Groc...taronja...

Posar-li color ara mateix? groc...taronja...Aquesta ha estat la meva resposta.

Aquest matí, la meva germana ha batejat aquesta 'setmana blanca' (per anar a esquiar a Colorado o a Gstaad, els que puguin) com a 'setmana rosa' pel castell, del mateix color, del que no surten les seves filles. 

Per la tarde, cafè en el Putxet, en una terrassa -per cert en obres i molt sorollosa-1,65€ el cafè amb llet. Segueixo buscant 'la clavada' més clavada en quant a cafès en terrasses es refereix. De moment, aquesta és la número 2 desprès de la Barceloneta  i de Gala Placídia (empatades a 1,80€, sol inclòs). Tornant al tema que ens ocupa, preocupacions, interesès, el dia a dia  i el que és extraordinario. Adonar-se que, encara que sigui en forma de missatge oportú, un breu email, agafar temps d'on sigui, es diu molt...No hi ha pressa, doncs ja havia planejat  invertir una tarda en trobar-nos. A vegades, la felicitat, aquells moments efímers, intensos, poden estar en un diminut castell de conte, unes confidèncias amb unes obres al costat, un posar-li el pijama a una nina. Que m'ensenyi a jugar al Lince una nena de 6 anys. Fer-se la sorpressa quan et repeteixen  10 vegades en 2 minuts que la fanta 'no pica'. El 74, jugar a 'cuinetes' una estona, acomiadar-se d'uns ulls curiosos davant la vida i una abraçada sincera. 
Tornar pel carrer Terol, tallat per quelcom relacionat amb el  'poder' (?). Verdi, les seves botiguetes i vida que no para. Un dia que, potser, no ha acabat.
Fontana, mentre vaig pensant si tornaré sortir...O espero una mica més?
És groc...taronja... té llum...

Una imatge de tendresa 2

Les veig, assegudes en un banc de Diagonal amb Rambla Catalunya. El dia és una mica fred, desprès d'una setmana que l'home del temps  ha anomenat com de “bonansa” i que sempre em fa pensar en la mitica serie. La seva actitud cap a ella és la d'algú que es preocupa no només pel seu benestar físic, també per la seva educació com a persona, que tingui principis, que sàpiga distingir entre el bé i el mal, que sigui consequent dels seus actes....O al menys és el que esperaria de la relació que, intueixo, mantenen. La distància que ens separa, doncs passo al costat d'elles sense parar-me, no em permet sentir el que se s'estan dient. Ho dedueixo més aviat, pel llenguatje no verbal d'una d'elles. Però especialment per l'altra. Aquells gestos característics de que, el que ens estan dient, ens fan pensar i adonar-nos de que hem dit o fet quelcom que sabem, som conscients, que no està bé. Però el que més em crida l'atenció és un altre personatge, encantador, observador mut de la situació entre la seva propietària i l'altra persona que intenta aportar quelcom del seu propi aprenentatge vital. Porta un diminut abric blanc, igual que el d'ella, per a protegir-se del fred i un barret  negre, com d'altra època, que protegeix les seves petites orelles d'un matí invernal de febrer. L'abraça molt fort, buscant aquella seguretat que necessita i que ell li dóna  i que algún dia, transmetrà a algú.

Com començar la 'setmana blanca'

Em llevo a les 9. Escric una estona mentre esmorzo. Truco al gimnàs per saber si avui hi ha classes dirigides. La meva voluntat haurà d'esperar fins demà. Netejo la casa. Surto, guiada pel sol, fins el parc on m'agrada seure. Escolto la Competència, mentre unes iaietes li diuen a una nena que no es mengi la sorra. Alguns pares juguen amb els seus fills. D'altres seuen i llegeixen el diari. Em pregunto si mai viurè un festiu d'aquesta manera. Torno a casa i xerro una estona amb el meu germà i la seva xicota, que han tornat d'Amsterdam. Em recomanen un hotel amb molt d'encant, amb vistes al canal. S'han enrecordat de l'objecte que col·lecciono. Tohom ho fa. Abans de dinar, acarono al gat asseguda al balcó. Penso en tornar a viatjar, quan i amb qui. Dino. Cap a les 4, em poso a fer feina. Em costa una mica. Unes trucades. Una d'una amiga que m'explica que ha aparcat (sic) als nens a casa la seva mare. Que tenim tota la setmana per fer plans! Cinema, teatre...el que sigui! Que encara no s'enten amb el Mac i que practica força amb la màquina de cossir. Riem amb les 'curves' que tant costen. Fer-ho recte sempre ha estat més fàcil. Abans d'anar a dormir, check el correu. Un mail que em fa molta il·lusió. Espero la part extensa. Un altre em fa somriure. M'agrada anar coneixent a la gent. Amb aquests petits detalls que els fan únics. 
Sembla que la setmana serà blanca. Blanca perquè demà farà un any de la famosa nevada. Blanca perquè està per escriure. Blanca perquè el Barça pot esborrar el resultat 'negre' de fa unes setmanes.

Frases per reflexionar 4

Caure està permès. Aixecar-se és obligatori!

Actuar 'com si...'

Aquesta tarda, així sense voler-ho, m'he posat a rellegir els mails que m'ha estat enviant, desde fa anys. És curiòs lo que poden arribar a provocar certs 'estats'. Més la pròpia Naturalesa humana, que tantes cares mostra....

Sabia que per la nit hauria de simular, ser la gran actriu que he estat sempre. No obstant, tenia el guió perfecte (?), com escrit expressament per mi i la necessitat d'actuar 'com si...' fins que tinguès l'oportunitat d'escriure el de la meva pròpia vida.
Ni tan sols ho imaginen...

Dropbox, Facebook,...

...invitacions a compartir estat (?), fotos, etc. De Facebook, ja sabeu el que penso i com estic per allà. En quant la capsa...fa temps que la conec i en la qual hagués ficat tot el que em sobra i tot lo que no m'aporta res. No sé quant podria pesar, si és que 'pesen' les coses insubstancials...

Quin és el meu preu?

Doncs segons aquesta botiga, que personalitza 'Lupitas', 18€.

Frases per reflexionar 3

 Friendship is a two ways street

Música relaxant per la nit de diumenge 12

Pintar amb la ment

Agafo el metro i quan surto em fixo, així de passada, en les parets i penso que què brutes estan. Hores més tards, el torno a agafar i com m'haig d'esperar uns minuts fins que vingui el metro, em fixo en la paret que tinc al darrera. Malgrat ser blanca, es nota aquella franja negra, just aquella marca que queda on la gent s'ha recolzat, que tan lletja queda i que en molts llocs públics, eviten col·locant una fusta, un plàstic o similar. Doncs bé, em dic que ja que és, potser, una de les estacions més transitades de la ciutat, en especial a l'estiu, ja podrien donar-li una capa de pintura. Fer-la més agradable, com han fet amb la de Liceu en la que, ja que et robaran la cartera i que potser no podràs ni tornar a casa en metro, almenys, que se't faci agradable la visió de Barcelona (ni que sigui en el subsòl). Haurien de pintar-la d'un blau infinit, com el mar cap el que porta aquesta estació. Com el cel que es veu en els dies clars i lluminosos de primavera i d'estiu.
Torno al dia següent i quan, en sortir, vaig pel llarg passadís, segeuixo amb la meva redecoració d'aquesta estació. El passadís, que també va ser blanc en el seu moment, es veu igualment, molt deixat. Em dic a mi mateixa que l'haurien de pintar del mateix blau que l'andana, com una continuació, de l'anar i tornar, del mar cap el que es va i des del que es torna.
Quan m'assec en els freds bancs de pedra a esperar a que vingui el metro, em fixo en que...oh! estan pintant la paret de blanc! No és que siguin unes franges molt netes, però almenys, es veu més pulid (paraula que es feia servir molt en la generació de la meva iaia).
El meu tercer dia en aquesta estació (algunes obligacions, que han donat els seus fruits, m'empenyen a fer-ho). Surto del vagó i la paret no només ja no és blanca, sinó que... és del mateix blau que estava en la meva ment durant aquests dies!! I no només l'andana ha estat tenyida amb aquest blau del mar que tant relaxa i convida a passejar per la platja, sinó que, igualment el passadís, que te cada dia quantitats ingents de turistes, en busca de sol i platja, és igualment un reflexe del que s'espera trobar fora.

Això si és pa!

La cesta de pan, Salvador Dalí 1945

Des de fa temps que no ens venen pa. Així de clar. Costa trobar pa que sigui realment pa!! Perquè un aliment (?) que quan surt de l’establiment (el tema de les gasolineres ja ni el comento perquè em sembla demencial) és com un xiclet i que quan arribes a casa, li pots donar un cop a algú al cap que el lesiones segur, no és pa. És una massa congelada, que ja ni se’n amaguen que t’ho fiquen en aquells forns al moment. Els ingredients, m’imagino que sí que seran farina, aigua i sal, però el sabor no és el mateix.Entenc que el ritme de vida que portem ens faci caure en aquest tipus de consum i també estic segura que si ens importen els calerons que gastem i la qualitat dels aliments que mengem, farem l’esforç de buscar pa de qualitat.

Cada vegada que veig que obren una d’aquests forns, que no fleques, em desespero de veure que tendim, cada vegada més, a alimentar-nos pitjor. Però no tot està perdut... Personalment no compro aquest pa si no és una 'urgència'. Malgrat estar envoltada d’aquests forns- de pa congelat matiso- em prenc la molèstia de caminar uns 15’ per tal d’arribar-me fins a fleques en les que pots veure com surt, com dic jo, el flequer enfarinat i que em garanteix el sabor del pa com el de sempre i que ja poden passar els dies, que  no perd la seva substància. I malgrat que no acostumo a fer publicitat , avui faré una excepció i us recomano el Forn Joan Montserrat de Rambla del Prat, que no només té un premi per conservar el savoir faire del que mengem, sinó que sempre està plena de gent a la que, encara li agrada sentir el sabor del que menja. 

Queden poques fleques de veritat i fa uns anys, el Gremi de Flequers de Barcelona, va publicar un llistat de les que si que garanteixen que el pa es fa allí mateix, es cou en forns i no és una massa congelada. I ja posats, pa de pagès e integral!!

Himne de la Champions League

Ja que no ha pogut ser la victoria, de moment, almenys contentar-nos amb la meravellosa música de Handel, Zadok the priest, l'himne oficial de la Champions. I bé, ara 'toca remuntada...'

Albert Balasch & Hans Laguna Fan dissabte

Heus aquí una visita obligada a la poesia d'Albert Balasch, guanyador del VIII premio de poesia Gabriel Ferrater, Sant Cugat amb la seva obra La caça de l'home i la música de Hans Laguna. Han sabut fusionar magistralment ambdues passions i el resultat es va poder gaudir el passat desembre dintre del festival ReVox organitzat pel Centre d'Art Santa Mònica, Barcelona. Paga la pena parar atenció a les lletres...

Nicholas Carr i com Internet canvia el nostre cervell

Autor: Mauro Entrialgo, El Pais

Fa uns dies vaig trobar  l'entrevista que El Pais, l'havia fet a Nicholas Carr, arran de la publicació del seu llibre, Superficiales. ¿Qué está haciendo Internet con nuestras mentes? 

L'autor parla de com la manera de llegir a Internet, caracteritzada per l'hiperlink, així como les múltiples distraccions que poden haver tenint obertes infinites 'finestres', està canviant la nostra estructura cerebral. El  fet d'estar pendent d'aquest mail, aquell tweet o l'últim RSS, provoca que se'n vagi d'una tasca a una altra i moltes vegades, una pèrdua de temps considerable. Tanmateix, com afecta a la nostra memòria de treball, així com a la nostra capacitat d'atenció. Aquest és un fragment adaptat de l'obra de Carr.  Paga la pena llegir-ho tot sencer i com no es pot dir que l'ús d''Internet sigui negatiu, sinó que ha de ser en la seva justa mesura ,en quedo amb aquesta frase The ability to scan and browse is as important as the ability to read deeply and think attentively.

El Pais, igualment, té un parell d'articles en el seu apartat de Trending Topics, el primer parla del llibre de Carr, centrant-se en com la multitasca, multitasking, va en detriment de la concentració i la reflexió, així com d'una lectura en profunditat. El segon, se centra en diverses estrategies, per evitar l'hiperlink i no procastinar. (Noteu la ironía del primer paragraf d'aquesta segona entrega...)

He fet una recopilació dels enllaços més interesants sobre l'assumpte:

Sobre la procastinación: Aquest article de The New Yorker i aquest altre en el que diversos experts, donen la seva opinió. 

Com no fer res durant 2 minuts, una bonica foto del mar amb música relaxant.

Un test per a comprovar si tenim tendència a la dispersió, de The New York Times.

Per a control·lar el temps que passem en qualsevol pàgina, minutesplease.com

Aquesta altra, per guardar pàgines que volem llegir en un altre moment, molt útil,  instapaper.com

Qui diu que l'amor no es compra?

Creació pròpia amb fotos fetes per Barcelona

Un cafè sorprenent

El que és sorprenent és que tot em sorprèn. Que tingui aquesta capacitat per a que cada dia sigui diferent. 
Cada instant, cada hora, cada sortida i posta de sol...

 

 Asseguda en el balcó, amb la calidesa de la tauleta de fusta, notant la brisa del mar que veig llunyà, assaborint els records que em porta el sabor del cafè que em desperta dels somnis de la realitat...

Frases per reflexionar 2

Creació pròpia a la sorra de la Barceloneta

Grava els favors dels teus amics en una pedra, escriu les seves faltes a la sorra

Proverbi àrab

Farta

Farta d'estar farta. (no hi ha més)

Pintura verda

115kg de pintura verda vessada en un radi de 1000 metres.  Qui podria treure-la?

950400? Ho hauria d'haver imaginat...

Ho hauria d'haver imaginat... Tot m'ho indicava. És més, hi havia un cartell lluminós, ben alt, que qualsevol hagués interpretat. 950400 no poden estar equivocats...

