Necessitat de contacte

Que les persones necessitem del contacte, ja que és el que ens converteix precisament en humans, és una cosa que ningú posa en qüestió. I que la manca de contacte amb els nostres semblants, pot portar fins i tot a la bogeria, també. Tots, en major o menor mesura, necessitem relacionar-nos, alguns d'una manera constant i intensa i altres poden no necessitar-ho d'una manera tan continuada. Ara del que no hi ha dubte, és que la relació, amb tot el que comporta, és el que dóna sentit a les nostres vides, tots la necessitem i la busquem, de manera activa.  

Els espais de reunió que serveixen per estar en contacte els uns amb els altres, són testimoni de com necessitem materialitzar aquesta necessitat de relació amb els altres. Des del tan espanyol bar de tota la vida, que ara una marca de beguda pretén 'revaloritzar', les places, les biblioteques, els restaurants, els cinemes, els centres d'exposicions, les sales de concerts, els centres comercials, ... No volem estar sols, encara que tampoc que envaeixin el nostre espai vital. En ocasions, deixem entrar sol als nostres. Les festes, les reunions familiars o amb amics, les celebracions, ... 

I complementant, o si pel que fos, no ens és possible físicament, ho fem amb ajuda d'internet, amb els emails, les videotrucades, els xats, els SMS, el whatsapp, ... Compartint les nostres fotos, els nostres gustos, els nostres perfils, els nostres estats, la nostra vida. Buscant contacte, relació, connexió, companyia, sentir-se proper. Buscant sentir-se i sentir l'escalfor humana.

Canvis de llum

Porto temps intentat captar el color del cel en totes les estacions. A finals d'estiu quan comencen les 'tempestes d'estiu' al setembre. El cel gris de l'hivern i els seus dies freds i clars. Quan s'apropa una tempesta i el rastre darrere d'ella. Quan està començant la primavera, sobretot, i els dies comencen a ser lluminosos i es respira un altre aire. Quan està en aquest estadi entre el final de la primavera i el principi de l'estiu. Amb aquesta llum especial que només s'aprecia aquests dies. Els dies llargs d'estiu, plens de contrast entre les tonalitats del blau del mar, el brillant cel estival, el blanc dels núvols i el verd resplendent dels arbres. Les postes de sol amb aquells tons vermells, daurats, reflex del dia que se'n va .
No hi ha millor càmera que capti les sensacions que em desperten aquests canvis, que els meus propis ulls i els records que m'enduc, que m'evoquen, que em porten. Que es queden en la meva retina per sempre més. 

Caminar en paral·lel

"Yo necesito a un hombre, pero a un hombre libre, que me escuche, me respete y se respete a sí mismo. Alguien inteligente, con sentido del humor, con el que exista un punto de admiración mutua, [...]Y con aficiones comunes [...] compartir amigos y mantener los propios. Que camine a mi lado, en paralelo, no enganchado a mí. Un compañero, en fin"
Ingrid Rubio, actriu, 37 anys, Magazine La Vanguardia, 16 de juny 2013.

No puc estar més d'acord amb el que l'actriu busca en un home. Sobretot aquest caminar en paral·lel, aquest company de vida, a la fi.

Arribada de l'estiu

Com un camí cap a un element conegut, amb un horitzó bell i esperançador i sense saber què ens trobarem a la profunditat, sota un cel lluminós, així és aquesta estació que comença. Bon estiu!

Danys colaterals de treballar

Sé que el títol pot sonar una mica 'contundent' i ja aviso que això no serà un post sobre prevenció de riscos laborals, que podria, ni pretén remeiar res. Ni molt menys, menyspreuar el fet contrari, no trobar feina, que ja és prou dur.
La raó per la qual últimament he estat una mica missing per aquí, ha estat perquè he tornat a trobar feina. De fet, és l'oportunitat que vaig haver de rebutjar en el seu moment, per agafar una altra que va durar poquet. Si bé les condicions són per riure (que jo he acceptat, perquè no trobo res mes, és així de penós), l'ambient i el que puc aprendre, són més agraïts. Ara, el que m'està deixant sense forces per res més, un cop que arribo a BCN, que agafar el llit, és el fet d'estar a 1 hora d'aquí. Entre metro i bus, les meves 'excursions' cap al Prat, sumats al fet que mai aconsegueixo dormir les meves imprescindibles 8 hores, em deixen mig zombi. I així, quant trepitjo Plaça Espanya, alhora que em dic que encara em queda un viatge en metro, també que, atès que només treballaré a l'estiu i hi ha més hores de llum, es fa més agradable fer una mica de vida social a les 7 de la tarda (si em queden energies). De moment, el que sí segur he aconseguit és un fort refredat gràcies als aires condicionats tan forts de metro i bus.

'Sin whatsapp, sin whatsapp' parodia de Jarcha

Sunny Sunday

Arribo a casa i sento que em falta quelcom.

Ja l'any passat vaig anar al 'Lost&Found', el mercadillu de segona mà que se celebra des de fa un any, a la platja de la Barceloneta. Amb aquest ambient cool, que tant agrada a Barcelona, amb paradetes de roba, sobretot, i les mil-i-una andròmines que us podeu imaginar. Jocs, ninos i ninotets, discos, ulleres de sol, gots duralex (sí, els verds i color cafè!) això si,  tot amb la corresponent pàtina de ser vintage y de segona mà, per suposat. La ubicació no pot ser més idònia, just davant de la platja de la Barceloneta, atestada de guiris, amb bona música punxada per un dj, una divertida paradeta de entrepans de botifarra (Mr Frank&The Butis) i, que no falti en cap festa, una barra on servien cerveses i mojitos. I si a sobre se sap trobar alguna ganga, que realment hi havia, com dos vestits per 4€, el dia no podia ser més rodó.

De fet, tots aquests estímuls han fet que m'oblidara, per moments, de que el que em falta, el que m'ha faltat tot el dia, em continua faltant cada dia.

