem inclosos en la roda,...I no és així. Personalment, m’ha donat temps per a només : sortir de festa i ballar i fer unes rises (o moltes diria jo), anar al cinema a veure “Cassandras’s Dream” en V.O.S., parlar molt per telèfon, acabar-me “Orgullo y prejuicio” i començar un altre llibre, estudiar, decorar una mica la casa, escriure, fer una petita excursió per Collserola, visitar els nebots,... i encara em preguntareu si he fet alguna cosa aquest pont?.

Si (R. Kipling)

SiSi puedes conservar la cabeza cuando a tu alrededor
todos la pierden y te echan la culpa;
si puedes confiar en tí mismo cuando los demás dudan de tí,
pero al mismo tiempo tienes en cuenta su duda;
si puedes esperar y no cansarte de la espera,
o siendo engañado por los que te rodean, no pagar con mentiras,
o siendo odiado no dar cabida al odio,
y no obstante no parecer demasiado bueno, ni hablar con demasiada sabiduria...

Si puedes soñar y no dejar que los sueños te dominen;
si puedes pensar y no hacer de los pensamientos tu objetivo;
si puedes encontrarte con el triunfo y el fracaso (desastre)
y tratar a estos dos impostores de la misma manera;
si puedes soportar el escuchar la verdad que has dicho:
tergiversada por bribones para hacer una trampa para los necios,
o contemplar destrozadas las cosas a las que habías dedicado tu vida
y agacharte y reconstruirlas con las herramientas desgastadas...

Si puedes hacer un hato con todos tus triunfos
y arriesgarlo todo de una vez a una sola carta,
y perder, y comenzar de nuevo por el principio
y no dejar de escapar nunca una palabra sobre tu pérdida;
y si puedes obligar a tu corazón, a tus nervios y a tus músculos
a servirte en tu camino mucho después de que hayan perdido su fuerza,
excepto La Voluntad que les dice "!Continuad!"..


Si puedes hablar con la multitud y perseverar en la virtud
o caminar entre Reyes y no cambiar tu manera de ser;
si ni los enemigos ni los buenos amigos pueden dañarte,
si todos los hombres cuentan contigo pero ninguno demasiado;
si puedes emplear el inexorable minuto
recorriendo una distancia que valga los sesenta segundos
tuya es la Tierra y todo lo que hay en ella,
y lo que es más, serás un hombre, hijo míoRudyard Kipling

"Sirenito" (o com es pot liar la troca)

Espero que no només us doni per riure, sinó també per reflexionar.

Bicentenari del naixement de Garibaldi

Aquest any 2007, ha estat l’any del bicentenari del naixement de Giuseppe Garibaldi ( 4 de juliol de 1807) i s’ha celebrat amb tot un seguit d’actes (els podeu consultar en la pàgina oficial del bicentenari). Pels que coneixeu una mica la història d’Europa, sabreu que Garibaldi va ser l’artífex de la unitat de Itàlia i se’l coneix com “el pare de Itàlia”. Home d’incansable lluita pels seus ideals, acèrrim defensor de la llibertat i anticlerical, va recorre Llatinoamèrica i d’altres països, portant a terme lluites a favor de la independència i llibertat. No em vull estendre en quant la seva figura i les gestes que va aconseguir, doncs no ho faria amb el rigor i el coneixement que es mereix, ni tindria prou espai. S’estigui d’acord o no amb els seus ideals, no és pot negar que és una figura mítica.

