Aaleegriaaa

Tothom m'estima i jo estim tothom,...

Casament d'uns gegants

No em pregunteu com ens ho vam fer, però el pasat dilluns dia 21, una amiga i jo, vam assistir a un casament reial a Santa Maria del Mar. I us direu (o no!), un casament reial? De qui?. No hem sentit a parlar de cap...Si ja és sorprenent, si us dic que era el casament d’uns gegants, la meva fama de que m’agradin les coses atípiques, serà més que merescuda...I és que, commemorant els 300 anys del casament de Carles III (arxiduc d’Austria) i d’Elisabeth-Cistine, de Wolfenbüttel , hi va haver una cerimònia en Santa Maria del Mar, amb autoritats (Jordi Pujol i Marta Ferrusola, el cònsol d’Austria, ...) en lo que es va convertir en un casament multitudinari. Els convidats, eren part dels gegants de Barcelona i també hi va haver castellers, en honor dels contraients. La núvia, va venir acompanyada del seu seguici (els podeu veure en la foto de grup), vestits de l'època. Desprès, va haver un tros de pastís sacher pels tots els assistents i moscatell (anaven a mitges amb les despeses del casament, ja se sap que la crisi afecta a tothom...) i un ambient molt divertit. I per si encara us ho esteu preguntat, sóc una autèntica fanàtica dels gegants, ja des de petita, i si a més era sobre un tema històric i en un entorn com Santa Maria del Mar, no m'ho podia perdre. Aquí teniu la noticia.

Els nuvis i el seu seguici dintre de Santa Maria del Mar. Més aviat, semblaven sortits d'un capítol dels viatges de Gulliver...

La núvia, no va ser la única en patir la calor que hi feia dintre de l'esglèsia. És l'única geganta que hi ha a Alemanya i el seu padrí és el gegant del Pi.

Un cop finalitzada la cerimònia, els nuvis i 'els convidats' vam sortir fora per celebrar-ho.

La comitiva dirigint-se fins a la plaça, on ens esperava l'aperitiu en forma de pastisset sacher i moscatell. El que ja vam veure més complicat, era el tema de la nit de noces...

Dualitat

Entre anar o quedar-me.
Entre explicar-ho o seguir en silenci.
Entre dir que m'ha dolgut o callar-m'ho.
Entre dir prou a temps o aguantar.
Entre parlar o només escoltar.
Entre sortir o entrar.
Entre el seny o la rauxa.
Entre deixar-ho córrer o seguir intentant-lo.
Entre participar o aïllar-me.
Entre el mar o la muntanya.
Entre somiar o somiar dormint.
Entre el meu món o l'altre món.
Entre el dubte o la certesa.
Entre la raó o l'emoció.
Entre l'aigua o el foc.
Entre jo i jo.

Luna, lunae

El proper divendres és lluna plena i tot i que l'he hagut de buscar per confirmar-ho, alguna cosa em deia que havia de ser un dia d'aquests, pel meu estat d'ànim. Malgrat que aquest es pugui veure "alterat" per diversos motius, com m'afecta la lluna plena ja ho vaig comentar en un post de gener. I no és que jo sigui la dona-llop, encara que el meu nom pugui portar a confusió. No. Simplement, és així. Recordo que de petits, els meus germans i jo, pujàvem al terrat, per veure els estels i la lluna. Era tota una aventura, ens sentiem petits exploradors!. Els meus pares van voler que apreciéssim aquests petits detalls de la Natura, també a la ciutat. Ara, encara m'agrada contemplar la lluna i els estels, des del balcó o des del llit (aprofitant que ara dormo al terra, m'agrada més, i hi ha millor perspectiva) i he traslladat la meva passió als nebots.Fins a tal punt que l'altra dia, li vaig preguntar a la meva neboda de gairebé 4 anys, on era la lluna, perque no es veia, i em va respondra molt seriosa "Se li han acabat les piles". Hauré d'insistir una mica en les meves classes de Natura ...

Quan la tranquil·litat no és tal

Despertar-me amb el cant dels ocells, passejar pel poble, excursions al bosc, les visites a la granja, contemplar el pagès com treballa, arreglar el jardí, llegir fins tard al porxo, no fer res més que mirar els núvols,...ha deixat de compensar-me.

On és Escòcia?

Que la noia de la botiga de Vodafone es faci un embolic a l'hora d'explicar-me com funciona el Roaming, ho entenc. Que no sàpiga que dintre del Regne Unit estigui inclosa Escòcia, pot passar. Que no sàpiga ubicar-la en el mapa, no te excusa.

Els "quemacus"

Estic passant uns dies en un petit poble del Montseny i com que he hagut de baixar a Barna per fer uns encàrrecs, aprofito per actualitzar el blog. Pels que vivim a ciutat, això dels pobles, per a qui ens agrada, ens sembla un paradís on trobar la tranquilitat i la calma, que no trobem en ella. El cant dels ocells, la frissor de les branques dels arbres, cap soroll de la "civilització".Igualment, els paisatges, l'aire fresc i sa,...i les granjes de pobles!. Els de ciutat, tenim la fama merescuda de "quemacus" o "pixapins", ja que només que sortim, ni que sigui a una hora de la ciutat, ja ens sorprenem de tot el que trobem en el camí i anem diem allò de "Que maaacuuu"?. O anem "regant" els pins que trobem pel camí... Doncs be, aquest cap de setmana, hem tingut una festa familiar, amb tots els nebots, i vam fer una petitat excursió a una granja, on abans hi havia conills, galls i gallines, vaques i porquets. Quan vam arribar, semblaven autèntics "quemacus" ,quedant-nos embadalits amb els animalons que vam trobar, sobretot els nens. Va ser molt divertit,veure les reaccions dels més menuts, volent tocar ( aquesta deria per tocar-ho tot...) els animals i dient allò de "què maaaacuu ".

Diners = felicitat?

Aquest sorprenent?,o potser no tant, cartell l'he trobat en la porta dels lavabos d'un conegut centre comercial (l'he tret el nom, com podeu veure), en la campanya de rebaixes d'estiu. Crec que parla per si mateix de la societat consumista en la que esten inmersos, oi?.