I tota la resta

No és només això, és més aviat el quid de la cuestió. I d'ahí, ve el només i tota la resta, que no és poc. Més aviat ho és tot

Tempestes de juny

M'encanten les tempestes de juny, com la d'aquest matí que ens hem aixecat amb un cel que s'anava posant cada vegada més negre fins que ha deixat anar un ruixat i semblava més aviat que estiguéssim al mes de setembre. Després ha sortit el sol, brillant, càlid, il·luminant una altra vegada el dissabte de primavera, com dient-nos "Torno a ser aquí! Com anava a abandonar-vos?". I ara mateix, donen ganes d'estar passejant per la platja o en una terrassa, gaudint d'aquest cel blau que ha deixat i l'aire net que es respira. 

Com la vida mateixa, deprès d'un matí de núvols i pluja el sol brilla encara més.

Assolir un objectiu

Ara escric molt més que abans. Aquí i allà. De fet, he assolit una de les meves metes en la vida. Jo he posat bastant de la meva part, és clar. No es pot esperar que vinguin a buscar-te, has de fer alguna cosa, almenys intentar-ho, perquè les coses succeeixin. Encara que et diguin que no (aig! la por al no, paralitza moltes vegades) si bé aquesta vegada, i mira per on, la primera porta a la qual truco, m'ha dit que sí. Segurament, per les condicions, és veritat, encara que l'estil, també estigui sent encertat. És un primer pas!

Trobo a faltar les teves paraules

Mai vaig pensar que trobaria tant a faltar paraules. Les paraules. Aquelles que em fan somiar, somriure, riure. Vibrar per dins, transportar a altres món, ensenyar polièdriques maneres de veure la vida. M'animen, m'envolten, m'abracen. Treuen el millor de mi mateixa. Bussegen entre els mars. M'il·luminen per dins i per fora. Són el més bonic mai sentit o llegit. Mai vaig pensar que trobaria a faltar, les teves paraules...

Demà, més

Avui ha fet un dia d'autèntica primavera, l'escalforeta del sol i la seva llum, han estat enlluernant-nos tot el dia. Llegeixo que la felicitat ens durarà fins dijous. He anat a veure la meva germana, per felicitar-la pel seu aniversari. De camí, m'he dit que fa molt, molt, que no surto a veure verd, a la naturalesa i m'han entrat ganes de tornar a Barcelona caminant. Ni els gairebé 60km que ens separen ni el meu turmell, que encara es ressent, convidaven a tal bogeria. En arribar a la ciutat, una visita ràpida als meus nebots: repàs de com els van els exàmens finals i les posades de llarg que ara mateix, té gairebé cada cap de setmana, la gran. Ja a casa, dubto entre anar a un concert de música persa en un centre cultural o quedar-me, ja que no em trobo gaire bé. Finalment em quedo, escoltant la ràdio i buscant les ximpleries més grans (sí, jo també ho faig) per internet. Ahir ja vaig sortir, Filmoteca,documental de Frederik Gertten, Bananas!*. Un parell de converses per WhatsApp, per saber dels amics. Demà, donar-li classes a una de les meves nebodes per preparar l'examen d'anglès. Demà, més.

Un somriure al sol

Un simpàtic somriure al sol, en el darrer dia d'aquest maig tan gris i estrany que hem tingut

Tenir el cor dividit

"Jo tinc el cor enmig (se senyala l'estern) i avui al pati, m'he caigut i se m'ha partit i s'ha quedat cada meitat en un costat". La meva neboda de 4 anys ahir a l'hora de sopar.

Vida pròpia del autocorrector de Whatsapp

Jo no tinc iPhone, però sé de molta gent que té problemes amb l'autocorrector d'aquest imprescindible d'Apple i que alguna vegada ha enviat whatsapps amb paraules que ni tan sols hauria imaginat en el seu cap! així que tant si us ha passat com si heu estat víctimes, us deixo aquest hilarant article de El Pais, de Karelia Vázquez. I si voleu aprofundir més en el tema, aquí la recopilació dels millors malentessos que el 'maleït' autocorrector pot crear.

Georges Moustaki - Le temps de vivre

A què estàs esperant per ser feliç?

Primer de tot, què significa ser feliç? Heus aquí l'eterna qüestió... No crec que es pugui viure en un estat de permanent felicitat, sinó més aviat experimentar situacions, moments, estats, que ens proporcionin felicitat. I com més i més freqüents, molt millor es fa el camí de la vida, per descomptat. Ens passem mitja vida esperant assolir fites que ens donin felicitat, el treball dels nostres somnis, trobar la persona amb la qual compartir la vida i que ens ompli de felicitat. O almenys, que puguem dir "Em fas veure el costat més bonic del camí". I en aquesta espera ... què ens perdem? Aquest matí la meva germana m'ha enviat un vídeo sobre 'les esperes'. De com ens passem la meitat de la vida esperant que arribin situacions que ens donin felicitat. I què ens passa llavors? Que en aquesta espera ens perdem el que realment hauríem de valorar, el moment actual, el que estem vivint, el present i el que en aquest precís instant, ens posa en aquest estat ideal. És fàcil de dir, no tan fàcil d'aconseguir, segons les circumstàncies de cadascú...No es pot esperar que això o allò altre ens porti la felicitat, però caram! no tenir-ho ens pot portar a un estat gens agradable. Encara que avui sí, avui he experimentant intensos moments de felicitat, ja que han vingut a dinar dos dels meus nebots. Hem estat fins fa una estona, amb aquest dia de pluja, que convidava més aviat a passar el diumenge a casa. Primer una partida al Intelect, amb la invenció de paraules i sigles, algunes buscant-les al Sr. Google, a veure si les podíem donar per bones. Després, una partida de Party, en la qual la part de mímica ha donat molt de si i per acabar inventant cançons, per part meva, que han de reconèixer que encara que em diguin que estic 'sonadeta' per les meves idees de disbauxa, no triguen a secundar i apuntar-se a les rialles que aquestes provoquen.

Un final inesperat

M'han enviat aquest video que enganya...s'ha de veure fins al final!

