Els veig. Amb aquell amor que ha perdurat al llarga dels anys. Aquell amor per a tota la vida. Com l’amor d’abans, en el qual no es rendien davant les primeres dificultats. I en el que moltes parelles creuen. En el que volien compartir les seves vides, estar junts, un al costat de l’altre. Envellir junts, compartir la vida...S’han donat suport moltes vegades l’un en l’altre i ara, és ell el que necessita el seu. Ella li fa de guia en el camí de la vida. El seu encorbat cos no li deixa aixecar la vista cap endavant, com va fer d’antuvi. Necessita d’ella per tirar endavant. I així, amb afecte, amb un acte d’amor que m’entendreix, i em mostra els fruits de lo que han anat construint al llarg dels anys, ella es posa al davant i li pren les mans amb suavitat i fermesa, per a que pugui caminar. Per a que li segueixi en el camí que junts van començar i junts volen continuar fent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari!