No, és que el telèfon no te’l donaré*

*o la importància del context.
Camino per Gran de Gràcia, de tornada cap a casa. De lluny veig un noi que sembla buscar quelcom. Passo pel seu costat i em pregunta.
-Perdona, saps d’algun lloc on hi hagi connexió a internet, un cibercafé?
-Sí, a la Biblioteca Jaume Fuster en tenen i si tens el carnet de les biblioteques hi pots accedir-hi gratis – Remarco això últim perquè noto que és argentí i que potser està de pas per Barcelona.
-Sí, ja la conec però sempre està plena de gent...Buscava algun altre lloc, com un cibercafé. Es que visc a X i treballo a Z i he baixat per aquí i volia, res, només comprovar el correu. També he viscut a M i a N, per la zona de P, coneixes P? Sí, potser és molt turístic, però la platja és molt bonica...T’he vist i m’he dit, aquesta noia té pinta d’intel•lectual, segur que sap d’algun lloc.tú no ets d'aquí oi? – em respon amb la verborrea que caracteritza als argentins.
Intentant processar tot aquest allau d’informació, li dic.

Bé, m'agrada tant la muntanya com el mar...Sí, sóc d'aquí de tota la vida. No se'm nota l'accent català? Doncs per la zona del carrer Verdi segur que en trobes algun lloc-Li responc, pensant que què vol dir això de "pinta d'intel·lectual"?
-Es que no volia anar tan lluny, em volia quedar per la zona.
Acostumada a les caminades i a que les distàncies siguin relatives, li responc.
-Caminant és un moment... – mostrant indicis de posar-me jo mateixa a fer-ho i donar per finalitzada la conversa.
-Jo sabia que hi havia algun aquí a prop i ara no el trobo – insisteix.
-Doncs jo no en conec cap per aquí, només la biblioteca.
-Però ets una intel•lectual, oi? Mira, jo sempre pregunto si has provat el mate, l’has provat?
-Sí –Responc mentre penso que m’intenta seduir.
-Ah sí? I on?
-A Argentina – encara que em dic a mi mateixa que també l’he provat aquí, intentant saber si no era millor haver-li dit que no.
-Has estat a Argentina?. A Buenos Aires?
-Sí i a V? –Ai, ara ja he liat la troca, perquè no tinc ganes d’explicar-li tota la meva vida.
-Què bo! et va agradar? i per què vas anar?. –Em pregunta entusiasmat.
-Pel casament d’una amiga.
-Jo sóc de V, d’un poble prop de V. Mira, què fas aquesta tarda?
-Doncs aquesta tarda ja he quedat –li responc. Fet que és veritat.
-Els caps de setmana acostumo a anar al parc Y a fer footing,..durant la setmana no, però els caps de setmana tinc més temps...
-Ah, doncs ja ens veurem algun cop – li responc amb la cara de poker que tan bé sé posar en determinades circumstàncies i intentant que entengui la indirecta.
Llavors veig que va a treure el mòbil de la motxilla i em diu.
-Dóna’m el mòbil i et faig una perduda!.
I ara si que jo, intentant fer ús de l’assertivitat, li dic.
- No, és que el telèfon no te’l donaré…
I ell amb un somriure una mica decebut i guardant el mòbil.
-Aaah!, vale!...
I tots dos marxem en direccions oposades.
(Història basada en fets reals).