Parodia anunci Estrella Damm (Estrella Merengue)

Aquesta és la versió "Estrella Merengue" ,que ha fet un català, per si algú ho dubtava, de l'anunci de cervesa.
Aquí teniu la versió original protagonitzada per Els amics de les arts.

Compartir pis amb un filòsof

Ahir el meu germà, buscant un llibre de Kant , donat que tots dos estem sempre amb "Lo bello y lo sublime" entre les mans, em va dir que, de tots els filòsofs, amb qui compartiria pis, seria Kant. Encara que quan arribés a casa li digués que ha ajustat el rellotge perquè s'endarreria uns segons!

El mar a l'hivern

Gairebé 17 km vaig fer ahir, entre les 10 del matí i les 5 de la tarda. Amb el bon dia que feia, amb els 13ºC d’un dia d’hivern, d’aquells que ja van deixant enrere els dies grisos, desprès de fer un encàrrec pel centre, enfilo pel Born i xino-xano, arribo fins la Barceloneta. M’assec a la vora del mar, contemplant la força de les onades, que molts surfistes aprofiten. Somric en veure’ls, com si això fos l’Oceà Pacífic...Em meravella la Natura en els estats més extrems, el mar a l'hivern. Em pregunto quan trigaran en arribar a on estic asseguda i endur-se’m... Donat que disposo de molt de temps lliure (matiso, massa temps lliure, amb tot el que això suposa) em deixo ensarronar pagant 1,80€ per un cafè amb llet (2,50€ la Bock Damm)...una canya? Potser un altra dia, millor en companyia. (Amb aquesta cullereta- si és que se li pot dir així- m’haig de prendre el cafè? Portem una com Déu mana, si us plau? La foto que adjunto parla per si sola). No obstant, la terrassa té vistes directes al mar i la seva orientació, m’assegura gairebé dues horetes bones de sol.

S’asseuen en una taula next to mine. Per com es comporten al principi, res em fa pensar que la conversa serà com el dia, ‘acalorada’. Hi ha quelcom que a un d’ells l’està decebent del seu amic “Desde que tienes el negocio propio, te has convertido en un rata...” i així, gairebé una hora discutint ara un ara l’altre, sobre els problemes que aquesta descripció del seu amic, està provocant en l’amistat que tenen (des de fa dos anys), que es veu reflectida en com porten les despeses del pis que comparteixen, entre d’altres àmbits. La conversa comença amb un “...porque sé que eres un tío que reflexiona...”. L’un és més tranquil a l’hora de discutir  ”Yo si quieres, te lo explico...”, mentre l’altre, s’exalta de tant en tant i en un acte reflex, agafa i deixa anar a terra la seva motxilla, en el que, interpreto, és un cop de ràbia. Quina capacitat per expressar-se! Els admiro!! “Me vas a dejar hablar a mi, no? O qué va a ser esto? un speech...?”

La conversa va acabant amb algunes conclusions “Sí, soy un gorrón...y qué?” “Supongo que ahora vas a reflexionar sobre esto...cualquier persona normal reflexiona luego...” i un, i aquí no he pogut evitar riure per dintre una mica, “Yo estaba muy tranquilo...” “Yo también estaba muy tranquilo!”

Doncs jo, també estava tranquil-la, almenys en aparença, fent veure que prenia el sol, amb les meves pròpies reflexions sobre l’assumpte.

Una imatge de tendresa

Els veig. Amb aquell amor que ha perdurat al llarga dels anys. Aquell amor per a tota la vida. Com l’amor d’abans, en el qual no es rendien davant les primeres dificultats. I en el que moltes parelles creuen. En el que volien compartir les seves vides, estar junts, un al costat de l’altre. Envellir junts, compartir la vida...S’han donat suport moltes vegades l’un en l’altre i ara, és ell el que necessita el seu. Ella li fa de guia en el camí de la vida. El seu encorbat cos no li deixa aixecar la vista cap endavant, com va fer d’antuvi. Necessita d’ella per tirar endavant. I així, amb afecte, amb un acte d’amor que m’entendreix, i em mostra els fruits de lo que han anat construint al llarg dels anys, ella es posa al davant i li pren les mans amb suavitat i fermesa, per a que pugui caminar. Per a que li segueixi en el camí que junts van començar i junts volen continuar fent.

Twitter, Quim Monzó i tweets surrealistes

El dia va de Twitter...si aquest matí m'he despertat amb l'article, que després ha comentat amb Jordi Basté a RAC1, de Quim Monzó sobre la seva experiència a Twitter que ell ha batejat amb molta gràcia, "Come on let's tweet again", desprès m'he assebentat que David Bisbal ha desfermat la mofa en el mateix, per un tweet sobre la situació actual a Egipte.Sobre l'artícle de Quim Monzó, en la seva línia, descriu què l'ha semblat això de ser un tweetero (ell diu tuitero). Si ha estat realment ell l'autor, queda per esbrinar , doncs qualsevol pot obrir-se un amb el nom d'altra persona (de pas,comprovo com qualsevol varietat del meu nom ja està agafat..). Lo del cantant David Bisbal, ha estat de lo més hilarant..tins al punt que LV l'ha dedicat una notícia. El detonant ha estat el seu ja mític tweet (que ja s'ha encarregat d'esborrar) "Nunca se han visto las pirámides de Egipto tan poco transitadas, ojalá que pronto se acabe la revuelta", que no ha trigat en tenir centenars de desternillants retwitters, com podeu comprovar aqui! El pobre nano té raó quan diu que hi ha molt de temps lliure... N'hi ha alguns realment bons.

2419200

Només un nombre? Encara no tinc totes des dades...

Just around the corner

El sofà Chester

Aquelles hores de lectura passades al sofà. Com aquest,...amb unes pretatgeries semblants, envoltada de quadres, d'art,...

Encara convalescent...

No, encara no estic bé. Ni tres hores ha durat el meu temps fora. Necessito descansar, estar estirada. Ho sento pel pobre Bach i la seva meravellosa musica. Perdoneu pel format Twitter dels posts d'aquest mes. Malgrat que el cap bull d'idees, no tinc temps d'escriure més extensament

Bach o com curar-se amb música

Avui m'he despertat trobant-me malament i m'he quedat a casa. He estat tot el dia al sofà. Dormir i descansar em revifa. O almenys, és el que necessito, doncs no m'agrada gens estar malalta. La ràdio, llegir blogs, notícies, alguna trucada, uns emails, el primer capítol de Sherlock (gràcies filòsof! has fet que el meu  aclaparament existencial fos menys) fer i desfer el Rubik,...tot amb molta menys energia de la que estic acostumada. 

He hagut de provar el so del meu netbook i he escollit, així a l'atzar, aquesta peça de Bach. Sublim...  

Demà haig d'estar millor..Estaré millor.

Frases per reflexionar 1

Começo una nova secció, com la de 'Música relaxant per la nit de diumenge', amb frases que fan reflexionar o si més no, són reflexions fetes per altres. Aquesta és d'una porta del bar de la facultad de Filosofia, Geografia i Història, UB, Barcelona.Tenint en compte el que 's'estudia' (o almenys, el que 'ensenyen') dóna què pensar...

