Dia rere dia,veig la paret plena de fulles que tinc a, afortunadament, un centenar de metres, davant de casa.Ja que tinc la sort que dóna al balcó de la meva habitació, puc anar observant els canvis de color de les fulles que s’enreden per la immensa paret. D’un verd lluminós ara, enlluernadores a l’estiu, d’ocres daurats i vermells a la tardor, gairebé inexistent a l’hivern. Ara està frondosa, exultant de bellesa i de Natura en estat pur.
La llum al llarg de dia, li dóna un aspecte diferent, minut rere minut, tot i que un l’ha de conèixer per captar aquestes subtileses. No s’ha de pensar que desapareix perquè es faci fosc o l’ombra la deixi mig amagada.
Les contemplo mentre sec a escriure, a llegir, a pensar, a esmorzar al balcó o simplement a deixar volar els pensaments. Potser algun cop se m’escapa una llàgrima, donant-me una visió desenfocada i calidoscòpica d’ella, de la vida mateixa.
Em dic a mi mateixa que sóc com aquestes fulles que van canviant. Que mai són les mateixes. Que gaudeixen i pateixen vivint a l’exterior, responent a la falta de llum o l’excessiva calor, la manca d’aigua o els xàfecs que de tant en tant ens regala el cel. Que segueixen allà, agraint la vida, el tenir un mur pel qual enfilar-se i continuar vivint. Que malgrat no les vegi sempre, allà estan. Esperant que arribi el moment precís i exacte en el qual tornar a obrir-se en tot el seu esplendor i tenyint de verd, d’esperança, enmig de les teulades vermelles.
Éssers vius que també s’emocionen quan hi ha lluna plena. Com jo mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari!