Els paisatges de l'esperança

Quan era petita, passava l’estiu en dos llocs completament diferents. La meitat, en terres de Lleida, enmig d’un paisatge àrid, on no plovia. Ara, quan ho feia, les turmentes es feien notar. L’altre meitat, en un poble d’Osona, en un paisatge verd i on les pluges, sobretot les turmentes d’estiu al vespre, eren habituals. Diuen que el verd és el color de l’esperança. I que és necessari “veure verd” pels efectes beneficiosos que aquest te. Des de ben petita, vaig poder observar els matisos que aquest tenia. I no em refereixo només al color, sinó a l’esperança. El paisatge àrid, em recordava que hi hauria un altre més esperançador, tard o d’hora. I el més verd i fresc, que no sempre hauria de ser així.

Igualment ara, segueixo amb aquesta escala d’emocions. Cada dia, des de fa gairebé 6 mesos, quan vaig cap a la feina a Valldoreix el paisatge que veig des dels ferrocarrils , està igualment ple de matisos. A mida que ha anat canviant el paisatge, aquest ofereix tons des del verd més fosc, gairebé negre, fins al verd més lluminós, gairebé groc. De la mateixa manera, el dia precedeix a la nit. O si més no, després d’una negra nit, torna a llevar-se el dia.