Fent de "guiri" per Barcelona

Desafiant el número de la revista Time Out d'aquesta setmana, "24 hores sense guiris", ahir vaig fer una ruta com una guiri més per Barcelona, càmera en mà.

Vaig començar la ruta fent un cafè amb llet als 4 Gats, 1.93 €. Això em passa per fer-me la guiri, tot i que el vaig demanar en un correctíssim català.

Enllumenat del carrer Amargós.

Aquesta finestra d’una Farmàcia a la plaça dels Peixos, feia una mica de por. Estava tancada i la nina de la finestra, devia ser per dissuadir els lladres.

Festes del barri a la plaça Sant Just. Danses escoceses d’un grup del barri. M’hi vaig atrevir a fer un ball i tot. Va ser força divertit. Llàstima que no hi hagi cap document gràfic...

Escola Llotja Plaça de la Verònica amb Avinyó . No reconec si és Atenea... tot i que l'hauria de saber.

A aquest si que no el reconec...

La Mercè vista des del carrer dels Còdols (al costat de la plaça George Orwell).

Catalunya en miniatura. Botiga l’Ingeni , carrer Rauric.

Carrer del Call, al costat de la Sinagoga nova.

Museu Frederic Marès. Plaça Sant Iu. Tot i que us podeu passar hores en aquest museu, us ho recomano. Està ple d’objectes, dels més diversos i de tant en tant, fan exposicions temàtiques.
El jardí que tenen, amb servei de bar, és un racó de pau enmig de Barcelona.

Escales cap a a la Cultura en l’Arxiu de la Corona d’Aragó, al carrer Comtes.

Plaça del Rei. Vitralls de la capella de Santa Agueda. No s'aprecia molt bé, però tot el que sigui medieval em fascina.

Centre Excursionista de Catalunya , vull creure que no hi va haver més remei...

Columnes del Temple romà d’August. Centre Excursionista de Catalunya.

El Joan Amades estaria content si veiés que es segueixen les tradicions catalanes, que ell va recollir en els costumaris.

Plaça Sant Felip Neri. Estaven rodant una pel·lícula amb nens i per això, dic jo, hi havia globus. Li dóna un aire tragicomèdic, donat que els forats de la paret són conseqüència de la metralla de la Guerra Civil.

L'ou de Dalí a Barcelona.

El famós Bicing, que tantes queixes aixeca darrerament. Sembla que estigui ple, oi?.

Una altra imatge i un clàssic d'aquesta ciutat, que s’emporten els guiris a casa, obres a Passeig de Gràcia.

Un banc curiós pels amants de la lectura. Jardins del Palau Robert.

Hotel Casa Fuster. Si teniu ocasió d’apropar-vos, fixeu-vos que sembla fet amb peces del Exin Castillo.

Ratolins a Gràcia. Quan era petita, cada cop que passava, els buscava.

Aquesta estructura de la plaça Lesseps (on ja sabreu, estan fent obres) ens té a tots molt intrigats. Serà un envelat?. Un tendal per a gegants?. Una parida més d’algun arquitecte innovador?. Un mirador per a escaladors?. Una despesa més sense sentit de l’Ajuntament?. Una alegoria de la quadratura del cercle?.

I per acabar el dia, res millor que anar al Pastís, abans de que l'Ajuntament el tanqui, per, diuen, música alta?. Us convido a que hi aneu i sortiu fora, a veure si la sentiu. I fins aquí, el dissabte fent de guiri

NaturART

La creativitat m'agafa en qualsevol moment, així que vaig fer servir neu, pedretes i agulles de pi per fer-me aquest "autoretrat". La Natura inspira totes les formes d'Art, fins l'humana...

