Déjà vu

Acabo de tenir un déjà vu…la mateixa finestra oberta… la repetició de La Competència….els mateixos pensaments…és així o és que estic atrapada en el temps? Perquè si va ser real, tenim un problema!

Una jaqueta vermella

Una jaqueta vermella, no us farà més feliços. Ni de cap altre color, per suposat.

The Shopping Night Barcelona

Així, per casualitat, navegant per Internet, mentre escoltava RAC1 (ja que no miro la TV, ambdós són les meves fonts d'informació) vaig llegir la noticía de que Barcelona, imitant d'altres ciutats super in, anava a celebrar, coincidint amb l'encesa oficial dels llums de Nadal, la seva particular 'nit de compres'. El programa, amb la participació estelar de la revista Harper's Bazaar, el podeu trobar en la web oficial.  Els eslògans, tots pensats per a que compris, compris i compris i que quant arribis a casa, et doni la sensació de que has assolit, ni que sigui per segons, la felicitat. Quan arribi l'extracte de la VISA, ja veurem si aquesta sensació canvia... Les fotos, milers d'elles, demà mateix en els mitjans de comunicació, Facebooks, Twitters, blogs i d'altres xarxes socials en les que poder dir "Sí, jo vaig ser allà!"
Doncs bé, desprès d'haver passat tota la tarda en una biblioteca del centre, he volgut pujar caminant fins a casa per veure ( ja vaig dir en un altre post que, en part, em nodreixo del que observo, estigui d'acord o no) l'ambientillo que hi havia. No vaig a explicar que mai havia vist una concentració tal de gent super cool (i totalment vestida de negre, of course) per metre quadrat i que l'expectació que hi havia davant d'algunes botigues i/o carpes, era increíble (malgrat que, afortunadament o no, encara estem lluny de grans capitals, com Nova York o Londres, en quant a aquesta mena de 'saraos'). Tampoc, que una coneguda firma de roba, ha vestit al David de Miquel Ángel, no essent conscient de que la bellesa del mateix, està en l'admiració del seu quasi perfecte (el cap està desproporcionat en relació al cos) cos nu. No obstant, unes somrients turistes  japoneses, no paraven de fer-li fotos. Segurament, no l'haurien vist en versió original...
El que vull intentar descriure, malgrat que és quelcom tan freqüent en les nostres ciutats que ja ningú se sorprèn, és als dos 'sense sostre' que, aliens al event d'aquesta ciutat tan cosmopolita, dormien plàcidament en un caixer, al qual segurament, molts dels potencials compradors d'aquesta nit, hauràn volgut accedir per treure diners.

El gos iPad

Un absurdidad més de la nostra societat. Disfressar els gossos de les 'neures' dels seus amos. Aquest gos iPad és de la desfilada de Halloween celebrada en el Tompkins Square Park, New York. (Foto del NYDaily News)

Sentir és humà. És sentir-se humà

Ser massa conscient, a vegades pot ser un problema. Et fa patir i tot. Quan ja no serveixen els “no ho pensis” perquè el pensament ha deixat pas a quelcom més profund. Quelcom l’accés al qual, no pot explicar-se amb paraules. S’ha de sentir. I és quan se sent i quan s’accedeix a la consciencia, que es pateix. El procés és aquest. No hi ha més. Moltes hores en silenci, això sí. Molta soledat, també. S’aprèn, encara que un cop apresa, s’integra tan fàcilment, tan subtilment, que no es distingeix el que ha estat imposat del voluntari. 
Quan se sent, no hi ha lloc, ni l’ha d’haver, per al raciocini, doncs en aquest, ja hi ha hagut sentiment, doncs no s’entén l’un sense l’altre. 
No és quelcom que ja no pugui deixar de pensar. Hom s’ha de plegar davant l’evidència, encara que aquesta sigui invisible davant els ulls de qui no es troba en la meva pell. “Et veig bé” reflexa la great actress que he après a ser. O una fortalesa que ni tan sols jo sóc capaç d’explicar d’on la trec. 
És quelcom que sento, que afecta tota la meva estructura. Que em recorda el que sóc i el que he estat, encara que hagi qui no acabi de comprendre-ho.

Qui hi ha en les llistes electorals?

