Mar endins

He tornat a la Costa Brava per a passar uns dies fora de la vida de ciutat. El que més m’agrada d’anar als pobles, més o menys turístics, és perdre’m pels carrers estrets, fer la ruta més enllà del carrer major i del Passeig Marítim. Descobrir una casa amb encant, un carrer que em recorda altres temps,...Malauradament, la majoria dels restaurants que són en primera línia de mar i en els quals pots sopar contemplant el mar, són també, els que atempten contra el bon gust. I és que, a vegades, si es busca quelcom especial un ha d’endinsar-se mar endins (en aquest cas, terra endins). No deixar-se emportar per lo primer que veu i fer un esforç per trobar l’autenticitat del lloc que es visita. La cita obligada de cada tarda, és el passeig pels carrers centrals del poble, per a menjar un gelat, fer un cafè, comprar o mirar aparadors. En el fons, el passeig no deixa de ser un aparador més on deixem que ens mirin i on també mirem. M’agrada molt anar al port a veure els vaixells dels pescadors, amb totes aquelles xarxes, que no s’acaben mai i em puc passar hores observant-los. Altre cosa que no deixo de fer mai és anar al far i imaginar-me els vaixells guiats per aquesta llum. És una feina solitària i a la vegada, reconeguda. La simbologia del far i els vaixells dóna molt de sí. Un pot perdre’s en tants sentits...