Els paisatges de l'esperança

Quan era petita, passava l’estiu en dos llocs completament diferents. La meitat, en terres de Lleida, enmig d’un paisatge àrid, on no plovia. Ara, quan ho feia, les turmentes es feien notar. L’altre meitat, en un poble d’Osona, en un paisatge verd i on les pluges, sobretot les turmentes d’estiu al vespre, eren habituals. Diuen que el verd és el color de l’esperança. I que és necessari “veure verd” pels efectes beneficiosos que aquest te. Des de ben petita, vaig poder observar els matisos que aquest tenia. I no em refereixo només al color, sinó a l’esperança. El paisatge àrid, em recordava que hi hauria un altre més esperançador, tard o d’hora. I el més verd i fresc, que no sempre hauria de ser així.

Igualment ara, segueixo amb aquesta escala d’emocions. Cada dia, des de fa gairebé 6 mesos, quan vaig cap a la feina a Valldoreix el paisatge que veig des dels ferrocarrils , està igualment ple de matisos. A mida que ha anat canviant el paisatge, aquest ofereix tons des del verd més fosc, gairebé negre, fins al verd més lluminós, gairebé groc. De la mateixa manera, el dia precedeix a la nit. O si més no, després d’una negra nit, torna a llevar-se el dia.

La Montse i l'Edu....es casen!

M’hagués agradat escriure això amb temps i haver-vos-ho donat en ma, però ja se sabeu que la inspiració t’ha d’agafar treballant...
A hores d’ara, estareu a punt de prometeu-vos amor etern, tot i que l’eternitat no la podem abastar mai, i és aquí on radica l’amor. Aquest camí junts el vau començar fa 5 anys i sí, no cal testificar l’amor que sentiu l’un per l’altre, de sobres sabeu , ens adonem, que el que heu anat construint, no fa falta que ho certifiqui cap paper. La vostra història, és la d’un trobament mutu, d’una confiança anhelada, d’una construcció feta a base d’estimació, paciència, tenacitat, hores d’escoltar-se i deixar-se estimar amb tendresa, de les quals van néixer dos preciosos nens, l'Uc i la Lola, de totes les batalles que us queden, de les quals sortireu victoriosos, com heu fet els dos, fins arribar on esteu ara.
Diuen que les paraules construeixen el nostre món particular. Vosaltres que sabeu bastant de paraules, heu trobat la vostra.

Carícies emocionals

Una mirada comprensiva, una pregunta oportuna, aquell correu que t’alegra el dia, el dinar preparat quan arribes cansat, conduir fins la muntanya, un sopar improvisat, que et perdonin un mal dia, escoltar mil cops la mateixa anècdota, una trucada des de molt lluny, unes rises a temps, una abraçada quan més la necessites, un silenci que no incomoda, flors qualsevol dia, un detallet en la teva taula, confidències fent un cafè al sofà, la confiança que es va guanyant dia a dia,...
(Escultura: Confiança, Lorenzo Quinn)

O.N.Q.?

Fa unes setmanes, al vespre, esperava a unes amigues en un encreuament molt cèntric a Passeig de Gràcia. Mentre estava asseguda veient passar la gent, se’m va apropar un noi que portava una carpeta a la ma i un "pitet", amb el distintiu de la ONG per a la qual treballava... O més aviat, intentava recaptar quants més possibles adhesions a la seva causa, millor. En quant el noi se’m va asseure al costat, de seguida li vaig dir (quan em dóna per donar aquestes contestacions...) que no li donaria ni dades meves, ni diners. Haig de dir, que dec tenir cara de “No vull ser d’una ONG, pregunti’m per què”, perque em paren totes. Em va contestar que no li feia res, que només l’escoltés. I així, va estar-s’hi com 10 minuts de corredissa (com quan et truquen fent telemarketing, que es nota mogollón que ho estan llegint) explicant-me-llegint, què feia la ONG de la qual era voluntari?. La veritat, és que el seu fulletó, era pastat als de la resta. Ja sabeu: fotos de nens sudamericans amb una gran somriure, en fons clars i grans lletres. I això sí, el noi m’ho venia com la única (eeh??) que no li feia res, donar comptes de la seva gestió. Amb això es pensava que “picaria”. Bé, desprès d’haver escoltar-lo, vaig repetir-li que no li donaria les meves dades.
Llavors, és quan em va demanar per què no volia fer-me sòcia (si és que es diu així). I vaig donar-li tres raons: una, que no hi acabava de creure en tanta ONG, que surten com bolets i que, tot i que millor era això que res, no sempre són transparents; dos, que això de fer-se d’una, era més per netejar consciències dels occidentals, mentre continuem malbaratant i vivint en la abundància i tres, que hi ha moltes i més properes persones que necessiten la nostra ajuda. Que mentre donem 20 € al mes, ens apartem del pidolaire de Plaça Catalunya, perquè fa pudor i ens fa nosa. I que hi ha molts centres on anar a ajudar, a pocs metres de on érem. I desprès d’aquest discurs, va el noi i em diu “M’has convençut tu a mi!!”, i acte seguit em va demanar que li donés, ni que fos el meu nom i que ell faria “la fitxa” . Que la única cosa que l’interessava era un nom i una firma i que tota la resta s’ho inventaria....per poder cobrar, dic jo, de la ON...Què??.

Efecte de l'afecte

Aquesta setmana, un company de feina i jo parlàvem sobre la necessitat d'afecte que tots tenim. No crec que ningú pugui explicar ben bé perquè tenim aquesta necessitat primària. El que està clar, és que tots anem a la recerca d'aquest, d'una manera o d'una altra. Malgrat això, jo intentava donar alguna mena d'explicació. Segons el meu parer, necessitem tornar a sentir aquell caliu i protecció que sentíem quan estàvem en l'úter matern. Quan són al bressol, els nadons tendeixen a arraconar-se cap a les parets del mateix, buscant el límits que li donen seguretat i que són els mateixos que tenia dintre de la seva mare. A mida que es fem grans, aquests límits no són tan físics, sinó psicològics. Així, anirem cercant les persones amb les quals ens sentim a gust, creant-se un espai psicològic de protecció i físic, en alguns casos. D'aquesta manera, es van creant espais d'estimació i afecte psicològics, que van configurant el nostre grup de pertinència. Fora d'aquest estan les persones que ens són desconegudes, però amb les quals hem de compartir un espai comú, com en els mitjans de transport. L'ús de l'espai entre persones que no es coneixen i d'altres que pertanyen a un mateix grup, és un bon indicatiu de fins a quin punt, el que compartim a nivell mental, es tradueix a nivell físic. La proximitat d'una abraçada no significa lo mateix que una salutació donant la mà.

Ell considera que aquest no ha de provenir només de la parella, sinó també dels amics, els companys de feina, etc. Cadascú aporta un tipus diferent d'afecte i entre tots, es crea un sentiment de pertinença. Respecte a la principal, o primera, font d'afecte, la familia, parlàvem de que la manca o deficiència d'aquest es pot "recuperar" amb d'altres persones, o creant una familia pròpia.

Construir ponts II

Abans de marxar de pont, ja vaig parlar sobre “ponts”, més aviat mentals. I si volia ponts, vaig veure molts. En cada poblet que vam anar, hi havia un. I bé, estavem de pont, vam veure molts ponts i voliem establir ponts, en comptes d’aixecar murs. I us direu, però que diu ara aquesta?. Doncs res, que la frase “Aprenguem a construir ponts, en comptes d’aixecar murs”, em rondava pel cap des de feia temps i vaig voler ajudar a una amiga a treure-li del seu vocabulari una paraula, que no fa sinó, aixecar murs. És una paraula que es fa servir molt i jo, tot i que intento evitar-la, també la dic algun cop. Així que, cada dia, donàvem passes cap a ponts, agafant una nova perspectiva de com es poden veure les coses a la vida. . I el que és més important, com parlem del que ens passa, ja que aquí rau tot. Si parlem en negatiu, és fàcil que tendim cap a la resignació, que al seu torn, implica immobilització. D’aquesta manera, anem aixecant murs, tancant-nos a possibles sortides. Si en comptes d’això, construïm ponts, establim relacions positives entre una situació i una altra. I dir "construir" no és gratuit, ja que implica una reflexió prèvia, un assaig i error fins a aconseguir-ho. (Foto: Pont d'Espot)

Parc Nacional d'Aigüestortes

Vista desde la nostra habitació la primera nit, 9 de maig. Donava al riu Escrita. Aquí es deuen inspirar per gravar aquests cd’s de música de la Natura.

I com es veia el matí del dissabte.

El diumenge 11, es va aixecar així de lluminós.

La nit del divendres va nevar i així vam trobar Els Encantats i el llac de Sant Maurici gelat

El paisatge recordava algun capítol de "Cims borrascossos" (Wunthering Heights) d'Emily Brontë.

Al Parc Nacional d’Aigüestortes, camí cap a l’Estany de la Llebreta

Suïssa? No, Son (Pallars Sobirà). Aquest home que es veu cap a la dreta, és un espantaocells amb un gos al costat. El diumenge 11, va fer un dia autenticament primaveral.

No cal dir res més d'aquesta foto.

A Esterri d’Àneu, ja vam trobar més “civilització”. I aquest pont romànic del segle XII.

La fauna dels Pirineus: Cavalls a Son (el poltre només dorm).

Vaques brunes, seguint el curs natural del seu camí (carretera d’Esterri d’Àneu cap a Espot)

I ovelletes (incloses dues negres) recollint-se a Espot. La imatge és ben "bucòlica"...

Totes les cases dels pobles que vam visitar, eren de pedra. En aquesta (Espot) ens preguntàvem que va ser primer, si la pedra o la casa... Jo crec que va caure de la muntanya i la van aprofitar per construir.

Portalada de l’església de Sant Joan d’Isil (segle XII)

Caminar per la lluna, no és fàcil

"No jutgis a algú, fins que no hagis donat vàries voltes a la lluna amb les seves sabates" . Proverbi xinès

Camí sense retorn

El camí que es va començar a recórrer, ja no te retorn. Si és que algun cop hi ha hagut un camí diferent, és el moment de deixar-lo enrere. Sabent que sempre hi ha algú. Esperant que algun dia arribi la celebració.

Tancat fins a nou avís

En breu tornaré i entre d'altres, explicaré l'escapadeta que he fet a Espot, el Parc Nacional d'Aigüestortes i els pobles del voltant.

Construir ponts en comptes d'aixecar murs

"Aprenguem a construir ponts, en comptes d'aixecar murs". Us deixo aquesta frase, de la que ja parlaré més quan torni del llarg cap de setmana. He demanat festa aquest divendres, així que tinc quatre dies per fer "d'arquitecta", ni que sigui mentalment...

Posar etiquetes

Posar etiquetes és inevitable i tots ho fem. Tenim aquesta necessitat d’acotar la persona, de tenir un seguit de paraules per “catalogar-la", que estigui en el nostre “calaix personal” de categories. D’aquesta manera, ens sentim més segurs a l’hora de relacionar-nos. Sabem a què ens podem atènyer amb ella.

Des que naixem, ens etiqueten: ja sabeu, aquelles etiquetes que tant a la criatura, com a la mare, els hi posen en el turmell i canell respectivament. Més tard, ens les van penjant, segons la nostra manera d’actuar: tímid, divertida, entremaliat, llest,...i duren fins l’adolescència, on la cosa va de mal en pitjor. Aquestes, van configurant la nostra manera d’actuar i com els altres es relacionen amb nosaltres i així, es va reforçant l’actitud i creiem que hem d’actuar sempre segons aquestes. Igualment, tractem als altres segons les “etiquetes” que porten posats i que ens mostren inconscientment.
Però, què passa amb les etiquetes? Que estan molt bé per poder localitzar objectes i saber el contingut, però que per les persones, és bastant immobilitzant. Tenint en compte que constantment estem evolucionant, anar sempre amb les mateixes etiquetes, ens pot paralitzar en aquest camí cap a noves maneres d’actuar i de ser.
D’actuar, perquè si sempre estan esperant de nosaltres que ens comporten d’una determinada manera, el dia que la vulguem canviar, ens preguntaran si ens “passa algo”. I de ser, doncs si som capaços de canviar el que hem estat sentit durant anys, i que al final ens hem cregut sense parar-nos a reflexionar si realment és així, acabarem essent d’altra manera.

