 |
| Posta del sol a Barcelona |
 |
| Posta del sol amb el mar de fons |
Des que l'ús d'Internet s'ha fet, gairebé, imprescindible per a la vida de molts de nosaltres, que de tant en tant, se'ns va alertant dels possibles 'perills' que comporta passar-se hores i hores davant de la pantalla (en aquesta era de la pantallització). 
Des de fa uns anys que un bé tan necessari com és l’aigua, s’ha convertit en un article de luxe. Primer les van oferir els hotels i restaurants de més categoria i desprès, es van introduint en les anomenades botigues de productes gourmet. Es poden trobar aigües finíssimes, de tal deu, d’un indret de difícil accès o d'indrets remots de l’altre part del món. Per suposat- i com tot en aquests temps en què vivim- el disseny de l’envàs és essencial. La forma, el tap, el color (tot i que majoritàriament blau o incolor) tenen igual o més importància que el contingut. Inclús una coneguda casa de joies, ha decorat una ampolla, com si d’una joia més es tractés. El consumidor ha de tenir la sensació d’exclusivitat i de que no està bevent una aigua qualsevol. 
Fa poc escrivia sobre on escriure. Tampoc no és que importi molt mentre continuï escrivint, no?. Bé, doncs avui vull fer-ho sobre una altra qüestió relacionada amb la part material de l'escriptura, escriure a mà o amb l'ordinador (l'Underwood la tinc d'ornament, per al museu). Fins que no vaig tenir la meu primera i única màquina d'escriure, vaig estar escrivint sempre en una llibreta o en fulls que després grapava. Més tard, amb els ordinadors- encara que ni que fes tant que aquests han arribat a les nostres vides- vaig començar a escriure utilitzant el teclat amb el que ni Qwerty no va somiar que es podia rectificar sense necessitat de donar-li a la cinta correctora corresponent. Tot un luxe per als que, com jo, les paraules flueixen més ràpides que el que poden assolir les mans en teclejar. Ara que em veig en l'obligació d'escriure amb l'ordinador, em pregunto on queda la lletra manuscrita. Aquella cal·ligrafia que tots vam aprendre de nens, el contacte del llapis, el bolígraf després, una ploma ara.
He acabat de llegir, el llibre, "Girl with a pearl earring" (La joven de la perla) de Tracy Chevalier i que va inspirar la pel·lícula del mateix nom, protagonitzada per Colin Firth i Scarlett Johansson. Donat que havia vist la pel·lícula abans de llegir el llibre, ha estat inevitable que la meva imaginació sempre remetès a aquella. No obstant, us el recomano, així com una altra novel·la d'aquesta autora, "La dama del unicornio" (aquesta la vaig llegir en castellà). Em va "enganxar" tant, que me la vaig llegir en dies!
Voler captar el moment, l'instant, és quelcom que des de sempre ha volgut l'ésser humà. Primer en forma de pintura i més tard, amb l'invent de la fotografia, fotografiant per deixar constància de tot allò que passa o dels moments importants per a que no s'esborrin de la memòria. Actualment, en l'era de la imatge, els medis i l'accés a ells per part de la població, per capturar imatges, s'han multiplicat. Per a tot arreu es poden veure càmeres, mòvils, càmeres de videovigilància, televisións, ordinadors, càmeres de cinema, que poden captar la nostra imatge en temps real. Aquí ja entraria la part de tafaneria i voyerisme que és el fet de fotografiar sense que l'altre se'n adoni. A la Tate Gallery de Londres, hi ha una exposició al respecte, fins el 3 d'octubre d'enguany.
