De Fires i gorrers

Avui que s’ha inaugurat Construmat, em recorda quan vaig treballar com a hostessa a la Fira de Barcelona. Tot i que vaig treballar en diverses fires, recordo especialment Fira Alimentaria, pel caos, les anècdotes i la quantitat de gent d’arreu del món, que van venir. El primer dia, estava asseguda enfront de la porta d’entrada a les guixetes, amb lo qual, l’allau de gent que se’n va “tirar” a sobre per tal d’aconseguir l’acreditació, em va recordar quan obren les portes d’uns grans magatzems, el primer dia de rebaixes. Tothom volia ser el primer!. Havies de preguntar el nom de la persona i el nom de l’empresa, ficar-ho a l’ordinador, donar-li a “imprimir i donar la corresponent acreditació. Fins aquí bé. El problema venia amb els noms complicats, com els russos, que no havia manera d’entendre’ls (no tots parlaven anglès per tal de lletrejar-ho), i tot i que posava molta voluntat, alguns m’ho van fer repetir, fins a tres cops!!. Però bé, els entenc, a mi tampoc m’agrada que escriguin malament els meus cognoms.
Fent una mica de sociologia d’estar per casa, diria que els més educats eren els britànics i els alemanys i els que menys doncs, els del xiringuito tipus, “Casa la Juani” d’aquestes localitats de la Costa Brava que els catalans no trepitgem per si un cas.
A l’hora de dinar, donàvem voltes per la Fira, i si eres prou espavilat, no feia falta que et gastessis un euro, doncs en cada stand, podies trobar la més variada oferta de menjar. Però la majoria era menjar de caprici i tot cansa. Era una passada veure com els jubilats, emplenaven bosses amb l’excusa de que era “pa’ la merienda del niño”. De fet, molts pagaven la caríssima entrada només per posar-se les botes. Recordo un, que va venir l’últim dia i que va voler entrar de franc. Com que no era possible, ens va amenaçar, amb crits que es podien sentir per tot el recinte, amb escriure una carta a l’Aznar (llavors, encara era president) i arribar fins i tot al Rei (ep!) per queixar-se de les ajudes (en aquest cas, no-ajudes) que es donaven als jubilats. “Quin Estat del Benestar és aquest”, cridava.
Però lo més lamentable, va ser veure com l’últim dia per la tarda, la gent va arrasar amb tot, semblava que havia passat un huracà!. Hi havia que, fins i tot, es portava les plantes i les prestatgeries de metacrilat dels stands. Quina bonica imatge pels que venien a fer negocis...tot i que, aquests, a aquelles hores, ja devien ser en algun d’aquells locals que els oferien a la sortida de la Fira...
A mi, què voleu que us digui, tan malbaratament del menjar, em feia una mica de llàstima. Mentre uns es moren de gana, altres moren per menjar massa.