Com saber si la gent ha tornat de vacances

Avi del Barça

Joan Gamper

Molt fàcil. Aneu a qualsevol supermercat i veureu que, de sobte, està ple, ple a vessar de gent comprant productes per a omplir les nevere (mig) buides que van quedar en les seves cases (o almenys això és el que dedueixo de les llargues cues que hi havia aquesta tarda en el Mercadona del Drugstore de Tuset). I altre bon indicador. L'Illa altre cop plena de families amb nenes, senyores i senyors de mitjana edat, parelletes i adolescentes tots excitadíssims per continuar posant en marxa la maquinària consumista. Per cert que ara en L'Illa hi ha dos gegants molt bonics i entranyables, el de l'avi del Barça i el de Joan Gamper.

Fer puzles per solucionar problemes

EL Petó, Gustav Klimt (detall)

Entre els molts temes que he deixat en el calaix aquest hivern, el tema de la vida com un puzle ha estat un d’ells. Ja vaig fer una metàfora entre trobar la persona que encaixi en les nostres vides, com encaixen les peces d’un puzle. Haig de dir que ja des de petita ha estat un dels meus jocs favorits i que encara ara, és un dels meus hobbies. El més gran que he fet ha estat un de 2000 peces (ja emmarcat i el preferit de tots el que poden contemplar aquesta imatge, en el capçal del meu llit). Ara mateix estic acabant El petó de Gustav Klimt, si bé El abrazo també m’inspira molta tendresa. Sempre compro puzzles d’obres d’art o paisatges que m’inspiren i que acostumen a ser bonics. I en aquest sentit, sóc tan exigent que no puc fer-ne cap si no m’agrada el que estic veient mentre va agafant forma.

Quan en veuen molt concentrada amb una peça a la ma intentat esbrinar on va, em diuen que ells no sabrien ni per on començar i que com els puc fer tan ràpidament. Sense ser conscient, he estat elaborant una mena de paral•lelisme entre el fet de fer puzles i com afrontar els problemes de la vida. Dic problemes tot i que també podria dir, les crisis, les preocupacions, la complexitat de la vida, ja que en el fons, no és sinó la suma de diferents parts. Com ho és un puzle en el que cada peça compte per a que es vegi complert i la correcta disposició d’elles, es el més important.

Primer em faig una composició del que és el puzle i de les diferents parts que el composen, veient-lo separadament i alhora, el tot. Després, separo les peces per colors i les que conformen el marc del puzle. Segons els colors que hi hagi, torno a fer una separació a mida que vaig fent el puzle, per matisos d’un mateix color (una part bastant important en el meu parer). Un cop feta aquesta separació, començo per la part del dibuix que em sembla més definida, fins a les més complicades. Segons com sigui de gran o de complicada la imatge, vaig fent parts separadament, que després encaixo.
No acostumo a mirar el dibuix, si és que no dubto molt, així que em deixo guiar pels matissos de co lor i per on intueixo que ha d’anar la peça. Quan ja el tinc avançat, em fixo en la forma de les que ja tinc posades i busco entre les que queden per col•locar, la que pot encaixar. Si en algun momentem quedo encallada en alguna peça, opto per girar el puzle i veure-ho d’es d’una altra perspectiva. És quelcom que he aprés a fer amb el temps i el resultat és que els acabo molt abans del que ho feia quan només m’entestava durant dies i dies a aquella part del puzle, sempre veient-lo des de una mateixa perspectiva.

Un fet curiós és quan una peça sembla que encaixa perfectament i no és fins que tinc el puzle molt avançat que m’adono que en realitat, va en altra part. La delimitació del marc no només no m’és necessària per tal de fer el contingut, sinó que sempre ha estat l’última part que he fet.

Afortunadament o no, els problemes de la vida són molt més rics i complexos que uns quants trossets de cartró disposats graciosament. Tot i que, en ambdós casos, és per a obtenir quelcom maco!

Desarrelar

Per què les entranyes de la terra m'empenyen cap al mar provocant que les onades em facin desaparèixer? Per què em dessarrela?

Refrescar-se en la onada de calor

Costa Brava

No sé allà on esteu, però a Barcelona, i a la resta d'Espanya, hi ha ara mateix una onada de calor, que ens està deixant a tots 'aplatanats'. La veritat és que no sé perquè li diuen 'onada de calor' quan el que menys fà és refrescar.

Com ja és habitual en mi, la calor em deixa ko, aquesta nit dormint molt malament i avui sense poder sortir de casa, amb els porticons tancats i tirada en el meu matalàs al terra, sense gairebé energía per a res. Tant de bó poguès tornar a ser a les cales de la Costa Brava, amb aquella aigua freda!

La llum d'agost

Cala Aiguafreda, Begur

No sé qué té la llum d'estiu, la d'agost, amb els seus mil i un matisos. Durant l'estiu, encara que és quelcom que es pot observar tot l'any, es poden apreciar els canvis que hi ha durant tot un dia. Al matí entrant per la finestra i il·luminant l'habitació, quan és fort i brillant sobre el mar, quan enlluerna al migdia intentant contemplar el paisatge, amb la llum suau de la posta de sol... (La llum i els seus efectes, és un dels meus temes recurrents). Us convido a que observeu els canvis de llum que hi ha allà on us trobeu i que sentiu les sensacions que s'experimenten en veure les mateixes coses, amb els matisos de llum segons el moment del dia i d'estació. La contemplació dels mateixos pot fer variar l'estat d'ànim o és amb diferents estats d'ànim que es poden apreciar aquests canvis?

