Great Expectations

Traduïda com a "Grans esperances", un clàssic de Charles Dickens. Em pregunto si hi ha cap diferència entre "Expectativa" i "Esperança". No, no hi ha res més per llegir, però si em voleu donar una resposta, benvinguda sigui.

Les subtileses del canvi

Dia rere dia,veig la paret plena de fulles que tinc a, afortunadament, un centenar de metres, davant de casa.
Ja que tinc la sort que dóna al balcó de la meva habitació, puc anar observant els canvis de color de les fulles que s’enreden per la immensa paret. D’un verd lluminós ara, enlluernadores a l’estiu, d’ocres daurats i vermells a la tardor, gairebé inexistent a l’hivern. Ara està frondosa, exultant de bellesa i de Natura en estat pur.
La llum al llarg de dia, li dóna un aspecte diferent, minut rere minut, tot i que un l’ha de conèixer per captar aquestes subtileses. No s’ha de pensar que desapareix perquè es faci fosc o l’ombra la deixi mig amagada.
Les contemplo mentre sec a escriure, a llegir, a pensar, a esmorzar al balcó o simplement a deixar volar els pensaments. Potser algun cop se m’escapa una llàgrima, donant-me una visió desenfocada i calidoscòpica d’ella, de la vida mateixa.
Em dic a mi mateixa que sóc com aquestes fulles que van canviant. Que mai són les mateixes. Que gaudeixen i pateixen vivint a l’exterior, responent a la falta de llum o l’excessiva calor, la manca d’aigua o els xàfecs que de tant en tant ens regala el cel. Que segueixen allà, agraint la vida, el tenir un mur pel qual enfilar-se i continuar vivint. Que malgrat no les vegi sempre, allà estan. Esperant que arribi el moment precís i exacte en el qual tornar a obrir-se en tot el seu esplendor i tenyint de verd, d’esperança, enmig de les teulades vermelles.
Éssers vius que també s’emocionen quan hi ha lluna plena. Com jo mateixa.

Aquí falta una "h"

A veure si sabeu on. És el que té el bilingüisme.El català correcte, passa-ho!

No, és que el telèfon no te’l donaré*

*o la importància del context.
Camino per Gran de Gràcia, de tornada cap a casa. De lluny veig un noi que sembla buscar quelcom. Passo pel seu costat i em pregunta.
-Perdona, saps d’algun lloc on hi hagi connexió a internet, un cibercafé?
-Sí, a la Biblioteca Jaume Fuster en tenen i si tens el carnet de les biblioteques hi pots accedir-hi gratis – Remarco això últim perquè noto que és argentí i que potser està de pas per Barcelona.
-Sí, ja la conec però sempre està plena de gent...Buscava algun altre lloc, com un cibercafé. Es que visc a X i treballo a Z i he baixat per aquí i volia, res, només comprovar el correu. També he viscut a M i a N, per la zona de P, coneixes P? Sí, potser és molt turístic, però la platja és molt bonica...T’he vist i m’he dit, aquesta noia té pinta d’intel•lectual, segur que sap d’algun lloc.tú no ets d'aquí oi? – em respon amb la verborrea que caracteritza als argentins.
Intentant processar tot aquest allau d’informació, li dic.

Bé, m'agrada tant la muntanya com el mar...Sí, sóc d'aquí de tota la vida. No se'm nota l'accent català? Doncs per la zona del carrer Verdi segur que en trobes algun lloc-Li responc, pensant que què vol dir això de "pinta d'intel·lectual"?
-Es que no volia anar tan lluny, em volia quedar per la zona.
Acostumada a les caminades i a que les distàncies siguin relatives, li responc.
-Caminant és un moment... – mostrant indicis de posar-me jo mateixa a fer-ho i donar per finalitzada la conversa.
-Jo sabia que hi havia algun aquí a prop i ara no el trobo – insisteix.
-Doncs jo no en conec cap per aquí, només la biblioteca.
-Però ets una intel•lectual, oi? Mira, jo sempre pregunto si has provat el mate, l’has provat?
-Sí –Responc mentre penso que m’intenta seduir.
-Ah sí? I on?
-A Argentina – encara que em dic a mi mateixa que també l’he provat aquí, intentant saber si no era millor haver-li dit que no.
-Has estat a Argentina?. A Buenos Aires?
-Sí i a V? –Ai, ara ja he liat la troca, perquè no tinc ganes d’explicar-li tota la meva vida.
-Què bo! et va agradar? i per què vas anar?. –Em pregunta entusiasmat.
-Pel casament d’una amiga.
-Jo sóc de V, d’un poble prop de V. Mira, què fas aquesta tarda?
-Doncs aquesta tarda ja he quedat –li responc. Fet que és veritat.
-Els caps de setmana acostumo a anar al parc Y a fer footing,..durant la setmana no, però els caps de setmana tinc més temps...
-Ah, doncs ja ens veurem algun cop – li responc amb la cara de poker que tan bé sé posar en determinades circumstàncies i intentant que entengui la indirecta.
Llavors veig que va a treure el mòbil de la motxilla i em diu.
-Dóna’m el mòbil i et faig una perduda!.
I ara si que jo, intentant fer ús de l’assertivitat, li dic.
- No, és que el telèfon no te’l donaré…
I ell amb un somriure una mica decebut i guardant el mòbil.
-Aaah!, vale!...
I tots dos marxem en direccions oposades.
(Història basada en fets reals).

El rerefons de Sant Jordi

El que normalment no es veu de la Didada de Sant Jordi, aquells petits detalls i el rerefons de les paradetes. Teniu més fotos en l'àlbum de Picasa.Imatges de Sant Jordi en la botiga Reixach, de "Els Jardinets".
L'AMOR és imprescindible en un dia com aquest (bé, i cada dia).
Cartells per si algun despistat es deixava lo 1r (o 2n, segons es miri) més important d'aquesta Diada. Fixeu-vos com canvia l'enunciat una mica més avall, cap a les vuit.
Per a recuperar forces en un dia esgotador pels venedors de roses i de llibres.
Una original manera de captar potencials compradors de roses. Més tard, m'han explicat que el reclam no els ha servit de gaire i ni tan sols havien recuperat la inversió...Ara, simpatia i ganes no els ha faltat.
L'equip imprescindible de tota paradeta de roses: guants i tenalles de jardiner, aigua i un cafetò.

Diversos moviments escoltes tenien paradeta. Aquesta tan ben ambientada, era del Lluïsos de Gràcia.

No m'imagino un Sant Jordi sense aquesta imatge. Lo dels llibres electrònics, ho veig encara molt lluny.

Així queda tota la parafernalia necessària per tenir-ho tot a punt i oferir la rosa més formosa.

La versió de les 8 del vespre del cartell anterior. Si més no, té raó i si no fos per l'amor, no estariem aquí, ni celebrant aquest dia tan bonic...

Aquesta imatge m'intriga...No sé si és un homenatge al nen de la font de la granota o que a alguna princesa no l'ha agradat la rosa?.

Versió romàntica de la llegenda de Sant Jordi

Us deixo com a regal de Sant Jordi aquesta versió romàntica de la llegenda de Sant Jordi i el drac, publicat al llibre "Tradicions Religioses de Catalunya, recollides per Anna de Valldaura i explicades de bell nou" amb el nom de "Sant Jordi i el drac dels tres elements".

"Centúries i més centúries enrera, va presentar-se a les terres catalanes, un drac espaordidor, que podia moure's en els tres elements, car volava, nedava i caminava. Tenia cap de brau, amb orelles teses i punxagudes: l'espinada cantelluda, sota l'escata, i afinant-se com una cua de serpent; es valia de sis potes de llangardaix amb unes ungles molt esmolades; guaitava amb ulls roents, que llençaven flames a voluntat, i com a complement de la seva embasardidora figura, portava dues alasses de ratpenat, que en volar esqueixaven els avets i les alzines de les boscúries i feien pols coscolls i brucs per rabassuts que fossin. Va encauar-se a una vella ciutat, d'on fugiren, esporuguits, tots els veïns, perquè si n'arreplegava algun, poc en restava del dissortat altre cosa que un munt d'ossos mal rostats.
Aleshores, molts cavallers ben armats tractaren d'occir la terrible cuca-fera i per bé que tots eren valents i donaven prova de destresa, el drac acabava amb ells, de manera que ja ningú no gosava de viure a la comarca. Per tal d'amansir la bèstia dels tres elements, acordaren oferir-li cada dia una persona per al seu dinar, triant-la a sort, fins entre la família reial. El drac semblava conformat amb l'àpat segur i no feia altres destroces.

Però, heus ací, que li tocar el torn a la filla del rei d'ésser destinada a menja del drac. Era una princesa bonica com un sol i que va acceptar el propi sacrifici, sense fer escarafalls, per bé que molts joves que la pretenien, anunciaven d'anar a matar el drac.

La donzella, vestida de blanc i els cabells estesos, com si fos un àngel, s'acomiadà, sense vacil•lacions, dels pares, de la gent de la cort, del poble i se'n anà cap al bosc, encaminant-se a la cova del drac. Bell i flairós era el bosc, més la donzella no feia altre que encomanar-se a Déu, tenint per ben arribada la seva darrera hora. Tot desgranant un Pare-Nostre, va sobtar-se de veure, de cop i volta, davant seu, un jove cavaller, armat de cap a peus, i cavalcant un destrer blanc com una tofa de neu. Va témer per ell, car si el drac sortia, l'esmicolaria i així li ho advertí:

- Cavaller, bon cavaller, que tant refiat aneu per aquestes boscúries, sabeu que hi viu una fera que es menja a tothom?
- Prou que ho sé, donzella, i per això he vingut, per a lliurar-vos de perill, en premi a que sou tan virtuosa com bonica.
La princesa pregà al cavaller que no s'exposés per ella a una mort segura, més el cavaller, ros i fi, i amb cara d'àngel, no tenia por dels dracs, per dracs que fossin.

