Fins i tot la botiga es ven!

No sé si a hores d'ara estareu bojos d'alegria perquè us ha tocat la loteria. Si és així, me'n alegro molt per vosaltres. I si no, doncs acontenteu-vos amb el fet que molts altres sí, gràcies, en part, a la compra dels vostres dècims.
La setmana passada vaig estar a Viena, ciutat meravellosa que us recomano. Aviat penjaré les fotos que vaig fer i us comentaré algunes curiositats. De moment, us deixo amb aquesta foto.És d'una botiga de roba de dona i es troba prop de la Òpera. Em va fer molta gràcia aquest llaç enorme que agafa part de l'edifici com si tot ell, es poguès comprar. En aquests dies on sembla que estiguem obligats a comprar i regalar i a consumir per sentir el Nadal, és quan més m'adono que no hi ha res material que pugui suplir el que realment importa.

La crisi segons A. Einstein

En una botiga d'accessoris del carrer Muntaner, vaig trobar aquest cartell del que pensava Albert Einstein sobre la crisi. Qualsevol crisi, crec jo. Perquè hi ha molts tipus de crisi i moltes vegades, la solució està dintre d'un mateix.

Me pareció ver un lindo gatito!

Inspiració al tren

Avui he anat en tren fins a la Catalunya central, com faig de tant en tant. El llarg viatge i el paisatge m'han inspirat. Per sort, portava la meva llibreteta, en la que acostumo a escriure tot allò que em ve al cap, així com qualsevol cosa susceptible de ser escrita, un telèfon, una adreça, un encàrrec, etc.
Quan he arribat a casa, he decidit que no pagava la pena transmetre el que se m'ha ocorregut.

I·luminant els dies foscos

Em desperto amb una sensació nova, una sensació especialment agradable a l'hivern. L'escalfor que entra per la finestra, em fa pessigolles. Encara no em vull llevar. M'agrada fer-me la remolona els caps de setmana, abans de començar a gaudir d'un llarg dia. Em giro cap a la paret i tanco els ulls. Però és insistent. Es vol fer notar.Vol que m'adoni de la sort que tinc de que ell sigui allà. Donant-me escalfor, enlluernant-me. Il·luminant els dies foscos, els somnis més tèrbols. Prenent-me entre els seus braços per a que recobri l'esperança. Transportant-me fins al fràgil i imaginatiu món infantil, fent servir la seva pròpia inocència, puresa, fragilitat i transparència.Envoltant-me d'un món que havia donat per perdut. Un món ple de colors.

Música relaxant per la nit de diumenge 3

El joc de Fèlix Bitllet

L'Àlex Solà ha fet un videojoc del Fèlix Bitllet, que com diu ell "qualsevol semblança amb la realitat és una coincidència!!!. Una mica d'humor en aquests temps en que dia si, dia també, hi ha un cas de corrupció

La ràdio

Algun cop he dit que podria passar sense internet, sense tele, sense moltes coses, però sense ràdio...sense ràdio no!. Des que era petita, em vaig aficionar a escoltar la ràdio, ja que els meus pares, també els hi agradava molt escoltar-la. Tinc una petita, d'aquestes de iaio, que em porto de la dutxa a la cuina i vicerversa, especialment pels matins, per escoltar les darreres notícies.

Teresa Forcades i la veritat sobre la grip A

Us deixo el video que molts ja deveu conèixer, de la benedictina Teresa Forcades. Magnífica exposició, capacitat de síntesi, claredat en els conceptes i una manera planera d'explicar això que en diuen grip A o grip nova.
A la pàgina http://www.vimeo.com/alish trobareu el video sencer, de vista obligatòria fins al final. Passeu-lo!!. Ja ho deia jo, que l'aire de Montserrat era molt sa...

He tornat!

Desprès de gairebé tres mesos de moltes reflexions, meditacions trascendentals i d'altres (de)ballades de neurones, he tornat a activar l'opció de blog obert per a tothom. Espero que continueu gaudint llegint-lo, com jo escrivint-lo.

Us deixo una posta de sol a Alp (la Cerdanya), d'aquest estiu.

Temps de viatjar

Temps de viatge...

Somnis premonitoris

Un altre somni premonitori que s'ha complert. Somnis que no acaben mai...

Podria i vaig ser jo

No hi ha res més a llegir. Darrerament no hi molt i hi ha tant...
Les mirades són suficients. Però fa temps que m'amago darrera les ulleres de sol.

Hillary i Tenzing, van ser els primers en conquerir l'Everest?

Avui fa 56 anys des que Sir Edmund Hillary i Tenzig Norvay, van arribar al sostre del món, el mont Everest (nomenat així en record del geògraf galès George Everest, que va fer una gran tasca com a topogràfic de la India fins l'any 1843 ). Molt s'ha dit i s'ha escrit sobre aquest mític vuitmil i de tant en tant, torna a les portades d'alguna revista especialitzada de muntanya o no, per alguna fita assolida per algú amb característiques especials, per algun malograt accident o per parlar de la massificació que pateix (sobre això últim, us recomano el llibre de Miquel Molina "Everest a l'hora punta").
Però el que avui m'interessa és (seguir)plantejant el dubte sobre si molt abans de 1953, una expedició britànica encapçalada per George Mallory i Andrew Irvine, va ser la primera de la historia en arrivar per la cara nord. En el llibre "La llegenda de l'Everest. Crònica de com van trobar el cos d'en G. Mallory desaparegut el 1924" de Conrad Anker i David Roberts, es detalla com, desprès d'alguns intents sense èxit, l'any 1924, van poder atacar la muntanya, així com la posterior troballa del cos de Mallory l'any 1999. Malgrat que ja havien pujat més enllà que les anteriors i que estaven molt a prop d'aconseguir-ho, els companys que els esperaven en el campament base, van perdre el contacte ocular amb ells, desprès que una espera boira els envoltès. A partir d'aquell moment, les hores d'espera, van confirmar el que tant temien: Mallory i Irvine no tornarien per explicar si havien fet el cim o si, un cop més, el cap del cel, no s'havia deixat conquerir. El cos de G. Mallory no es va trobar fins l'any 1999, quan Conrad Anker i David Roberts, van engegar una expedició per trobar-los i que es detalla en el llibre abans mencionat. En aquest a més a més, es detallenles possibles hipòtesis que poden debancar al neozenlandès i al sherpa com els primers en coronar l'Everest.Malgrat que per la pròpies condicions de la muntanya, el cos de Mallory es conserva bastant bé, no es va poder trobar la càmara amb la que, en el supossit de que haguèssin aconseguit pujar a la cima, tenir un document gràfic que donès fe. Tampoc s'ha trobat, fins la data, el cos del seu company Irvine, que potser haguès donat pistes sobre què va passar realment.La descripció de la trobada del cos de Mallory és realment emotiva i t'hi fa sentir com si estiguessis allà, compartint la troballa. En aquest mateix llibre, hi ha una petita foto del cos, bastant impressionant si es pensa en els anys que fa que hi és allà. Donat que el reportatge es va vendre a una revista, per internet es poden trobar les fotos i el video. Em sembla que per respecte a la seva familia, haurien d'haver evitat aquesta mena d'espectacle gratuit i deixar descansar en pau on ell més gaudia: a la muntanya.
Sigui com sigui, si van aconseguir pujar fins als 8.848 d'altitut, és un misteri que romandra fins que algú tingui la sort de trobar el cos d'Irvine, la càmara o tot plegat.

Música relaxant per la nit de diumenge 2

"No hace falta decir nada más!"

Cartells del Parc Güell. Com va dir Schuster, "No hace falta decir nada más!...."

Equinocci de primavera a CosmoCaixa

Primer de maig a CosmoCaixa amb les meves germanes i els seus corresponents vàstags, una amigueta del cole i dos veïns. En total, un divertit grup format per quatre adults i 9 nens entre els 6 mesos i els 13 anys. Mentre dinem asseguts a la terrassa, amb un dia radiant, repassem els nostres coneixements de Ciència. Malgrat haver vingut en diverses ocasions, sempre ens agrada tornar. La meva neboda gran (molt bones notes, milor cor) ens va instruint sobre l'equinocci de primavera i d'altres qüestions.

Desprès d'haver fet les trescentes mil fotos de rigor, per part de la seva tieta, els senyalo el Parc de Collserola, dient-los que la propera excursió serà allà. Diferents veus en van dient el seu parer: que si la meva germana no pot venir perquè caurà (eing? em dic a mi mateixa), mentre aquesta va dient "Noooo, nooo,.."; que si perquè no vens de monitora als nostres campaments ;que si hi ha llops (el menut de 4 anys, obsessionat amb el llop que "veig per les nits"),...

I a tot això, la meva fillola, encara es pregunta si l'Einstein de l'entrada és de veritat...

Retorn a Brideshead

Si hi ha hagut una sèrie que m'ha agradat i inclús emocionat, aquesta és Retorn a Brideshead (Brideshead revisited) una meravellosa sèrie britànica de 1981, basada en la novel·la del mateix nom, de l'autor britànic, Evelyn Waugh. No recordo com, la sèrie va caure en les meves mans i vaig veure tots els capítols, un darrera de l'altra. No cal dir que està perfectament ambientada en el selecte món de l'aristocracia britànica, la universitat d'Oxford i els dilemes morals que se'ls presenta als protagonistes. La música, l'ambient de melangia que relata i l'amor impossible del protagonista, va fer que en acabar de veure-la, em quedès pressa dels mateixos sentiments.
Més tard, vaig voler llegir el llibre i tot i que reconec que en ocasions se'm feia una mica feixuga la lectura, vaig gaudir encara més de la qualitat literària i de com va sapiguer l'autor, mostrar les "lluites internes dels protagonistes". Altament recomanable!

Montserrat virtual

Visita virtual a la Basílica de la Mare de Déu de Montserrat i a les antiges ermites de Sant Joan i d'altres indrets. Per les visites reals, aquí teniu com arribar-hi.

Música relaxant per la nit de diumenge 1

Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar per la música...

Imatges de Sant Jordi

.......................Roses vermelles..........................

...................pel dia de Sant Jordi a Barcelona.....

.........més roses..............................

.................I llibres, molts libres,........
signats, com ha fet el mismíssim Gerónimo Stilton!!

RAC 1 en directe en el Palau Robert. Al migdia i amb el sol de justícia que hi havia, les cadires estaven buides.

Versió RAC 1 en directe. Ple de gom a gom.

Panoràmica dels jardins del Palau Robert, amb l'equip de Toni Clapés al fons.

Tocar fusta

Entro en la botiga de mobles de fusta- aquí tot és de fusta, no hi ha res fet amb conglomerat- i haig d’esperar una estona perquè hi ha un noi que vol comprar una prestatgeria d’exposició. Mentre, em passejo per la botiga i contemplo meravellada, que en aquest món dominat pel conglomerat, encara hi ha qui, no només construeix en fusta, sinó que té clients. Tauletes, caixes i caixetes, armaris, cadires i cadiretes, prestatges i prestatgeries, calaixeres, lliteres,...Acaricio cada peça com el que sap que només hi podrà gaudir d’aquest tresor, d’aquesta manera.
Vaig fent-me una idea mentalment, de quin tipus de taula vull: el grossor de la base, les pates, el color, etc.
Un cop la dependenta queda lliure, li demano per una taula. De seguida em diu si conec les “taules camilla”. Em pregunto, a què ve això de les "taules camilla". Me les imagino en casa de la iaia, amb els faldons a sobre i un tapet de ganxet, fet per ella. Amb una planta d’interior, que ella mima amorosament. No, no, encara no m’hi veig així.

Miro per la botiga a veure si hi ha cap que s'assembli a la que vull.
-Veig que per alguna raó, vols una taula de fusta...- Pregunta com si fos una pitonissa.
La seva pregunta em provoca tot un seguit de reaccions, tot i que no li mostro el meu esclafit de riure.
Com que estic a la secció de taules i em quedo mirant una d’elles, em diu si aquesta ja em va bé. Me la miro. És una taula, que ja he clissat abans i veig que costa gairebé 300 €. De fusta ben massissa, això sí.
-No et convenç- s’atreveix a dir-me.
-Perdona?-li contesto tot i haver entès la pregunta
-Que veig que aquesta no és la que vols- torna la dependenta-vull-ser-pitonissa.
-Sí...el que passa és que la vull sense aquest tipus de cantonada...la vull més rodona...
-La vols rodona?.
-No, no. Vull una taula com de despatx, però amb les cantonades romes.
-Com que veig que miraves aquestes... –diu assenyalant les dos rodones que hi ha.
-Ja, perquè aquestes són del tipus que m’agraden, però la vull més ample, més gran. I amb les cantonades no tan punxegudes, pot ser?.

I sí, pot ser. Em pregunta quin tipus d’acabat vull en la fusta. Natural, envernissada o de colors. Em decanto per fusta envernissada, més agraïda a l’hora de netejar-la. Li dono les mides i m’adono que el dibuix se li dóna millor que endevinar les necessitats dels seus clients. Tot i que avui l’ha tocat bregar amb una que...

Quan estic a punt d’anar-me’n li pregunto.
-Quina fusta és?.
-És pi o avet, crec, d’un país nòrdic.
Me’n vaig, imaginant-me l’arbre, amb tot el seu procés natural, fins a arribar a les mans del fuster que farà la taula a mida per mi. Amb les cantonades romes, això sí.

Desig que no va poder ser

Se'm dóna bé fer amanides amb molts ingredients. Les preparo en un moment i puc aprofitar qualsevol cosa que hi hagi per la nevera.
El que ja no se'm dóna tan bé, és canalitzar el desig. Però això és com quan preparo les amanides. Només cal veure quins ingredients van els uns amb els altres.

Fer Pasqua abans de Rams

Sempre m'ha fet gràcia aquesta dita de "fer Pasqua abans de Rams" i aprofitant que avui és Diumenge de Pasqua, doncs això: respecteu les tradicions i regaleu la mona als vostres fillos i filloles.

Berlusconi, no ha anat mai de campaments

Dubto molt que Berlusconi hagi anat mai de camping, menys de campaments. Si el que volia era treure ferro a la situació, crec que, un altra cop, ha ficat la pota.

Vangelis, música evocadora

Irlande, de Vangelis. Buscant música en youTube, he trobat aquesta tan maca. I de sobte, m'he adonat de l'enorme poder evocador de la músca i de com aquesta em transporta molt lluny, en el temps, en l'espai i en mi mateixa...

Estimada plaça Lesseps,...

Avui t'han inaugurat, desprès de tans anys de fer i desfer. De polèmiques, que si zones verds, que si grises, que si ferros aqui, que si al·legoria d'un vaixell allà, que si desnivell,... I tan soroll, per a no res. Bé, dir no res potser no seria just. Deixo que les imatges facin cinc cèntims del que ha estat la gran festa de la plaça, d'avui.
Els publicistes, s'han lluït amb aquest cartell. D'aquesta xistera, podria sortir més seny i menys arquitectura sense cap ni peus?.

Ser agraït és de bona educació. El títol, però, porta a confusió: la teva festa?, fer meva la plaça?, alguna proposició indecent?.

Aquestes plantetes, que regalaven els de Parcs i Jardins ( i que són les mateixes any rere any), són tot el verd que mai tindrem en la plaça. Quan apreti la calor de veritat, comencarem a caure fregits, per la falta d'ombra i pel paviment.

La geganta de Sarrià-Sant Gervasi, Laieta, arribant a peu, a la gran trobada del dia.

Un moment d'intimidat, abans de ficar-se de ple en la disbauxa.

Animant als veïns (i veïnes) amb el Ball de Gegants i el grup de percussió. Bent mirat, deu ser una descàrrega d'adrenalina considerable..

La Laieta, buscant pis per la zona?. Millor tornar a la seva torre de tota la vida, de Sarrià. El nyap dels nous fanals, desentona amb els arbres i flors del darrera.

Els Gegants, contemplen la festa. Potser enyorant altres temps...

Trobada entre els Gegants de Sarrià-Sant Gervasi, el Gervasi i la Laieta, i els de Gràcia, en Pau i la Llibertat els més macos de tota les colles geganteres, que hagi vist fins ara (i n'he vist bastants).

Aquestes curioses fulles a l'arbre, són el resultat del "confeti" que han llençat. S'ha quedat tot enganxat en aquest arbre. Una mica més d'ombra si que donarà així, perquè el que és la (inexistent) resta...

Els de l'Esplai Josepets, han profitat per treure's uns calerons (pels campaments), venent rams de llorer a 1 €.

Feia temps que no veia tanta gent en l'esglèsia, i més en Diumenge de Rams. Alguns iaios comentàven que el capellà estaria content...

Panoràmica de la festa d'inauguració de la plaça. Xocolatada (els melindros eren pels matiners), gegants, trabucaires, tallers de pintura per nanos, espectacles infantils, fonts posades en marxa, contenidors que ja funcionen, ascensor en el metro després de mooooolts anys, etc.

L'arribada triomfal de l'alcalde Hereu, rebut de diferents maneres . Hi havia tres o quatre que portaven unes pancartes demanant més verd i menys plaça dura (una mica cutres i poc vistoses, tot s'ha de dir) i com que una té vena de periodista els he preguntat qui eren. Un d'ells m'ha dit que de les joventuts de Convergència i ha comencat a dir-me que no els agradava la plaça, tan grisa i sense verd...ells, que no eren ni del barri!!. En broma, l'he dit que tot era fer politica, oi?. En el discurs, també hi ha hagut xivarri, però no eren gaires.

Sempre torna

Sempre torna. En el moment menys inesperat. Sobtada i sigilosament, sense que m'adoni,...Recordant-me el mal que és capaç de fer. I el que va fer. Turmentant-me cada segon de la meva existència. Sabent on pot fer-me més mal. Perseguint-me al llarg del temps i de l'espai. Intentant posar-se davant meu. Fent-me creure el que no és.

Cada vegada té menys força com per derrotar-me. Cada vegada menys.

Edmund Blair Leighton

The Accolade, Edmund Blair Leighton, un dels pintors prerafaelites que més m'agraden. Primer em vaig comprar, i fer, el puzzle de 2000 peces i desprès vaig descobrir a l'artista. Aquesta fantàstica pintura, representa tot el que m'agrada...

It's Amazing...

D'on vénen aquestes pomes?

Això és el que a vegades m'agradaria preguntar-li a les dependentes d'una cadena de supermercats, perquè la confusió a la que porten als consumidors, és de por. Per l'etiqueta que hi ha en les pomes, pots deduir que són de fora del país i per la que han de posar els establiments en les capses de fruita, en "origen" posa que són de, posem el cas, Lleida. En què quedem?.No es que acostumi a comprar la fruita en aquests establiments, però algún cop no m'ha quedat més remei. Personalment, m'empipa una mica no saber on han estat produides les fruites i verdures que compro i veig que la majoria de les fruiteries, no ho posen (excepte en els mercats).
Entre la "lluita" per que se sàpiga d'on provénen la fruita i verdures que compren i les reivindicacions dels pagesos per protegir la seva producció, els consumidors ens sentim cada vegada més confusos. Avui mateix, Unió de Pagesos, ha fet unes declaracions per reclamar, que s'aclareixi l'origen dels productes de les marques blanques. A mi és una cosa que sempre m'ha encuriosit, on es produeixen, els productes de les famoses "marques blanques"?. Segons Claudi Mans, en el seu llibre "El secret de les etiquetes" (ed. Mina), agafant com a exemple la llet de la marca blanca de les tres boletes (ara fusionada amb una altra), podem saber que la llet prove o s'envasa a Lleida per que posa "Envasat per RSI 15-93/L ", i tot i així no queda clar, apart que el llibre és del 2006 i pot haver canviat la cosa. Per no parlar de quan posen UE, ... Veig que aquesta nova marca que s'ha fusionat, a la que no farè publicitat, tots els seus fruits secs que ven són de fora de Catalunya; nous de Moldavia, etc. Per trobar fruits secs d'aquí, haig d'anar a una botiga especialitzada que hi per Gràcia. l'altra dia em fixava en la llet que compra ma germana, marca blanca, i ni rastre...com si la llet sortís de ves a saber on.

Els ecologistes, consideren que surt més a compte comprar els productes que es produeixen a prop, ja que no fan la despesa en combustible que es fa si s'importen de molt lluny. Els productors del país, volen que es consumeixen els seus productes, que hi hagi més ajudes. Es vol que s'apugin els arancels dels productes que s'importen, ja que aquests es venen amb un preu inferior ( i moltes també la qualitat és inferior).

La butxaca vol comprar a bon preu, productes de qualitat.
La conciència ecològica, vol que es redueixin les despeses de transport i per tant consumir del que s'ha produit de com més a prop, millor.
La conciència de ciutadà, vol comprar productes als productors del país, per fomentar els llocs de treball i perquè, en general, són més bons. I a la vegada, vol que els països que exporten els seus productes, també es puguin desenvolupar amb el comerc exterior.
Alguna cosa se m'escapa....hi deu haver quelcom més en tot aquest enrenou. I parlant de nous, compareu les de casa nostra amb les de USA, ni punt de comparació...

No tinc temps d'anar al gimnàs

Fa uns dies van sortir les conclusions sobre un estudi de la Fundació La Caixa, sobre Esport, salut i qualitat de vida . Segons aquest, a Espanya només fa esport regularment, un 36% de la població i el grup que més esport i/o exercici físic practica està entre els 16 a 34 anys. Com a excusa per a no fer-ho, la majoria de les raons són "la falta de temps", "la feina" i les "càrregues familiars". Considerant la pràctica d'esport o d'exercici físic, una de les tres potes per un benestar integral (junt amb una alimentació variada i saludable i una actitud vital positiva. No em canso de dir-ho), crec que hi ha moltes maneres de practicar-ho.

Als que em diuen que no ténen temps per anar al gimnàs, els hi dic que moltes vegades, es perd en altres activitats gens productives, com escarxofar-se al sofà veient la tele. La majoria dels gimnasos ténen obert des de bon matí, fins a la nit i els caps de setmana i les quotes són assequibles (excepte la d'un conegut gimnàs, que sembla que vagi una liposucció inclosa en el preu ). Si realment no hi ha temps d'anar al gimnàs o d'agafar la bici i fer un tomb per la muntanya, sempre hi ha petits gestos que ajudin a mantenir-se en forma: caminar una mica cada dia, pujar les escales en comptes d'agafar l'ascensor, baixar unes parades abans del bus o metro i caminar, etc. Respecte a còrrer per la ciutat, hi ha estudis que diuen que a la llarga, pot causar problemes respiratoris per la contaminació que hi ha a les ciutats. I bé, sempre queda l'exercici físic per excel·lència, aquell en que no cal haver-se d'equipar...

Però anem al tema. Ja vaig parlar de la importància de fer esport o exercici fisic regularment i parlo amb coneixement de causa, que es nota molt. Diguem-ne que enganxa, perquè desprès de fer exercici et trobes molt bé, tonificat. Tot això, sense arribar a la vigorexia. Hi ha molt tipus d'exercicis, en les classes dirigides (la sala de màquines no le trepitjada mai). Ioga, pilates, gac, aerodance, etc. El pilates mereix un capítol apart, doncs és una combinació de la lentitut dels moviments del ioga i la tonificació de gac. S'exerceix la flexibilitat, la força, l'equilibri, la respiració, la concentració,...sense deixar de tonificar el cos.

I ara, apageu l'ordinador i feu un pensament!.

Estar o sentir-se acompanyat?

Busco "companyia" al DIEC i la 1a acepció diu Presència d’una persona vora una altra perquè no estigui sola . Això últim em dóna què pensar...Perquè no estigui sola. Sola físicament o sola emocionalment? Interpreto que és refereix a una presència física.
Què hi ha darrera de la paraula companyia? Què entenem per companyia? Fa temps que reflexiono sobre això. Diem; 'Estar en bona companyia'. 'Em fa companyia', 'Acompanya'm', ... Estar amb algú (físicament), vol dir estar acompanyat? I no seria millor dir, sentir-se acompanyat? Quants cops, hem estat acompanyats i no ens hi hem sentit. I al contrari, ens sentim acompanyats i aixoplugats per algú, malgrat no tenir-lo al costat..
A vegades penso en aquesta gent gran que diu que la ràdio o la televisió, li fan molta companyia...I potser, és que no tenen a ningú amb qui sentir-se acompanyats. M'imagino la falta d'escalfor humà que deuen patir. De com la, cada vegada més connectada societat, ens fa més individualistes, més reconcentrats en nosaltres mateixos, capbuçant-nos en un món sense emocions palpables, sense el caliu que tots necessitem. Sense sentir realment, la companyia. Estar i sentir-se acompanyats, això seria lo ideal.

Fa olor de primavera

Et miro.
I quan et copso, ja no hi ets.
Penso que t'evapores i has volat ben lluny.

Et trobo.
I les teves ales m'allunyen de tu.
No hi ha res que ens separi.

T'escolto.
I el silenci pot més que les nostres mirades.
Mai ens haviem dit tan,parlant tan poc.


Ens abraçem.
I la distància es fa dolorosa,
Capaç de treure el millor de cadascú.

No sento. Sentim i patim el mateix, alhora.
Fa olor de primavera
©

D'això en diuen Love

Segons el sexòleg A. Bolinches, els elements que fan que una parella funcioni són, l'acoblament sexual, la compatibilitat de caracteres, una escala de valors similars i un projecte de vida en comú.

Jo afegeria aquests.

Seguretat

Llar, estabilitat, arnès, caliu, cinturó, confiança, cadenat, empatia, llar de foc, amarrar, corda, tenacitat, escoltar, fil, abraçar, bressol, llibertat, sostre, extintor, ajudar, parets, proïsme, capsa, estimar, mosquetó, parlar, cultura, comprendre, coixins, comprovar, porta, dialogar, tap, sinceritat, cau, honestedat, brúixola, esperança, familia, cremallera, fidelitat, fre, salvavides, empatia, impermeable, autoestima, paraigua, flexibilitat, escut, autoconeixement, contrasenya, intuició, barret, convicció, fix, religió, relaxació, tapa, lleialtat, nord, moviment, educació, manta, calidesa, fonaments, tendresa, mapa, perdonar, guia, ruta, energia, llegir, Natura, far, paciència, mà, predicció, nansa, coneixement, mànec, mesura, ala, vigilar, sentits, imaginació, alarma, sortida, espai, comunitat, bambú, secret, fertilitat, potes, gaudir, vacuna, sentit de l'humor, escriure,... Seguretat. (Imatge,
National Geographic.)

Canvi de vida

Us deixo l'extracte de la xerrada de Ferrán Ramón-Cortés en la que va presentar el seu llibre "El premio". En ella, Ferrán parla des de la pròpia experiència i diu no tenir una vareta màgica, sinó que, el seu llibre només és fruit de lo que ha experimentat i de les seves reflexions.

Quan decidim que volem caviar de vida, es perquè ens adonem de que estem vivint un guió equivocat, que ens dóna infelicitat.

¿Com sabem que tenim que canviar de vida?. Ferrán ens dóna algunes pistes: per exemple, quan ens llevem al matí, preguntar-nos si estem fent el que ens agrada, el que sempre hem volgut fer. Una altra pista ens la pot donar els que tenim al nostra voltant, si ens diuen que estem de mal humor, si hi ha irritabilitat i conflictes molt sovint, etc.

Ferrán propossa 8 pautes.

1ª) Identificar quin és el nostre somni
Per a fer-ho, observem aquelles activitats que venim fent des de fa temps, no de manera professional, com escriure, cuinar, etc. Han de ser activitats que ens gratifiquen, que ens facin feliços.

Mirar si hi ha alguna persona que faci aquestes activitats professionalment i què podem aprendre d’aquesta.

S’ha de distingir entre somnis i fantasies. Per a això, hemos de buscar una activitat que sapiguem fer, per a la que tinguem aptituds, amb la que ens poguem guanyar la vida i que sigui quelcom que ens faci feliços realitzar.

2ª) Organitzar la nostra vida per a perseguir el nostre objectiu
Pot implicar que haguem de formar-nos i s’ha de donar cabuda a això en la nostra vida vida. Igualment, pensar en lo que és important, davant de lo prioritari.

3ª) Què necessitem per a aquest canvi?
Aprendre a distingir entre necessitats i el que volem (els desitjos).
Per això, mirem quin ús li donarem als diners i si en realitat, volem guanyar més per comprar més. Preguntar-nos què compren sense sentit i reflexionar sobre les possessions i el consum.

4ª) Creure en un mateix
Deixar d’actuar/pensar com els demès volen que actuem/pensem, sinó com un realment vol. No estar pendent de lo que els demès esperen d’un mateix.

5ª) Escollir els companys de viatge
Escollir bé amb qui s'estigui bé i que et faci sentir bé. Que hi hagi un creixement mutu. Dedicar temps i energia a les persones amb qui s’estigui en sintonia. En aquest sentit, ser selectius.
Passar pàgina de ressentiments i conflictes. La rancúnia és energia malbaratada. Veure el costat positiu de la gent.

6ª) Canvi d’actitud
Actitud perceptiva molt oberta. Percebre les oportunitats i fugir de convencionalismes i rutines.

7ª) Vèncer la por
La por és un fre pel canvi. Pactar amb la por, que és necessari per evitar riscos. No obstant, no s’ha de deixar que ens prengui terreny. S’ha d’identificar quant aparegui i “dialogar” amb ella, per parar-li els peus.
“No és que les coses siguin difícils que nos ens atrevim, sinó que les fem difícils perquè no ens atrevim”. Sèneca.

8ª) Passar a l’acció
Després d’haver fet el full de ruta, s’ha de passar a l’acció.

El fracàs és quelcom que s’ha de jutjar per un mateix i el pitjor és la sensació de no haver-ho intentat mai.

“La porta de la felicitat s’obre cap a dintre”. SØren Kierkegaard.

Tres coses que no tornen mai enrere

L'altra dia en la xerrada d'un escriptor, del que parlaré més endavant, aquest va dir el següent proverbi xinès, "Hi ha tres coses que no tornen mai enrere: la fletxa llançada , la paraula pronunciada i l'oportunitat perduda". Dies abans, m'havien enviat un power point realment maco amb imatges del mar i frases semblants, inclosa aquesta. Penso que és un bona frase per encetar l'any (sí, ja sé que estem a 24 de gener!!)