Lo ideal seria fer un exercici de no etiquetar d’entrada i deixar que les persones ens sorprenguin, deixant de banda les seves pròpies “etiquetes”.

Per a qui ets interessant?

Malgrat no ser molt partidària dels diaris gratuïts, cada dia un noi me l’ofereix, gairebé me’l col·loca a les mans, a l’entrada dels ferrocarrils. Donant una ullada es poden treure algunes conclusions: que és un tipus de diari amb més quantitat, que no pas qualitat i molt poc contingut; que el món està fatal (tot i que això és evident) i que una pot arribar a la feina de mala llet si continua llegint-los; que és millor posar-se música tranquil·la i admirar els canvis que provoca en el paisatge, la primavera.
Malgrat tot, confesso que donat que a quarts de nou el ferrocarril està ple a vesar, la pàgina que em queda a la vista, sense haver de barallar-me amb ningú per desplegar-lo, és la contraportada, en la qual sempre hi ha una columna d’opinió. És potser, l´únic que es pot salvar, i no sempre. Però, el passat dia 9 d’abril, vaig llegir aquest article que porta per títol “¿Eres interesante?” d’Àngela Becerra, que em va agradar força i que us adjunto.

“¿Eres interesante?
El amor propio nos fortifica; el interés que despertamos en los demás nos masajea.
El aislamiento temporal, buscado y pactado con la propia conciencia, acostumbra a ser buena fuente de energía porque ayuda a vernos solos frente a un espejo que potencia la propia imagen. Durante minutos, horas o días, bloqueamos ruidos, obligaciones y tensiones hasta conseguir escuchar, en un silencioso vuelo por nuestros rincones más profundos, los latidos de los más íntimos sentires.
Pero salvo estos paréntesis de reflexión, nuestra vida transcurre inmersa en esa corriente imparable, a veces remanso y a veces remolino, que es la relación con los demás.
Si la reflexión es reencuentro, la relación es interés. En libertad, sólo nos relacionamos con quienes nos interesan porque nos aportan algunas de las mil y una energías que necesitamos para alimentar de materia y sentir nuestras vidas: amor, energía, amistad, talento, seguridad, belleza, diversión...¡hay tantas!..y cada cual se sabe las suyas.
Y al igual que uno busca en otros, hay quienes prefieren nuestra relación porque creen que les aportamos aquello que no tienen y les sirve. Al final, todos somos coleccionistas de vida y momentos memorables. Intercambiamos nuestros cromos con los que más nos interesan de los demás. Cada vez que lo hacemos, tratamos de completar espacios vacíos de ese álbum intransferible llamado “Nuestra propia vida”. “

Ángela Becerra, ADN, 9 d’abril de 2008

Descomptes de Sant Jordi

Un any d'idees, un any de bloc

365 dies des que vaig començar, dos noms entre els que dubtava, fins a tres canvis de diseny, 140 entrades, molts comentaris amb seny o rauxa, alguns parons per vacances o malaltia , bastantes etiquetes, 300.000 idees que he deixat de posar, centenars de fotos buscades i/o fetes, algunes faltes d'ortografia, 50% de seny i 50% de rauxa, 7.826 visites, milers de gràcies,...