Per casualitats de la vida, una companya de la meva ex-feina, Lidia, va conèixer a una rebesnéta de Garibaldi, Nadia, de Perú, descendent de la família de la filla de Garibaldi, Teresa Garibaldi casada amb Stefano Canzio. Sabent que havia estudiat Història, li va proposar que l’ajudés a organitzar algun acte pel bicentenari, a Barcelona, fent una recerca en quant la relació de Garibaldi amb Espanya. A aquest engrescador projecte, se’ls hi va afegir un altre company (felicitats pels pòsters Marc), apassionat de la Història i estudiant d’aquesta, i així van començar a dedicar-hi moltes hores, esforços i il·lusió, inclús un viatge de tots tres a Roma, per recopilar més informació. El resultat d’aquests intensos mesos, es va materialitzar els passats 29 i 30 de novembre, a la Casa Degli Italiani, (podeu veure aquí la crònica). La Casa Degli Italiani, al passatge Méndez Vigo 8, va tenir la amabilitat de posar tots els recursos per a que l’acte fos, en merescut reconeixement per l’esforç, igual que l’oportunitat de que dos descendents del general, s'hagin conegut, doncs va comptart, igualment, amb la presència d’Annita Garibaldi Jallet, besnéta del mateix.Les intervencions van donar una idea global de la vida i obra de Garibaldi, plena de curiositats i amb l’oportunitat de conèixer, si no de primera mà gairebé, molt de prop la seva figura més humana i familiar.
Desprès de l’acte, els més joves (encara que tots tenim una edat ja, eh?), ens vam anar a la part de “rauxa” de les jornades. I això va ser: unes copes en el bar Orange Café Claris (Pau Clarís 143), amb una il·luminació que convida a aquells sopars íntims i de confidències i unes frankfurts (ep!, encara us dura la broma??) on vam estar fins que ens vam fer fora cap a les dues. I quin eren els temes de la “jornada oficiosa”?, ui!, això,.. ja ni me’n recordo...

Mind the Gap ( i altres foteses)

No sé si us haveu assabentat de que el metro de Londres ha fet fora a la seva locutora, per haver gravat uns missatges on es fotia de tothom i haver-los penjat en la seva pàgina web. Emma Clarke, treballava des de feia 8 anys i segons ha dit al Evening Standard, ho va fer més de broma, que no pas per ofendre. Però es veu que els de la London Underground, no se l’han pres així i han decidit prescindir de la seva veu suau i dolça. L'Emma , era l'encarregada de recordar als passatgers del metro frases com "mind the gap" o "stand clear of the closing doors". Entre les seves perles, que podeu escoltar a la seva web i que us recomano, doncs ho fa amb la mateixa veu dolça i amable que les advertencies oficials, hi ha“"¿Podria el passatger de la samarreta vermella que simula llegir el periòdic, però que en realitat està miranto el pit a aquella dona, deixar de fer-ho, si us plau? Vosté no enganya a ningú, vosté és un brut pervertit", o "Recordem als nostres amics els turistes norteamericans que segurament estan parlant una mica massa alt".

Encara me’n recordo del primer cop que vaig ser a Londres, fa moltíssims anys, i en agafar el metro no parava de sentir allò de “Mind the gap”. Els estudiants d’anglès de l’escola on estava, feiem molta conya amb això. Desprès, els ferrocarrils de la Generalitat, han catalanitzat aquesta frase com “Pareu atenció a la separació entre el tren i l’andana”. Buf!, què llarg. Em quedo amb el "Mind the gap".

Nothing else matters

Metallica and the San Francisco Symphony Orchestra.

No és que m'agradi aquest tipus de música, però faré una excepció amb aquesta cançó.

23 Novembre "Dia Sense Compres"

Avui és el "dia sense compres”, almenys a l’Estat espanyol i ignoro si a cap país més. A la resta del món, es demà dia 24, nomenant-se el “Buy Nothing Day”. No cal dir que és un dia per no comprar res. Res de res. I, més que per no comprar res, fer una petita reflexió, ni que sigui per un dia, d’aquesta falera que tenim els humans en comprar, comprar i comprar. De consumir, moltíssimes vegades, coses innecessàries, que no només ens buidem la butxaca, sinó que gairebé mai ens omplen, més que per moments. I així, hem de tornar a comprar i es fa una roda, difícil, però no impossible –dic jo - de parar.
A Barcelona, no he vist cap acció, ni cap col·lectiu que hagi preparat res, i malgrat ser una dona més de lluita intel·lectual que d’encapçalar una manifestació, hi ha causes que em motivarien a sortir al carrer. I aquesta és una d'elles. Només he trobat aquesta pàgina de Ecologistas en Acción. En fí.
Si avui ja heu “caigut”, que sapigueu que demà hi ha altra oportunitat, doncs torna a ser el dia sense compres, “Buy Nothing Day” i que, coincidint amb la temporada preNadal (o més aviat, de plena temporada nadalenca, doncs qualsevol any ens planten les llums de Nadal a la platja) ens animen a que fem un consum amb seny.