It's complicated

Si estic en aquesta situació és perquè abans estava en una altra. Que precedia a la que estic ara, encara que amb matissos. It's complicated....

Un altre dia bonic...

Un altre dia bonic, lluminós, fred, dels que ve de gust passejar prop del mar... Aquesta nit serà molt freda. Freda després d'un dia bonic i lluminós.

Sempre he volgut volar...

L'alegria i l'amor són dos ales per a les grans accions 

W.J. von Goethe

En un dia així

És fa difícil concentrar-se.

Música relaxant per la nit de diumenge 11

Què són les il·lusions?

Les il·lusions ens mantenen surant en el mar de la vida

I la llum...la llum ho és tot!

Amb aquesta frase, Tom the Builder, vol convèncer al prior de Kingsbridge, per a que es reconstrueixi l'església i sigui una catedral, amb grans finestralls (per suposat, parlo de The Pillars of the Earth o els Pilars de la Terra). No obstant, apart de les innovacions arquitectòniques que hi va haver en el gòtic i que van permetre la construcció de finestres amb vitralls, la llum era de gran importància en les esglésies en l'Edat Mitjana, doncs representava el símbol de la llum divina de Déu. En aquella època, la llum era considerada el més noble dels fenòmens naturals. Deixant de banda tota la simbologia i la seva importància, plasmada en les diferentes manifestacions artístiques, no podríem viure sense ella. Prova d'això, és comprovar com afecten les estacions amb menys hores de llum, en l'estat d'ànim de la gent, el que nomenen Seasonal Affective Disorder, així com els elevats índex de depresió i suïcidi ( si bé, hi ha altres causes) en els països nòrdics en els que hi ha mesos amb poques hores de llum al dia. Inclús, venen unes llums que imiten la llum solar, com a 'lighttherapy'. De fet, és curiòs veure que si s'escriu a Google 'light lamp' les terminacions són 'for depression' 'for sad'. El que a mi em sembla trist, és que es tinguin que inventar aquests aparells...que l'estat d'ànim es vegi tant condicionat.

Tampoc s'han d'oblidar els cicles circadians, regulats per la llum i els problemes que pateixen les persones que han de treballar en torns de nit. I la fotosíntesi! què farien les plantes sense la llum?

Doncs bé, una alegria per als que vivim en aquestes latituds és que els dies s'allarguen!! I no només això, sinó que hi ha dies molt bonics, amb molta llum. Ho heu notat? En aquesta pàgina, timeanddate.com, que ja vaig deixar en el seu moment, ho podeu comprovar. Personalment, la llum del sol m'influeix i molt. Potser perquè he tingut la sort de viure en cases orinetades al sud, amb molta llum, grans espais, el solet entrant pel balcó i despertant-me directament en el llit (tot un luxe!), m'he acostumat i aprecio, encara més, la llum del sol. (Deu ser per això, que els dies grisos em vesteixo de vermell...) No podria, o em costaria molt, viure en una casa en la qual no hi arribès la llum natural, que fos tot interior. No fa falta que tingui unes vistes fantàstiques. Que tingui uns grans finestralls que il•luminin l'estança, em conformo.

Ara que ja acabat la 'temporada nadalenca' (per posar-li un nom) una de les explicacions que es donen per a aquest malbaratament de llums per tot arreu, és que, no només serveix per a atreure l'atenció i vendre més, sinó també per a aixecar l'ànim de la gent en els dies curts i foscos de l'hivern. Evidentment, hi ha altres explicacions més divines, en quant a la decoració amb espelmes durant el Nadal.

El 'seny' és verd i la 'rauxa' vermella?

Potser...sigui com sigui, després d'haver estat experimentant amb plantilles i colors, de moment (i dic de moment perquè sóc conscient que canvïo molt sovint la plantilla dels meus blogs) deixaré el meu blog en castellà, verd i el blog en català, vermell. S'admeten suggeriments!

Nit de Reis (o un cavall d'escacs en el tortell )

Aquest any, hi ha hagut tres fets diferents en relació al dia de Reis. El dimarts vaig anar al cinema amb la meva neboda i quan vaig preguntar-li si s'havia portat bé aquest any, em vaig adonar...és clar! si no li ha donat temps de fer malifetes, si només han passat 4 dies... Per altra part, aquest any, hem trencat la tradició i hem celebrat la nit de Reis i així, a les 12 i 1 minut de la nit, i per tant ja del dia 6, vam obrir els regals. Avui, com mana la tradició, hem menjat el  tortell de Reis. I quina ha estat la meva sorpresa quan, havent sortit ja la faba i la figureta del rei, he trobat ...un cavall d'escacs! Mai ens havia sortit i ens pensavem que, trobariem la resta de peces...haguès estat divertit!

18-2120 Honeysuckle, el color de l'any 2011

I continuo parlant de colors... És curiós que cada any, tingui un color, segons el senyor Pantone...Podría dir-se de cada estació, de cada moment, de cada persona, de cada ambient..La influència , però, dels colors en els estats d'ànim, hi són per algun motiu. Aquest any 2011 que acabem d'estrenar, és, segons la casa Pantone,  l'any del Honeysuckle o lligabosc. Els motius? Doncs per ser un color vibrant, amb coratge, vital, estimulant...ideal per elevar el nostre espirit en aquests temps de crisi i allunyar la tristesa. Jo, el posaria com a color obligatori a l'hivern. Encara que per raons òbvies vestim famb colors foscos, estic farta del gris, el negre, el marró, el beige (que no m'afavoreix gens, doncs  m'escauen els colors brillants). Potser és per això que sempre hi ha tocs de vermell en el vestuari de l'hivern, enmig dels tons foscos, per a donar-nos un toc d'energia i alegría en els dies grisos i curts. Curiosament, unes setmanes abans de llegir la noticia, em vaig comprar, en un outlet, una jaqueta del mateix color! Així, jo que pensava que se'm veuria massa i resulta que per molt poc, aniré a la moda!

Un somriure il·lumina més que una bombeta

Hi ha una dita escocesa que diu "Un somriure no costa  res i il·lumina més que una bombeta". Poster, tenint en compte que els escocesos tenen aquesta fama, que jo no comparteixo, de 'garrepes', s'enten millor la frase. No obstant, no puc estar més d'acord. Un somriure és el millor que podem oferir en trobar-nos amb algú i el millor que ens poden oferir. S'ha escrit molt sobre el poder que pot arribar a tenir un somriure, per desmontar a l'enemic, per apaivagar el ànims, per seduir, com a complicitat amb algú...No obstant, les persones que acostumen a somriure sovint, es veuen com més agradables i càlides. Tot i que ull! ha de ser un somriure  autèntic. I com saber si és autèntic? diuen els experts en llenguatge no verbal, que el somriure és així quan  s'activa el múscul cigomàtic, s'ensenyen les dents i va acompanyat d'un aclucament dels ulls, aquella expressió com si els ulls també estiguin 'somrient'. Feu  la prova.

Doncs bé, ahir a la tarda, anant per Gran de Gràcia, vaig veure un cua interminable que es forma cada any per aquestes dates, en el creuament amb Travessera, on hi ha una carpa, per a que petits i grans, donin la seva carta al Rei Mag (o al seu ajudant, per a no confundir més als petits). Vaig veure que cada any tenen al mateix senyor que fa de 'Rei Melcior'. I també ,com cada any ,algun nen espantat davant la seva presència (que més aviat, és una absència, doncs no sembla molt content del paper que l'ha tocat). L'any passat,el meu nebot, amb tota la il·lusió que pot tenir un nen de 4 anys, va portar la seva carta i unes galetes al rei. Quan va ser el seu torn, desprès d'haver aguantat estoicament la cua amb una fina pluja, li va oferir les galetes. I quina va ser la seva desil·lusió, amb plors inclosos, quan va veure que aquest no només no les volia, sinó que no li va fer ni un trist somriure. Des d'aqui, m'agradaria donar un petit consell i que ningú es molesti. Que quan facin la 'selecció' del personal per a fer de Rei Mag o Papa Nöel, s'assegurin que la persona sàpiga, no només, aguantar assegut durant hores i hores, nens ploraners, i inclús, pesats. Que també sapigan somriure. És, segurament, amb el que es quedaran els nens quan es vagin a domir...

El meu color, segons Pantone

Acabar l'any amb humor: La Competència

Si voleu acabar l'any amb humor, què millor que escoltar el programa de RAC1 'La Competència', de dilluns a divendres de 12 a 13. Humor intel·ligent amb l'Òscar Andreu i l'Òscar Dalmau, amb uns personatges que demostren tota la feina que hi ha al darrera. En la pàgina web de RAC1 podeu trobar els podcast.

De marioneta a directora d'orquestra

Primer va ser una marioneta, a la qual tothom movia els fils. Ara ha de ser la directora d'orquestra... El que no saben és que sempre l'ha agradat la interpretació

La historia del Nadal en la era digital

Us deixo aquesta versió de com seria el Nadal en els nostres temps. Molt ingeniòs!

Un desig fet realitat

Un somriure, una mirada cap al futur, un comiat sorprès...

Un desig, un detall, unes paraules que volen dir més

Un desig fet realitat, els detalls, una conversa que vol dir molt més
El mateix somriure, una mirada en el present, un fins aviat....

Una nit kafkiana

Uns convidats que no arriben, un mòbil oblidat a casa, uns cohets lluminosos en el cel intentant caure en els nostres caps, un bidó de gasolina, un restaurant de lo més surrealista,  una taula rodona plena de taques, fins a cinc canvis, un pastís congelat en tovallons... una capsa dels Playmobil, te només per a cinc (o eren sis?), unes semblances raonables, una vaca amb el morro de porc, un no cafè, uns gots de plàstic, una cola sense fi, unes escales impulsives, un intent darrera l'altra, uns dubtes existencials, un comiat.
Tancar els ulls i imaginar. Impossible i indesitjable

The winner takes it all

Mentiria si digués que m'és igual. Que estic bé.Que res no m'importa. Que no sento. 
Que no ho demostri, només aparentment, doncs el meu llenguatge no verbal deu haver parlat per mi, no significa que no hi hagi quelcom per dintre.

No és el mateix enlairar-se que aterrar

Hi ha una substancial diferència entre no haver enlairar-se encara i ser a punt d'aterrar. I no només això, sinó haver donat unes quantes voltes al món abans.

Un mecanisme per extreure pensaments

Porto temps que em ronda pel cap aquesta idea. Bé, més aviat, que la idea es pugui materialitzar, encara que no crec que ni jo ni cap de la meva generació, ho puguem veure fet realitat.

Encara que pugui semblar que he tret la idea, que per altra part segur que no és res que algú no hagi pensat abans, arran de la pel·lícula 'Origen', la tenia desde feia temps.
La meva ment, constantment i en les situaciones més inverosímils, es posa a pensar, analitza, reflexiona...sobre el que visc, el que viuré i el que ja no viu viure (més), el que veu, el que imagina, recreant històries, des de qualsevol fútil detall fins a les més dramàtiques situacions (segurament com a part de fugida d'aquestes). Fa servir paraules, idees, emocions, sons, imatges...que voldria transmetre, que voldria treure de la meva mente, sense cap esforç i passar-ho directament al paper o a l'ordinador. Així, una mena de màquina que sigui capaç d'extreure els pensaments, les idees, i les pugui passar directament. Això, i heus aquí l'avantatge, permetria que els meus llampecs literaris es puguessin materialitzar de forma immediata.
No obstant, em pregunto, on quedarien les emocions, els sentiments, l'ànima en cada paraula? el que veritablemente sento? Podria una màquina ser capaç de transmetre,  també, això?

Déjà vu

Acabo de tenir un déjà vu…la mateixa finestra oberta… la repetició de La Competència….els mateixos pensaments…és així o és que estic atrapada en el temps? Perquè si va ser real, tenim un problema!

Una jaqueta vermella

Una jaqueta vermella, no us farà més feliços. Ni de cap altre color, per suposat.

The Shopping Night Barcelona

Així, per casualitat, navegant per Internet, mentre escoltava RAC1 (ja que no miro la TV, ambdós són les meves fonts d'informació) vaig llegir la noticía de que Barcelona, imitant d'altres ciutats super in, anava a celebrar, coincidint amb l'encesa oficial dels llums de Nadal, la seva particular 'nit de compres'. El programa, amb la participació estelar de la revista Harper's Bazaar, el podeu trobar en la web oficial.  Els eslògans, tots pensats per a que compris, compris i compris i que quant arribis a casa, et doni la sensació de que has assolit, ni que sigui per segons, la felicitat. Quan arribi l'extracte de la VISA, ja veurem si aquesta sensació canvia... Les fotos, milers d'elles, demà mateix en els mitjans de comunicació, Facebooks, Twitters, blogs i d'altres xarxes socials en les que poder dir "Sí, jo vaig ser allà!"
Doncs bé, desprès d'haver passat tota la tarda en una biblioteca del centre, he volgut pujar caminant fins a casa per veure ( ja vaig dir en un altre post que, en part, em nodreixo del que observo, estigui d'acord o no) l'ambientillo que hi havia. No vaig a explicar que mai havia vist una concentració tal de gent super cool (i totalment vestida de negre, of course) per metre quadrat i que l'expectació que hi havia davant d'algunes botigues i/o carpes, era increíble (malgrat que, afortunadament o no, encara estem lluny de grans capitals, com Nova York o Londres, en quant a aquesta mena de 'saraos'). Tampoc, que una coneguda firma de roba, ha vestit al David de Miquel Ángel, no essent conscient de que la bellesa del mateix, està en l'admiració del seu quasi perfecte (el cap està desproporcionat en relació al cos) cos nu. No obstant, unes somrients turistes  japoneses, no paraven de fer-li fotos. Segurament, no l'haurien vist en versió original...
El que vull intentar descriure, malgrat que és quelcom tan freqüent en les nostres ciutats que ja ningú se sorprèn, és als dos 'sense sostre' que, aliens al event d'aquesta ciutat tan cosmopolita, dormien plàcidament en un caixer, al qual segurament, molts dels potencials compradors d'aquesta nit, hauràn volgut accedir per treure diners.