- Sou d'aquestes terres, cavaller?
- Perquè m'ho pregunteu?
- Per afegir el vostre nom a la llista dels prohoms catalans heroics, que servo en ma memòria.
- Doncs... no só català, donzella.
- Si que em dol! I com vos dieu?
- Jordi.
- Jordi! Jordi! -repetí la donzella, per tal de recordar bé el nom. En aquell punt, un esbufec del drac, que semblava una rufacada del torb tramuntanat, estemordí a la princesa, mentre el jove cavaller envestia a brida batuda la fera, que l'esperava amb la bocabadada i les ales esteses. El cavaller no s'acovardí, sinó que saltà del corcer damunt l'escata de la cuca, ferintla de tots cantons amb la seva llança. La lluita fou llarga. El drac bramolava, treia foc pels ulls, aixecava nuvolades de pols esbategant les ales, més el cavaller, amatent, pogué a la fi, ferir-lo sota de l'ala esquerra, on tenia el cor.

La princesa que mentre lluitava el cavaller, havia estat pregant, genolls en terra, va apropar-se al vencedor.

- Què us donaria jo per paga del vostre esforç?
- La cinta que volta la vostra cintura.

La donzella li ho atorgà, i el cavaller, amb aquella cinta fermà pel coll el drac; després, oferí l'altre cap a la princesa, tot dient-li:

- Preneu aquest lligam i torneu als braços del vostre pare. El drac està vençut i us seguirà com una ovella. I quan sigau en vila, tranquilitzeu a la gent, que ja està lliure de l'assot, per la voluntat de Déu.
I dit això desaparegué. La princesa, encara temorega, tivà la cinta i el drac la seguí fins al palau, on el rei i els nobles sortiren a l'encontre de la filla que havia empresonat al drac. La donzella s'apressà a dir que tot havia estat obra del cavaller Sant Jordi, per manament del Senyor. I es van fer grans festes i lluminàries, i encara avui, al vell palau de la Diputació catalana, hi ha un tapís que reprodueix l'escena i que és ensenyat al públic el dia de Sant Jordi, que és el dia de les roses".

Anna de Valldaura

Roses solidàries per Sant Jordi

Donat que demà, diada de Sant Jordi, es vendran milions de roses, segons estimacions 6 milions, us proposo que d'entre elles, siguin aquestes roses solidàries. Els beneficis van a l'Associació d'Amics de la Gent Gran . Les podeu trobar en diversos llocs de Barcelona, com el Liceu, l'Abacus, etc, per 3 €. Animeu-vos!. I recordeu que com deia Antoine de Saint-Exupéry "La fragància de la rosa queda en la mà del qui la regala".

Ja he fet tres anys!

Els tres Porquets, els tres Reis Mags, els tres colors primaris, la trilogia de “El Señor de los Anillos”, la Santíssima Trinitat, les tres Bessones, les tres cabretes (i el llop), les tres idees de la Revolució Francesa, els tres punts de suport per l’equilibri,...els tres anys de bloc!
Moltes gràcies a tots! Us convido a que deixeu els vostres comentaris.

Matinar en cap de setmana

Voldria fer un petit suggeriment als directors de les cadenes de ràdio d'aquest país. Anem a veure. Normalment em desperto amb la ràdio. Tot i que m'agrada aprofitar el dia durant els caps de setmana, avui, m'he llevat a les 6:45 i no sabeu quin despertar... Sardanes!.Sí, sí, sardanes de bon matí!.No es que tingui res en contra, però ja posats, millor en directe i si és en un poble, millor.He fet zapping per altres cadenes, però les opcions no han estat gaire millors. En una "Salimos de caza y de pesca", en d'altres, ja començaven els programes de cuina de diumenge al matí. Seria possible tenir una programació més variada a aquestes hores?.En fi...

Què porteu a la motxilla?

Noteu un pes a la vostra esquena? Com és? És una càrrega feixuga, la porteu amb resignació o bé sou feliços amb ella? Amb aquestes preguntes no m’estic referint a la motxilla que porteu quan aneu d’excursió, d’acampada , per anar al gimnàs, a la feina, la facultat, etc. Més aviat, a aquest pes que portem tots a sobre i que molts cops no ens parem a pensar si realment hem de carregar amb ell o no. La feina, la família, els amics, les exigències de la vida diària,...Anem afegint i afegint; responsabilitats imposades per tercers, els hauria de, les pors, els compromisos, la pressió social, el consumisme, la manca de temps per a un mateix, les presses del dia a dia, la incomunicació,etc. Pensem que podem amb tot i que es pot anar omplint aquesta motxilla de la vida, que hem de portar en el nostre camí cap a la plena realització . Però, què hi ha de cert en tot el que hem anat col·locant? Quantes coses d’aquestes no són sinó imposades des de fora? Fruit de convencionalismes socials, del que s’ha de fer. Són totes realment necessàries? Quines hem pogut escollir? A quines estem disposats a renunciar?
I si ens plantegem tot el que hi ha dintre? I si provem de canviar la càrrega? De treure tot allò que no ens deixa caminar amb més lleugeresa? Que ens arrossega pel camí i ens impedeix assolir les fites que volem? I si aixequem el vol lleugers d'equiptage?

Música relaxant per la nit del diumenge 5