diumenge, 13 de març de 2016

I llum, molta llum

Asseguda davant d'un finestral immens, d'aquests que van del sostre a terra, aquest tipus de finestra que es pot trobar en moltes cases dels països nòrdics i centreeuropeus, on les hores de llum escassegen, em deixo banyar per la caloreta del sol. La tassa de cafè, que més aviat sembla un rentamans com hi havia abans a les taules, m'ha acompanyat durant les gairebé dues hores que he estat aquí asseguda. Tot i tenir la Diagonal com a paisatge, tot just m'he distret, buscant, com estava, un escrit d'aquest blog per enviar (per fi!) al professor del taller de novel·la que estic fent. És curiós, després d'haver mantingut el meu blog durant gairebé 9 anys, ara que tinc l'oportunitat que em corregeixin el que escric, m'ha agafat en el moment menys productiu. (Ara mateix acaba de passar un periodista de 8TV, el nom del qual no recordo, amb un llibre taronja, a la mà) És veritat que estic més ocupada que fa uns mesos, encara que això no m'ha deixat, en altres èpoques, escriure amb regularitat. Més aviat estic tornant a l'escriptura dels meus pensaments en el mateix instant en què em vénen, de forma breu, intimista, en una llibreteta que porto sempre amb mi (jo i la meva col·lecció de llibretetes) i a dibuixar, miniatures. Els espais grans, excepte si estan delimitats per una arquitectura o naturalesa que m'inspiri, i buits, fan que em perdi, no només en el físic, també en l'emocional. Necessito delimitacions, creades o buscades per mi. Així que, si em sento a la platja, dibuixo els pintorescs edificis de la Barceloneta o l'hotel Vela, al fons. Les escales del Palau Robert o la caseta en forma de bolet amb tanca, una mica atrotinada, que m'agradaria construir per als ninotets de les meves nebodes. Crear amb objectes que vaig guardant és altra de les meves aficions. L'última, una caseta-bolet, feta a partir d'una ampolla d'aigua, tallada per la meitat, folrada amb paper pinotxo en verd i vermell. Amb boletes de cotó com neu a la teulada vermella, una obertura en aquesta de la qual surt una branqueta amb la pela d'un gla com a xemeneia i un parell de finestres. A cada costat de la porta, dues branquetes enganxades a manera de penjador dels diminuts complements en llana que els hi vaig fer, un diminut barret i una bufanda, tan difícils de fer en ganxet que entenc el preu del  'fet a mà' de les miniatures. Estic pensant que potser vingui més a aquesta cafeteria, tot i que el cafè és millor en una altra cadena a uns metres d'aquí (no, no és aquesta americana que esteu pensant), ni que només sigui pel que m'ha inspirat. Ni que només sigui per la sensació que pots veure, sense ser massa vist. De la sensació d'estar protegida. Que el tràfec de la Diagonal ajuda a que les idees flueixin, sense haver de patir el soroll del trànsit. Simplement, un sofà de quatre places només per a mi. I llum, molta llum.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pel teu comentari!