This pain is just too real

Pluja reparadora

"No despesperes enmedio de las más sombrías aflicciones, pues de las nubes más negras, cae un agua limpia y fecundante"

An apple a day, keeps the doctor away

Havíeu sentit aquesta dita?. Bé, doncs crec que en poques paraules resumeix els beneficis de menjar una poma diària. Si ja coneixeu allò de “Cinco al dia”, podeu menjar-la com una de les peces que recomanen. La poma és rica en fibra, en vitamina E d’acció antioxidant, conté pectina que ajuda a reduir el colesterol dolent, és anticancerígen, etc.
La podem trobar en el mercat en una gran varietat, tot i que no totes tenen el mateix gust, doncs moltes venen de molt lluny i perden les propietats (el que una de les meves germanes ha batejat, per fotre's de mi, com a vitamines quilomètriques). Així que és millor consumir-les, com la resta de fruites i verdures, de llocs propers i que no s’hagin passat mesos en càmeres.

Primavera a Collserola

L'amistat és com una flor. Es necessita temps i cura per a que neixi la confiança. Moltíssimes gràcies per la festa que m'heu organitzat!!.

Aquí hi cap un televisor?

Fixeu-vos en aquest contenidor de brossa, situat a Gran de Gràcia, creieu que hi cap un televisor?. Doncs això és el que diuen que ha estat obstruint el sistema de ventilació i que ha provocat aquesta pudor que hi ha per tot el carrer, desde fa setmanes. Realment, no sé si és cert o què, pero no em negareu que s'ha de ser una mica brètol per llençar un televisor, primer a les escombraries, havent la deixalleria a Plaça Gal·la Placídia mateix i segon, per llençar-ho per aquest "tub", si és que ho van fer en aquest.

Què us manté vius?

Què us manté vius?. Per a alguns és l'Amor, els fills, la parella, poder formar una familia. Les xerrades interminables amb els amics després d'un sopar. Els pares o germans. Poder tenir cura d'una persona. Veure feliços als que teniu al vostre voltant. Tenir la capacitat de donar-vos als demés, sense esperar res a canvi. Ajudar-los amb una mirada, un gest, unes paraules,...

L'abnegació absoluta cap a algun ésser estimat.

Per d'altres, és la il·lusió d'un projecte. Un nou treball. Allò que sempre heu desitjat fer i ara és el moment. La realització d'un somni. Deixar-ho tot i fer allò que us dicta el cor.

També pot ser que us aferreu a una forma de vida espiritual. Anheleu trobar la pau més enllà de frases, llocs i moments. Guarir les ferides. Voler que aquestes es converteixin en les roses del camí. Cercar una manera diferent de pensar, de viure, de ser. Ser vosaltres.

Potser, vosaltres mateixos.

El Montserrat que m'agrada

El divendres sant vaig ser a Montserrat, on m’agrada anar al menys un cop l’any. Té l’avantatge que no et cal el cotxe per arribar-hi fins a la muntanya. I l’inconvenient de que precisament per aquest motiu, segons com, es pot convertir en un “parc temàtic” (i perdoneu-me) sobretot els festius en que tothom ha tingut la mateixa idea que tu. D’entrada, en agafar els ferrocarrils a Plaça Espanya, hi van haver de posar un altre tren de reforç, perquè estava “a petar”. Com a anècdota divertida, dir-vos que, en el que jo hi anava, una dona catalana (el detall és important) intentava explicar a uns japonesos que aquell sí era el tren correcte per anar a Montserrat. La pobra dona els intentava ajudar i per esbrinar si baixaven a Monistrol o abans per agafar l’aeri, els hi va preguntar “Van a coger la cesta?”(sic)...No sé si a

la Moreneta s’arriba en “cesta” o no, però de ben segur que la imatge és divertida.
Per trobar una mica de tranquil·litat i, perquè no, d’espiritualitat, vaig haver d’endinsar-me per camins més aviat solitaris. Malgrat tot, crec que és impossible sentir-se sol enmig d’aquelles muntanyes ( i no ho dic perquè continuament et trobes a algú que busca lo mateix que tu). Suposo que l’home ha de tornar a la seva essència natural més pura i autèntica i ho aconsegueix en la Natura, on es troba amb sí mateix. Sense artificis ni màscares, ni distraccions, ni res més que li calgui per conèixer-se. (a alguns, potser us sonen aquestes reflexions d’una excursió que vam fer a Núria, amb la boira envoltant-nos).

Vaig voler fer unes quantes fotos per fer un “Particular àlbum de la flora de Montserrat en primavera”, però em van tornar a deixar la càmera amb les piles mig gastades i em van fallar a la 2a foto, així que us deixo aquesta.

Despullar-se és fàcil

Despullar l'ànima, no tant.
Especialment, quan estem patint.

Pujar al tren

Quan vegis passar el tren i dubtis si puges o no...
perquè no coneixes la destinació

perquè no saps qui hi serà
perquè no coneixes a qui hi ha...
.... puja-hi!, sempre trobaràs una parada on poder baixar-te...
I potser, em trobes a mi i tot.

La fina línia del desig

Aquella fina línia entre el desig i quelcom més...Aquell espai del no res, on les emocions poden esdevenir sentiments més profunds...Aquella terra de ningú on has anat a parar no saps ben bé com... Aquella fina línia que vols creuar...malgrat no tinguis molt clar el que et trobaràs a l'altra costat...

(escultura, L'idol etern, Rodin)

Votar o dipositar el vot?

Deixant de banda que els resultats electorals siguin, o no, del meu grat, hi ha hagut una cosa que m'ha cridat l'atenció. Quan he anat a votar, en el moment de depositar els sobres en les urnes, la presidenta de la taula ha fet el gest d'agafar-los. Llavors l'he dit si no els podia introduir jo, doncs era jo la que votava. I m'ha dit que no, que l'havia de fer la presidenta de la taula. Bé, que el procediment electoral sigui aquest, ho respecto. El que no entenc és perquè quan ens ensenyen com han anat a votar els polítics, molts introdueixin ells mateixos el sobre i no el/la president/a. M'he estat fixant i han introduit els sobres: Carme Chacón, Dolors Nadal, Joan Herrera, José Montilla, Artur Mas i Daniel Cirera (si m'he equivocat amb algú, que em disculpi). A veure, no és "la festa de la democràcia"?. Doncs tinguem-la en pau i que siguin els primers que donin exemple. I sí, ho fan per la foto, però podrien fer el gest i que ho acabès el/la president/a. I ara el moment de rauxa: quina fulla la del Senat!. En arribar al col·legi , he vist un munt de gent intentant plegar aquesta macro-fulla de color sépia. Més que una elecció, semblava un taller de papiroflexia. I després, de lo malament que s'ha plegat, no cabia per la ranura de la urna.

I què és el que em fa estar així?

Doncs suposo que tot i res. Que lo de sempre i lo que (mai) passa. El destí de la meva vida i el de la meva mort. Les fatals casualitats i la intuició (mai) provada. La soledat tan (in)desitjada. L'afartament de tot. El no saber res i veure-ho tot. Les emocions que van per dintre i no s'endevinen per fora. La certesa que tot és continu i té un final. L'acabament de la tranquil·litat, robada (i jutjada), tan desitjada. En el fons, jo mateixa.

Sant Medir 2008

Avui és Sant Medir, una de les festes populars que més m'agrada. La llegenda diu que... "
Sant Medir era pagès. Visqué cap a l'any 303 a Sant Cugat del Vallès, durant el domini romà de Dioclecià, que mantingué una forta persecució vers els cristians. Un d'ells, el Bisbe Sever, sentint-se en perill decideix fugir de Barcelona; perseguit pels romans, emprengué el cami de Sant Cugat on trobà al nostre Sant plantant faves. Li explicà el motiu de la seva fugida i, decidit a morir per la fe de Jesucrist, li demana que si és preguntat per ell, els respongui amb la veritat. Que els digués que mentre ell sembrava les faves el bisbe havia passat per aquell lloc, i que de ben segur el trobarien pocs metres avall.Els perseguidors en trobar-se a Medir preguntaren pel Bisbe i ell respongué amb la veritat. Un cop dit això, les faves eren crescudes i florides, produïnt així el miracle.Sentint-se enganyats, els romans portaren pres a Medir i el van martiritzar juntament amb el Bisbe Sever, al que també havien capturat."

(extret de http://www.santmedir.org/llegenda.html).

Aquest matí, abans de les 8, ja m'han despertat els petards de la colla del meu barri i ara, en tornar per dinar, he vist que s'estaven preparant, per la desfilada de la tarda (ruc ínclòs). Recordo com, quan passaven sota del col·legi, ens deixaven sortir i quedar-nos en la vorera per recollir caramels.

Us deixo les impressions desprès d'haver assistit aquesta nit, a la cavalgada del carrer Gran de Gràcia. Des del balcó d'uns amics, he pogut veure la festa amb una altra perspectiva. Carros, calesses, camions, cavalls, bandes de percussió, bandes tradicionals,...El molt Honorable senyor alcalde, Jordi Hereu, encapçalant la desfilada, en un carro. Més tard, el senyor Trias, en una calessa. I com a música de fons els crits de "Ei, aquí!!!" de nens i pares desesperats per agafar, quants més caramels millor. Unes llaminadures que de ben segur, faran las delícies dels dentistes o acabaran oblidats en un pot de la cuina. I això sí, un olor a camp que s'agraeix en aquesta gran ciutat. Ara, en quant ha acabat tot, l'esbandada general ha estat notable i ja s'han posat a netejar 5 camions de BNeta!. Dolça Festa!.

Manolo, hazte la cena tú sólo!

Aquesta frase, que segur aixeca més d’un somriure i d’una riallada, la vaig veure en una paret d’un carrer de Gràcia, fa uns anys. La veritat, a mi em va fer molta gràcia. M’imaginava la dona dient-li al tal Manolo, de les exigències del qual estava farta, que ja no li faria més el sopar. Ni res més, si calia. Llavors, encara no hi havia tanta conscienciació sobre la necessitat que l’home també fes les tasques de la llar. Ni tants estudis amb tants per cent del temps que dediquen ells i elles a planxar, treure la pols o a fer la compra. Cada vegada que llegeixo un, penso si realment serveixen d’alguna cosa.

Hi ha una paraula que mai m’agrada’t i és la d’ajudar...com si fos una tasca aliena. Com quan ofereixes la teva ajuda a un company de feina. “T’ajudo?”. Si és clar!, però també és el pis en el que tu vius, les camises que et poses, el llit en el que dorms,...
El que de veritat serviria, és que es posessin en la pell de la dona que desprès d’un dia de feina, encara ha de posar rentadores, fer el sopar, encarregar-se de que els nens facin tots els deures i comprovar que la nena té l’equip de natació en la motxilla per demà. I no em val l’excusa de “És que no serveixo per a això”. Molt bé, ho has intentat?. Si creus que no serveixes per algunes coses, almenys intenta d’altres. Creus que les dones portem un gen-de-la-neteja incorporat?. Que naixem ensenyades?.

Si no es canvia des de l’educació dels nens, d’ells i d’elles, que la responsabilitat ha de ser compartida i que no hi ha cap motiu pel qual la dona hagi de carregar majoritàriament, amb les tasques de la llar, no hi haurà estudi que conscienciï de res. I altra cosa important: que els nens vegin com els seus pares també planxen, estenen roba, escombren, etc. Que aprenguin amb l’exemple, amb el que veuen.

Ara, també haig de dir que conec pares que fan molt i amb molt de gust i gràcies a ells, tinc l’esperança que les generacions futures canviaran la mentalitat.