Oportunitats laborals per la gent jove

Ahir xatejava amb un amic que, com molts, se'n va anar a treballar fora de les nostres fronteres, a la recerca d'oportunitats ja fa gairebé 3 anys. Precisament ahir estava en un moment de baixada. Tot i tenir la feina d'acord amb els seus estudis, que li agrada (que li deixa sol un dia de festa setmanal, això sí) que li està suposant una experiència vital més que recomanable i haver trobat allà a una persona amb la qual es planteja formar una família no tot és tan idíl·lic com sembla. Cada vegada li costa més això d'estar lluny dels seus amics i la família, a la seva xicota no l'han renovat a la feina, el mal temps li pot (i creieu-me que hi ha gent més sensible a això i que ell ho pateix), per no parlar de les llargues jornades laborals. Així que s'estan plantejant canviar de ciutat o país, ja que els dos tenen clar que no volen viure allà. La nostra conversa em va fer pensar en les paraules de la nostra ministra de treball, Fátima Báñez sobre la "mobilitat exterior". Que sí, que és molt enriquidor adquirir experiència fora del teu país, saber desenvolupar-te en una altra cultura, un altre idioma i el que faci falta. I ningú va dir que fos fàcil. Però no em negueu que no és penós que tanta gent hagi de deixar el seu país amb tot el que representa. Que tants joves tan ben preparats, no trobin una feina aquí. Com el cas del jove periodista a l'atur, que canta el seu CV en el metro de Barcelona. I després el del millor físic jove que s'ha quedat sense beca al nostre país, és incomprensible ...

Antònia Font-Calgary'88

La paciència

La Paciència és un bar que fa cantonada en la Rambla del Raval, amb uns finestrals amb els quals pots observar l'anar i venir d'aquest atrafegat barri. Paciència és el que des de molt jove vaig aprendre a tenir. Paciència és el que em costa tenir quan estic malalta i m'he de quedar al llit. Especialment ara mateix...I la falta de paciència i de repòs ha fet que, d'una simple torçada de peu, que em vaig fer fa 3 setmanes corrent, per no haver fet repòs, ara em faci cada vegada més mal al recolzar el peu. Així que estic fent bondat i m'he quedat a casa, fent repòs que és el que necessita el peu. Amb la ràdio, l'ordinador, fent puzles, escrivint asseguda al costat de la finestra i esperant que tingui prou paciència fins que em curi.

Matemàtiques i amor

Sumar. Sumar el que et suma i així, sumar el millor de cada un, en sinergia. Suma ser els millors amics. Suma construir un projecte en comú. Suma ser la llum que il·lumina l'altre. Suma voler caminar junts i aprendre l'un de l'altre. Suma tenir un compromís. Suma comprendre's mútuament. Suma ser un equip. Suma perdonar els errors. Suma l'admiració mútua. Suma riure i divertir-se junts. Suma el diàleg quan les coses no van bé. Suma el suport. Suma el respecte. Suma escoltar. Suma ajudar a superar els obstacles. Suma gaudir de l'espai comú com del propi.
       
    Restar. Restar per tornar a sumar. I si les diferències són més grans que les sumes. Restar és no estar.

Multiplicar. Multiplica les alegries, els èxits, els moments de felicitat, les rialles i els somriures i tot allò que queda entre els que sumen. Els petons, les carícies, les abraçades. Els moments de tendresa, de bogeria. El temps per conèixer-se. Multipliquen els detalls. Multiplica i surt el millor de cada un.

Dividir. Dividir les penes, els mals moments. Divideix les discussions. Divideix el que no et sobra. Divideix el que et costa.

Els altres són el nostre mirall

Alguna vegada heu criticat a algú que acabeu de conèixer i no sabeu per què? No suporteu a algú? Us molesten uns defectes en concret, dels altres? A qui no li ha passat! Segurament és perquè també tenim aquests mateixos defectes...en un o altre sentit. I és que les persones que ens envolten són com miralls de nosaltres mateixos, d'allò que ens neguem a veure dins nostre, d'alguna cosa que hi va haver en el passat, d'alguna cosa que no està resolta del present. Moltes vegades projectem en els altres els nostres propis defectes i trets de personalitat que no volem o no podem admetre, perquè ens semblen inacceptables. La crítica és necessària, a vegades. Però quan va acompanyada d'emocions molt intenses, vol dir que hi ha una projecció. 

 El psicòleg suís Carl Gustav Jung va utilitzar el concepte' d'ombra', per explicar la part més fosca, menys grata i inadaptable de la psique. Aquells aspectes que ens fan sentir malament amb nosaltres i que projectem, desplaçant-los fora de nosaltres mateixos. Per viure una mica més en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres, si volem estar en una constant evolució, és bo fer una reflexió sobre qui som, quins aspectes no ens agraden de nosaltres mateixos i què hem escoltat repetidament, de la gent que ens coneix. Fer l'exercici de posar-se davant d'un mateix i treballar amb tot això. Sense negar-ho, ni pretendre ser perfecte, sinó estar obert a acceptar-la i transformar-la. Confrontar, dialogar amb ella, reapropiant-nos d'ella, reconèixer que tots tenim la nostra part fosca i treballar-la perquè perdi força. 

Tanmateix, també hi ha una part positiva en el reflex que els altres ens mostren ja que també ho fan dels nostres aspectes positius, dels nostres valors, de la llum que irradiem!!

Dimecres així

Hi ha dies que no. Que una no està i quan no està, no està per a res. I si ho està, és perquè no queda altra remei. I avui, ha estat un d’aquells dies. Aquest matí he quedat amb una amiga i hem anat a esmorzar a la Plaça Vila de Gràcia. M’ha omplert d’alegria veure lo bé que està, com s’està recuperant de la seva operació i lo excel·lent que han anat les coses (i si ho llegeix, ella ja m’entendrà). Fins aquí tot molt bé.