Ara que tenim eleccions al Parlament de Catalunya, els soferts ciutadans d'aquesta part del món (passo ara de polèmiques nacionalistes) tenim la bústia de casa plena de propaganda electoral. Els principals partits amb representació parlamentària o que hi opten, ens envien la llista i un ultra resum del seu programa, al costat del sobre corresponent perquè el portem així, preparadet, el proper diumenge 28. Molta gent, no solament ni se'ls llegeixen, és que ja, ni els obren. De fet, dissabte vaig estar sopant a casa d'una amiga i vam parlar del tema i en baixar, efectivament, vaig veure que cap veí es molestava a recollir la propaganda electoral.
Doncs bé, jo sóc de les que sempre els ha obert, ha fet un cop d'ull en diagonal en el programa i, això sí, detingudament he llegit la llista dels candidats. I és que sempre em trobo algú conegut! Aquest any, a un antic company del col·legi del meu germà, al qual per casualitat em vaig trobar diumenge i en una altra, que la veritat, no esperava, encara que no m'ha sorprès, un amic, a qui ara avui mateix demanaré alguna explicació...

Posta del sol de diumenge

Posta del sol a Barcelona

Posta del sol amb el mar de fons

Cada vegada que veig una posta del sol, tinc una necessitat, gairebé malaltisa, de sortir  al balcó per quedar-me contemplant-la fins que la barreja de colors, que tant em fascina, desaparegui. Sóc conscient de que no hi ha càmara que capti millor una bellesa  així de la Natura, que l'ull humà. Potser si tingués una càmara professional, aconseguiria fotos de millor qualitat. No obstant, es tracta de les emocions que em provoquen, no tant de la qualitat artística. No vaig a describir-ho, encara que en el fons podria, doncs seria molt subjectiva amb tocs de melangia i no estic segura de voler mostrar-me així.

Aquesta tarda, com molts diumenges per la tarda, estic agobiada. Quan he vist per la finestra que els colors del cel estaven canviant, m'he dit a mi mateixa que  jo també em sento així. He pujat corrents al terrat per fer aquestes fotos, a les 17:24. En la segona, es veu el mar de fons, l'edifici del Telefèric i l'hotel Vela.

Confiança...

Confiança...
Es necessita molt de temps per construir-la i es pot desfer en qüestió de segons...

Menys del que has trigat en llegir això.

Y grega? Sí, gràcies!

Com ja sabeu, la RAE ha proposat algunes modificacions respecte l'ortografia de la Llengua Espanyola, que han de ser aprovades el pròxim dia 28 de novembre  a Guadalajara (Mèxic). D'entre aquestes, la de nomenar a la y grega, de tota la vida, “ye”. Tan bon punt ho vaig llegir, que em vaig dir “ye???, què vol dir ye?” Però si tota la vida, des de la més tendra infantesa que en l'escola quan apreníem l'alfabet, que l'hem dit y griega, per a diferenciar-la de la i latina. Que ara ens treguin allò de “griega” és com treure part de la nostra cultura greco-latina. És com voler ignorar les nostres arrels. Si en altres països de parla hispana volen continuar nomenant-la així, que ho facin. Però, si us plau, que no facin aquesta mena de 'retallades' en les nostres arrels, doncs es comença d'aquesta manera i acabarem que no coneixerem ni la nostra pròpia llengua. 
De les altres reformes, no vull parlar. Crec que s'estan  fent passos per a que, en comptes d'unificar criteris entre uns i d'altres parlants, es vagi cap a un empobriment de la llengua. Nomès s'ha de veure el nivell d'ortografia que ténen els alumnes, avui en dia. A la meva època escolar, era impensable fer faltes d'ortografia i l'estudi de la Llengua Catalana i  Castellana, era tan important com la resta d'assignatures.

Treure el fre

Quan em llenço a la piscina, tot i ser conscient que no sé nedar, no hi ha aigua.
Quan trec el fre de mà, tot i saber que no sé conduir, el carrer és costa amunt.
Quan he fet les maletes, tot i no tenir encara un destí, no tinc company de viatge.

...and lift it high...

Música relaxant per la nit de diumenge 10

Addictes a Internet

Fa uns dies llegia una notícia relacionada amb l'addicció a Internet, inclosa dins de les anomenades addiccions socials. Les especialistes del centre que tracta les socioadicciones, AIS a Barcelona, alertaven sobre els perills de passar moltes hores a Internet. En aquesta pàgina podeu fer un test per comprovar si ho sou.

Des que l'ús d'Internet s'ha fet, gairebé, imprescindible per a la vida de molts de nosaltres, que de tant en tant, se'ns va alertant dels possibles 'perills' que comporta passar-se hores i hores davant de la pantalla (en aquesta era de la pantallització).  

Crec que, com en tot, en la mesura està el verí. No pot negar-se que Internet ha transformat moltes de les maneres d'aprendre, comunicar-nos, informar, entretenir-nos, fer vida social, comprar,… amb els seus avantatges i els seus desavantatges.

Quan elegim fer una activitat, estem traient temps de fer-ne una altra. A no ser, que siguem capaços de fer diverses activitats alhora, cosa que implicaria que no puguem concentrar-nos al 100% més que en una. Així, les hores que passem navegant per Internet, les estem traient a altres activitats. I és alquí on s'ha de fer una reflexió personal.

Deixant de banda els greus problemes que pot supossar estar 'enganxat' a, per exemple, jocs online, em vull centrar en les relacions socials. Personalment, malgrat la gent que diu haver trobat l'amor per Internet i que veu més els seus amics online que en la vida real, encara crec en les relacions cara a cara. Som éssers socials que necessitem del contacte amb els altres per identificar-nos com a persones. Encara no hi ha res que pugui reemplaçar la màgia que es produeix quan coneixes algú i et dones comptes que connectes. Diferents processos físics, que molt difícilment no podran suplir les màquines (de moment), es posen en marxa quan interaccionem. Aquells primers segons que ens fan tenir una idea de com és l'altra, la química de l'amor, la importància de l'olfacte a l'hora d'elegir parella,el llenguatge no verbal,…

Significar algo para alguien

Així és com descriu la filòsofa i psicòloga Maria Jesús Orbezolo, la necessitat d'estimar i de sentir-se estimat, l'amor. "Significar algo para alguien es una necesidad básica". No puc estar més d'acord...

Live to tell....

Avui he passat la tarda, com he fet darrerament, en el meu bar preferit (sobre el qual ja vaig parlar en el post "El lloc ideal per esciure") repantingada en el sofà, escrivint i de tant en tant, donant un glop al cafè que tenia al davant. La música que hi posen, va des dels anys 60 fins als 90, sempre, això si, bona música (afortunadament, no posen res que pugueu sentir en les ràdio-fòrmules). Doncs aquesta tarda, intentava reflexionar sobre el terratremol emocional que m'ha sacsejat aquesta setmana. De sobte, la lletra de la cançó de Madonna, "Live to tell", semblava voler formar part de les paraules que necessitava per arribar a una conclusió. No podia ser més oportuna...

Continuo sentint

Continuo sentint. Si no ho fes, no seria sincera. No hi ha més.

"Ningú no es farà càrrec mai"

Aquest vespre he tingut una petita discussió familiar. Dic petita, perquè no vull donar-li més importància. L'empremta que ha deixat en mi, no obstant això, és, ara mateix, bastant profunda. No només pel que ha suposat, sinó, perquè creia (si bé sempre he estat conscient de que no podia ser), que s'havia dut a terme un procés, durant tot aquest temps. És un procés bastant dolorós i que implica molta força d'espírit. Jo mateixa ho vaig fer fa temps i em va ajudar el fet de què "sempre ho vaig veure tot".
M'ha dolgut comprovar com poden tergiversar-se els fets, el mal que pot fer veure només una part de la realitat, no ser objectiu, no ser just,...l'egoïsme. Un egoïsme, potser inconscient, encara que al cap i a la fi, egoïsme. De fet, no m'ha sorprès tant ja que, mai no he sentit que prenguessin cartes en l'assumpte.
Crec que trigaré bastant a recuperar-me... en recuperar la confiança, que ja era poca.
Em quedo amb la part positiva, que malgrat tot hi és, el que he après. De mi mateixa i dels altres. La gent sempre em sorpren...(Malgrat que, amb gran dolor, no l'esperava d'aquesta).
I com sempre, el consol de la frase que em va dir molt sàviament en el seu dia el filòsof, "ningú no es farà càrrec mai".

Pulgas Mix 2010

Una mostra, i perdoneu la qualitat de les fotos del meu mòbil, del que ha estat el Pulgas Mix, celebrat aquest cap de setmana en el Convent de Sant Agustí. Un altre aconteixement d'aquesta Barcelona super cool, de la que, per altra part, sóc tan crítica en ocasions i de la que també em nodreixo ( una també ha d'escriure del que viu).

 La roba i bosses d'aquesta paradeta, m'han agradat força. Malgrat que una no és consumista, ni és de compres impulsives, tenia coses realment maques i em venien ganes de renovar l'armari.

En general, artesania molt currada. Roba, complements amb molta imaginació i creativitat, i molt vintage, excepte alguna paradeta en la que hi havia articles que desentonaven pels seus materials i formes ( bijuteria com de metall? no, gràcies. Prefereixo la calidesa de les teles, la llana...).

Música relaxant per la nit del diumenge 9

Abraçar és embolcar l'ànima

Abrazar…

Abrazar es envolver el alma

Con ternura, con calma

Sinceras... sentidas...

Sobran las miradas

Sentir las improntas

Que hay en el alma

Se cierran heridas

Nunca antes mostradas