Nen, no ploris!

El passat mes de juny vaig escoltar la entrevista que li feien a Jordi Pujol en ocasió del seu 80è aniversari. Explicava, entre d’altres tantes coses de la seva infantesa, que li van educar en la “contenció emocional” i que una de les frases que més va escoltar va ser “Nen, no ploris!” Això em va fer reflexionar sobre el fet d’haver d’amagar les emocions. Qui més, qui menys, també ha sentit en la seva infantesa -i potser també d’adults- aquesta frase. I jo em pregunto, i per què no plorar?
Quin mal hi ha en el fet de mostrar que estem tristos o feliços, que tenim quelcom dintre que ens fa sentir així i que aquesta manera d’expressar-ho ens alleugera (tot i que recents estudis de la Universitat de Florida i d’Holanda han descobert que no ajuda tant).

Des de petit, ens han ensenyat que plorar, sobretot si estem tristos, és un signe de debilitat (això, sobretot pels homes). I així, creixem pensant que hem d’amagar les nostres emocions i que mostrar-les no és adequat. Molts cops, ens incomoda que algú plori davant nostre. No ens han educat per això.

Malgrat que l’educació en el control de les emocions és necessària per viure en societat, l’educació emocional ho és igualment i inclús, és desitjable. Poder identificar les nostres pròpies emocions i saber per què ens sentim així, ens ajuda a saber viure amb aquestes i solucionar els conflictes que puguem tenir. Tanmateix, ens facilita poder connectar amb els altres i mostrar-hi empatia. El que ja no és tan saludable, és el fet de no poder mostrar-les. D’alguna manera s’han de poder expressar, ja que si es queden a dintre, poden ser font d’ansietat o malalties. Una de les maneres de canalitzar les emocions, és a través de l’art. Quants artistes no han fet, sinó, de la seva obra la plasmació de quelcom més profund que la obra en sí. D’una intensitat emocional que no van poder o no van voler, mostrat d’una altra manera.(Salvant les distàncies amb els grans artistes- tot i que potser algun d’ells ho serà- quan els meus nebots em regalen un dibuix, sempre penso que em volen “dir” alguna cosa).
Jo sóc partidària- i sempre que tinc ocasió ho practico- de deixar que la gent plori, que es desfogui, doncs un es queda més relaxat, es treu un pes de sobre. I desprès, deixo que m’expliquin per què se senten així.