Compartir, qüestió de confiança?

Les meves nebodes estan contínuament recordant-se les unes a les altres allò de 'no comparteixes'. Precisament ahir, que vaig estar amb elles, vaig observar més detingudament aquest fet. La petita volia que la mitjana compartís però aquella al seu torn, no podia fer-ho amb la gran. Això em va fer reflexionar sobre la necessitat de compartir, del desig que tots tenim de fer-ho. Però no només les coses materials, que al capdavall és veritat que és una mica més infantil, sinó allò que ens remou per dins, el que no es veu. Compartir és una necessitat que tots tenim, si bé no tothom la té amb la mateixa intensitat, ni comparteix el mateix amb tothom. Compartir és el que ens guardem per nosaltres. Els nostres pensaments, emocions, desitjos, il·lusions, somnis, aquella ferida que ens ha deixat empremta, la nostra visió de la vida, el que esperem d'ella. En això torno a ser 'sibarita', fet que m'ha criticat ... Segurament perquè no totes les persones que tinc al meu voltant, m' inspiren la mateixa confiança. I perquè, és veritat, m'acostumo a quedar el que de veritat m'importa per a qui jo considero que realment es mereix aquesta part de mi. Per molt pedant que pugui sonar, és així. Tanmateix, també s'elogia aquesta mateixa capacitat, que té una contrapartida: Es confia més en mi. I és que la confiança, per compartir alguna cosa més que una nit de rialles i copes, és fonamental si un vol construir alguna cosa sòlida en la seva vida.