Manolo, hazte la cena tú sólo!

Aquesta frase, que segur aixeca més d’un somriure i d’una riallada, la vaig veure en una paret d’un carrer de Gràcia, fa uns anys. La veritat, a mi em va fer molta gràcia. M’imaginava la dona dient-li al tal Manolo, de les exigències del qual estava farta, que ja no li faria més el sopar. Ni res més, si calia. Llavors, encara no hi havia tanta conscienciació sobre la necessitat que l’home també fes les tasques de la llar. Ni tants estudis amb tants per cent del temps que dediquen ells i elles a planxar, treure la pols o a fer la compra. Cada vegada que llegeixo un, penso si realment serveixen d’alguna cosa.

Hi ha una paraula que mai m’agrada’t i és la d’ajudar...com si fos una tasca aliena. Com quan ofereixes la teva ajuda a un company de feina. “T’ajudo?”. Si és clar!, però també és el pis en el que tu vius, les camises que et poses, el llit en el que dorms,...
El que de veritat serviria, és que es posessin en la pell de la dona que desprès d’un dia de feina, encara ha de posar rentadores, fer el sopar, encarregar-se de que els nens facin tots els deures i comprovar que la nena té l’equip de natació en la motxilla per demà. I no em val l’excusa de “És que no serveixo per a això”. Molt bé, ho has intentat?. Si creus que no serveixes per algunes coses, almenys intenta d’altres. Creus que les dones portem un gen-de-la-neteja incorporat?. Que naixem ensenyades?.

Si no es canvia des de l’educació dels nens, d’ells i d’elles, que la responsabilitat ha de ser compartida i que no hi ha cap motiu pel qual la dona hagi de carregar majoritàriament, amb les tasques de la llar, no hi haurà estudi que conscienciï de res. I altra cosa important: que els nens vegin com els seus pares també planxen, estenen roba, escombren, etc. Que aprenguin amb l’exemple, amb el que veuen.

Ara, també haig de dir que conec pares que fan molt i amb molt de gust i gràcies a ells, tinc l’esperança que les generacions futures canviaran la mentalitat.