El gos iPad

Un absurdidad més de la nostra societat. Disfressar els gossos de les 'neures' dels seus amos. Aquest gos iPad és de la desfilada de Halloween celebrada en el Tompkins Square Park, New York. (Foto del NYDaily News)

Sentir és humà. És sentir-se humà

Ser massa conscient, a vegades pot ser un problema. Et fa patir i tot. Quan ja no serveixen els “no ho pensis” perquè el pensament ha deixat pas a quelcom més profund. Quelcom l’accés al qual, no pot explicar-se amb paraules. S’ha de sentir. I és quan se sent i quan s’accedeix a la consciencia, que es pateix. El procés és aquest. No hi ha més. Moltes hores en silenci, això sí. Molta soledat, també. S’aprèn, encara que un cop apresa, s’integra tan fàcilment, tan subtilment, que no es distingeix el que ha estat imposat del voluntari. 
Quan se sent, no hi ha lloc, ni l’ha d’haver, per al raciocini, doncs en aquest, ja hi ha hagut sentiment, doncs no s’entén l’un sense l’altre. 
No és quelcom que ja no pugui deixar de pensar. Hom s’ha de plegar davant l’evidència, encara que aquesta sigui invisible davant els ulls de qui no es troba en la meva pell. “Et veig bé” reflexa la great actress que he après a ser. O una fortalesa que ni tan sols jo sóc capaç d’explicar d’on la trec. 
És quelcom que sento, que afecta tota la meva estructura. Que em recorda el que sóc i el que he estat, encara que hagi qui no acabi de comprendre-ho.

Qui hi ha en les llistes electorals?

Ara que tenim eleccions al Parlament de Catalunya, els soferts ciutadans d'aquesta part del món (passo ara de polèmiques nacionalistes) tenim la bústia de casa plena de propaganda electoral. Els principals partits amb representació parlamentària o que hi opten, ens envien la llista i un ultra resum del seu programa, al costat del sobre corresponent perquè el portem així, preparadet, el proper diumenge 28. Molta gent, no solament ni se'ls llegeixen, és que ja, ni els obren. De fet, dissabte vaig estar sopant a casa d'una amiga i vam parlar del tema i en baixar, efectivament, vaig veure que cap veí es molestava a recollir la propaganda electoral.
Doncs bé, jo sóc de les que sempre els ha obert, ha fet un cop d'ull en diagonal en el programa i, això sí, detingudament he llegit la llista dels candidats. I és que sempre em trobo algú conegut! Aquest any, a un antic company del col·legi del meu germà, al qual per casualitat em vaig trobar diumenge i en una altra, que la veritat, no esperava, encara que no m'ha sorprès, un amic, a qui ara avui mateix demanaré alguna explicació...

Posta del sol de diumenge

Posta del sol a Barcelona

Posta del sol amb el mar de fons

Cada vegada que veig una posta del sol, tinc una necessitat, gairebé malaltisa, de sortir  al balcó per quedar-me contemplant-la fins que la barreja de colors, que tant em fascina, desaparegui. Sóc conscient de que no hi ha càmara que capti millor una bellesa  així de la Natura, que l'ull humà. Potser si tingués una càmara professional, aconseguiria fotos de millor qualitat. No obstant, es tracta de les emocions que em provoquen, no tant de la qualitat artística. No vaig a describir-ho, encara que en el fons podria, doncs seria molt subjectiva amb tocs de melangia i no estic segura de voler mostrar-me així.

Aquesta tarda, com molts diumenges per la tarda, estic agobiada. Quan he vist per la finestra que els colors del cel estaven canviant, m'he dit a mi mateixa que  jo també em sento així. He pujat corrents al terrat per fer aquestes fotos, a les 17:24. En la segona, es veu el mar de fons, l'edifici del Telefèric i l'hotel Vela.

Confiança...

Confiança...
Es necessita molt de temps per construir-la i es pot desfer en qüestió de segons...

Menys del que has trigat en llegir això.

Y grega? Sí, gràcies!

Com ja sabeu, la RAE ha proposat algunes modificacions respecte l'ortografia de la Llengua Espanyola, que han de ser aprovades el pròxim dia 28 de novembre  a Guadalajara (Mèxic). D'entre aquestes, la de nomenar a la y grega, de tota la vida, “ye”. Tan bon punt ho vaig llegir, que em vaig dir “ye???, què vol dir ye?” Però si tota la vida, des de la més tendra infantesa que en l'escola quan apreníem l'alfabet, que l'hem dit y griega, per a diferenciar-la de la i latina. Que ara ens treguin allò de “griega” és com treure part de la nostra cultura greco-latina. És com voler ignorar les nostres arrels. Si en altres països de parla hispana volen continuar nomenant-la així, que ho facin. Però, si us plau, que no facin aquesta mena de 'retallades' en les nostres arrels, doncs es comença d'aquesta manera i acabarem que no coneixerem ni la nostra pròpia llengua. 
De les altres reformes, no vull parlar. Crec que s'estan  fent passos per a que, en comptes d'unificar criteris entre uns i d'altres parlants, es vagi cap a un empobriment de la llengua. Nomès s'ha de veure el nivell d'ortografia que ténen els alumnes, avui en dia. A la meva època escolar, era impensable fer faltes d'ortografia i l'estudi de la Llengua Catalana i  Castellana, era tan important com la resta d'assignatures.

Treure el fre

Quan em llenço a la piscina, tot i ser conscient que no sé nedar, no hi ha aigua.
Quan trec el fre de mà, tot i saber que no sé conduir, el carrer és costa amunt.
Quan he fet les maletes, tot i no tenir encara un destí, no tinc company de viatge.

...and lift it high...

Música relaxant per la nit de diumenge 10

Addictes a Internet

Fa uns dies llegia una notícia relacionada amb l'addicció a Internet, inclosa dins de les anomenades addiccions socials. Les especialistes del centre que tracta les socioadicciones, AIS a Barcelona, alertaven sobre els perills de passar moltes hores a Internet. En aquesta pàgina podeu fer un test per comprovar si ho sou.

Des que l'ús d'Internet s'ha fet, gairebé, imprescindible per a la vida de molts de nosaltres, que de tant en tant, se'ns va alertant dels possibles 'perills' que comporta passar-se hores i hores davant de la pantalla (en aquesta era de la pantallització).  

Crec que, com en tot, en la mesura està el verí. No pot negar-se que Internet ha transformat moltes de les maneres d'aprendre, comunicar-nos, informar, entretenir-nos, fer vida social, comprar,… amb els seus avantatges i els seus desavantatges.

