Trencament en la muntanya russa

Un dia en van pujar en una muntanya russa. No podia dir ni que si, ni que no, així que no em va quedar més remei que estar-m’hi. De seguida vaig notar que no només pujava per a veure i gairebé tocar el cel, sinó que també baixava, en ocasions de manera vertiginosa, fins a tocar el terra. Era en aquestes baixades quan vaig començar a veure que la cosa anava de debò i que, seria així per la resta del viatge. A força de pujades i baixades, cada vegada més, alguna cosa es trencava dintre meu. I els trams de baixada, cada cop més, eren molt freqüents. I tornar a pujar, em costava, temps i esforços. No va ser fins que vaig donar moltes voltes que vaig adonar-me que sempre em trencava als mateixos trams. Vaig posar-hi més atenció als trams on em passava això, doncs volia saber si els podia arreglar. Estava comprovant la qualitat del material dels trams defectuosos , quan vaig sentir com la sang brollava dins meu i no ho podia parar. Corria per dintre meu i envaïa fins el més petit espai del meu ésser. Però ningú notava el meu estat interior. Els moments de tocar el cel, els estels amb les mans, em feien oblidar que la sang continuava corrent per dintre meu. I així, van passar els anys, on les baixades eren molt intenses, igualment que les pujades, tot i que ja no em costava tant tornar a pujar. Fins que un dia, vaig decidir que volia fer el viatge per altres trajectes i tenir més espai en la meva cadira i poder estendre els braços per poder tocar el cel amb llibertat, sense que ningú em digués quan i com fer-ho i poder baixar sense haver d’agafar-me fort.