Què us manté vius?. Per a alguns és l'Amor, els fills, la parella, poder formar una familia. Les xerrades interminables amb els amics després d'un sopar. Els pares o germans. Poder tenir cura d'una persona. Veure feliços als que teniu al vostre voltant. Tenir la capacitat de donar-vos als demés, sense esperar res a canvi. Ajudar-los amb una mirada, un gest, unes paraules,...L'abnegació absoluta cap a algun ésser estimat.
Per d'altres, és la il·lusió d'un projecte. Un nou treball. Allò que sempre heu desitjat fer i ara és el moment. La realització d'un somni. Deixar-ho tot i fer allò que us dicta el cor.
També pot ser que us aferreu a una forma de vida espiritual. Anheleu trobar la pau més enllà de frases, llocs i moments. Guarir les ferides. Voler que aquestes es converteixin en les roses del camí. Cercar una manera diferent de pensar, de viure, de ser. Ser vosaltres.
Per d'altres, és la il·lusió d'un projecte. Un nou treball. Allò que sempre heu desitjat fer i ara és el moment. La realització d'un somni. Deixar-ho tot i fer allò que us dicta el cor.
També pot ser que us aferreu a una forma de vida espiritual. Anheleu trobar la pau més enllà de frases, llocs i moments. Guarir les ferides. Voler que aquestes es converteixin en les roses del camí. Cercar una manera diferent de pensar, de viure, de ser. Ser vosaltres.
Potser, vosaltres mateixos.
Assumir el repte de preocupar-se dels altres, oferir-se, sabent de les pròpies limitacions pot resultar també perillós i dolorós. I és que no hem après encara a desdoblar-nos en universos paral·lels, tret potser d'aquest virtual d'internet, i això també amb les inevitables limitacions del temps . L'única condició, crec, és que es parteixi d'una absoluta honestedat i sinceritat en iniciar una nova relació.
ResponEliminaNo sempre és fàcil, però, ser honest, perquè cal primer ser honest amb un mateix i tenir molt clar qui ets, què vols, i fins on pots arribar.
Però tot plegat ens manté vius. Suposo que sempre hem d'asssolir reptes. La pau espiritual de què parles pot ser-ne un, i potser no és contradictori amb els anteriors. Perquè la renúncia al desig no aporta pau si és purament repressió, ocultació, autoengany...
Petons!
Hola Eduard,
ResponEliminaEl més important és coneixer-se bé un mateix, que porta temps,paciència, honestedat com dius tú i valentia.
Una abraçada
Que em manté viu? La veritat és que sovint penso que la inèrcia, i la incapacitat de deixar-ho. Però realment això em fa sobreviure, i no Viure, que és el que sembla que es pregunta aquí.
ResponEliminaLa veritat és que el que em manté viu és el somriure, de tant en tant, i l'esperança de trobar alguna dels milers de coses que el món ens mig-amaga (i alhora mig-mostra). El que em manté viu és la idea de que algun dia seré feliç i, alhora, la il·lusió de pensar que ho estic sent.
Perdona el pesimisme amagat en la meva resposta, potser poc adequat el moment per contestar la pregunta, però m'ha agradat molt el teu escrit i em venia de gust dir alguna cosa.
Saforenc, no et preocupis pel to que dius haver utilitzat.Et deixo aquesta frase de Nietzsche: "Quién tiene un por qué para vivir, encontrará casi siempre el cómo".
ResponEliminaGràcies per la visita
A mi em manté viu, sens dubte, el cor.
ResponEliminaJa sigui en un sentit com en l'altre, vull dir, el cor com un dels òrgans vitals del meu cos i el cor com a font de sentiments i sensacions també vitals. No em refereixo de cap manera a cor com a seguit d'imbecilitats dites en programes de televisió -que per això potser fan que sigui possible ficar dins el contenidor un aparell d'aquests- ni "premsa especialitzada".
Amunt els cors!
Sergi, cor i raó...Ens volem vendre "altres coses" per cor.
ResponEliminaSalutacions