Quan elegim fer una activitat, estem traient temps de fer-ne una altra. A no ser, que siguem capaços de fer diverses activitats alhora, cosa que implicaria que no puguem concentrar-nos al 100% més que en una. Així, les hores que passem navegant per Internet, les estem traient a altres activitats. I és alquí on s'ha de fer una reflexió personal.

Deixant de banda els greus problemes que pot supossar estar 'enganxat' a, per exemple, jocs online, em vull centrar en les relacions socials. Personalment, malgrat la gent que diu haver trobat l'amor per Internet i que veu més els seus amics online que en la vida real, encara crec en les relacions cara a cara. Som éssers socials que necessitem del contacte amb els altres per identificar-nos com a persones. Encara no hi ha res que pugui reemplaçar la màgia que es produeix quan coneixes algú i et dones comptes que connectes. Diferents processos físics, que molt difícilment no podran suplir les màquines (de moment), es posen en marxa quan interaccionem. Aquells primers segons que ens fan tenir una idea de com és l'altra, la química de l'amor, la importància de l'olfacte a l'hora d'elegir parella,el llenguatge no verbal,…

Significar algo para alguien

Així és com descriu la filòsofa i psicòloga Maria Jesús Orbezolo, la necessitat d'estimar i de sentir-se estimat, l'amor. "Significar algo para alguien es una necesidad básica". No puc estar més d'acord...

Live to tell....

Avui he passat la tarda, com he fet darrerament, en el meu bar preferit (sobre el qual ja vaig parlar en el post "El lloc ideal per esciure") repantingada en el sofà, escrivint i de tant en tant, donant un glop al cafè que tenia al davant. La música que hi posen, va des dels anys 60 fins als 90, sempre, això si, bona música (afortunadament, no posen res que pugueu sentir en les ràdio-fòrmules). Doncs aquesta tarda, intentava reflexionar sobre el terratremol emocional que m'ha sacsejat aquesta setmana. De sobte, la lletra de la cançó de Madonna, "Live to tell", semblava voler formar part de les paraules que necessitava per arribar a una conclusió. No podia ser més oportuna...

Continuo sentint

Continuo sentint. Si no ho fes, no seria sincera. No hi ha més.

"Ningú no es farà càrrec mai"

Aquest vespre he tingut una petita discussió familiar. Dic petita, perquè no vull donar-li més importància. L'empremta que ha deixat en mi, no obstant això, és, ara mateix, bastant profunda. No només pel que ha suposat, sinó, perquè creia (si bé sempre he estat conscient de que no podia ser), que s'havia dut a terme un procés, durant tot aquest temps. És un procés bastant dolorós i que implica molta força d'espírit. Jo mateixa ho vaig fer fa temps i em va ajudar el fet de què "sempre ho vaig veure tot".
M'ha dolgut comprovar com poden tergiversar-se els fets, el mal que pot fer veure només una part de la realitat, no ser objectiu, no ser just,...l'egoïsme. Un egoïsme, potser inconscient, encara que al cap i a la fi, egoïsme. De fet, no m'ha sorprès tant ja que, mai no he sentit que prenguessin cartes en l'assumpte.
Crec que trigaré bastant a recuperar-me... en recuperar la confiança, que ja era poca.
Em quedo amb la part positiva, que malgrat tot hi és, el que he après. De mi mateixa i dels altres. La gent sempre em sorpren...(Malgrat que, amb gran dolor, no l'esperava d'aquesta).
I com sempre, el consol de la frase que em va dir molt sàviament en el seu dia el filòsof, "ningú no es farà càrrec mai".

Pulgas Mix 2010

Una mostra, i perdoneu la qualitat de les fotos del meu mòbil, del que ha estat el Pulgas Mix, celebrat aquest cap de setmana en el Convent de Sant Agustí. Un altre aconteixement d'aquesta Barcelona super cool, de la que, per altra part, sóc tan crítica en ocasions i de la que també em nodreixo ( una també ha d'escriure del que viu).

 La roba i bosses d'aquesta paradeta, m'han agradat força. Malgrat que una no és consumista, ni és de compres impulsives, tenia coses realment maques i em venien ganes de renovar l'armari.

En general, artesania molt currada. Roba, complements amb molta imaginació i creativitat, i molt vintage, excepte alguna paradeta en la que hi havia articles que desentonaven pels seus materials i formes ( bijuteria com de metall? no, gràcies. Prefereixo la calidesa de les teles, la llana...).

Música relaxant per la nit del diumenge 9

Abraçar és embolcar l'ànima

Abrazar…

Abrazar es envolver el alma

Con ternura, con calma

Sinceras... sentidas...

Sobran las miradas

Sentir las improntas

Que hay en el alma

Se cierran heridas

Nunca antes mostradas

Una escletxa per on s'endinsa la por a patir

Quan no s'han curat bé les ferides, queda una escletxa per on s'endinsa la por a tornar a patir.

Nomès la coneixença, la confiança  i el temps poden fer que es tanqui del tot...

Airbus A380 l'avió més gran del món, a Barcelona

L'Airbus A380 l'avió de passatgers més gran del món, que va estar present el dissabte passat, en la Festa al Cel, que se celebra cada any a Barcelona.

Convertir l'aigua en un article de luxe

Des de fa uns anys que un bé tan necessari com és l’aigua, s’ha convertit en un article de luxe. Primer les van oferir els hotels i restaurants de més categoria i desprès, es van introduint en les anomenades botigues de productes gourmet. Es poden trobar aigües finíssimes, de tal deu, d’un indret de difícil accès o  d'indrets remots de l’altre part del món. Per suposat- i com tot en aquests temps en què vivim- el disseny de l’envàs és essencial. La forma, el tap, el color (tot i que majoritàriament blau o incolor) tenen igual o més importància que el contingut. Inclús una coneguda casa de joies, ha decorat una ampolla, com si d’una joia més es tractés. El consumidor ha de tenir la sensació d’exclusivitat i de que no està bevent una aigua qualsevol.
I enmig del fet d’haver convertit l’aigua en un bé de luxe, per a uns pocs, moltes parts del món pateixen les conseqüències de no disposar d’aigua corrent. En aquesta pàgina podeu trobar més informació sobre el problema del desigual repartiment de l’aigua en el món. Aquest fet, comporta, no cal dir-ho, un obstacle al desenvolupament de moltes zones del món.
No vull fer demagògia sinó que prenguem consciència sobre les futileses de les que ens envoltem en els països desenvolupats. Mentre alguns sopen amb una ampolla d’aigua de 30 €, altres han de recórrer kilòmetres per aconseguir omplir un bidó que li garanteixi la subsistència durant alguns dies.

Què és "montar un pollo"?

