Una imatge de tendresa 2

Les veig, assegudes en un banc de Diagonal amb Rambla Catalunya. El dia és una mica fred, desprès d'una setmana que l'home del temps  ha anomenat com de “bonansa” i que sempre em fa pensar en la mitica serie. La seva actitud cap a ella és la d'algú que es preocupa no només pel seu benestar físic, també per la seva educació com a persona, que tingui principis, que sàpiga distingir entre el bé i el mal, que sigui consequent dels seus actes....O al menys és el que esperaria de la relació que, intueixo, mantenen. La distància que ens separa, doncs passo al costat d'elles sense parar-me, no em permet sentir el que se s'estan dient. Ho dedueixo més aviat, pel llenguatje no verbal d'una d'elles. Però especialment per l'altra. Aquells gestos característics de que, el que ens estan dient, ens fan pensar i adonar-nos de que hem dit o fet quelcom que sabem, som conscients, que no està bé. Però el que més em crida l'atenció és un altre personatge, encantador, observador mut de la situació entre la seva propietària i l'altra persona que intenta aportar quelcom del seu propi aprenentatge vital. Porta un diminut abric blanc, igual que el d'ella, per a protegir-se del fred i un barret  negre, com d'altra època, que protegeix les seves petites orelles d'un matí invernal de febrer. L'abraça molt fort, buscant aquella seguretat que necessita i que ell li dóna  i que algún dia, transmetrà a algú.