Per la tarda, he anat a la biblioteca, per continuar treballant en la feina que tinc ara entre mans. Haig de dir que, encara que hagi fet aquesta entrada una mica….com ho diria? una mica ‘radical’, el projecte en el que estic ficada ara mateix m’omple d’allò més. De fet, crec que tenir un repte intel·lectual, és el que actualment, en manté ‘surant en el mar de la vida’. Però bé, segueixo. El meu lloc estava ocupat i he hagut de baixar a la planta on hi ha els ordinadors i m’ha costat lo meu poder concentrar-me, pensar en el que havia d’escriure. Així que només he pogut aguantar un parell d'horetes, que ja he marxat cap a les 6.30. M’he dit que no estava per res, però al mateix temps, que l’havia de dedicar hores a la feina! He caminat una mica per Gràcia fins que he arribat a un d’aquests bars on un pot veure la vida passar. Ja havia estat en alguna ocasió i tot i que té una minúscula terrassa, composta per dos tauletes (made in Ikea?) i dos pufs vermells, et permet veure com passen els graciencs, turistes i caminants ocasionals del carrer Astúries. I aquí m’he quedat. No només amb la meva feina, sinó posant l’antena- de debò que és inevitable- cap a: Una noi i una noia brasilers, que anaven bevent i xerrant fins que ella ha vessat la seva copa, donant-li la culpa al noi; un irlandès que volia sopar ja cap a les 8 i ha començant amb un wisky (Cardhu, per a més senyes) que molt amablement li ha ofert el cambrer; unes noies parlant de la seva ‘inexistent vida íntima’ (sic), i una noia que estava una mica com al mig de tot, no només exprimint el cervell en busca d’idees, també demostrant aquesta capacitat que tenim les dones de fer mil coses a la vegada! Tot i aixó, m'he fixat en com canvien la intensitat de la llum per sopars íntims, a partir de les 20:30 i el detall de l'espelmeta, i m'he dit... macu, molt macu.

L'esforç dóna els seus fruits

És veritat que quan un posa de la seva part i quan s'esforça, generalment obté els seus fruits, les seves recompenses. Que si és cert que tots tenim capacitats distintes que s'han de potenciar per donar el millor de nosaltres mateixos, amb esforç aquelles acaben donant els millors resultats . I tot i que diguin que actualment no hi ha una cultura de l'esforç, estic envoltada de gent jove que trenca aquests tòpics. Com els meus estimats nebots, per exemple, que des que eren petits, els seus pares els van acostumar a esforçar-se, encara que els costés aquest petit sacrifici que de vegades cal fer per aconseguir el que un es proposa. Així que no puc estar més contenta de les notes que avui ens ha ensenyat la meva neboda, a punt d'entrar a la universitat. Que si bé és cert que la 'matèria grisa' és molt bona, no per això deixa de dedicar hores a l'estudi, que compagina amb treballs de cangur, l'esport, un voluntariat i sortir amb els amics. I el seu germà no es queda enrere, ja que ha quedat en un boníssim lloc en les proves de matemàtiques, de tota Catalunya, a les que s'ha presentat (en aquest cas, la 'matèria grisa' és gairebé màxima, tot i que no deixo que s'ho cregui molt. ..). I si bé és veritat que els estimo igual, obtinguin o no aquests èxits, saber que posen obstinació per treure el millor de si mateixos, m'enorgulleix.

Vull ser mare

Vull ser mare. Tenir un fillet al qual acceptar incondicionalment, respectar, escoltar i comprendre, encara que no estigui d'acord amb tot. A qui mimar amb petons i abraçades, a qui educar amb afecte i disciplina, a parts iguals. A qui protegir d'allò més dur de la vida, sense negar-li. A qui dormir amb un conte, gaudir junts de les ones a la vora del mar i despertar la seva curiositat pel que l'envolta. A qui ensenyar que al món hi ha persones encantadores i coses molt boniques per conèixer i descobrir. A qui mostrar-li que, malgrat tot el que vaig passar, paga la pena haver-li donat vida.

4 mesos de 2013

La llum del sol de les 7.30 arriba fins al meu llit i em diu que avui torna a fer un d'aquells dies lluminosos i clars de maig. Busco a la pàgina timeanddate com s'allarguen els dies i en el d'avui, el sol ha sortit a les 6.49 i es posarà a les 20.49. Tot i que no hi ha res que m'ompli més d'energia com la llum i l'escalfor de l'astre rei (apart de la felicitat que hi ha d'estar enamorada i ser corresposta) em quedo al llit gairebé dues hores més . Una cosa inusual si no he sortit, ja que m'agrada aprofitar el dia, encara que no tingui l'obligació de llevar-me aviat per anar a treballar. I és que hi ha dies que em pot el desànim, ho haig d'admetre. No sóc una màquina (fins  aquestes es curtcircuiten, en ocasions) que pugui mantenir l'ànim sempre amunt. Ja han passat 4 mesos des que va començar l'any, que jo vaig desitjar ple d'esperança, de moments d'alegria i felicitat, que és veritat que hi ha hagut. Com també segueixo sentint que necessito alguna realització més tangible dels dos projectes vitals més importants en una persona: el treball i l'amor. I si bé és veritat que tinc els meus recursos pel dia a dia, també és veritat que una mica d'estabilitat d'una vegada per totes en aquests àmbits, M'aniria d'allò més bé.

Speeding around the World in under 5'

Treball, treball, treball!!

Una mica d'humor per a tots els que esteu (m'incloc) buscant feina i a vegades sentiu desesperació al no trobar, els que voldríeu canviar i no en trobeu quelcom millor, els que heu hagut de marxar fora del país en busca de noves oportunitats, els que treballeu tant que la feina us absorbeix la vida, els que ja heu deixat de treballar i ara gaudiu la vida sense obligacions i els que...us permeteu el luxe de poder viure 'sense treballar'. 

Sobren les paraules (i la feina)

Aquest cartell parla per si sol

Un lloc adient on parlar de feina

Bars 'de fregit'

Qui no ha sortit mai d'algun restaurant, ja sigui un de 'disseny' o el típic 'bar de cigaló' de barri, amb un sospitós olor de 'fregit'? Això tan típicament espanyol, encara que també pot trobar-se en d'altres cuines. Doncs el bloc d'El Pais 'El Comidista' ha fet un recull dels establiments en què trobar aquest inconvenient, que per cert, en ocasions també afecta les nostres artèries. No us perdeu els hilarants comentaris dels lectors, el que acaba de donar-li el toc a l'assumpte!

Ell mai no enganya!

Aquest homenet no enganya! així que des de fa dies, es ell el que surt d'aquesta Wetterhäuschen Almhütte, que vaig trobar en una botiga de segona ma de Gràcia.

Frases per reflexionar 28

Tinc la meva pròpia versiò de l'optimisme. Si no puc creuar una porta, creuaré una altra o faré altra porta. Quelcom meravellós vindrà, no importa l'obscur que estigui el presente.  

Rabindranath Tagore

Plans de present

Sembla que el més sensat és tenir projectes importants a mitjà i llarg termini, que a curt es planegen més aviat coses del dia a dia, o sense tanta importància vital (si bé jo crec que cada pas que donem és important, ja que va construint el nostre present i futur). I també dóna la sensació que l'època actual, especialment al nostre país, no ens ho està posant fàcil per fer grans plans, per la manca d'oportunitats i les retallades pressupostàries. "Jo ja només faig projectes a 2-3 mesos" em deia aquesta setmana un amic, "i si no em surten bé, passo a una altra cosa". M'explicava que fer plans de futur li semblava frustrant i que si la situació continuava així, en dos anys pensava en agafar la seva dona i fill i anar-se'n del país. Tot i la sensació que em va transmetre, confio i tinc l'esperança que, per una via o per una altra, vinguin bones oportunitats per a tots. Necessito creure que és així, per no desanimar-me!

Sortir per sortir?

Sortir per sortir? doncs millor que no, la veritat. I no em refereixo al fet de dating, que també, sinó a sortir a la nit, de festa, de gresca, de marxa de com ho vulgueu dir. Això és una cosa que amb el temps i els anys (s'entén, el conèixer-se millor un mateix) he anat aprenent. Diguem que, esquematitzant, tinc tres estadis. Un, aquell en què tinc moltes ganes, estic de molt bon humor, pletòrica. Dos, aquell en què, tot i tenir ganes, sé que estaré més tranquil·la i callada. I tres, aquell en el que el meu estat d'ànim no és l'adequat per interaccionar amb la gent i és millor quedar-se a casa. Que en realitat, li faig un favor als altres, perquè no hi seré, encara que estigui físicament, i potser fins i tot els hi doni el dia (la nit). Així que, tot i la insistència d'alguns amics en aquest sentit, i de grans promeses tipus "T'ho passaràs molt bé!"-cosa que no dubto-de vegades és millor dir No! I en aquestes ocasions-no sempre, és veritat-quan dic no, és no.

Un migdia que no torna

Miro detingudament la successió d'imatges d'un anunci de cervesa sense alcohol, que darrerament està en tots els mitjans i la primera idea amb la que em quedo és la de passar el temps del migdia a l'aire lliure i si és un dia assolellat, molt millor . D'aprofitar aquest temps, siguin quinze minuts o dues hores, per a tot tipus d'activitats plaenteres. Sol o millor en companyia, amb "temps per a tu". I aquesta frase lapidària "Cada migdia que perds, és un migdia que no torna", fa reflexionar sobre el pas del temps, què fem amb ell i el més important amb qui ho vam passar. El temps com a eix sobre el qual gira la nostra vida i que si som capaços de "Per continuar, atura't", com diu l'eslògan, com si en tenir temps per a nosaltres i no donant-lo a les "obligacions", aquest es detingués. El temps que s'escapa.

Benvingudes les biblioteques!

Vaig començar aficionar-me a anar a les biblioteques, especialment quan una de les meves germanes estudiava Filologia a la UB i em portava allà, per a que mentre ella estudiava i escrivia (he de dir que molt bé) jo estudiés el COU per entrar a la universitat. Ja abans havia estat en alguna que d'altra a prop de casa, però aquell temple del saber, amb aquelles taules de fusta, els quadres i les interminables prestatgeries plenes de llibres, em van captivar per sempre. L'edifici i el jardí romàntic em van acabar de seduir. Si bé és cert que el que estudiava podia ser més o menys motivador, fer-ho en un entorn com aquell, m'ajudava a que ho fos.

 I des de llavors, he estat en ja ni me'n recordo quantes en la meva vida i he anat apreciant les que conviden a quedar-s'hi, abstraient-me amb la lectura, les sorolloses (la Jaume Fuster estaria en el numero un d'aquesta categoria), las universitàries (El Dipòsit de les Aigües de la Pompeu, la millor). Ien  cada ciutat que visito, m'agrada apropar-me a alguna, veure com són, quins llibres tenen (inclús fer-me el carnet si és necessari, per uns dies) apreciar les diferències entre unes i d'altres. Ara que torno a estar sense feina (que no parada) m'obligo a venir, no només perquè haig de treballar en un projecte, sinó perquè m'obliga a sortir de casa, a tafanejar alguna novetat, a relacionar-me amb gent. I des que vaig començar a tenir nebots, també els he anat inculcant la meva passió per les biblioteques i pel plaer de la lectura, de voler descobrir la possibilitat de móns què hi ha dintre dàllò tan apasionante nomenat llibres.

Frases boniques per Sant Jordi 2013

Així com l'amor roman entre les fulles del llibre
també les paraules s'omplen de passió en la rosa

Així com el llibre necessita les paraules del silenci
també una lletra s'enllaça a l'altra dient-te el que no vaig gosar

Així com cada gota vermella que vesso en agafar la rosa
també el teu amor es deixa sentir en cada paraula que hi ha escrita i que diu...t'estimo!

El biaix de negativitat

Segons les investigacions, per la ment humana el que és dolent és més fort que el que és bo i és per això que es posa més atenció en les experiències negatives que en les positives, en el que es coneix com a 'biaix de negativitat'. Els estímuls negatius són més forts i dominants, i les respostes a les amenaces i fets desagradables són més ràpides que les que tenim al que ens dóna plaer i és agradable. És per això que fan falta cinc comentaris (u accions) amables per compensar una recriminació, per a que el nostre cervell compensi aquesta atenció que ha posat en el que és negatiu.

6 anys de blog!

  

6 anys ja, 6 anys d'escriptura en el blog i espero que molts més! O almenys, que no deixi mai la meva gran passió, escriure.

...t'espero tota la vida

Si no trigues molt, t'espero tota la vida.

Oscar Wilde

Lectura per Sant Jordi

Sí,  ja s'apropa Sant Jordi i molts de vosaltres esteu pensant quin llibre regalar, d'entre la immensa oferta que hi ha a les llibreries. Personalment, ja tinc el llibre, regal d'una amiga nordamericana, que ha tornat durant una bona temporada a l'altre part del món. Un petit tast de la literatura del seu país, perque conegui una mica més de NYC, ja que vol que algun dia vagi a visitar-la, a ella i al seu xicot. Així que em va regalar The New York Trilogy de Paul Auster, un dels seus escriptors favorits. 

La (veritable) magnitud de la tragèdia

Queda una setmana pel dia de Sant Jordi!

Tenir il·lusions

Al gener de fa dos anys vaig escriure la frase "Les il.lusions ens mantenen surant en el mar de la vida" i disculpeu que no sàpiga ara mateix a qui pertany la frase que, per altre banda, m'evoca una imatge amb la que no puc estar més d'acord. Tots necessitem tenir alguna il·lusió, quelcom que ens motivi en el dia a dia. Llevar-nos cada matí sabent que tenim un projecte, amb nosaltres mateixos, amb algú més, sobre un fet concret,... Precisament el dijous que vaig anar amb la meva neboda a la platja, amb un dia gairebé d'estiu, m'adonava, en veure amb quina il·lusió ella havia estat preparant el nostre plan, que moltes vegades només són petites cosetes les que ens il·lusionen. I que són, justament, les que ens mantenen "surant" dintre de les vicissituds de la vida. I vosaltres, teniu il·lusions....?

El cost d'oportunitat

A vegades hem d'escollir entre dues opcions, en molt poc temps, i amb pocs elements que ens puguin assegurar quina és la opció que millor ens anirà. En escollir una, deixem passar les oportunitats que l'altra opció ens hagués reportat, en el que s'anomena 'el cost d'oportunitat'. Així que donat que ningú em podia assegurar que la meva primera opció en la llista m'aniria bé, ara que ja no la tinc i que tampoc puc recuperar la segona, em veig de nou buscant feina. I com la faula d'Esop, em dic 'Aquesta feina no era per a mi...'. Si, tot i que era una feina! 

The best is yet to come

Temperatures primaverals

La veritat, no m'estranya que siguem el destí turístic preferit entre els europeus àvids dels càlids raigs de sol i que molts estrangers vulguin quedar-se a viure a Espanya ( malgrat tot...). Comparo les temperatures que estem tenint actualment a Barcelona, amb altres indrets d'Europa i no puc més que pensar que la llum i l'escalfor del sol, anima a qualsevol a sortir de casa i poder gaudir al llarg del dia. Tant és així que una de les meves nebodes porta dies demanant-me que, aprofitant que aquesta setmana no te classe, anem a un dia a la platja. I no us podeu imaginar la il·lusió que li fa, sobretot veient tota la preparació i els plans que farem i que comentem cada dia. Esperem que l'astre rei, es deixi veure aquell dia!

Música relaxant per la nit del diumenge 18

La meva paraula, la meva vida

Fa unes setmanes us convidava a reflexionar sobre quina paraula podria definir la vostra vida. De ben segur que teniu una o esteu en el camí de trobar-la. Personalment, i com si d'un torrent que sempre torna al mateix camí, tot i que trobi obstacles que li impedeixen seguir el seu curs, amb el pas del temps, sempre m'ha envoltat la mateixa paraula. Que m'ha acompanyat sempre, quan ni tan sols n'era conscient. Que ha definit cadascuna de les meves passes, dels meus assoliments. Que ha estat el pilar sobre el que  m'he construït i deconstruït. Que és la força, i en ocasions el patiment, que empeny la meva vida. Que dirigeix les meves accions i em frena d'altres. Que fa que pugui treure lo millor de mi mateixa. Que em manté viva. 

8 hores a Paris

Tour Eiffel

Voleu una definició del luxe? Us deixo aquesta. Passar un dia com el d'ahir, a París. Dinant al sol primaveral d'un dia sense pluja, en una terrasseta- amb les seves corresponents flors en les taules- amb un bon vi, Côtes-du-Rhône i en la millor de les companyies que podria, en la Rue Lepic, en Montmartre. Visitant alguns dels imprescindibles, Notre Dame, Montmartre, Sacré Coeur i Tour Eiffel. Les 8 hores millor aprofitades, amb els moments parisins més hilarants i amb un timing que donava fins i tot per un speech, per part meva, sobre l'etern debat 'nature-culture' i la magnífica integració dels arbres, encara sense fulles, entre el ferro de l'obra de Gustave Eiffel,... i amb el cel de Paris, que es va deixar veure en tot el seu esplendor primaveral, essent testimoni d'aquests moments de felicitat. I es que fer-me feliç, costa tan poquet a vegades...

Notre Dame

Sacré Coeur

Casa de Theo Van Gogh, on va viure Vincent de 1886-1888

Terrassetes!!

Terrassetes...què faríem sense elles? Som un país mediterrani, s'ha de notar, i en quant arriba el bon temps, ens llencem de cap a les terrasses. Encara que ben mirat, si no fa molt de fred a l'hivern, com molta gent, gaudeixo igualment d'elles. T'abrigues bé i si fa sol, gairebé no es nota el fred.

Sentir l'aire fresc, el sol, la llum o la foscor de la nit il·luminada per tènues llums, en bona companyia o amb una bona lectura. O simplement gaudint del pas de la gent, de l'observació del que 

diem i fem, només amb la nostra mirada, la nostra presència.  En un carrer tranquil o millor, en una placeta plena de vida i de gent, vora el mar o en la senyorial Rambla Catalunya. M'agrada seure'm en les terrasses i gaudir del pas de la vida. Una vida que es deixa veure, una vida que s'ha de gaudir. 

Cafès amb missatge en el sobre de sucre,cafès amb un caramelet posat estratègicament en la cullereta, cafès amb aire de primavera, cafès....