Aquesta expressió que molts fem servir i inclús hem estat actors directes d'ell mateix, sempre m'ha resultat simpàtica. Em preguntava quina culpa tenien els pobres pollastres i vet aquí que vaig buscar per Internet el seu significat. (Així que, com tot el que es troba per la xarxa, no feu massa cas si no és d'una font que doni credibilitat.) Doncs bé, segons el que vaig trobar, es diu "montar un pollo" (o un pollastre, tot i que trobo que té més gràcia en castellà) ja que els pobres pollastres tenen un comportament bastant caòtic i desorganitzat i per tant, també se li pot atribuir  a una persona quan fa quelcom que no és apropiat. Bé, més o menys és així. Lo curiós de la qüestió és el següent. Aquest matí estava en el meu bar favorit, escrivint, quan ha entrat una parella. S'ha assegut a la taula al costat de la meva i, donat que la música no la posen gaire forta, podia sentir el que es deien. Estaven discutint i ell semblava molt enfadat i no para de retreure-li a ella que, textual, "em montes un pollo cada dia". L'ha repetit unes quantes vegades i tot i que no és agradable veure com dos persones que s'estimen, o almenys ho han fet, discuteixen, m'ha fet pensar altra cop sobre aquesta expressió.

M'he tornat a inundar

Per sort, la facilitat de tornar a l'equilibri és inversament proporcional a la capacitat d'enfonsar-me

Plans de diumenge a la tarda

Fer els deures. Anar al cinema. Fent rentadores. Acabar l'informe. Llegir un llibre. Anar a un museu. Passejar amb la parella. Quedar-se atascat en un embós. Planxar. Anar a un concert. Preparar les carteres per anar al cole. Perdre el temps navegant per Internet. Fer bricolatge. Contestar emails. Cuidar les plantetes. Veure el partit de fútbol. Visitar als avis. Escriure.

Raons per escriure a mà

Fa poc escrivia sobre on escriure. Tampoc no és que importi molt mentre continuï escrivint, no?. Bé, doncs avui vull fer-ho sobre una altra qüestió relacionada amb la part material de l'escriptura, escriure a mà o amb l'ordinador (l'Underwood la tinc d'ornament, per al museu). Fins que no vaig tenir la meu primera i única màquina d'escriure, vaig estar escrivint sempre en una llibreta o en fulls que després grapava. Més tard, amb els ordinadors- encara que ni que fes tant que aquests han arribat a les nostres vides- vaig començar a escriure utilitzant el teclat amb el que ni Qwerty no va somiar que es podia rectificar sense necessitat de donar-li a la cinta correctora corresponent. Tot un luxe per als que, com jo, les paraules flueixen més ràpides que el que poden assolir les mans en teclejar. Ara que em veig en l'obligació d'escriure amb l'ordinador, em pregunto on queda la lletra manuscrita. Aquella cal·ligrafia que tots vam aprendre de nens, el contacte del llapis, el bolígraf després, una ploma ara.
Personalment, m'he adonat que comparat el fred contacte de les tecles de l'ordinador i tenint davant la pantalla, no escric igual si ho faig amb un paper i un bolígraf o la meva preuada Meisterstück. També aquí hi ha molta psicologia pel mig o la poso jo gratuïtament. Quan puc sentir el paper i el suau lliscar de la ploma sobre el paper, les idees són diferents. Les emocions, els records, les sensacions que em vénen no tenen res a veure amb el que escric teclejant. A més, no hi ha possibilitat d'esborrar el que he escrit, amb la qual cosa, l'escriptura, és molt més autèntica.

Una altra de les coses que més m'agrada d'escriure a mà, és que puc veure com canvia la lletra, segons si estic més cansada, si escric de pressa o si m'entretinc i faig la meva millor cal·ligrafia. La nostra lletra també ens delata i mostra com som i és alguna cosa difícilment, encara que no impossible, falsificable.També té, com no podia ser d'una alttra manera, un toc romàntic, imaginant-me en els temps en els que no hi havia més que la llum de les espelmes per tota il·luminació.

En cada lletra deixem una empremta inesborrable. És una mica més personal, per això agrada tant rebre cartes i postals, malgrat que ja no se n'envien tantes, ja que s'han substituïts pels e-mail, molt més ràpids i instantanis. És per això que així és com escric el meu diari personal, on queden els meus més íntims, les meves emocions més profundas i el que no vull compartir amb ningú.

Un petó ho cura tot

120 Aniversari del naixement d'Agatha Christie

Avui fa 120 anys va nèixer, Agatha Christie, una de les meves escriptores favorites quan era jove (bé, més jove que ara). Malgrat que pot semblar una literatura fàcil i amb arguments gens complicats, i que hagi rebut crítiques per això, no se li pot negar una genialitat. (El dibuix és el que ha posat Google en la seva pàgina d'avui)

Música relaxant per la nit del diumenge 8

No m'estima com jo voldria

Si hi ha una queixa universal, i perdoneu si sóc massa agosarada, és que no ens estiman com nosaltres voldríem. Podria parlar d’amor en general, tot i que em centraré en l’amor de parella, un dels grans eixos sobre el que gira la vida de la immensa majoria dels mortals.

Quan algú m’explica les seves històries amoroses i hi ha quelcom que no acaba d’agradar, apareix sovint la frase de “Si m’estimés, hauria de fer.../de saber que.../de pensar que.../...” com si l’altre fos una mena d’endeví de lo que necessita. Així, podem caure en el parany de pensar que, donat que l’altre ens coneix, hauria de saber què ens agrada i què necessitem, en tot moment. Potser si no fem saber les nostres necessitats i desitjos, l’altre no ho podrà esbrinar, per molt que ens conegui, doncs les persones evolucionen i les relacions també.Es tracta més aviat, de no pensar tant des de el nostre punt de vista -un xic difícil ho sé- sinó des del punt de vista de l’altre. És a dir, que potser per l’altra no és tan important el que estem esperant que faci o digui. I potser nosaltres, tampoc estem fent el que l’altre espera. Cada persona té el seu món particular i quan dos persones decideixen emprendre el camí de la vida juntes, s’ajunten dos móns particulars, amb les seves corresponents històries vitals. Les necessitats intel•lectuals, emocionals i sexuals, són distintes per a cadascú i arribar a un enteniment mutu, és la base d’una relació satisfeta i feliç.
Amb això no estic dient que no haguem d’esperar detalls per part de l’altre, doncs en el meu parer, les relacions es nodreixen dels petits detalls.

Objectes perduts

A vegades penso en aquests objectes que es perden i que mai ningú no reclama. Molts van a parar a una Oficina de Troballes.A Barcelona n'hi ha una, on es guarden durant tres mesos i si és un ojecte de valor, durant dos anys. Es troben de tot i en qualsevol lloc de la ciutat, tot i que el que més troben són carteres i DNI's. N'hi ha oficines en molts llocs públics: en els transports públics, llocs oficials, els aeroports, etc. Altres ciutats d'arreu del món, també tenen la seva oficina de Troballes (Lost Properties) i, en el cas de la de Londres, té una pàgina on es fa una subasta per Internet, com si fos e-Bay, perquè la gent pugui comprar aquells objectes que són del seu interès.

Es veu que s'han trobat coses increibles, com cadires de rodes i fins una urna funerèria, que dius... Als Estats Units, hi ha una associació d'administradors de les oficines d'objectes perduts, la NAUPA, que sembla molt ben organitzada. I si no vaig errada, també allà, hi ha botigues on es poden trobar tota mena d'objectes, que algú es va deixar oblidats en els avions i que, passat el temps reglamentari, es posen a la venda.