Tenir o sentir?

 Sentir...

From Amsterdam to La Costa Brava

 Amsterdam

Us deixo una petita mostra del que han estat les meves vacances. Un dies a Amsterdam i després a la nostra meravellosa Costa Brava, quins constrastos! Tot i que ben mirat, en tots dos llocs, hi ha molta aigua i la gent observa i es deixa observar...En breu podreu trobar més fotografies clicant en el menu de la dreta, a l'àlbum de Picasa.

Cadaqués

To the Alps-Princeton

To the Alps, Princeton. No, no me'n vaig als Alps, encara que m'agradaria perdre'm en ells ( ni que fos per una estona).

Les fotografies de Jamie Beck

Us deixo només una petita mostra de les boniques fotografies que incorporen moviment, del fotògraf de moda de Nova York, Jamie Beck. L'efecte d'alguna d'elles és realment espectacular!! (haureu de clicar per veure'l).  En el seu blog, From me to you, hi ha la resta de fotografies. Una mica de bellesa necessària!

Allò que suma i allò que resta en la vida

En aquest matí de diumenge, en el que es respira una tranquil·litat necessària de tant en tant, us deixo altra de les frases que volia postejar feia temps. Me la va dir algú, que acostuma a encertar amb aquest tipus d'aforismes, en un moment bastant important de la meva vida. "Al final, el que s'ha de saber veure en la vida, és allò que et suma i allò que et resta".

Serà una qüestió merament matemàtica?

8 somriures encisadors

El diumenge passat vaig rebre la visita de 8 somriures encisadors i 16 mirades atentes a tot el que el que hi ha en aquest món. Petons, abraçades que no s'acaben mai i mil i una anècdotes pròpies de personetes des de l'any i mig fins els setze. Com cada finals de juliol, ens reunim tots per acomiadar-los abans de que marxin de vacances, campaments, viatges,etc i de pas, celebrar l'aniversari d'una d'elles i del seu tiet. A mida que es van fent grans, més m'agrada veure com de diferents poden ser els germans entre si i les simpaties entre els cosins. Com juguen, es barallen, aprenen junts, tenen gelos, es diverteixen, es defensen i tenen cura els uns dels altres i acabo donant gràcies per estimar i tenir l'estimació d'ells. Malgrat que ja vaig dir en el seu moment que no m'agrada, ni crec que sigui bó, i menys en aquestes edats, etiquetar, vaig veient molt definides les seves inquietuds, especialment les dels més grans: la que ja des de petita ha tingut molta traça dibuixant i té una imaginació desbordant-i tot i que també l'agrada llegir i escriure i ara que ja llegeix molt, em sap descriure els diferents caràcters de cadascuna de les 'donetes' de Louise M. Alcott- té molt clar que ella serà pintora (i certament, la veig artista); el que, entre d'latres coses, sent predilecció pels escacs- mestre meu als 10 anys i que espera veure els resultats del meu autoaprenentatge desprès de l'estiu- tan despistat com capaç de fer-te el cub rubik en segons.

I una cosa que m'encanta fer, i que com ja coneixen a la seva tieta- rebatejada per cadascún d'ells d'una manera diferent- aguanten estoicament: la foto de grup. M'encanta fer fotos de grup!! sempre que tinc ocasió la faig. És la manera de que aparegui tothom i només d'aconseguir que tothom s'estigui més o menys quiet i somrigui, ja és divertit. En aquestes, sempre hi ha el més petit en braços d'un dels grans, mig escapolint-se fart de tant esperar, el que ha sortit amb els ulls tancats, l'altre s'ha mogut, tu no has mirat i vinga a fer proves! fins que tens un munt de versions. I al final, sempre queda el record d'aquell instant de les fotos de grup divertides. I el somriure que em regalen, és el millor record que puc tenir per sempre.

Necessito una mica de calma

Serenade, F. Schubert. Hay días que me siento así.

Voldria matisar...

Fa ja alguns anys, algú em va dir, "No accepto mitges tintes, per a mi o és blanc o és negre". I em vaig quedar pensant. En què hi havia de debó, per aquesta persona, en aquesta frase. Amb els anys m'he adonat que res de res. Que tot al contrari del que em va dir, la vida accepta tots els matisos possibles. Que del negre al blanc, hi ha una extensa gama de blancs menys blancs, grisos, negres fins fer-se molt foscos,...Que la vida és més bonica en colors i és en aquests colors, on trobem la veritable bellesa de la vida. Malgrat aquesta, a vegades, ens monstri la seva pitjor cara.

Boomerang-Manel

Boomerang de Manel. No sé a vosaltres, però a mi aquesta cançó m'evoca els estius de la infantesa i l'adolescència, amb els germans, els cosins, els amics, amb mil plans cada día, mil aventures durant dies inacabables... I com diu la cançó, "que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d’acord, acceptat"