Busco company de viatge

Busco company de viatge. La destinació és la vida en sí mateixa. El conèixer-nos mutúament, afrontar reptes plegats i la felicitat, els nostres objectius. Compartirem dies d’un sol radiant i també de xàfecs i inclús de tempestes. Porta paraigües. Jo portaré un impermeable. M’agrada mullar-me amb la pluja. Em fa créixer. Equipatge lleuger, amb lo indispensable: sentit de l’humor, tenacitat, respecte i ganes d’aprendre a cada pas. Apart, el que cadascú porti. M’agrada saber què hi ha en el fons i prometo que quedarà entre nosaltres. Jo busco el mateix. Necessito moments de soledat, així que no pensis que estic enfadada amb tu. Amb una mica de paciència i molta estimació, podràs aconseguir entrar en el meu cor. I qui entra en ell, és difícil que el deixi sortir. Tot i que hi haurà dies en que hagi d’agafar una desviació o inclús em quedi parada en el camí, no et refiïs. Tornaré a caminar amb energies renovades abans de que et doni temps de saber què em passa. M’agradarà contemplar postes de sol en el mar i quedar-me fins tard escrivint o llegint. No és indispensable que a tu també t’agradi, només que m’ho respectis. Podem aprendre plegats de les inquietuds de cadascú, sempre que arribem a un acord.
Si hem de dir-nos qualsevol cosa que no ens agradi, no esperarem que passin dies ni que barregem el passat. Si un dia em dius que m’admires, t’ho agrairé i et diré que tens motius per fer-ho. De fet, si em sento estimada i reconeguda és més fàcil que llueixi amb el meu màxim esplendor. A tots ens agrada sentir-nos així i espero que a tu també. No et tallaré les ales. És més, t’animaré a que et demostris que ets capaç de volar ben alt. T’avisaré si veig que pots caure i fer-te mal. La decisió, però, serà sempre teva. Et guariré les ferides. No cal dir que caps dels dos farà llenya de l’arbre caigut. M’agraden els boscos. Desitjaré que ens donem suport en els nostres respectius projectes, malgrat no els compartim sempre. Això no traurà que haurem de tenir un projecte vital comú. La nostra llar serà l’espai, amb caliu, on ens trobem a gust i protegits dels maldecaps diaris. No sé si tindrem llar de foc, però procurarem que l’escalfor sigui suficient com perque sempre estiguem a gust i mai ens cremem. Farem una excepció quan ens deixem portar per la passió. És excitant la barreja d’aigua i foc. Petons i abraçades no faltaran mai. Les paraules suaus i una mirada comprensiva, faran més que el millor dels regals. No ho oblidis.
Si tenim nens, i que sàpigues que m’agraden molt, m’agradaria que els eduquéssim amb disciplina i molts petons i afecte. Amb molta comprensió i escoltant-los, inclús quan es preocupin perquè el seu osset de peluix s’ha posat malalt. Respectarem la seva manera de ser, com a éssers únics i irrepetibles. No importa si no els comprem tot el que ens demanin. La imaginació i gaudir de la Natura, em semblen els millors regals que els puguem oferir. I molta lectura. Amb Amor. Potser com aquesta. No se sap mai.
Lupe

El preu de la Intimitat

El dijous a la nit en vam convidar al teatre a veure l’obra “Intimitat” al teatre Villarroel, on actuen el Joel Joan, la Clara Segura, el Josep Julien, el Pepo Blasco i l’Elena Fortuny. Com podeu llegir a la web del teatre, l’obra tracta d’un matrimoni que desprès de 6 anys, està en crisi i l’home dubte en si ha de deixar la seva dona i dos fills o intentar recuperar la relació. Bé, no us vull aixafar la guitarra, per si voleu veure-la, hi haurà representacions fins el 6 de gener i desprès anirà per tota Catalunya.
Em quedo amb un parell de curiositats; una, la sobreactuació de Joel Joan, ja que a vegades em semblava que estava veient un capítol de “Plats bruts” (i n’he vist molts pocs), i l’altra, és això de que caiguin en determinats moments els protagonistes. És potser una metàfora del declivi del seu matrimoni?. Si l’heu vista, ja em direu com ho interpreteu.
Al final el protagonista, el Xavier, diu una frase que dóna que pensar: “El somni o el malson de la família feliç ens obsessiona a tots; és una de les poques idees utòpiques que ens queden”.

Trencament en la muntanya russa

Un dia en van pujar en una muntanya russa. No podia dir ni que si, ni que no, així que no em va quedar més remei que estar-m’hi. De seguida vaig notar que no només pujava per a veure i gairebé tocar el cel, sinó que també baixava, en ocasions de manera vertiginosa, fins a tocar el terra. Era en aquestes baixades quan vaig començar a veure que la cosa anava de debò i que, seria així per la resta del viatge. A força de pujades i baixades, cada vegada més, alguna cosa es trencava dintre meu. I els trams de baixada, cada cop més, eren molt freqüents. I tornar a pujar, em costava, temps i esforços. No va ser fins que vaig donar moltes voltes que vaig adonar-me que sempre em trencava als mateixos trams. Vaig posar-hi més atenció als trams on em passava això, doncs volia saber si els podia arreglar. Estava comprovant la qualitat del material dels trams defectuosos , quan vaig sentir com la sang brollava dins meu i no ho podia parar. Corria per dintre meu i envaïa fins el més petit espai del meu ésser. Però ningú notava el meu estat interior. Els moments de tocar el cel, els estels amb les mans, em feien oblidar que la sang continuava corrent per dintre meu. I així, van passar els anys, on les baixades eren molt intenses, igualment que les pujades, tot i que ja no em costava tant tornar a pujar. Fins que un dia, vaig decidir que volia fer el viatge per altres trajectes i tenir més espai en la meva cadira i poder estendre els braços per poder tocar el cel amb llibertat, sense que ningú em digués quan i com fer-ho i poder baixar sense haver d’agafar-me fort.

Què es pot fer un cap de setmana

Tot i que no acostumo a escriure del que faig, com si fos un diari (ja en tinc prou amb el "personal") encara que crec que és la raó de ser d'un blog, de tant en tant faig excepcions. Com avui, com aquesta nit. Malgrat tenir moltes ganes de sortir, molts caps de setmana, i aquest és un d'ells, tinc altres, diguem-ne obligacions, que fan que m'hagi de quedar i fer més vida "inside" que no fora (i no per falta de ganes, doncs sempre hi ha un munt de coses que vull fer).Haig de començar a estudiar perquè desprès al gener,venen les lamentacions; el dilluns tinc un examen d'anglès; i d'anglès també tinc feina, doncs m'he compromès a traduir un article de 15 pàgines pels companys. Apart, estic pintant el passadís i l'entrada i és una feinada, tot i que aquestes coses del bricolatge m'encanten i, modestia apart, sóc molt manetes. Ho vull enllestir, quan abans millor. Però bueno, que si t'organitzes bé el temps, pot donar per fer una mica de vida social i demà he quedat una estona i el diumenge vull anar a la Barcelona World Race , per veure com marxen els vaixells.

Tot i que, hauria de tenir "el pla de la meva vida" per sortir ara de festa, doncs aquesta tarda he anat al gimnàs i ha vingut una monitora suplent que ens ha donat una canya increïble. No sé què havia berenat, però ens ha deixat fets pols. Bon cap de setmana, o com diem per aquí " finde".

The Avalanches

Since I left you,
I found the world so new.

The Avalanches

Tintín o Astèrix? ColaCao o Nesquik?

De petits,( o ara de grans encara) què preferíeu llegir, Tintín o Astèrix?. I amb què us agradava la llet, amb ColaCao o amb Nesquik?. Doncs bé, jo tinc la teoria de que la gent que llegia (llegeix) Tintín (o si més no, era el seu favorit davant l’Astèrix) també preferia beure llet amb ColaCao i els que preferien l’Astèrix, amb Nesquik. De moment, a les persones a les que els hi he preguntat, han confirmat aquesta correlació. Jo he preferit més a Tintín i el ColaCao. Fa uns mesos, Canal 33, dintre del actes del centenari de Hergé, va emetre un documental sobre la vida d’Hergé , amb una entrevista que li van fer fa anys i on explicava, gairebé cada historieta, amb tota la simbologia que hi havia al darrera. Realment, res es “perquè sí”. Bé, només és una curiositat, desprès d’observar els hàbits de lectura de la gent. No us la preneu molt seriosament.