Avui, estava envoltada d'uns alemanys que menjaven pizza i cervesa , uns italians amb plats combinats i d'altres guiris, la nacionalitat dels quals, no he sapigut esbrinar, doncs eren lluny. Uns minuts després d'asseure'm, ha vingut un grup de xinesos, tres noies, un noi i una altra noia occidental. He deduit, no em pregunteu com, que eren d'EEUU. Quan s'han assegut, l'han demanat la carta al cambrer, un simpàtic i eixerit pakistaní. Fa mesos que treballa en aquest bar i fa veritables esforços per entendre't. Avui, no obstant, l'he vist amb més seguretat. Els hi ha preguntat, "Para comer?"
Desde fa uns dies que ha tornat la calor forta per aquestes latituds. Fa tanta calor, que el passat diumenge, després d'anar a la platja, m'hi vaig trobar malament, molt marejada. M'hi vaig estirar, en un banc, una estona, bebent aigua i menjant una pera i se'm va passar. Ahir, un altre cop. Tornant a casa amb una amiga per Passeig de Gràcia, se'm va començar a ennuvolar la vista i pensava que queia a terra. Ens vam haver d'asseure a prendre quelcom perquè no m'aguantava dempeus. Mentre em ventava amb el seu vano, comprat en un viatge que va fer a la Xina, reiem perquè semblava una iaieta d'aquestes tan entranyables, passant la calor a la plaça del poble.
Que no podriem viure sense música, jo crec que hi estem tots d'acord. Que, afortunadament, la música és present en les nostres vides de manera constant, també és un fet constatable. Ara, el que ja no puc soportar més, és que a tot arreu i a totes hores, hi hagi d'haver música. El tenir la música posada o la ràdio, s'ha convertit en lo normal en qualsevol establiment que hi vagis. Els especialistes en màrqueting saben molt bé que una musiqueta de fons, ajuda a que el client consumeixi més i més depressa. I sí, és veritat que, segons quina mena de feina es faci, la música "acompanya". El que ja no puc entendre, és aquesta deria de la música a tot volum, que sembla que entris en una discoteca de lo més "petarda". Això és molt freqüent, sobretot en botigues de roba. Hi ha una a Passeig de Gràcia, que deu tenir contents als veïns, ja que se sent gairebé desde l'altra banda del carrer. Perquè, això sí, em queixo de la música estrident, de la que no et deixa ni pensar - d'això es tracta- ni està a gust. Si és que fins i tot en una petit forn m'he trobat que tenen reaggeton a tot drap!. Això és insostenible. Crec que estressa, encara més, a l'urbanita mig. Aquest estiu m'he fixat en els llocs més turístics de la ciutat i en tots tenien música a un volum tal, que mantenir una conversa era gairebé impossible. Per exemple, les famoses Golondrinas del port, realment és necessari haver de fer una passeig pel mar -amb l'oportunitat de deixar la sorollosa ciutat per moments- amb una música que desentona totalment amb el paisatge? Recordo estar sopant amb el meu ex xicot en un restaurant mexicà, amb la música a un volum tan alt que ni ens sentiem. Quan vaig demanar, molt educadament, si la podien baixar, em van dir que no, que estava "fet així". Així?, així per a qui? Per a mi no, per suposat, ja que no he tornat mai més.
 |
Ahir per la tarda, en sortir de la feina, exactament a les 18.50, vaig buscar un lloc on escriure. Volia anar a un bar que feia temps havia vist, per fora, prop de Jaume I. En veure que era un bar de mojitos i caipirinhas, no em vaig quedar, doncs no trobava que fos l'ambient adient per concentrar-me. Una altra ocpió era anar a la biblioteca i com que està tancada per vacances, vaig agafar els ferrocates per tornar cap a casa. Vaig parar a Gràcia i m'hi vaig apropar al meu bar preferit. El vaig descobrir fa temps i sempre que busco un lloc tranquil i acollidor, m'hi arribo. L'ambient és tranquil, hi ha sofàs, connexió wi-fi i t'hi pots estar hores, escrivint o llegint, que ningú vindrà a dir-te res (és a dir, a fer-te fora). A tothom que he portat, l'ha encantat i ha tornat. Per no ser menys, també ells han tancat per vacances així que no em va quedar més remei que anar a la Jaume Fuster una estoneta. 
Avui, tot i haver començat el dia, per haver dormit poc i malament, com el temps -rarot i grisot- ha acabat bé, igual que el sol ha lluit radiant tot el dia. M'adono que a vegades, no cal amagar si tens un dia així. Simplement, has de mostrar que el fet de no estar tan xerraire i divertida com sempre, no fa que no segueixis sent tu mateixa. I que, inclús en les converses més banals, pots dir les frases més profundes, deixant a tots estorats. Encara que ja s'hi estan acostumant.
Els avantatges de viure en una ciutat en la qual, en 20' des de casa t'arribes a la platja, és que, t'aixeques un diumenge, no localitzes l'amiga amb la qual havies mig quedat i decideixes anar-te'n tu sola. Amb l'imprescindible en la bossa-això és: la T-10, claus, crema solar, 4 €, kleenex, un llibre, aigua amb llimona i una peça de fruita- baixo fins a Drassanes i d'allà, caminant fins a la Barceloneta. Amb tot l'encant del barri de la Barceloneta, la Barcelona turística ha convertit la platja en un espai del més particular. Per als que no la conegueu, dir-vos que és la platja urbana, supercool, que tenim en aquesta mediterrània ciutat. 
El passat diumenge vaig anar a l'exposició que hi ha en el CCCB, sobre els laberints. La expo no defrauda, com moltes de les que fa aquest centre (això sí, molt de la Barcelona cool que exportem) i fa un recorregut dels laberints al llarg de la història, desde el mite del Minotauro, fins a les creacions laberíntiques actuals, passant per les que es poden trobar en la Catedral d'Amiens, de Chartres i de Reims, totes elles a França. S'expossa la fascinació que desde sempre ha exercit el laberint en l'ésser humà i com l'aparent caos remet, en realitat, a un ordre. L'origen i final, és el mateix i un només s'ha de deixar guiar per la intuició, encara que supossi haver de retrocedir més d'un cop, per tal de poder arribar al final..JPG)
Per si algun de vosaltres no va veure l'entrevista de Sara Carbonero al porter Iker Casillas, després de la histórica victoria d'Espanya en el Mundial de Sudáfrica 2010,... us deixo el rampell de passió espanyola que aquest va tenir, fent-li un inesperat petó a la seva parella. I és que com va dir Camacho, "Pase lo que pase, esto es histórico".
En una altra ocasió, ja vaig donar unes pinzellades sobre el tema de la frustració en els nens. És un tema al qual li dono voltes de tant en tant, sobretot quan llegeixo o escolto alguna notícia relacionada amb l'educació d'avui en dia. Psicòlegs i educadors no deixen de repetir la importància que els nens, sentin la frustració. Que s'adonin que no sempre poden aconseguir tot el que vulguin, ni en el moment que vulguin. Estic totalment d'acord en que experimentar la frustració és, no solament educatiu, sinó també necessari. Sobretot en aquesta època de la superabundància i la immediatesa, en la qual sembla que podem tenir tot al nostre abast i en qualsevol moment. Doncs bé, he observat - parlo dels nens que tinc més a prop- que en algunes ocasions, més que educar en la frustració, el que es fa és compensar-la. És a dir, que malgrat que al nen se li nega l'objecte de desig, se li cedeix un altre -material o no- de forma immediata o en el futur, perquè la frustració que senti sigui menor. Em pregunto llavors, si no hi ha aquest marge entre la frustració, amb tot el que comporta i l'aprenentatge, de què serveix dir que no?. És evident que parlo per experiència, recordant com en la meva infantesa, deixaven que em frustrés i no hi havia más.
Per més que faig un reset, no hi manera. Sembla que la màquina no accepta el sistema operatiu instal·lat. Hauré de provar amb un programari lliure...
