Sóc el primer que veu sortir el sol i l’últim que contempla com es fon en el mar, en un acte d’amor que es repeteix dia rere dia. L’emoció que em provoca l’espectacle de colors que es succeeix en aquesta unió, m’obliga a compartir-ho amb els altres per la nit. La intensitat, però, no és la mateixa. No hi ha emoció que es pugui transmetre de la mateixa manera. I no haig d’enlluernar tant com per provocar que algú perdi el referent.Des de la meva aparent calma i serenor, ajudo a que els altres sàpiguen arribar a bon port. Ni la boira ni les turmentes em fan defallir. La meva posició privilegiada, em permet albirar els obstacles i avisar amb temps.
La solitud es recompensada amb el suau onatge del mar i la seva variabilitat, que contraposa la meva estructura feta per resistir els embats d’un element conegut i desconegut alhora.
Els dos ens necessitem i retroalimenten. No existeixo si no és a prop d’ell i ell necessita de la meva resistència per tornar a la calma.
Els dos ens necessitem i retroalimenten. No existeixo si no és a prop d’ell i ell necessita de la meva resistència per tornar a la calma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari!