Asseguts tots dos en una cadira de rodes, protegits del primaveral temps, sota l'ombra dels arbres. La lentitud dels seus moviments em sembla tan tendra com les mirades, no sense certa dificultat, que es fan l'un a l'altre. Les seves mans, que han acariciat la vida fins als seus gairebé 90, aguanten les cartes amb les que passen la tarda. És meravellós veure com el pas del temps no els ha tret la il·lusió de gaudir de les petites coses, així com albirar en ells que la vida, realment, va d'això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari!