Mind the Gap ( i altres foteses)

No sé si us haveu assabentat de que el metro de Londres ha fet fora a la seva locutora, per haver gravat uns missatges on es fotia de tothom i haver-los penjat en la seva pàgina web. Emma Clarke, treballava des de feia 8 anys i segons ha dit al Evening Standard, ho va fer més de broma, que no pas per ofendre. Però es veu que els de la London Underground, no se l’han pres així i han decidit prescindir de la seva veu suau i dolça. L'Emma , era l'encarregada de recordar als passatgers del metro frases com "mind the gap" o "stand clear of the closing doors". Entre les seves perles, que podeu escoltar a la seva web i que us recomano, doncs ho fa amb la mateixa veu dolça i amable que les advertencies oficials, hi ha“"¿Podria el passatger de la samarreta vermella que simula llegir el periòdic, però que en realitat està miranto el pit a aquella dona, deixar de fer-ho, si us plau? Vosté no enganya a ningú, vosté és un brut pervertit", o "Recordem als nostres amics els turistes norteamericans que segurament estan parlant una mica massa alt".

Encara me’n recordo del primer cop que vaig ser a Londres, fa moltíssims anys, i en agafar el metro no parava de sentir allò de “Mind the gap”. Els estudiants d’anglès de l’escola on estava, feiem molta conya amb això. Desprès, els ferrocarrils de la Generalitat, han catalanitzat aquesta frase com “Pareu atenció a la separació entre el tren i l’andana”. Buf!, què llarg. Em quedo amb el "Mind the gap".

Nothing else matters

Metallica and the San Francisco Symphony Orchestra.

No és que m'agradi aquest tipus de música, però faré una excepció amb aquesta cançó.

23 Novembre "Dia Sense Compres"

Avui és el "dia sense compres”, almenys a l’Estat espanyol i ignoro si a cap país més. A la resta del món, es demà dia 24, nomenant-se el “Buy Nothing Day”. No cal dir que és un dia per no comprar res. Res de res. I, més que per no comprar res, fer una petita reflexió, ni que sigui per un dia, d’aquesta falera que tenim els humans en comprar, comprar i comprar. De consumir, moltíssimes vegades, coses innecessàries, que no només ens buidem la butxaca, sinó que gairebé mai ens omplen, més que per moments. I així, hem de tornar a comprar i es fa una roda, difícil, però no impossible –dic jo - de parar.
A Barcelona, no he vist cap acció, ni cap col·lectiu que hagi preparat res, i malgrat ser una dona més de lluita intel·lectual que d’encapçalar una manifestació, hi ha causes que em motivarien a sortir al carrer. I aquesta és una d'elles. Només he trobat aquesta pàgina de Ecologistas en Acción. En fí.
Si avui ja heu “caigut”, que sapigueu que demà hi ha altra oportunitat, doncs torna a ser el dia sense compres, “Buy Nothing Day” i que, coincidint amb la temporada preNadal (o més aviat, de plena temporada nadalenca, doncs qualsevol any ens planten les llums de Nadal a la platja) ens animen a que fem un consum amb seny.

Busco company de viatge

Busco company de viatge. La destinació és la vida en sí mateixa. El conèixer-nos mutúament, afrontar reptes plegats i la felicitat, els nostres objectius. Compartirem dies d’un sol radiant i també de xàfecs i inclús de tempestes. Porta paraigües. Jo portaré un impermeable. M’agrada mullar-me amb la pluja. Em fa créixer. Equipatge lleuger, amb lo indispensable: sentit de l’humor, tenacitat, respecte i ganes d’aprendre a cada pas. Apart, el que cadascú porti. M’agrada saber què hi ha en el fons i prometo que quedarà entre nosaltres. Jo busco el mateix. Necessito moments de soledat, així que no pensis que estic enfadada amb tu. Amb una mica de paciència i molta estimació, podràs aconseguir entrar en el meu cor. I qui entra en ell, és difícil que el deixi sortir. Tot i que hi haurà dies en que hagi d’agafar una desviació o inclús em quedi parada en el camí, no et refiïs. Tornaré a caminar amb energies renovades abans de que et doni temps de saber què em passa. M’agradarà contemplar postes de sol en el mar i quedar-me fins tard escrivint o llegint. No és indispensable que a tu també t’agradi, només que m’ho respectis. Podem aprendre plegats de les inquietuds de cadascú, sempre que arribem a un acord.
Si hem de dir-nos qualsevol cosa que no ens agradi, no esperarem que passin dies ni que barregem el passat. Si un dia em dius que m’admires, t’ho agrairé i et diré que tens motius per fer-ho. De fet, si em sento estimada i reconeguda és més fàcil que llueixi amb el meu màxim esplendor. A tots ens agrada sentir-nos així i espero que a tu també. No et tallaré les ales. És més, t’animaré a que et demostris que ets capaç de volar ben alt. T’avisaré si veig que pots caure i fer-te mal. La decisió, però, serà sempre teva. Et guariré les ferides. No cal dir que caps dels dos farà llenya de l’arbre caigut. M’agraden els boscos. Desitjaré que ens donem suport en els nostres respectius projectes, malgrat no els compartim sempre. Això no traurà que haurem de tenir un projecte vital comú. La nostra llar serà l’espai, amb caliu, on ens trobem a gust i protegits dels maldecaps diaris. No sé si tindrem llar de foc, però procurarem que l’escalfor sigui suficient com perque sempre estiguem a gust i mai ens cremem. Farem una excepció quan ens deixem portar per la passió. És excitant la barreja d’aigua i foc. Petons i abraçades no faltaran mai. Les paraules suaus i una mirada comprensiva, faran més que el millor dels regals. No ho oblidis.
Si tenim nens, i que sàpigues que m’agraden molt, m’agradaria que els eduquéssim amb disciplina i molts petons i afecte. Amb molta comprensió i escoltant-los, inclús quan es preocupin perquè el seu osset de peluix s’ha posat malalt. Respectarem la seva manera de ser, com a éssers únics i irrepetibles. No importa si no els comprem tot el que ens demanin. La imaginació i gaudir de la Natura, em semblen els millors regals que els puguem oferir. I molta lectura. Amb Amor. Potser com aquesta. No se sap mai.
Lupe

El preu de la Intimitat

El dijous a la nit en vam convidar al teatre a veure l’obra “Intimitat” al teatre Villarroel, on actuen el Joel Joan, la Clara Segura, el Josep Julien, el Pepo Blasco i l’Elena Fortuny. Com podeu llegir a la web del teatre, l’obra tracta d’un matrimoni que desprès de 6 anys, està en crisi i l’home dubte en si ha de deixar la seva dona i dos fills o intentar recuperar la relació. Bé, no us vull aixafar la guitarra, per si voleu veure-la, hi haurà representacions fins el 6 de gener i desprès anirà per tota Catalunya.
Em quedo amb un parell de curiositats; una, la sobreactuació de Joel Joan, ja que a vegades em semblava que estava veient un capítol de “Plats bruts” (i n’he vist molts pocs), i l’altra, és això de que caiguin en determinats moments els protagonistes. És potser una metàfora del declivi del seu matrimoni?. Si l’heu vista, ja em direu com ho interpreteu.
Al final el protagonista, el Xavier, diu una frase que dóna que pensar: “El somni o el malson de la família feliç ens obsessiona a tots; és una de les poques idees utòpiques que ens queden”.

Trencament en la muntanya russa

Un dia en van pujar en una muntanya russa. No podia dir ni que si, ni que no, així que no em va quedar més remei que estar-m’hi. De seguida vaig notar que no només pujava per a veure i gairebé tocar el cel, sinó que també baixava, en ocasions de manera vertiginosa, fins a tocar el terra. Era en aquestes baixades quan vaig començar a veure que la cosa anava de debò i que, seria així per la resta del viatge. A força de pujades i baixades, cada vegada més, alguna cosa es trencava dintre meu. I els trams de baixada, cada cop més, eren molt freqüents. I tornar a pujar, em costava, temps i esforços. No va ser fins que vaig donar moltes voltes que vaig adonar-me que sempre em trencava als mateixos trams. Vaig posar-hi més atenció als trams on em passava això, doncs volia saber si els podia arreglar. Estava comprovant la qualitat del material dels trams defectuosos , quan vaig sentir com la sang brollava dins meu i no ho podia parar. Corria per dintre meu i envaïa fins el més petit espai del meu ésser. Però ningú notava el meu estat interior. Els moments de tocar el cel, els estels amb les mans, em feien oblidar que la sang continuava corrent per dintre meu. I així, van passar els anys, on les baixades eren molt intenses, igualment que les pujades, tot i que ja no em costava tant tornar a pujar. Fins que un dia, vaig decidir que volia fer el viatge per altres trajectes i tenir més espai en la meva cadira i poder estendre els braços per poder tocar el cel amb llibertat, sense que ningú em digués quan i com fer-ho i poder baixar sense haver d’agafar-me fort.

Què es pot fer un cap de setmana

Tot i que no acostumo a escriure del que faig, com si fos un diari (ja en tinc prou amb el "personal") encara que crec que és la raó de ser d'un blog, de tant en tant faig excepcions. Com avui, com aquesta nit. Malgrat tenir moltes ganes de sortir, molts caps de setmana, i aquest és un d'ells, tinc altres, diguem-ne obligacions, que fan que m'hagi de quedar i fer més vida "inside" que no fora (i no per falta de ganes, doncs sempre hi ha un munt de coses que vull fer).Haig de començar a estudiar perquè desprès al gener,venen les lamentacions; el dilluns tinc un examen d'anglès; i d'anglès també tinc feina, doncs m'he compromès a traduir un article de 15 pàgines pels companys. Apart, estic pintant el passadís i l'entrada i és una feinada, tot i que aquestes coses del bricolatge m'encanten i, modestia apart, sóc molt manetes. Ho vull enllestir, quan abans millor. Però bueno, que si t'organitzes bé el temps, pot donar per fer una mica de vida social i demà he quedat una estona i el diumenge vull anar a la Barcelona World Race , per veure com marxen els vaixells.

Tot i que, hauria de tenir "el pla de la meva vida" per sortir ara de festa, doncs aquesta tarda he anat al gimnàs i ha vingut una monitora suplent que ens ha donat una canya increïble. No sé què havia berenat, però ens ha deixat fets pols. Bon cap de setmana, o com diem per aquí " finde".

The Avalanches

Since I left you,
I found the world so new.

The Avalanches

Tintín o Astèrix? ColaCao o Nesquik?

De petits,( o ara de grans encara) què preferíeu llegir, Tintín o Astèrix?. I amb què us agradava la llet, amb ColaCao o amb Nesquik?. Doncs bé, jo tinc la teoria de que la gent que llegia (llegeix) Tintín (o si més no, era el seu favorit davant l’Astèrix) també preferia beure llet amb ColaCao i els que preferien l’Astèrix, amb Nesquik. De moment, a les persones a les que els hi he preguntat, han confirmat aquesta correlació. Jo he preferit més a Tintín i el ColaCao. Fa uns mesos, Canal 33, dintre del actes del centenari de Hergé, va emetre un documental sobre la vida d’Hergé , amb una entrevista que li van fer fa anys i on explicava, gairebé cada historieta, amb tota la simbologia que hi havia al darrera. Realment, res es “perquè sí”. Bé, només és una curiositat, desprès d’observar els hàbits de lectura de la gent. No us la preneu molt seriosament.

Festa sorpresa

Us han fet mai un festa sorpresa?. A mi no perquè diuen que sóc tan organitzada que, les tinc organitzades abans de que es pugui decidir res. Tot i això, us animo a que, si us ve de gust, en feu una quan vulgueu. Bé, això també li passava a una cosina meva, fins aquesta any que ha fet 40 i la seva família va decidir organitzar-li una amb tota la família i amics, sense que ella sospités res, tot i que desprès ens va dir que sí que li van resultar estranyes algunes coses...El dia “D” va ser el passat dissabte i ho vam celebrar amb un dinar, que es va allargar fins a les 7 (això ja passa a vegades) en el poble en el qual he passat la meitat de la meva vida, doncs era on passava l’estiu de petita ( he tornat algun estiu) i ja se sap que les vacances escolars eren molt llargues. Dóna la casualitat que els meus tiets també tenien una torre i altres tiets per part de pare també, així que al final érem una colla important, entre cosins, amics i demés. Tots tenim molts bon records d’aquest lloc i fer-ho allà va ser com tornar a la infantesa i els jocs i bons moments que van passar plegats.

Però anem a la festa.. El marit de la meva cosina li va ensarronar per a anar una mica més tard (ells acostumen a anar els caps de setmana) ja que havíem d’arribar tots els convidats. Quan per fi van arribar, la cara de sorpresa de la meva cosina, no tenia preu (tinc una foto que així ho demostra). Es va emocionar moltíssim de veure tota la seva família (amb algunes baixes, però justificades), els seus ex companys d’ESADE, els de la seva ex feina, alguns que havien vingut des de molt lluny, els de la Coral, etc. Tothom estava allà per felicitar-la en un dia tan assenyalat com és el dels 40, que com deia no sé qui, era la meitat de la vida. Una de les seves germanes i el seu cunyat (ambdós sociòlegs) van tenir la original idea de preparar una enquesta per a veure quant coneixíem a l’homenatjada. Em va fer molta gràcia veure tothom intentant treure informació dels pares i germanes, perquè havia preguntes realment difícils. El seu cunyat, professor i expert en SPSS, va prometre introduir l’enquesta en aquest programa i treure conclusions. Què bo!.
Vam tenir molt bon dia ( a BCN va ploure) i vam poder estar al jardí, on els menuts s’ho van passar d’allò més bé jugant a la pilota i recollint pinyons. (hi ha un munt de pins). Us deixo aquesta foto de les escales que baixàvem i pujàvem mil cops, quan la meva tieta ens preparava gincanes...

Caminada per Collserola

El passat diumenge dia 28, vaig fer una caminada per Collserola, amb el Centre Excursionista de Catalunya, que organitzava la 17a Caminada Popular a la Serra de Collserola. La vaig fer amb una amiga i l’amiga d’aquesta, junt amb 2108 persones més, doncs he mirat en la web i vam arribar a ser 2111 participants. Ens va fer un dia molt maco, va haver molt bon rotllo, i tot allò que ja sabeu de l’esperit de l’excursionista, on tothom es saluda i s’ajuda si cal, però que desprès te’l trobes pel Passeig de Gràcia i ni punyetero caso (segons la meva amiga). Faré una excepció als ciclistes que semblaven una mica molestos amb tota aquesta colla de xirucaires que anàvem passejant per la muntanya. Es veu que anar sobre dos rodes dóna més drets que el fet d’anar caminant. Jo he anat molts cops a Collserola i és un dels indrets que més “promociono” (em dedico a recomanar moltes coses entre els amics, familiars, ...) sobretot als que vivim a Barna, ja que és molt a prop, es pot arribar amb els ferrocarrils, hi ha rutes per a tots els membres de la família i té unes vistes immillorables de la ciutat i més enllà.
En total van ser 15 km. entre el Parc de Cervantes i el Laberint d’Horta i nosaltres ho vam fer en 4h10’, que no està malament tenint en compte les parades de l’avituallament , les fotos, etc. Quan vam arribar, ens van donar dues ampolles d’aigua i tota la Coca- Cola del món (ideal per reposar??). A la foto, "moment tap" o com els embussos també es donen a la muntanya. No he posat la resta de les fotos per allò de la protecció de dades... (o algo així, oi?).
Doncs res, que si l’any vinent us animeu, us ho recomano. Ho té tot; Natura, bon rotllo, aire sa, vistes de la ciutat (pels que sou molt urbanites), podeu fer amics, etc. Ah!, com a curiositat, en la sortida ( a les 9:30) vam posar la música de “Carros de fuego”, més que res per animar-nos...