Bones intencions

Moltes vegades les nostres intencions van en una direcció i els efectes d'aquestes, són completament diferents. I llavors hem de revisar la nostra conducta i veure que és el que hem de modificar d'aquesta, perquè realment arribi el missatge que volíem, la nostra intenció. Les intencions les pressuposem i només podem inferir-les dels efectes de la conducta. 

Això ho parlava amb una bona amiga que està passant per un moment bastant dur en la seva vida. En plena felicitat amb la seva parella, amb dos nens que són l'alegria de la seva vida i realitzada en la seva feina, ha d'afrontar una malaltia que, si bé els avenços en medicina han fet que ja no tingui la gravetat de fa uns anys, no deixa de ser un motiu de preocupació i merma del seu estat de salut (i des d'aquí li envio la més forta de les meves abraçades). Doncs bé, m'explicava que des que ho ha dit, molta gent li envia missatges oferint-li tot tipus de coses. Em confessava que no és que no ho agraeixi, sinó que el molesta que persones amb les que ha tingut poca relació al llarg de la seva vida, amb les que amb prou feines té afinitat, ara es recordin d'ella. El que realment li va bé, em va dir, és el suport i ajuda dels que som els seus amics íntims. Però el que més li està afectant realment de tot això, és el missatge que li arriba: Estàs molt molt malament. I és que, tot i que les intencions són bones, l'efecte que estan tenint-hi, és tot el contrari.Aquí escrius el contingut.

Primavera en un jardí

Ja ha arribat la primavera!! Dinar cada dia en un entorn així, recarrega d'energía a qualsevol.

Aconseguir una feina

M'imagino que he de donar bots d'alegria. Una feina. Després de tanta recerca-activa-ja tinc feina! Vaig trobar l'oferta a través d'un contacte (que és el que més funciona) quan ja estava decidida a agafar les maletes i anar-me'n. Les felicitacions dels meus amics i família, han estat d'una magnitud tal, que m'han semblat com si d'un fet vital més important es tractés, fet que no deixa de ser curiós. I és que, "amb la que està passant 'em puc sentir afortunada, encara que només sigui durant uns mesos. Des d'aquí us vull tornar a agrair els missatges afectuosos que em van arribar minuts abans de començar el primer dia, i al llarg d'ell, i que em mostren que l'amistat és un dels més grans tresors. 

 I si no volia brou, dues tasses (que per aquest capritxós temps preprimaveral, no aniria gens malament). També m'han concedit una beca, la sol·licitud de la qual vaig fer l'última setmana de termini, i que era la segona vegada que demanava. I encara que tots coneixem les condicions d'aquestes, és com si tot tornés a posar-se al seu lloc.

 A tot això, se li suma el fet d'estar en un projecte treball intel· lectual que també esperava amb veritable il·lusió, al que hauré de dedicar el poc temps que em quedarà durant aquest temps,  i que si tot va com ha d'anar, suposarà un altre assoliment del que em sentiré més que orgullosa.

Frases per reflexionar 27

La porta de la felicitat s'obre cap a dins, cal retirar-se una mica per obrir-la: si un l'empeny, la tanca cada vegada més

SØren Kierkegaard

París mon amour

Ni París, ni de bon tros mon amour. La qüestió és que mai he viatjat a París (si he estat a la meravellosa Côte d'Azur) i crec que ja seria hora, no? Fa anys que intento anar i sempre s'han anat els plans en orris. En part, perquè és una ciutat que no vull descobrir sola i, per un motiu o un altre, la possibilitat d'anar amb amics al final es truncava. 

Encara que crec que viatjar acompanyat és sempre millor, no és que m'importi gaire viatjar sola- de vegades és inclús més enriquidor-com he fet en alguna ocasió. Tanmateix, tinc aquesta idea que a París 's'ha d'anar' acompanyat, que és molt millor visitar-la amb amics, amb el teu millor amic o amiga o en parella. Si bé reconec que puc estar influenciada per la imatge que ens han volgut vendre com a destinació, és veritat que m'agradaria anar com un viatge romàntic. I si és sorpresa, què més podria demanar? 

Que li diguin la Ville lumière, no és només pels seus enlluernadors edificis, els museus d'art i la seva rica vida cultural. Ni per poder contemplar els seus edificis il·luminats, mentre es gaudeix de la tranquil·litat de la nit. Ni tan sols pels seus deliciosos cafès en terrasses, els seus antiquaris plens de vida ... Ni pel glamour que desprèn l'alta costura. És per la llum del seu cel. Fa uns mesos, el meu germà va ser amb un bon amic i em va enviar unes fotos des d'allà. Quan vaig veure aquell meravellós capvespre, aquells contrastos de llum, aquells núvols esquinçant el cel, li vaig dir que havia de veure-ho en directe. Que havia de contemplar per mi mateixa, aquestes pinzellades coronant els edificis, aquests núvols capritxoses ... el cel de París! I ja han passat els mesos i segueixo sense haver estat en una de les ciutats més boniques i visitades del món. I donat que m'he proposat com a data límit, el mes d'abril, molt em temo que hauré de visitar-la  par moi-même ....

El sol es retira (a vegades)

Dies grisos ... Aquesta setmana tindrem aquest temps, plujós, amb cel tapat, amb aquest to en el cel que sembla que hagi de desplomar-se d'un moment a un altre. Dies així netegen l'ambient, els carrers i deixen aquest fresquet que tant m'agrada sentir. També són necessaris per apreciar els dies en què el sol es deixa veure en tot el seu esplendor, t'acompanya durant la jornada. Dies així busco coses que em recordin el que em transmet, en punts concrets de llum, en els colors, en alguna cosa que em faci somriure, l'humor, una lectura edificant...Que no brilli, no vol dir que no hagi de tornar a enlluernar. I és que fins i tot, el sol més resplendent, necessita retirar-se a vegades...

El guateque, un clàssic del humor

El guateque  (The Party) (1968) amb Peter Sellers, una de les pel·licules més divertides de la historia del cinema i una de les meves favorites. La succesió de bestieses, amb la ja mitica escena de la piscina i de l'elefant, han quedat per a la posteritat. Veure-la us donarà moments de bon humor!

