El mar a l'hivern

Gairebé 17 km vaig fer ahir, entre les 10 del matí i les 5 de la tarda. Amb el bon dia que feia, amb els 13ºC d’un dia d’hivern, d’aquells que ja van deixant enrere els dies grisos, desprès de fer un encàrrec pel centre, enfilo pel Born i xino-xano, arribo fins la Barceloneta. M’assec a la vora del mar, contemplant la força de les onades, que molts surfistes aprofiten. Somric en veure’ls, com si això fos l’Oceà Pacífic...Em meravella la Natura en els estats més extrems, el mar a l'hivern. Em pregunto quan trigaran en arribar a on estic asseguda i endur-se’m... Donat que disposo de molt de temps lliure (matiso, massa temps lliure, amb tot el que això suposa) em deixo ensarronar pagant 1,80€ per un cafè amb llet (2,50€ la Bock Damm)...una canya? Potser un altra dia, millor en companyia. (Amb aquesta cullereta- si és que se li pot dir així- m’haig de prendre el cafè? Portem una com Déu mana, si us plau? La foto que adjunto parla per si sola). No obstant, la terrassa té vistes directes al mar i la seva orientació, m’assegura gairebé dues horetes bones de sol.

S’asseuen en una taula next to mine. Per com es comporten al principi, res em fa pensar que la conversa serà com el dia, ‘acalorada’. Hi ha quelcom que a un d’ells l’està decebent del seu amic “Desde que tienes el negocio propio, te has convertido en un rata...” i així, gairebé una hora discutint ara un ara l’altre, sobre els problemes que aquesta descripció del seu amic, està provocant en l’amistat que tenen (des de fa dos anys), que es veu reflectida en com porten les despeses del pis que comparteixen, entre d’altres àmbits. La conversa comença amb un “...porque sé que eres un tío que reflexiona...”. L’un és més tranquil a l’hora de discutir  ”Yo si quieres, te lo explico...”, mentre l’altre, s’exalta de tant en tant i en un acte reflex, agafa i deixa anar a terra la seva motxilla, en el que, interpreto, és un cop de ràbia. Quina capacitat per expressar-se! Els admiro!! “Me vas a dejar hablar a mi, no? O qué va a ser esto? un speech...?”

La conversa va acabant amb algunes conclusions “Sí, soy un gorrón...y qué?” “Supongo que ahora vas a reflexionar sobre esto...cualquier persona normal reflexiona luego...” i un, i aquí no he pogut evitar riure per dintre una mica, “Yo estaba muy tranquilo...” “Yo también estaba muy tranquilo!”

Doncs jo, també estava tranquil-la, almenys en aparença, fent veure que prenia el sol, amb les meves pròpies reflexions sobre l’assumpte.