Posar etiquetes

Posar etiquetes és inevitable i tots ho fem. Tenim aquesta necessitat d’acotar la persona, de tenir un seguit de paraules per “catalogar-la", que estigui en el nostre “calaix personal” de categories. D’aquesta manera, ens sentim més segurs a l’hora de relacionar-nos. Sabem a què ens podem atènyer amb ella.

Des que naixem, ens etiqueten: ja sabeu, aquelles etiquetes que tant a la criatura, com a la mare, els hi posen en el turmell i canell respectivament. Més tard, ens les van penjant, segons la nostra manera d’actuar: tímid, divertida, entremaliat, llest,...i duren fins l’adolescència, on la cosa va de mal en pitjor. Aquestes, van configurant la nostra manera d’actuar i com els altres es relacionen amb nosaltres i així, es va reforçant l’actitud i creiem que hem d’actuar sempre segons aquestes. Igualment, tractem als altres segons les “etiquetes” que porten posats i que ens mostren inconscientment.
Però, què passa amb les etiquetes? Que estan molt bé per poder localitzar objectes i saber el contingut, però que per les persones, és bastant immobilitzant. Tenint en compte que constantment estem evolucionant, anar sempre amb les mateixes etiquetes, ens pot paralitzar en aquest camí cap a noves maneres d’actuar i de ser.
D’actuar, perquè si sempre estan esperant de nosaltres que ens comporten d’una determinada manera, el dia que la vulguem canviar, ens preguntaran si ens “passa algo”. I de ser, doncs si som capaços de canviar el que hem estat sentit durant anys, i que al final ens hem cregut sense parar-nos a reflexionar si realment és així, acabarem essent d’altra manera.

Lo ideal seria fer un exercici de no etiquetar d’entrada i deixar que les persones ens sorprenguin, deixant de banda les seves pròpies “etiquetes”.