Entro en la botiga de mobles de fusta- aquí tot és de fusta, no hi ha res fet amb conglomerat- i haig d’esperar una estona perquè hi ha un noi que vol comprar una prestatgeria d’exposició. Mentre, em passejo per la botiga i contemplo meravellada, que en aquest món dominat pel conglomerat, encara hi ha qui, no només construeix en fusta, sinó que té clients. Tauletes, caixes i caixetes, armaris, cadires i cadiretes, prestatges i prestatgeries, calaixeres, lliteres,...Acaricio cada peça com el que sap que només hi podrà gaudir d’aquest tresor, d’aquesta manera.
Vaig fent-me una idea mentalment, de quin tipus de taula vull: el grossor de la base, les pates, el color, etc.
Un cop la dependenta queda lliure, li demano per una taula. De seguida em diu si conec les “taules camilla”.
Em pregunto, a què ve això de les "taules camilla". Me les imagino en casa de la iaia, amb els faldons a sobre i un tapet de ganxet, fet per ella. Amb una planta d’interior, que ella mima amorosament. No, no, encara no m’hi veig així. Miro per la botiga a veure si hi ha cap que s'assembli a la que vull.
-Veig que per alguna raó, vols una taula de fusta...- Pregunta com si fos una pitonissa.
La seva pregunta em provoca tot un seguit de reaccions, tot i que no li mostro el meu esclafit de riure.
Com que estic a la secció de taules i em quedo mirant una d’elles, em diu si aquesta ja em va bé. Me la miro. És una taula, que ja he clissat abans i veig que costa gairebé 300 €. De fusta ben massissa, això sí.
-No et convenç- s’atreveix a dir-me.
-Perdona?-li contesto tot i haver entès la pregunta
-Que veig que aquesta no és la que vols- torna la dependenta-vull-ser-pitonissa.
-Sí...el que passa és que la vull sense aquest tipus de cantonada...la vull més rodona...
-La vols rodona?.
-No, no. Vull una taula com de despatx, però amb les cantonades romes.
-Com que veig que miraves aquestes... –diu assenyalant les dos rodones que hi ha.
-Ja, perquè aquestes són del tipus que m’agraden, però la vull més ample, més gran. I amb les cantonades no tan punxegudes, pot ser?.
I sí, pot ser. Em pregunta quin tipus d’acabat vull en la fusta. Natural, envernissada o de colors. Em decanto per fusta envernissada, més agraïda a l’hora de netejar-la. Li dono les mides i m’adono que el dibuix se li dóna millor que endevinar les necessitats dels seus clients. Tot i que avui l’ha tocat bregar amb una que...
Quan estic a punt d’anar-me’n li pregunto.
-Quina fusta és?.
-És pi o avet, crec, d’un país nòrdic.
Me’n vaig, imaginant-me l’arbre, amb tot el seu procés natural, fins a arribar a les mans del fuster que farà la taula a mida per mi. Amb les cantonades romes, això sí.
Si hi ha hagut una sèrie que m'ha agradat i inclús emocionat, aquesta és Retorn a Brideshead (Brideshead revisited) una meravellosa sèrie britànica de 1981, basada en la novel·la del mateix nom, de l'autor britànic, Evelyn Waugh. No recordo com, la sèrie va caure en les meves mans i vaig veure tots els capítols, un darrera de l'altra. No cal dir que està perfectament ambientada en el selecte món de l'aristocracia britànica, la universitat d'Oxford i els dilemes morals que se'ls presenta als protagonistes. La música, l'ambient de melangia que relata i l'amor impossible del protagonista, va fer que en acabar de veure-la, em quedès pressa dels mateixos sentiments.
RAC 1
