divendres, 16 d’octubre de 2015

Passejar per la Natura

En diferents posts, he parlat de la Natura com a una de les fonts de benestar més essencials de l'ésser humà, ja que nosaltres mateixos formen part d'ella. No ens ha d'estranyar, doncs, que els parcs s'omplin de gent de totes les edats, especialment el caps de setmana per tal de tenir una estona estirats en la gespa, relaxats sota un arbre o jugant fent servir la imaginació, amb un arbre com a vaixell pirata. 
Asseguda en una Poang, cadira d'una coneguda casa de mobles sueca, amb el sol tocant-me de ple (la meva habitació està orientada al sud), amb uns dies de repòs obligada per un refredat, aprofito per penjar aquest post sobre la Natura a la tardor. La part positiva del meu obligat tancament, és que puc aprofitar per reflexionar (encara més) -ara que m'ha passat el mal de cap de 24hores- i agrair que tingui salut.
Parc de Collserola. Foto: Creació pròpia

Com a bona PAS, necessito la meva dosi, gairebé diària, de Natura i quan no puc pujar a Collserola, m'arribo fins a la Tamarita o al Palau Robert,  a 20 minutets de casa, un dels jardins que més m'agraden. Per cert, un amic meu em va dir, amb certa sornegueria, "Oh! ¡el super plan!" sense saber que un dia el vaig citar allí, doncs quedaba prop de casa seva, per si la cosa, entre el fullatge, la proximitat de seure junts en un banc i demés, la nostra història es materialitzava. No va ser i mai va ser i així (no) va anar. 
El dilluns al matí, a les portes de caure rodona al llit, vaig fer una caminada per Collserola, entretenint-me per la part del bosc, no tant el transitat camí que porta a la Carretera de les Aigües. Abraçar arbres, buscar pinyes per decorar i fer una mena d'escultura amb branques en el tronc d'un pi (veure foto inferior esquerra), em va recarregar les piles fins la propera. La imatge d'un arbre a punt de caure a terra, recolzant-se sobre un altre em va recordar aquella frase "Ningú no s'aguanta dret sol".

Palau Robert. Foto: Creació pròpia
Al Palau Robert, a les Cotxeres, ara hi ha una breu exposició sobre Camins de Natura, pels qui som amants de passejar tranquil·lament pels camins que porten a boscos insondables, plens de secrets i fantasia, de colors que canvien cada dia. I el que és més important, cap camí és igual i cap camí, cap indret, roman igual que el del dia anterior.
De igual manera, cap onada és igual que l'anterior, ni arriba vora el mar de la mateixa manera, ni cap petjada del passejant queda impressa en la sorra com l'anterior.  

2 comentaris:

  1. Que maco això que escrius, Lupe! A casa fa uns cinc anys que tenim una casa en un poble, i no hi ha cap cap de setmana que no hi anem, pràcticament. Un cop ho has tastat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'agraeixo molt les teves paraules, Helena. Que gaudiu molt d'aquestes sortides a la Natura!

      Elimina

Gràcies pel teu comentari!