Compartir el pas dels dies

Aquest mes de març ha començat amb uns dies esplèndids de lluu i temperatures més agradables, que anuncien la imminent arribada de la primavera. Es pot experimentar quelcom més bonic que observar els canvis de llum, amb els seus múltiples matisos, quelcom gairebé imperceptible però que es va transformant de mica en mica? Segurament sí. Segurament, poder compartir-ho amb algú que també ho aprecie. I així, em quedo observant, esperant poder compartir-ho. Compartir el pas dels dies.

La vida en una paraula

Si us diguessin que escolliu una paraula per definir la vostra vida, quina seria? Tan se val si és un verb, un adjectiu, un nom,...segur que hi ha alguna paraula (i segur que més d'una, també) que encaixa amb la vostra vida. 

Somiar i veure passar

Llegeixo el sobre del sucre del cafè 'amb filosofia' i diu així: 'Un cafè curt o llarg sense mirar el rellotge. Reciclar idees. Mirar cap a dins. Cap enfora. Estalviar energies, somiar..." i em dic que em va com anell al dit. Efectivament, m'estic prenent un cafè curt, sense mirar el rellotge i mirant cap a dintre. I deixo que el sol em faci estalviar energia. I quan miro cap enfora, aixeco la vista, passen els Mishima i me'ls quedo mirant i penso que, quina casualitat!, precisament aquesta nit m'han fet somiar. Que les darreres paraules que vaig escoltar abans d'endinsar-me en els meus somnis van ser "...tornaràs a sentir, tornaràs a plorar, tornaràs a beure, tornaràs a viure..."

Frases per reflexionar 26

Només podem respectar als altres quan ens respectem a nosaltres mateixos. Només podem donar, quan ens donem a nosaltres mateixos. Només podem estimar quan ens estimem a nosaltres mateixos

Abraham Maslow

Compartir, qüestió de confiança?

Les meves nebodes estan contínuament recordant-se les unes a les altres allò de 'no comparteixes'. Precisament ahir, que vaig estar amb elles, vaig observar més detingudament aquest fet. La petita volia que la mitjana compartís però aquella al seu torn, no podia fer-ho amb la gran. Això em va fer reflexionar sobre la necessitat de compartir, del desig que tots tenim de fer-ho. Però no només les coses materials, que al capdavall és veritat que és una mica més infantil, sinó allò que ens remou per dins, el que no es veu. Compartir és una necessitat que tots tenim, si bé no tothom la té amb la mateixa intensitat, ni comparteix el mateix amb tothom. Compartir és el que ens guardem per nosaltres. Els nostres pensaments, emocions, desitjos, il·lusions, somnis, aquella ferida que ens ha deixat empremta, la nostra visió de la vida, el que esperem d'ella. En això torno a ser 'sibarita', fet que m'ha criticat ... Segurament perquè no totes les persones que tinc al meu voltant, m' inspiren la mateixa confiança. I perquè, és veritat, m'acostumo a quedar el que de veritat m'importa per a qui jo considero que realment es mereix aquesta part de mi. Per molt pedant que pugui sonar, és així. Tanmateix, també s'elogia aquesta mateixa capacitat, que té una contrapartida: Es confia més en mi. I és que la confiança, per compartir alguna cosa més que una nit de rialles i copes, és fonamental si un vol construir alguna cosa sòlida en la seva vida.

Et comprenc!

A vegades les paraules dels altres ens poden suposar una injecció d'energia, d'optimisme i de comprensió. Simplement en sentir-les, ja ens reconforten. I d'altres, en canvi, ens poden desanimar...
Així que sempre és d'agrair sentir allò de "Et comprenc perfectament!"
(gràcies Gemma!)

L'honrat gremi del robatori

Me'n assabento que una banda de lladres, disfressats de policies, van robar del aeroport de Brussel·les diamants valorats en milions de dòlars. Això em recorda una pel·lícula que vaig veure fa poc, "El honrado gremio del robo" protagonitzada per Peter Sellers, en la que policies disfressats, roben a altra banda de lladres. Poden ser uns lladres honrats?

Sou maximitzadors o satisfactors?

Us considereu maximitzadors o per contra sou del grup dels satisfactors? Alguna vegada us heu penedit de no haver triat aquella altra opció? Us turmenta pensar on va quedar aquella oportunitat perduda? Us passeu el temps comparant? El psicòleg Barry Schwartz ha recollit en el seu llibre "Per què més és menys" Ed Taurus, no només com ens costa triar en la societat de la superabundància, sinó com podem aprendre a reduir l'estrès i l'ansietat en la presa de decisions , així com gestionar-la d'una manera més eficient. I és que, segur que en algun moment haureu experimentat una mica d'angoixa davant la mar de possibilitats, i per tant d'eleccions, que se'ns presenta en el dia a dia. En qüestions diàries i en qüestions vitals, com l'elecció d'una feina, de parella, de casa. I que mentre hi ha persones que busquen maximitzar els seus resultats, altres simplement aspiren a "lo bo" i a llò que els satisfaci prou.
Aquí podeu veure el vídeo del programa Redes.

És aquesta una mirada d'amor?

Què veieu en aquest quadre? Una obra del pintor modernista català Santiago Rusiñol, una estampa de la burgesia catalana de principis de segle XIX, una dona tocant el piano i un home dret al seu costat... No veieu alguna cosa més? No, no em refereixo als detalls de l'escena, si no al que es deixa entreveure, a la subtilesa del moment, a la màgia que hi ha... a la mirada d'ell. La seva embadalida mirada, és per la romança que toca la dona? o és la mirada d'un enamorat? Hi ha potser un altre motiu pel qual tingui aquesta misteriosa mirada? Això és el que discutíem unes amigues i jo en visitar el MNAC i aturar-nos davant d'aquesta obra. I és que cada espectador posa en la realitat que observa, una mirada diferent.

On és el sol que m'il·lumina?

Aaai! Com trobo a faltar la calidesa del sol, la seva escalfor, sentir que m'il·lumina amb cadascun dels seus raigs, com si em somrigués,...
I encara que segui una estoneta al sol, doncs no, no és el mateix....