Festa sorpresa

Us han fet mai un festa sorpresa?. A mi no perquè diuen que sóc tan organitzada que, les tinc organitzades abans de que es pugui decidir res. Tot i això, us animo a que, si us ve de gust, en feu una quan vulgueu. Bé, això també li passava a una cosina meva, fins aquesta any que ha fet 40 i la seva família va decidir organitzar-li una amb tota la família i amics, sense que ella sospités res, tot i que desprès ens va dir que sí que li van resultar estranyes algunes coses...El dia “D” va ser el passat dissabte i ho vam celebrar amb un dinar, que es va allargar fins a les 7 (això ja passa a vegades) en el poble en el qual he passat la meitat de la meva vida, doncs era on passava l’estiu de petita ( he tornat algun estiu) i ja se sap que les vacances escolars eren molt llargues. Dóna la casualitat que els meus tiets també tenien una torre i altres tiets per part de pare també, així que al final érem una colla important, entre cosins, amics i demés. Tots tenim molts bon records d’aquest lloc i fer-ho allà va ser com tornar a la infantesa i els jocs i bons moments que van passar plegats.

Però anem a la festa.. El marit de la meva cosina li va ensarronar per a anar una mica més tard (ells acostumen a anar els caps de setmana) ja que havíem d’arribar tots els convidats. Quan per fi van arribar, la cara de sorpresa de la meva cosina, no tenia preu (tinc una foto que així ho demostra). Es va emocionar moltíssim de veure tota la seva família (amb algunes baixes, però justificades), els seus ex companys d’ESADE, els de la seva ex feina, alguns que havien vingut des de molt lluny, els de la Coral, etc. Tothom estava allà per felicitar-la en un dia tan assenyalat com és el dels 40, que com deia no sé qui, era la meitat de la vida. Una de les seves germanes i el seu cunyat (ambdós sociòlegs) van tenir la original idea de preparar una enquesta per a veure quant coneixíem a l’homenatjada. Em va fer molta gràcia veure tothom intentant treure informació dels pares i germanes, perquè havia preguntes realment difícils. El seu cunyat, professor i expert en SPSS, va prometre introduir l’enquesta en aquest programa i treure conclusions. Què bo!.
Vam tenir molt bon dia ( a BCN va ploure) i vam poder estar al jardí, on els menuts s’ho van passar d’allò més bé jugant a la pilota i recollint pinyons. (hi ha un munt de pins). Us deixo aquesta foto de les escales que baixàvem i pujàvem mil cops, quan la meva tieta ens preparava gincanes...

Caminada per Collserola

El passat diumenge dia 28, vaig fer una caminada per Collserola, amb el Centre Excursionista de Catalunya, que organitzava la 17a Caminada Popular a la Serra de Collserola. La vaig fer amb una amiga i l’amiga d’aquesta, junt amb 2108 persones més, doncs he mirat en la web i vam arribar a ser 2111 participants. Ens va fer un dia molt maco, va haver molt bon rotllo, i tot allò que ja sabeu de l’esperit de l’excursionista, on tothom es saluda i s’ajuda si cal, però que desprès te’l trobes pel Passeig de Gràcia i ni punyetero caso (segons la meva amiga). Faré una excepció als ciclistes que semblaven una mica molestos amb tota aquesta colla de xirucaires que anàvem passejant per la muntanya. Es veu que anar sobre dos rodes dóna més drets que el fet d’anar caminant. Jo he anat molts cops a Collserola i és un dels indrets que més “promociono” (em dedico a recomanar moltes coses entre els amics, familiars, ...) sobretot als que vivim a Barna, ja que és molt a prop, es pot arribar amb els ferrocarrils, hi ha rutes per a tots els membres de la família i té unes vistes immillorables de la ciutat i més enllà.
En total van ser 15 km. entre el Parc de Cervantes i el Laberint d’Horta i nosaltres ho vam fer en 4h10’, que no està malament tenint en compte les parades de l’avituallament , les fotos, etc. Quan vam arribar, ens van donar dues ampolles d’aigua i tota la Coca- Cola del món (ideal per reposar??). A la foto, "moment tap" o com els embussos també es donen a la muntanya. No he posat la resta de les fotos per allò de la protecció de dades... (o algo així, oi?).
Doncs res, que si l’any vinent us animeu, us ho recomano. Ho té tot; Natura, bon rotllo, aire sa, vistes de la ciutat (pels que sou molt urbanites), podeu fer amics, etc. Ah!, com a curiositat, en la sortida ( a les 9:30) vam posar la música de “Carros de fuego”, més que res per animar-nos...

Teories de tardor

La tardor fa que caiguin les fulles i que el paissage canviï, ens vingui més de gust estar a casa, faci més fred, la llum del cel al capvespre ens fa pensar més en el camí fet i el que queda per fer. Algunes lectures podrien ser com les del llibre de E. Punset, que tot i que no he llegit, us fa cinc entims en l'entrevista de La Vanguardia.Ja em direu si us agrada. La teoria està tan bé...

Revolucions internes

És tard, no sé quina hora és,

però és fosc fa estona.

És fàcil veure que no hi ets,

ni un paper, ja poc importa.

Poso els peus a terra, vull caminar,

necessito despertar en un dia radiant.

Encara em queda temps per descobrir

tot alló que m'he amagat i que no m'he volgut dir.

Corren, corren pels carrers, corren

paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.

I ploren, ploren pels carrers, ploren

com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.

Difícil descobrir qui soc avuí.

Una gota em cau mentre un altre em treu la set.

Plou i fa sol alhora

Tomba la bala bala,tomba la bala

que m'apuntava, era la meva

i jo mateix em disparava.

Raig de llum il·lumina'm, treu-me el fum.

Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma

No s'esborren, en conformo en mirar-me

Mirar-me de dins cap a fora.

On puc anar-te a buscar? Nena no és broma...

Hauria d'haver estat diferent,

però en un moment s'han tancat les portes.

Poso els peus a terra, vull caminar

necessito despertar en un dia radiant.

Encara em queda temps per descobrir

tot allò que t'he amagat i que no t'he volgut dir.

Corren, corren pels carrers, corren

paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.

I ploren, ploren pels carrers, ploren

com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.

Corren, Gossos.

Aquells segons abans...

...d’un primer petó...aquelles mil·lèsimes de segons que sembla que no acaben mai...

(Fotograma de la pel·lícula “Orgullo y prejuicio”, amb Keira Knightley i Matthew Macfadyen basada en la novel·la de Jean Austen, “Pride and prejudice”).

Un petó així s'hauria d'eternitzar

Un petó mític en "De aquí a la eternidad" amb Burt Lancaster i Deborah Kerr.

Bovarisme

“La conversación de Charles era plana como la acera de una calle, y los lugares comunes de todo el mundo, vestidos con su ropaje más vulgar, desfilaban por ella sin lograr suscitar emoción, risa ni ilusiones. [...]. Pero éste, qué iba a enseñar, éste no sabia nada, no deseaba nada. La creía feliz y a ella le irritaba su calma tan firmemente asentada, por su serena gravedad y hasta por la felicidad que ella misma proporcionaba”.
Madame Bovary, Gustave Flaubert

L'alcoholímetre de l'Autònoma

He pogut veure que a l'estació dels ferrocarrils de la Universitat Autònoma (UAB), hi ha vàries màquines d'aquestes de vending. Això no tindria res d'especial si no fos perquè en una d'aquestes, hi havia productes d'higiene personal, com xampús, etc. Fins aquí tot bé, doncs, a qui no se l'ha ocurregut això de rentar-se el cabell entre estació i estació, treient el cap en un dia de pluja?. Bé. El que em va estranyar més, va ser veure que en aquesta mateixa màquina venien un alcoholímetre (per 17 €, per si us interessa). A veure, que els estudiants beuen ja ho sabem. Que pot ser que sigui per comprovar que un encara pot trobar la facultat i l'aula en el laberint que és l'Autònoma?. Pot ser.O potser és per algún professor que vol saber si encara pot entrar amb dignitat a classe desprès d'un dinar, havent-se passat amb el vi?.No ho sé. El fet és que dóna què pensar que estigui just quan has d'agafar els ferrocates. Una es pregunta... i si és perquè bufi el conductor????.....

Tenir cura de la Terra

He vist que el blog http://www.blogactionday.com/ ha proposat que avui dia 15 d’octubre, els que tenim un blog o pàgina web, escrivim un post relacionat amb el medi ambient. Així, aquí està la meva contribució a “parar” (o si més no, que sigui més lenta) la degradació i la destrucció del medi ambient, que en definitiva, és qui ens ho dóna tot.
- estalvi d’aigua, amb dutxes curtes, tancant l’aixeta quan ens rentem les dents, posant el rentaplats i la rentadora quan estan plens o en el programa “eco”, etc.
- estalvi de llum, apagant els “stand by” dels electrodomèstics , desendollant allò que no fem servir habitualment (com el carregador del mòbil), comprant electrodomèstics que tinguin el distintiu A, etc.
- no tenir enceses les llums de casa innecessàriament i posar fluorescents en llocs com la cuina.

- comprar productes frescos. A l’hora de comprar envasat, escollir el vidre, doncs te més vida de reciclatge.
- no obrir i tancar la nevera constantment.
- fer servir productes de neteja poc agressius i contaminants.
- utilitzar el transport públic sempre que puguem.
- reciclar.
- fer servir bosses de roba o el carrito de la compra, per anar a la compra, en comptes de bosses de plàstic.
- tenir plantes a casa i tenir–ne cura d’elles.
- tenir cura i respectar els animals.
- conscienciar als més menuts de la importància de tenir menys i gaudir més de la Natura.
-respectar els espais comuns i en especial els parcs, muntanyes, platges, etc., recollint la brossa que generem.
- preguntar-se si ens fan falta tantes coses que anem acumulant i la producció de les quals suposa una despesa d’energia.
- conscienciar-nos que això ens afecta, ara, a tots.

La Fira de Frankfurt

Si no heu sentit a parlar de la Fira de Frankfurt aquesta setmana, és que no viviu en aquest planeta. Ens la trobem a tot arreu!. Bé, tant si us agrada llegir com si no, almenys sabreu de què va la famosa Fira. A veure, va de llibres. No sigueu com un que li van preguntar pel carrer, en el programa "Versió RAC1" i que va dir que li semblava molt bé que es fessin fires gastronòmiques...En fí. A vegades crec que ja posen els talls amb aquesta intenció. Ara, també hi havia que sí que savien de què anava la Fira. (podeu trobar el tall en la web de RAC 1 , el de les 16:00. Encara no m'he posat a veure com adjuntar audios.) I si no, segur que vau veure en la portada de molts periòdics, la foto de Quim Monzó, que va fer el discurs inaugural, que podeu veure en la mateixa web de la Fira . Veient el cartell de la Fira em pregunto ( a vegades, puc ser pitjor que la Terribas), perquè aquesta ballarina aixecant unes peses?.És com voler dir que a la cultura catalana, li està costant un gran esforç tirar endavant?. O que malgrat ser d'un gran pes, fins i tot ho pot suportar una ballarina lleugera i fràgil?. Es tracta de la delicadesa (la cultura en sí) en un món difícil i ferotge ( el de l'editorial) ? O tot remet a l'espectacle que van fer i era com un fotograma?.Per cert, que si aneu a Alemanya i demaneu una frankfurt, us miraran amb cara de "aquesta està boig" i és que els haureu de demanar una frankfurter Bratwürstchen .

Voleu repartir Amor ?

"L'Amor és l'única cosa que augmenta quan es reparteix" Antoine de Saint-Exupéry

Què podria haver passat si s'haguessin decidit a parlar?

Què podria haver passat si s’haguessin decidit a parlar?. Els dos pensen en lo mateix...

Fires de Festa Major

Aquesta tarda, com moltes altres, he anat amb els nebots de passeig. Aprofitant que hem dinat tots a casa d’una de les meves germanes, que viu a prop de Sarrià, hem anat a la Fira que han posat per la Festa Major. Suposo que en algun moment o altre de la vostra vida, heu anat a aquestes fires que es posen per festes majors, on hi ha tota mena d’atraccions: autos de xoc, llits elàstics, trenets, cotxes de bombers i altres medis de locomoció per als més petits, aneguets per pescar, tir amb balins, pomes de sucre, xurros, etc. D’entrada l’ambient que es respira ja és digne de ser analitzat. Mentre els nens (i alguns, no tant nens), s’entusiasmen amb això i allò altre per pujar , els pares esperen estoicament, mentre van saludat mil i un cops a les seves criatures. Les cares de felicitat, però, no tenen preu. Tot i que, s’ha de pagar i els preus eren: 2.50 € 1 viatge, 6 € 3 viatges i 10 € 6 viatges. Si compreu, però, les fitxes d’una en una, encara que us sortirà més car, donareu una mica de conversa als avorrits venedors de fitxes. Tema apart, són les músiques que posen i que sense elles, la Fira no seria lo mateix. Haig d’agrair que en les atraccions pels més menuts, no ens hagin “maxacat” amb el reaggeton i que han tingut el detall de posar cançons infantils en català. No obstant, quan han canviat el CD, han posat un de nadales. Hmm, una mica aviat potser. Els que sembla que estan més entretinguts, són els del tiro amb balins a les boletes on, segons el cartell, “Sempre toca” i els de l’aneguet, que es deuen fotre de la falta d’habilitat d’alguns per tal de pescar un ànec, que l’única cosa que fa, és donar voltes en un circuit tancat d’aigua. Ni tant sols aixeca el vol. I si d’aixecar estem parlant, hauríeu de veure la manera que tenen de posar les atraccions, Déu meu!. Trossos de fusta o capses, per aguantar atraccions que deuen pesar uns quants quilos i que no passarien ni mitja inspecció. En fi. Sort que, aquestes qüestions només te les planteges quan ja ets una mica més gran i que el record que s’emporten els nens és que, per un moment, han conduït un cotxe de bombers i que tothom els saludava!!.

De casa a la feina i de la feina a casa?

Ara que ja ha passat un mes des de la “rentreé” de setembre, potser teniu ganes de sortir de la rutina i no tenir la sensació de que només aneu de casa a la feina ( la uni) i de la feina ( la uni) a casa, sense fer res per a desconnectar. Hi ha diversos motius pels quals us recomano fer alguna activitat. El primer, per sortir de la rutina i no tenir la sensació de que cada dia es fa lo mateix i que això us acabi esgotant psicològicament. El segon, és per aprendre alguna cosa nova, adquirint noves habilitats o perfeccionant les que ja teniu, apart de que fa treballar el cervell. I el darrer, per socialitzar-se, ja que som éssers socials i necessitem dels altres i ens anem transformant amb els altres.Apart de les típiques de principis de setembre, com apuntar-se al gimnàs (no és lo mateix que anar, eh!), fer anglès (l’assignatura pendent d’aquest país) i treure’s el carnet de conduir (tard o d’hora s’ha de fer, encara que cada dia hi ha més consciència d’agafar el transport públic), hi ha moltes activitats per fer. Pels que sou de Barcelona (ho sento, però és que fer una recerca de tot el que es fa per tot el territori em portaria molta feina. Pels qui viviu a l’estranger, ja ni em parlem...Ara, segur que també n’hi ha.) hi ha un munt d’activitats, tant de matí, vespre o caps de setmana. Aquí us deixo algunes webs, dels centres més coneguts. Ateneu Barcelonès ,British Council, Caixa Forum, Casa Elizalde , Casa Golferichs , Cosmo Caixa , Goethe Institut , Òmnium Cultural , altres per barris de BCN , Festes Majors d’arreu de Catalunya,etc. Si sou solidaris i altruistes, també trobareu institucions a casa nostra , sense que hagueu de fer un llarg viatge: ACNUR, Agrupacio d’Escoltes Catalans, Arquitectes sense fronteres, Caritas, ONGs, Suport social a Barcelona,... Encara que, si per falta de temps o altres motius, no podeu fer alguna activitat fora, sempre podeu tenir un “hobby” a casa. Ehem, però veure la tele, no és cap activitat, eh?. Si més no, és passiva i estem parlant d’activar-se!.

L'Amor és cec

L'Amor és cec.