Children's Creativity Museum, San Francisco

La meva bona amiga Montse, m'ha parlat aquest matí, en una de les nostres moltes converses sobre creativitat, del Children's Creativity Museum, un museu de creativitat només per a nens, que hi ha a San Francisco. Em  quedo amb aquesta frase extreta de la seva web "At the Children's Creativity Museum, we recognize the importance of instiling a love of learning and building creative confidence at a young age. 

Què us sembla el meu bloc?

No, no cal que em contesteu. De fet, sigui favorable o no la resposta, continuaré escrivint. Accepto, això sí, suggeriments. Podría haver fet la pregunta d'una altra manera, amb un "Us agrada?" I això, ja ho canvia tot. Amb aquest tipus de pregunta, implícitament, estic buscant l'aprovació. En canvi si dic quelcom com "Què us sembla?" deixo oberta la possibilitat de que sigui que si o que no.

Buscar l'aprovació és quelcom que tots fem. Continuament, fem el possible per ser acceptats. Això és molt freqüent, sobretot en la infantesa. A mida que ens fem grans aprenem que, no sempre el que fem o diem serà ben vist pels altres. I no per això, se'ns deixa d'estimar o de valorar com a persona.
A tots ens agrada agradar i ho fem de manera natural. Ara, buscar l'aprovació continuament i de tothom, no només és una pèrdua de temps, sinó que a més, és impossible.
Una altra explicació és, en el meu parer, que sempre busquem la part positiva de les coses. Per això, tendim a preguntar -i a fer afirmacions- en positiu, que no pas en negatiu o de manera neutra. Qui no ha preguntat, en ensenyar una cosa nova, "T'agrada?" No se'ns acudeix dir "A que no t'agrada?" Així que, ja sabeu, us agradi o no, podeu dir la vostra!

Nen, no ploris!

El passat mes de juny vaig escoltar la entrevista que li feien a Jordi Pujol en ocasió del seu 80è aniversari. Explicava, entre d’altres tantes coses de la seva infantesa, que li van educar en la “contenció emocional” i que una de les frases que més va escoltar va ser “Nen, no ploris!” Això em va fer reflexionar sobre el fet d’haver d’amagar les emocions. Qui més, qui menys, també ha sentit en la seva infantesa -i potser també d’adults- aquesta frase. I jo em pregunto, i per què no plorar?
Quin mal hi ha en el fet de mostrar que estem tristos o feliços, que tenim quelcom dintre que ens fa sentir així i que aquesta manera d’expressar-ho ens alleugera (tot i que recents estudis de la Universitat de Florida i d’Holanda han descobert que no ajuda tant).

Des de petit, ens han ensenyat que plorar, sobretot si estem tristos, és un signe de debilitat (això, sobretot pels homes). I així, creixem pensant que hem d’amagar les nostres emocions i que mostrar-les no és adequat. Molts cops, ens incomoda que algú plori davant nostre. No ens han educat per això.

Malgrat que l’educació en el control de les emocions és necessària per viure en societat, l’educació emocional ho és igualment i inclús, és desitjable. Poder identificar les nostres pròpies emocions i saber per què ens sentim així, ens ajuda a saber viure amb aquestes i solucionar els conflictes que puguem tenir. Tanmateix, ens facilita poder connectar amb els altres i mostrar-hi empatia. El que ja no és tan saludable, és el fet de no poder mostrar-les. D’alguna manera s’han de poder expressar, ja que si es queden a dintre, poden ser font d’ansietat o malalties. Una de les maneres de canalitzar les emocions, és a través de l’art. Quants artistes no han fet, sinó, de la seva obra la plasmació de quelcom més profund que la obra en sí. D’una intensitat emocional que no van poder o no van voler, mostrat d’una altra manera.(Salvant les distàncies amb els grans artistes- tot i que potser algun d’ells ho serà- quan els meus nebots em regalen un dibuix, sempre penso que em volen “dir” alguna cosa).
Jo sóc partidària- i sempre que tinc ocasió ho practico- de deixar que la gent plori, que es desfogui, doncs un es queda més relaxat, es treu un pes de sobre. I desprès, deixo que m’expliquin per què se senten així.

Educar en la frustració

En una altra ocasió, ja vaig donar unes pinzellades sobre el tema de la frustració en els nens. És un tema al qual li dono voltes de tant en tant, sobretot quan llegeixo o escolto alguna notícia relacionada amb l'educació d'avui en dia. Psicòlegs i educadors no deixen de repetir la importància que els nens, sentin la frustració. Que s'adonin que no sempre poden aconseguir tot el que vulguin, ni en el moment que vulguin. Estic totalment d'acord en que experimentar la frustració és, no solament educatiu, sinó també necessari. Sobretot en aquesta època de la superabundància i la immediatesa, en la qual sembla que podem tenir tot al nostre abast i en qualsevol moment. Doncs bé, he observat - parlo dels nens que tinc més a prop- que en algunes ocasions, més que educar en la frustració, el que es fa és compensar-la. És a dir, que malgrat que al nen se li nega l'objecte de desig, se li cedeix un altre -material o no- de forma immediata o en el futur, perquè la frustració que senti sigui menor. Em pregunto llavors, si no hi ha aquest marge entre la frustració, amb tot el que comporta i l'aprenentatge, de què serveix dir que no?. És evident que parlo per experiència, recordant com en la meva infantesa, deixaven que em frustrés i no hi havia más.

Juguem al Scrabble?

Aquests passats Reis vaig haver de fer de Patge Reial de la meva família, com cada any des de fa molt, ja que els Reis estan moooolt atrafegats i sempre em demanen que els hi doni un cop de mà. Una de les botigues a les que sempre vaig és l’Abacus, ja que la seva filosofia i preus en convencen. Sempre que haig de fer regals als nebots, els hi compro llibres o jocs didàctics. Mai em veureu amb “xuminades” de tot a cent, doncs prefereixo gastar-me diners en un bon joc o llibre que en molts que acaben en un calaix abandonat. També miro molt què comprar segons, les edats, les habilitats que desenvolupa amb el joc, el tipus de llibres, etc. En broma els hi dic que sóc la “tieta avorrida” però els seus pares m’ho agraeixen.
Així que un matí de gener vaig anar a buscar les últimes joguines que em faltaven. Mentre estava fent cua, vaig veure una periodista d’una ràdio, que anava preguntant als pares i mares de la cua, si els podia entrevistar. Em vaig fixar que primer feia una selecció segons les joguines que portaven a la cistella. A una mare li va dir que ella l’anava molt bé, però aquesta es va negar a parlar. La periodista seguia buscant algú a qui entrevistar i de sobte, em vaig trobar el seu micròfon gairebé amorrat a mi i sense demanar-me permís, em va preguntar perquè havia comprat aquell joc. No vaig tenir temps de dir-li, “Sí, hola, bon dia...”. Ella directe. Considerant que per la ràdio no et veu ningú, ja que si fos la tele m’hagués negat, no em va importar massa. I què era el que buscava la periodista?. Algú que hagués comprat un joc didàctic. Responent a la seva pregunta vaig dir-li que la compra era una decisió personal, ja que la meva neboda estava treballant la lecto-escriptura a l’escola, i vaig considerar que aquest joc l’aniria bé. Que el dia de Nadal vam jugar amb la versió d’adults i com vaig veure que l’agradava, havia decidit regalar-li. Ella insistia en que l’expliqués alguna cosa més i vaig dir-li que de petita havia jugat molt i que trobava que era un bon joc per aprendre noves paraules i que era divertit. El tall no el vaig poder sentir, així que no sé ben bé si el van passar o no.
I mira per on, l’altre dia vaig trobar aquesta entrevista al Campió Mundial de Scrabble, que ves per on, és el joc que havia comprat per la meva neboda.

Frustrar la frustració

Tots hem sentit a dir que els nens d’ara tenen de tot i els hi falta disciplina. M’adono que molts pares confonen la disciplina amb l’estimació i així, pensen que si renyen als seus fills, es com si no els estimessin quan en realitat s’estan preocupant i per tant, fent un acte d’amor envers els seus fills.
La majoria dels nens, estan envoltats de moltes coses i els hi falta lo més essencial: l’amor dels pares, entenent aquest com, entre altres coses, educar per la frustració. Al meu parer, un nen que mai es frustra, s’acostuma a que pot obtenir tot en qualsevol moment i no aprèn a esperar per obtenir el que vol.
L’essència del nen és satisfer tots els seus desitjos i són els adults els que han d’anar “modulant” la seva conducta, pel seu bé psicològic i una saludable vida social. Quan un nen no obté el que desitja- i aquí s’ha de distingir entre els desitjos i les necessitats- ha de reconèixer primer i acceptar desprès, la seva ràbia i impotència, com emocions més del seu aprenentatge vital. Molts cops sento que els pares els hi diuen als seus fills que “la vida és així”, que“no es pot aconseguir tot” o que “ara no pot ser”. I també em trobo que, més que deixar que el nen es quedi frustrat i en conseqüència, amb l’aprenentatge, hi ha un recompensa per apaivagar el que ha creat la pròpia frustració.
D’adults, hi ha moltes accions encaminades a compensar les frustracions diàries.

Informe PISA: L'educació es desploma

Abans de que acabés l’any 2007, vaig voler escriure sobre temes que eren actualitat. Entre una cosa i una altra, molts els vaig deixar “en el tintero” (altra frase que demostra com ha canviat el món en poc temps) i poc a poc, faré alguna referència. Un d’aquests és el del informe PISA, del que ja s’ha dit tot i més. Espero fer algun comentari d'aquí poc. Mentre, com diuen que una imatge val més que mil paraules, us deixo amb aquesta.

L'alcoholímetre de l'Autònoma

He pogut veure que a l'estació dels ferrocarrils de la Universitat Autònoma (UAB), hi ha vàries màquines d'aquestes de vending. Això no tindria res d'especial si no fos perquè en una d'aquestes, hi havia productes d'higiene personal, com xampús, etc. Fins aquí tot bé, doncs, a qui no se l'ha ocurregut això de rentar-se el cabell entre estació i estació, treient el cap en un dia de pluja?. Bé. El que em va estranyar més, va ser veure que en aquesta mateixa màquina venien un alcoholímetre (per 17 €, per si us interessa). A veure, que els estudiants beuen ja ho sabem. Que pot ser que sigui per comprovar que un encara pot trobar la facultat i l'aula en el laberint que és l'Autònoma?. Pot ser.O potser és per algún professor que vol saber si encara pot entrar amb dignitat a classe desprès d'un dinar, havent-se passat amb el vi?.No ho sé. El fet és que dóna què pensar que estigui just quan has d'agafar els ferrocates. Una es pregunta... i si és perquè bufi el conductor????.....

Tornada al cole

El passat dimecres 12, 1.136.100 alumnes van començar l’escola a Catalunya, essent 30.000 d’aquests, alumnes nous. Per altra part, avui, ha començat el curs 07-08 per als universitaris, tot i que en algunes universitats ho van fer fa setmanes. Aquests primers dies, és un dels preferits per a veure les reaccions dels nens, i de pas recordar les pròpies, en tornar al cole. Aquell primer dia, quan portaves els llibres i llibretes noves, quan et trobaves a la taula de la classe, tot el material, perfectament col·locat (aquella goma Milan!!) on no faltava de res (els pares, ja ho pagaven, ja). Quan tenies allò de “com seran els profes d’aquest any?” i que ja criticàvem a l’hora del pati. Les companyes de sempre i alguna nova. I l’uniforme, (sí, com milers d’estudiants, portava uniforme) que tot i que a mida que et feies gran et senties una mica ridícula, és molt pràctic. I a més, desprès t’adones que, la roba (“anar de carrer”, li dèiem nosaltres!!!) també uniforma, i es poden veure, sobretot en gent molt jove, que van tots vestits gairebé iguals. I és que, ens agradi o no, l’hagin portat o no, anem uniformats.

Biotecnologia i català

El dimecres 18 van sortir les notes de tall per a accedir a la universitat el proper curs 07-08. Si mireu en la taula de les universitats catalanes, podeu veure que en el “Top ten”, en primer lloc està Biotecnologia (Universitat Autònoma) amb un 8.68 (hi ha 80 places), seguida de Medicina (UB) amb un 8.47. Biotecnologia a Tarragona (Universitat Rovira i Virgili) està en 8a posició i té una nota de tall de 8.02 (hi ha 45 places).
Les carreres més demandades són Medicina, Mestre d'Educació Infantil, Ciències Empresarials, Infermeria, Psicologia, i Administració i direcció d'empreses. Hi ha dos noticies rellevants respecte a les notes per a entrar a la universitat. Una és l’augment de la demanda de la carrera de Biotecnologia i una altra, la davallada de la demanda de Filologia Catalana. Quant la primera, és evident que es tracta d’uns estudis relativament nous i que cada vegada més, la Biotecnologia és present en molts àmbits de la vida diària com la medicina, la farmàcia, l’agricultura i els aliments, i que la recerca que es fa, dóna uns resultats de molta importància.No entraré aquí en els inconvenients que aquesta pot tenir. Precisament hi haurà un congrés de Biotecnologia, el 13th European Congress on Biotechnology, a Barcelona els dies 16-19 de setembre. No podem negar la importància que te i que tindrà en el futur. I parlant de futur, on queden les carreres d’Humanitats com la Filologia Catalana?. Aquesta ha experimentat un descens en quant la demanda i crec que és preocupant que no hi hagi més interès per a estudiar-la, ja que, d’on sortiran els professionals que hagin de corregir els textos que s'escriguin?. Quin futur l’espera a la llengua catalana?. I com és que des de l’escola, la universitat i des de la societat en general, no es fa res per a fer veure la importància de les Humanitats?. Per què no tenen el prestigi que poden tenir la resta de titulacions?. Creieu que la societat romandria igual sense la Filosofia, l’Art, etc.?.No ho crec pas

Exàmens:tipologia d'estudiant

Ara que estem en època d’exàmens, segur que molts de vosaltres us heu trobat amb aquestes situacions típiques, abans d’entrar a l’examen. Em refereixo als comentaris que fa la gent abans d’entrar a l’aula. Aquests es podrien classificar entre els que et diuen que ho porten molt bé i els que et diuen que ho porten molt malament. També hi ha uns altres que no et diuen res, però d’aquests, per raons obvies, no parlaré. D’entre els que et diuen que "ho porto molt bé", hi ha els que, en realitat, no saben ni el nom del professor o professora de l’assignatura, perquè han aparegut per classe lo just per a que a l’hora de la revisió d’examen el profe els pugui dir “La teva cara em sona, però ara mateix no sé de què..” i que puguin dir que hi van molt per classe (i pel bar de la facultat també). Aquests, han fet una bona recopilació d’apunts i han exhaurit el toner de la copisteria en un temps rècord. Altres també t’ho diuen i inclús et fa una mica de ràbia aquesta seguretat, i desprès t’assabentes que s’han fomot una nata que ha fet història i no hi revisió que ho salvi.
Desprès estan els que et diuen que "ho porto fatal". Compte amb aquests!. Hi ha molt repel·lent amagat al darrera d’aquesta frase. A veure, estan els que t’ho diuen , quan en el fons, són els que ho porten millor, però són uns cagadubtes. Desprès no baixen d’un excel·lent, si no obtenen la Matrícula d’Honor, eh?. L’altre tipus és el que, sense complexes, reconeixen que ho porten fatal i evidentment, suspenen.
Què tingueu sort!.

Heu començat a estudiar?

Desprès d'una nit de rauxa, una mica de seny. Em queden dos mesos pels exàmens i ja hauria d'estar estudiant. Ara toca allò de fer-se un planning (ja sabeu, realista, flexible i viable) ,complir-lo i hores en la biblioteca. Les que us recomano la UB, la Pompeu (ei, quins records, eh?. A vegades semblava una reunió d'ex-alumnes del cole) perquè, les de la Diputació, tot i haver inaugurat fa poc noves instal-lacions, pequen de ser massa "biblioteca ludoteca".
Hi ha masses espais oberts i si ets dels que necessiten molt de silenci per a concentrar-te, no ho trobaràs. Em van dir que al poc d' inaugurar-se la Jaume Fuster, la que em queda més a prop, ja hi va haver queixes. I mira que s'han gastat una pasta!, tot per a acontentar als veïns de Lesseps, mentre acaben les obres. Bé, no ens podem queixar. És molt bó que es facin aquest tipus d'equipaments als barris. La veritat és que es fa molta vida social allà i tothom pot trobar el seu espai i la gent està encantada. Ara, silenci, silenci sepulcral, docns no el trobareu. Millor quedar-se a casa.

Un altre diumenge

D'aquí 20 minuts aniré a dinar a casa de la meva germana, que s'acaba de canviar a un pis del Passeig Bonanova i vol fer un dinar per a "inaugurar-lo" amb part de la família. I què diferents que podem ser l'una i l'altra!. La meva fillola, espera que li porti les "xuxes" de la palma, que com cada any, li va haver de comprar la seva tia, la meva germana gran, perquè jo no és que estigui molt per aquestes qüestions, que diguem. La meva participació com a padrina, consisteix en ajudar-li a fer els deures (en especial els de mates, i anglès), fer-li veure que ha de ser una mica més endreçada, portar-la al cinema, al zoo, amb la resta de nebots, etc. En fí, que en quant a formació cristiana, no molta. Això si, ella és molt agraïda i em regala dibuixos i més dibuixos, i ara comença amb petits relats, molt ingeniosos.

Avui, que fa tant bon temps, com hem tingut durant tota la setmana, és d'aquells dies que una recorda els estius i es pregunta on passarà el proper. Tornaré a Palamós, (no us perdeu el magnífic Museu de la Pesca) o aniré a Escòcia, com fa temps que tinc en projecte?. Sí, ja sé, quins llocs tan dispars, com jo mateixa, suposo.