Ser massa conscient, a vegades pot ser un problema. Et fa patir i tot. Quan ja no serveixen els “no ho pensis” perquè el pensament ha deixat pas a quelcom més profund. Quelcom l’accés al qual, no pot explicar-se amb paraules. S’ha de sentir. I és quan se sent i quan s’accedeix a la consciencia, que es pateix. El procés és aquest. No hi ha més. Moltes hores en silenci, això sí. Molta soledat, també. S’aprèn, encara que un cop apresa, s’integra tan fàcilment, tan subtilment, que no es distingeix el que ha estat imposat del voluntari.
Quan se sent, no hi ha lloc, ni l’ha d’haver, per al raciocini, doncs en aquest, ja hi ha hagut sentiment, doncs no s’entén l’un sense l’altre.
No és quelcom que ja no pugui deixar de pensar. Hom s’ha de plegar davant l’evidència, encara que aquesta sigui invisible davant els ulls de qui no es troba en la meva pell. “Et veig bé” reflexa la great actress que he après a ser. O una fortalesa que ni tan sols jo sóc capaç d’explicar d’on la trec.
És quelcom que sento, que afecta tota la meva estructura. Que em recorda el que sóc i el que he estat, encara que hagi qui no acabi de comprendre-ho.
Quan se sent, no hi ha lloc, ni l’ha d’haver, per al raciocini, doncs en aquest, ja hi ha hagut sentiment, doncs no s’entén l’un sense l’altre.
No és quelcom que ja no pugui deixar de pensar. Hom s’ha de plegar davant l’evidència, encara que aquesta sigui invisible davant els ulls de qui no es troba en la meva pell. “Et veig bé” reflexa la great actress que he après a ser. O una fortalesa que ni tan sols jo sóc capaç d’explicar d’on la trec.
És quelcom que sento, que afecta tota la meva estructura. Que em recorda el que sóc i el que he estat, encara que hagi qui no acabi de comprendre-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari!